Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

15. Actituds civils i eclesiàstiques davant del primer franquisme

El món catòlic, entre els anys quaranta i cinquanta
L’Església Catòlica participa activament de la victòria franquista. No hi ha diferències amb el conjunt de l’Església espanyola en els primers anys. D’entrada el catolicisme català viu la victòria franquista com a pròpia. Ha de superar el trauma de la guerra i la revolució. A la Diòcesi de Lleida van desaparèixer el 66% dels religiosos: assassinats, destrucció de patrimoni… La victòria franquista és també la victòria de l’Església.

En general l’Església presenta una pràctica unanimitat en el suport al franquisme. El franquisme té en l’Església un dels pilars fonamentals i com a tal li donarà un protagonisme i una capacitat que l’Església catalana no havia aconseguit ni amb la Restauració. El franquisme serà generós en termes econòmics: habilitació de pressupostos extraordinaris per la reconstrucció del patrimoni religiós… Presència de l’Església en el sector educatiu. Paper important en la definició dels plans d’estudis. La religió catòlica forma part del caràcter intrínsec de l’estat espanyol. Ser espanyol és ser catòlic. Principi del nacionalcatolicisme.

Funerals a l’església del Pi per Miguel Primo de Ribera Autor: Pérez de Rozas. Font: AFB

Paper decisiu de l’Església per dibuixar els nous costums social. Tota cerimònia oficial va acompanyada de la simbologia catòlica. Hi ha una autèntica ocupació de l’espai públic per part de l’Església, amb multitud de misses de campanya. Contínua presència pública de l’Església associada a la vida pública. El 24 d’octubre de 1939 en la inauguració del curs universitari a Barcelona es celebrà una missa per tots els Caídos. L’Església passa a definir les normes socials a través de la seva presència a les Juntes de Censura. Són les diòcesis les que marquen l’ocupació pública.

El món catòlic surt traumatitzat de la guerra i esdevindrà un dels puntals indispensables de la nova dictadura. L’element comú a l’Església és el trauma de la revolució: persecució religiosa en els primers moments de la guerra. Una vegada implantada la dictadura hi haurà algunes veus discordants respecte la vinculació de l’Església amb el règim, però són persones que viuen a l’exili i es troben molt aïllades.

Missa a la plaça Catalunya, març 1939. Autor: Pérez de Rozas. Font: AFB

L’Església catòlica serà la peça que complementarà el projecte franquista originari que a mig termini l’acabarà marginant, arraconant els elements més feixistes de la dictadura i acabarà convertint el discurs catòlic en la columna vertebral de la dictadura. Això ha donat lloc en origen a una situació completa i diferenciada respecte els altres feixismes d’Europa. A Espanya l’estranya suma de catolicisme i feixisme estarà molt present en els primers anys de la dictadura que a diferència d’Itàlia o Alemanya s’ha fet un enorme esforç teòric per convertir els elements catòlics com els originaris del falangisme. Això li dóna un tret característic a la dictadura espanyola. El catolicisme és un element distintiu: la nació espanyola no s’entén sense la religió catòlica. Don Manuel Aznar serà un dels grans teòrics d’aquest estrany encreuament entre catolicisme i falangisme.

Un discurs tan estrany no pot durar. A mitjans dels anys 40 s’ha imposat més el discurs nacional-catòlic, on l’estat queda plenament identificat en els valors més reaccionaris del catolicisme, deixant en un raó el llaç falangista. Aquest tomb de mitjans dels 40 té una justificació clara. És l’intent de ressituar el règim en un context internacional nou, que el falangisme no volia. L’Espanya franquista, amenaçada per la nova situació, ha de presentar un perfil que es pugui adequar a la nova situació internacional. Ja no pot ser únicament un discurs falangista. Ara s’ha d’anar cap a: un clar perfil catòlic, un anticomunisme visceral i cap a un descobriment de la democràcia orgànica, manifestació superior i més eficient que la democràcia liberal. Democràcia orgànica que passa per construir un sistema institucional suposadament representatiu.

