Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

La “Belle Époque” del catalanisme burgès (1914-1923)

Creació i fracàs de la Unió Federal Nacionalista Republicana

Al 1910 existeixen a Catalunya tres famílies polítiques:

A l’abril de 1910 es produí la fusió dels grups de l’esquerra republicana en un nou partit: la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR). Aquest nou partit naixia sota els millors auguris. Al maig de 1910 la UFNR aconseguí els 2 diputats de la minoria a Barcelona i 10 diputats al conjunt de Catalunya. L’òrgan del partit era El Poble Català.

La UFNR era un partit d’afiliació indirecte amb seu central a Barcelona. La presència del partit al territori no es feia a través de seccions locals a partir de la seu central sinó que hi havia partits locals que a partir de 1910 s’hi van adherir. Semblava possible que la UFNR pogués disputar al regionalisme la bandera del catalanisme i al lerrouxisme la bandera de l’esquerranisme. Aviat aquesta sensació es desinflarà. Per què?

A partir de 1912 els resultats comencen a fallar. Inici de les fissures. Al 1910 obtingueren 23.000 vots, al 1911 21.000 i al 1913 12.000 vots.

Les frustracions del catalanisme d’esquerra

L’esquerra catalana, encaixonada entre els Radicals i la Lliga Regionalista, no acabava d’arrencar el vol. La UFNR, una vegada comprovat que no aconseguia superar ni la Lliga ni els Radicals en el terreny electoral i que anava esdevenint un inevitable acòlit de la Lliga, va decidir-se a acceptar els pactes que li oferien els radicals i que fins aleshores havia rebutjat. Fou el Pacte de Sant Gervasi.

Després del fracàs de l’aliança amb els radicals, els descontents amb el Pacte de Sant Gervasi van organitzar Esquerra Catalanista, el 1914, dirigida per Antoni Rovira i Virgili, que va tenir poca vida i que acabà integrant-se a la Unió Catalanista. El fracàs del Pacte de Sant Gervasi afectà profundament a l’esquerra catalana.

La lenta davallada del republicanisme radical

El Partit Radical està entre 1910 i 1913 en davallada. A les eleccions de 1914 la única forma d’evitar la victòria de la Lliga era a través de la coalició entre els dos partits republicans. Es formalitzà en el Pacte de Sant Gervasi. No era una coalició fàcil. La UFNR firmà el pacte justificant-lo amb moltes dificultats. La Lliga presentà el pacte com una monstruositat, un pecat contra Catalunya. La coalició patí una rotunda derrota. Sumats els republicans es van veure superats per la Lliga.

Conclusió que van fer els firmants del pacte: era una monstruositat, per això va perdre. Es va produir una desbandada a la UFNR. Moltes entitats de comarques ara es van desvincular de la UFRN. La presència del partit al territori es va esfumar. La UFNR aguantà fins 1916 a Barcelona. El seu dirigent, Pere Coromines, es retirarà. Això deixà un buit a l’espai polític d’esquerres catalanistes. Al maig de 1915 diversos antics quadres de la Unió Federal intenten crear un nou partit, el Bloc Republicà Autonomista (format per Francesc Layret, Marcel·lí Domingo, Gabriel Alomar, Àngel Samblancat i Salanova, David Ferrer). El Bloc Republicà obtingué a les eleccions de 1916 10.000 vots. A l’abril de 1917 el Bloc Republicà sumà alguns nuclis locals de la UFNR i amb la suma d’això es creà el Partit Republicà Català, que comença a publicar “La Lucha”.

Partit Radical

El lerrouxisme no va sortir directament desprestigiat de la Setmana Tràgica. És veritat que els lloctinents del Partit Radical tingueren un paper molt trist, però a nivell de base la participació dels militants lerrouxistes  és molt important. El lerrouxisme es llançarà a reivindicar la Setmana Tràgica. El partit incorporarà el record de la Setmana Tràgica a la seva mitologia.

A les eleccions de novembre de 1909 el Partit Radical aconseguí uns resultats espectaculars que el situaven amb una còmoda majoria absoluta. No va considerar l’electorat obrer que s’hagués de castigar Lerroux. A curt termini després de la Setmana Tràgica no hi hagué càstig. Si a partir de 1910 el Partit Radical comença a perdre pes és per altres motius. De 1901 a 1910 Lerroux havia estat capaç d’aixecar del no res un partit polític important. Era un nova forma de fer política a Barcelona. Quan torna Lerroux del seu exili, Lerroux considera que ja no pot créixer més a Barcelona i decideix que es vol convertir en líder polític estatal. Vol traslladar el seu centre polític de Barcelona a Madrid. A partir de 1910 treballa per expandir el seu partit per Espanya.

Si Lerroux volia convertir-se en un home d’estat, això era difícil de conviure amb el discurs estrident. Lerroux sacrificà en l’altar del a seva respectabilitat, els aspectes més genuïns del lerrouxisme: anticlericalisme, anarquisme, moviment obrer. Sota l’impuls de Lerroux el seu partit feu un gir cap a l centre, la moderació, l’allunyament de la demagògia. Això el va allunyar de la clientela obrera de Barcelona.

A partir de 1911 els nuclis més exaltats van considerar que Lerrroux els havia traït i hi hagué un degoteig de dimissions. A les generals de 1910 Lerroux guanyà 30.000 vots, al 1911 23.000 vots i al 1913 17.000. Al 1917-18 es produí un pacte tàcit entre la Lliga i els radicals per repartir-se el pastís. Radicals es conformen amb la meitat.

