Elliot Fernández

La Nova Planta de 1716: l’Absolutisme borbònic

Publicat el: 16/02/2018 | Actualitzat el:

Amb la derrota del bàndol austriacista a la Guerra de Successió espanyola de 1701-1714 i la desfeta de Barcelona l’11 de setembre de 1714, s’implantà al Principat de Catalunya el govern de la nova dinastia borbònica en la figura de Felip IV. La nova monarquia abolí el sistema polític i institucional de Catalunya així com de la resta de regnes que conformaven la Corona d’Aragó. La supressió de les constitucions catalanes implicava la implantació d’un nou sistema polític, idèntic al castellà. Això suposava la instauració del règim absolutista a Catalunya, fins aleshores estrany al país.

La Nova Planta de Catalunya. La repressió institucional, política i administrativa

Els Decrets de Nova Planta són un conjunt de decrets signats per Felip V després de la Guerra de Successió en virtut dels quals s’aboliren els Furs i Constitucions dels territoris de la Corona d’Aragó, entre els quals es trobava Catalunya. Aquests decrets canviaven l’organització territorial de la Monarquia Hispànica, que fins aquell moment es caracteritzava per ser una “monarquia composta” amb jurisdiccions diferents en cada territori. A partir de 1716 el govern d’Espanya passava a ser uniforme a tots els territoris. Formalment els decrets de Nova Planta són una sèrie de Reials Cèdules que establiren una «nova planta» de les Reials Audiències dels territoris de la Corona d’Aragó i de la Corona de Castella. Tots ells venen precedits d’una abolició de les institucions pròpies:

  • Regnes de València i l’Aragó: 29 de juny de 1707.
  • Mallorca i les Pitiüses: 28 de novembre de 1715.
  • Principat de Catalunya: 16 de gener de 1716.

Còpia de l’edició del decret de nova planta de Catalunya

Els Decrets de Nova Planta tingueren en comú la desaparició del que caracteritzava l’estructura jurídica i institucional de la Corona d’Aragó, primer, i la Monarquia Hispànica, després, és a dir, la monarquia composta: un rei regnant sobre diferents regnes, atès que aquests regnes desaparegueren sotmesos a les institucions, lleis i autoritats d’un d’ells, el de Castella, per bé que nominalment continuaren existint.

Amb els Decrets de Nova Planta també desaparegué el que caracteritzava el sistema de relacions polítiques dins la Corona d’Aragó: la sobirania compartida entre la monarquia i els estaments, exercida a través de les Corts i de l’aplicació de les Constitucions i privilegis, fins i tot en el cas del Regne de Mallorca, en què el Gran i General Consell tenia competències pròpies de les Corts que aquest regne no tenia.

Els Decrets de Nova Planta suposaren la mort jurídica dels territoris de la Corona d’Aragó com a entitats amb personalitat pròpia perquè quedaren sumits dins el maremàgnum castellanitzador i provocaren l’afebliment de la consciència nacional. Així mateix, no només s’aconseguí la desaparició de les estructures polítiques peculiars i pròpies d’aquests països, sinó que començà la batalla política contra el català a tots els nivells, sense oblidar l’Església, la qual va arribar al sinistre que ja el 1730 l’arquebisbe Mayoral ordenà als seus rectors que castellanitzaren noms i cognoms als registres parroquials.

Tot plegat suposà per Catalunya la pèrdua de la capacitat legislativa i del control econòmic, fiscal, judicial, duaner i monetari propi i la dependència dels aparells polítics castellans, a banda que s’imposà l’autoritat reial, per damunt de la legal.