En què es difereix el món catòlic català?
Des de finals del segle XIX, coincidint amb la Renaixença i el primer regionalisme polític, s’anirà articulant una línia catòlica-regionalista, molt conservadora, però en aspectes de cultura religiosa o lingüístics vinculada a les diferents línies del regionalisme català. Sense ser rupturista, en el marc catòlic s’anirà marcant un perfil més o menys propi que culmina amb el bisbe Torras i Bages i el seu llibre “La tradició catalana”, coincidint amb l’eclosió de La Lliga i el projecte de Prat de la Riba. Es conforma un catolicisme catalanista, molt moderat però molt proper al catalanisme cultural i lingüístic. La batalla contra l’anticlericalisme s’haurà de fer també des de la catequització de les masses treballadores.

Al primer terç del XX hi haurà una línia catòlica força transversal, que a més té una vinculació al voltant dels moviments de modernització: modernisme, noucentisme i amb tendència de seguir els moviments catòlics internacionals. A la II República s’haurà consolidat un món catòlic català amb unes associacions pròpies, mitjans de comunicació propis i amb unes vinculacions al món polític molt estretes, a través de les primeres propostes democratacristianes, al voltant de la Unió Democràtica de Catalunya (1931).

Aquesta línia, sense ser obertament pro-republicana, no és obertament contrària a la República i busca una cohabitació amb l’Estat republicà, que ha desenvolupat una legislació secular. Aquesta línia queda trencada al 1939. Les dificultats per fer encaixar el discurs franquista en una societat complexa com la catalana farà que comenci a crear-se lentament a partir de 1939 una petita reorganització d’elements catòlics que tenen dificultats en encaixar en un nacionalcatolicisme oficial que implica la imposició d’una única llengua, que implica la revalorització de tota una sèrie d’elements provinents del catolicisme històric espanyol… una cultura catòlica espanyola estranya que ja es troba en desús a Catalunya.

Al 1940 es produeix la creació de petits grups de treball, en alguns casos a la Universitat, en altres casos a escoles privades o algunes parròquies, que no tenen una visió antifranquista definida sinó de supervivència d’una cultura religiosa que està sent expulsada pel nacionalcatolicisme. És un catolicisme de supervivència, pensat per fer sobreviure el patrimoni catòlic català. No és fins les festes d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat que aquests moviments es comencen a vertebrar entre ells, però mantenint un perfil polític baixíssim. És una altra mena d’antifranquisme, en uns àmbits que fins el 1946-47 havien mostrat una passivitat notable.

Això explica que als anys 60 l’extensió de l’antifranquisme arribi a uns nivells desconeguts a la resta d’Espanya. I això explica la creació d’una entitat unitària com l’Assemblea de Catalunya. S’explica perquè existeix un antifranquisme polític important, però també un de tipus cultural i religiós, que s’està generant a partir de mitjans dels 40. Això facilitarà que l’antifranquisme català sigui ampli i extens.

La concreció d’aquests moviments catòlics tindrà lloc en la creació d’una infraestructura cultural als anys 50, que sota el paraigües de l’Església impulsarà una renovació notable del pensament polític en llengua catalana. Notable presència en l’àmbit del sindicalisme catòlic (una de les línies fundacionals de CCOO). Aquesta línia de l’Església més dissident tindrà presència activa al PSUC, al MSC i fins i tot en algunes opcions antifranquistes de la nova esquerra. Món complexe però que acaba sent present en els diversos món de l’antifranquisme.

La fi del món regionalista (l’últim Cambó com a exemple)
La Lliga representava el catalanisme conservador que durant el primer terç del XX havia estat hegemònic, però que amb l’arribada de la II República quedà desplaçat per ERC. Per la Lliga l’etapa de la República és complexa, complicada, de mala adaptació als temps moderns. Ha assumit molt malament entre 1931-1933 el desplaçament dels principals ressorts polítics. La República no és el projecte polític de La Lliga. Error de Cambó, en donar suport a una monarquia ja en plena desastre.

Al febrer de 1933 es produeix un intent seriós de modernització i de posada al dia del missatge i l’organització de La Lliga, que canvia de nom i passa a dir-se Lliga Catalana. Fitxa noves firmes per a La Veu de Catalunya, per convertir l’òrgan de premsa en un diari prou representatiu de la classe treballadora. Aparentment té èxit quan queda com la primera força a Catalunya a les eleccions generals de novembre de 1933.