El decret de Nova Planta de Catalunya abolia qualsevol rastre de les institucions pròpies del país: la Diputació del General, les Corts Catalanes, el Consell de Cent, etc. Substituïa el virrei per un capità general, dividia Catalunya en corregiments, com a Castella, i en desapareixien les tradicionals vegueries. S’hi establia el cadastre, per gravar propietats urbanes i rurals, i els beneficis del treball, el comerç i la indústria. Igualment, el castellà  hi passava a ser llengua oficial, especialment de l’escola i els jutjats. També es van tancar les universitats catalanes, que havien donat suport a Arxiduc Carles d’Àustria, i es creava la Universitat de Cervera. Els Decrets de Nova Planta suposaren l’abolició de fet de les Constitucions catalanes (Compilació de les constitucions de 1585).

Legislació

Un segle d’expansió econòmica i demogràfica

El Set-cents va significar arreu d’Europa l’inici d’una etapa expansiva a nivell demogràfic que, a diferència d’altres períodes de creixement, no rebé la sotragada de cap crisi important de mortalitat. Sembla que després de la Guerra de Successió Catalunya comptava amb 700.000 habitants i a finals del segle XVIII amb prop d’1.100.000 hab.

 

Les característiques d’aquesta alça demogràfica i les seves causes les resumirem en cinc punts:

  1. Pel que fa a la distribució geogràfica dels guanys demogràfics, cal dir que si bé no hi va haver cap comarca de Catalunya que perdés població al llarg del segle, la intensitat del creixement no fou homogènia. El conjunt de les comarques del sud del país per sota de la línia que va del Segrià al Barcelonès, van experimentar un dinamisme demogràfic molt superior que les comarques de la Catalunya septentrional (amb l’excepció de la Garrotxa). Aquest fet cal relacionar-lo amb dues causes principals: d’una banda, l’increment més notable del XVIII va tenir lloc en les terres més despoblades del país, on s’establí una mena de cicle compensatori; i, de l’altra, l’abast que assoleix l’alça poblacional en les comarques meridionals del Principat va estretament lligat als canvis econòmics que experimentà aquesta zona al llarg del Set-cens, especialment l’expansió de la viticultura i l’extensió progressiva d’una economia de mercat des de la costa cap a l’interior.
  2. El ritme d’aquesta alça demogràfica el podem copsar a través de l’evolució de la natalitat. Trobem tres moments clau: el decenni 1721-1730, una vegada superats els estralls de la Guerra de Successió, la dècada de 1750-1760 i la gran arrencada dels anys setanta que es perllongà fins al termini de la centúria.
  3. Les variables més determinants per a explicar la trajectòria demogràfica del Set-cents català serien la nupcialitat i la fecunditat. Acompanyant la represa agrícola i l’arrencada industrial, la precocitat matrimonial dels catalans fou extraordinària. La mitjana d’accés al matrimoni fou de 22 anys per a les dones i de 27 pels homes. En casar-se més joves, els catalans podien aprofitar millor el primer període de fecunditat de la dona, impulsant la procreació.
  4. Al costat de la nupcialitat i la fecunditat, al llarg del segle XVIII es produeix al Principat una davallada de la mortalitat catastròfica, especialment epidèmica. La desaparició de la pesta és un fet indiscutible. Però les crisis de mortalitat no van desaparèixer del tot a Catalunya. Trobem epidèmies de paludisme. Crisis de subsistència des dels anys seixanta exponents d’una agricultura que encara es movia en un sistema de relacions socials de caràcter senyorial-feudal.
  5. El segle XVIII català també es caracteritza per un procés d’urbanització i per la importància dels moviments migratoris interns de població. De fet, el segle XVIII inaugura l’etapa dels creixements urbans massius de la població catalana. Barcelona triplica al llarg del segle el potencial demogràfic, assolint a la ratlla del 1800 la cota dels cent mil habitants. Al final de segle, la capital catalana era una urbs dinàmica i floreixent en què la fabricació d’indianes i l’activitat comercial havien exercit efectes multiplicadors sobre d’altres sectors de l’economia i també sobre la població.

 

El creixement agrari. Extensió, intensificació i especialització dels conreus

L’embranzida demogràfica va anar acompanyada de transformacions importants en tots els sectors de l’economia, entre els quals l’agricultura. L’extensió de conreus, la intensificació d’aquests i un procés de creixent especialització territorial de la producció agrària són els tres factors fonamentals que van permetre una expansió continuada de la producció agrària catalana al llarg del segle XVIII.

 

La conquesta de noves terres per al cultiu es va fer de manera diversa: mitjançant l’assecament d’estanys i aiguamolls, especialment a les zones de la costa; amb noves rompudes i desforestament de boscos i amb la construcció de bancals als turons i muntanyes. Aquesta darrera pràctica va impressionar als viatgers forasters que transitaren per la Catalunya del XVIII.

 

Però el creixement agrari tingué també alguns elements d’intensificació dels conreus. L’aprofitament de l’aigua per a l’agricultura a través de múltiples construccions de safareigs, nòries, basses, pous i petites conduccions a partir dels cursos de rius i rieres el trobem a les comarques del Principat, però sobretot a les zones més properes a Barcelona. L’escassesa dels adobs animals va ser substituïda per adobs de procedència vegetal i encara que les tècniques de conreu no van experimentar canvis substancials, sí que en determinades zones sabem que es van experimentar noves rotacions que permetien garantir una o més collites anuals.

 

Finalment a la Catalunya del XVIII hi hagué una especialització dels conreus, pròpia d’una agricultura cada vegada més orientada cap al mercat que, alhora, diversificava la producció. Els cereals eren especialment conreats a les planes de Lleida, Osona i de l’Empordà; l’olivera s’estengué sobretot per les terres de l’Ebre i per les Garrigues; la vinya colonitzà gran part de les comarques del litoral i prelitoral, especialment de la zona de Tarragona, on el vi transformat en aiguardent tenia gran sortida cap a l’exterior, mentre que la producció vitícola del Bages abastia la demanda de la Catalunya interior; les muntanyes dels Pirineus i dels Prepirineus s’especialitzaren en la producció de bestiar i fusta; mentre que les zones més properes a Barcelona i, en general, a les ciutats, el regadiu facilitava l’extensió dels productes d’horta, dels fruiters i del blat de moro.

 

L’especialització vitícola va ser la que va tenir conseqüències més profundes en la transformació del conjunt de l’economia i de la societat catalanes del XVIII. Diversos autors han relacionat l’augment de la producció vitivinícola de comercialització interior i exterior amb fenòmens com l’augment demogràfic, el procés de diferenciació social de la pagesia o amb les transformacions que experimentà la indústria catalana.

 

Les bases de l’arrencada industrial

L’arrencada industrial catalana del segle XVIII és fruit de dos processos paral·lels: primer, de l’expansió d’un conjunt de manufactures tradicionals, les quals s’especialitzaren territorialment, i segon, de l’emergència d’una manufactura cotonera que anuncià l’inici d’una activitat industrial centralitzada i d’una nova organització capitalista del treball.

 

L’especialització agrícola va afavorir que les activitats manufactureres es concentressin igualment en zones determinades. La conjunció de l’existència d’una tradició manufacturera del tèxtil que aportava coneixements tècnics i formes organitzatives del treball amb l’existència d’una mà d’obra abundant va fer que la producció de teixits de llana s’aglomerés a les comarques de la Catalunya central i de la zona dels Prepirineus. A la ratlla del 1765 dues terceres parts de la producció tèxtil llanera catalana procedia de les indústries rurals disperses de la plana de Vic, del Lluçanès, Berguedà i Moianès. L’especialització territorial també es produí amb altres tipus de manufactures. Poblacions com Olot, Sabadell, Esparreguera i sobretot, Terrassa i Igualada, desenvoluparen una producció tèxtil de llana de qualitat.