La Lliga tingué un paper notable en la polèmica llei de Contractes de Conreu que desencadena un conflicte institucional estat-Generalitat, un dels desencadenants dels Fets d’Octubre de 1934. És una etapa en la que a La Lliga li apareix un competidor per la dreta, els representants de Gil Robles (CEDA) a Catalunya. Entre l’octubre de 1934 i el febrer de 1936 la Generalitat queda suspesa i La Lliga assumeix aquells ajuntaments intervinguts i el que queda de la Generalitat. El que serà per La Lliga un gest per salvar l’autonomia catalana, des de les esquerres es veia com una traïció. Des de l’esquerra es va començar a veure en La Lliga una perillosa derivació cap a les tendències polítiques més reaccionàries. No se’ls acusa encara de feixistes, però sí de ser anti-republicans.

En aquesta situació s’arriba a una polaritzada campanya electoral de febrer de 1936. La Lliga arriba a la vigília de la Guerra civil en una posició bastant incòmode. El paper central en el catalanisme no l’ha recuperat. Per contra en la dialèctica entre feixisme i antifeixisme La Lliga queda ràpidament situada al camp genèric del feixisme i les seves forces amigues.

La Lliga no participarà als preparatius del cop d’estat, però sí coneixien la seva preparació. No estan convidats en la conspiració ni s’espera res d’ells. Una part dels seus dirigents eren fora de Catalunya en el moment del cop, de vacances, com Francesc Cambó. La gent de La Lliga queda arrossegada per la guerra i la revolució. Queden situats com objectius de la revolució, junt a religiosos, grans industrials…. A finals de juliol de 1936 La Lliga ha desaparegut del mapa polític català. L’organització ha estat desmantellada. El seu patrimoni ha estat confiscat. L’organització desapareix. Les tres grans vies per a la gent de La Lliga seran:

Eren vies per reincorporar-se a la zona franquista i analitzar davant de que es troben en la nova situació: què es podia fer a partir de setembre de 1936? El cop s’ha convertit en guerra civil. Assumpte de fons delicat: aposta per una sortida no democràtica a la guerra. Aposta per la sortida franquista. Hi ha un element d’identificació clar amb el franquisme. A partir de setembre de 1936 La Lliga sap que l’única sortida per tornar a Catalunya és la victòria dels rebels. La qüestió és saber quin ha de ser el grau de compromís en un projecte que evoluciona d’un cop militar a un projecte que presenta un perfil autoritari, de combat cap a les opcions democràtiques i que representa un canvi de paradigma en la situació espanyola. La gent de La Lliga, instal·lada a Itàlia i França tan aviat com l’eix s’ha centrat en guerra o revolució s’han fet un esquema molt clar: els regionalistes no volen que els hi passi el que als aristòcrates russos al 1917. L’opció de tornar a Catalunya passa clarament pel triomf franquista.

Però calia anar més enllà:

S’assumeix que el sistema democràtic espanyol de la II República ha de ser desmuntat. El cost del desmuntatge de la democràcia implica una imposició repressiva, element que queda perfectament assumit. El triomf franquista i el desmuntatge democràtic ha de ser transitori i ha de donar lloc a la restauració monàrquica, que no contempla la instauració de cap sistema democràtic. Es consolida la línia interpretativa que allò que s’està configurant a la zona rebel és un règim militar que té com a missió la liquidació de la República i que és d’un caràcter transitori. La Lliga dóna ple suport a l’opció de força, que serà perjudicial per Catalunya però per culpa dels mateixos esquerranistes.

La hipòtesi de la gent de La Lliga sobre el paper dels regionalistes en la nova situació és pensar que el regionalisme tindrà un paper destacat en la reordenació econòmica d’Espanya després de la guerra i que podran tenir un paper autònom en termes polítics. A mig termini es podrà reconstruir alguna forma d’autonomia catalana, tipus la Mancomunitat. Plena identificació entre el món regionalista i el projecte franquista. S’ha tornat a l’ordre natural, ara pagaran les esquerres el desastre de la guerra en un període de purgues.

La qüestió prioritària és refer la societat, no pas la democràcia i lentament s’anirà veient on s’ha de situar cadascú. Això dóna quatre línies de incorporació o ressituació després de 1939:

Què queda de La Lliga?
La Lliga no deixa hereus. Les noves propostes del catalanisme conservador que trigaran anys en articular-se no tindran en compte l’herència regionalista. Possiblement el corrent que desapareix de forma abrupta al segle XX és el regionalisme conservador. L’herència política i cultural de La Lliga queda diluïda en el franquisme. Una llunyana persistència de La Lliga es troba en Convergència Democràtica, però és molt poca cosa.

La Lliga desapareix, queda el món regionalista que ha estat la referència del catalanisme polític. Cap visible, Francesc Cambó que finança publicacions a favor dels insurgents. Mobilitza a tots els seus homes en favor dels insurgents. La guerra porta a un període transitori de dictadura militar en el qual es faria notar la maquinaria repressiva, suspensió de drets civils i mecanisme democràtic. Normalitzen institucions per la via de la restauració monàrquica en la persona de Joan de Borbó comte de Barcelona, hereu d’Alfons XIII. Opció semblant adopta la Lliga com a hipòtesi de treball.

S’arriba a 1939 amb realitats diferents de les hipòtesis de treball dels anys anteriors. Primera hipòtesi: la victòria de una contundència extrema, liquidació de l’Estat Republicà. Primera constatació: aquesta victòria militar acompanyava projectes polítics que feia pensar que els vencedors de la guerra contaven amb la victòria militar i insten un projecte polític més enllà d’una dictadura militar; projecte polític de refundació de l’Estat “el Nou Estat Espanyol”.

Dos opcions:

La responsabilitat la donen a les classes republicanes (van provocar una reacció de les forces de l’ordre). Hi ha dos matisos:

Queda la Catalunya cultural que pugui normalitzar la seva vida cultural i lingüística sense poder polític amb un regim que la respecti. L’única sortida, la monarquia però administrant-se el que la fa singular: la llengua i la cultura. És necessari una militància concreta. Ramon d’Abadal està connectat amb el catalanisme cultural. El 1943 entra com a membre de l’EEL perquè és el seu projecte cultural i lingüístic.

Existeix una tercera via, diferent a les anteriors: La via dels fracassats: assumeix la realitat del franquisme. Cambó, Duran i Ventosa continuen pensant que en el franquisme poden tenir un Espai propi. El 1939 Francesc Cambó li demana a Joan Estelrich que negociï a Madrid per publicar el diari en català. Els primers anys 40 parlen d’organitzar un nou partit polític. La mort de Cambó el 1947 liquida aquests intents de pervivència del món regionalista. Accelera 2 actituds: la retirada definitiva de l’àmbit públic i la integració del sistema franquista.

El món regionalista queda desfet. Convergència de Catalunya no es considera hereva. Casos més extrems, més comparables a fenòmens de França: el col·laboracionisme.

Regionalistes que expliciten i fan públic la seva col·laboració amb el franquisme
J.M. Tallada publica un article a La Vanguardia on carrega contra la burgesia liberal catalana en general. L’acusa d’inconscient, d’irresponsabilitat quan van facilitant l’accés al poder a na força revolucionaria indeterminada i la situació se’ls va escapant de les mans. Carrega contra les plataformes que haurien facilitat la introducció d’aquesta irresponsabilitat. Fa referència a la Mútua Escolar Blanquerna, catalanista que ha estat una escola interclassista, alumnes dels sectors burgesos molts variats. La guerra s’havia d’entendre com a un enorme correctiu per aquests tipus d’ensenyament.

Ferran Valls i Taberner carrega contra el catalanisme polític i cultural (“La falsa ruta“). El 1934 publica un llibret que recull articles crítics amb la política catalana d’aquells temps. El 1936 fuig a Itàlia. El 39 màxima autoritat franquista de l’aparell cultural a Barcelona: catedràtic de l’UB, membre de l’Acadèmia de Bones Lletres, un dels 3 que continuen a l’IEC.

L'autor: Elliot Fernandez