 

Al costat de l’expansió de la manufactura tradicional, en el segle XVIII, la moderna indústria tèxtil cotonera va donar les seves primeres passes a Catalunya. La primera fàbrica d’indianes (teixits estampats de cotó amb matèries tintòries com l’indi) es va posar en funcionament a Barcelona l’any 1736. L’establiment d’aquestes fàbriques, que inauguren l’era de la indústria cotonera a Catalunya, va ser degut a una combinació de factors:

  1. L’existència d’una demanda interna catalana d’indianes que a començaments del XVIII era satisfeta per les importacions procedents del Pròxim Orient, d’Alep en especial, i per les mussolines de més qualitat i estampades en diferents colors procedents de Londres i Amsterdam.
  2. Les prohibicions d’importació d’indianes decretades per Felip V.
  3. La recuperació de l’economia catalana després dels anys de desballestament de la Guerra de Successió i l’acumulació de capital comercial per a engegar aquestes empreses industrials.
  4. La possibilitat dels enormes guanys que oferia la introducció de noves tècniques en el sector tèxtil.

 

La introducció de les filadores tipus jenny a partir de 1786 va iniciar a Catalunya l’era de la mecanització de la indústria del cotó.

 

El dinamisme comercial

L’expansió i l’especialització de l’agricultura i de la manufactura catalanes del segle XVIII va anar lligada a un gran dinamisme comercial, tant a escala interna com peninsular i exterior. La intensificació del comerç amb la resta de la Península i l’exterior fou molt important. L’increment dels intercanvis va tenir com a escenari principal el litoral català. D’ençà la dècada dels anys quaranta del segle XVIII una autèntica “diàspora” mercantil catalana s’escampà per Galícia, Andalusia, Aragó i les terres de Castelles. Xarxes de traginers, botiguers i negociants introduïren les manufactures catalanes al mercat peninsular.

 

També s’integrà l’economia catalana en els circuits del comerç mundial. Els productes agrícoles -els vitícoles però també la fruita seca- hi van jugar un paper principal. El vi i l’aiguardent ja fluïen cap als mercats d’Europa nord-atlàntica, essent la pesca salada i les new draperies les contrapartides comercials de les exportacions catalanes.


Lectures per seguir el curs d'Història de Catalunya: dels orígens a l'actualitat:

  1. De l'Edat del Bronze a l'Antiguitat tardana
  2. La Catalunya carolíngia i la formació dels primers comtats catalans
  3. Feudalització i expansió territorial dels comtats catalans (segles XI-XII)
  4. L'expansió territorial i econòmica de la Corona d'Aragó
  5. La crisi baix-medieval catalana
  6. El sistema polític i institucional del Principat de Catalunya durant l'Edat Mitjana
  7. Catalunya dins l'Imperi dels Àustries (la monarquia dual)
  8. La Guerra dels Segadors
  9. La Guerra de Successió espanyola
  10. La Nova Planta de 1714: l'absolutisme borbònic
  11. La repressió política i social durant el XVIII
  12. Revolució industrial i transformacions econòmiques al segle XIX
  13. Revolució liberal i configuració del nou Estat liberal-burgés
  14. Sexenni Democràtic, Restauració i Catalanisme polític
  15. Anarquisme i moviment obrer a Catalunya
  16. Dels Quatre Presidents a la Solidaritat Catalana
  17. La Setmana Tràgica de 1909
  18. La Mancomunitat de Catalunya
  19. Els anys del Pistolerisme
  20. La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)
  21. La Segona República espanyola i Estatut d'Autonomia de 1932
  22. Dels Fets d'Octubre al Front Popular
  23. El Cop d'Estat de 1936 i la Revolució popular
  24. Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939)
  25. El primer Franquisme (1939-1959)
  26. El segon Franquisme (1960-1975)
  27. La Transició a la democràcia
  28. La Catalunya autonòmica

Autor: Elliot Fernandez
Creative Commons

Tots els continguts es publiquen sota llicència Creative Commons. Sou lliure de: compartir i adaptar el material en qualsevol mitjà i format, distribuir i comunicar públicament l'obra i fer-ne obres derivades sempre i quan no se'n faci un ús comercial.

Web realizada per HispanTIC