La consolidació del predomini regionalista i l’assoliment de la Mancomunitat

A les eleccions de 1910 la Lliga queda tercera. A partir de 1912-14 experimentà una recuperació espectacular, gràcies a la seva política d’absorció de qualsevol tendència política que estigués a la seva dreta. Practicà el discurs del vot útil. A més si els rivals republicans van perdent força, la Lliga en surt beneficiada. El creixement de la Lliga s’explica per tenir un model de partit modern i una tendència a l’alça produïda alguns anys abans.

El 1911 posa en circulació des de la Diputació de Barcelona la idea de crear una Mancomunitat de Diputacions. Al llarg de 1911 s’aconsegueix que la resta de diputacions ho aprovin. La demanda es traslladà a Madrid. José Canalejas, que si mostra favorable, fa veure que això provocarà greuges amb la resta d’Espanya. S’haurà d’elaborar una llei per permetre la Mancomunitat de diputacions a d’altres províncies espanyoles: Ley de Mancomunidades. Al novembre de 1912 Canalejas és assassinat. Hereta la presidència del Govern el Conde de Romanones, que no aconsegueix que el Senat aprovi la llei. A finals de 1913 el Govern dimiteix i el conservador Eduardo Dato convoca eleccions al març de 1914.

Dato ofereix un pacte secret a Cambó. A canvi d’un acord de no agressió electoral, proposen que Dato promulgui la llei de Mancomunitats per decret-llei. Dato accepta el Pacte. A les eleccions la Lliga guanya a Barcelona per primer cop. Hegemonia en la direcció de la política catalana (1914-23). La Mancomunitat en serà el símbol. A les eleccions de 1914 la Lliga obtingué els seus millors resultats fins al moment. El 6 d’abril de 1914 es constitueix al vell Palau de la Generalitat la Mancomunitat de Catalunya. N’és elegit com a President Enric Prat de la Riba.

La Lliga tindrà la iniciativa política a la Mancomunitat, però mai tindrà la majoria absoluta. La Lliga serà prou hàbil per incorporar gairebé la resta de partits a la Mancomunitat. La Mancomunitat de Catalunya era la suma de les quatre diputacions provincials, res més. No té res a veure amb l’autonomia. El concepte d’autonomia comporta competències polítiques i la Mancomunitat no va tenir mai competències polítiques. Autonomia vol dir tenir condicions per legislar. La Mancomunitat no va tenir mai capacitat legislativa. Era un òrgan administratiu, però amb la suma de les quatre diputacions provincials. La diferència era que la Mancomunitat podia actuar a tot el territori català.

Organigrama de la Mancomunitat

L’Assemblea General (reunió conjunta dels diputats provincials, formada per 96 diputats) elegia un Consell Permanent (format per 8 consellers) que gestionava les diverses àrees d’actuació de la Mancomunitat. L’Assemblea General elegia el President.

La Mancomunitat tenia competències en temes diversos: xarxa de carreteres secundàries, institucions culturals (museus, biblioteques, escoles), institucions de beneficència i algun hospital i temes d’agricultura.

Els 8 consellers es repartien les carteres de: Cultura i Instrucció, Camins i Pons, Obres hidràuliques i ferrocarrils, Telèfons, Agricultura i serveis forestals, Beneficència i Sanitat, Política social i Finances.

La Mancomunitat hauria pogut ser un exemple de descentralització administrativa. Podria haver rebut de l’Estat el traspàs de competències administratives, però això no passà mai. Comptava amb un pressupost d’1 milió de pessetes els primers anys de funcionament. L’únic recurs que li quedava era l’endeutament.

Per què en la memòria col·lectiva s’ha considerat que la Mancomunitat va ser important?

  1. Va ser important en el terreny simbòlic. Al 1914, per primera vegada en 200 anys, l’Estat espanyol reconeixia una entitat pública que podia parlar per tota Catalunya.
  2. Va jugar a ser un embrió de poder català. La Mancomunitat, ja que no era l’autonomia, va posar els fonaments d’una autonomia que acabaria per arribar.

La Mancomunitat, ja que no podia fer política, va fer país. Va millorar les infraestructures, millorant les carreteres secundàries i estenen la xarxa de telefonia. En educació, no tenia competències a l’ensenyament primari però va buscar la manera d’influir en un sentit modernitzador mitjançant el Consell Pedagògic de Catalunya. Al 1915 creà l’Escola d’Estiu per Mestres i l’Escola Montessori.

Pel que fa a l’alta cultura la Mancomunitat potencià l’Institut d’Estudis Catalans, creat al 1907 per la Diputació de Barcelona. S’obrí la Biblioteca de Catalunya. En el terreny dels ensenyaments tècnics i professional es comprà la Fàbrica Batlló de Barcelona i es reconvertí en l’Escola Industrial. A les mateixes instal·lacions estava l’Escola Elemental del Treball i l’Escola d’Alts Estudis Comercials. Hi havia un problema: la no professionalitat dels funcionaris. Per això la Mancomunitat va crear l’Escola de Funcionaris de l’Administració Local. També es creà l’Escola Superior d’Agricultura, l’Escola de Bells Oficis, l’Escola de Bibliotecàries i l’Escola d’Infermeres.

Tota aquesta tasca estava feta des de l’òptica de la burgesia, la primera interessada en formar professionals. La Lliga va tirar endavant el dia a dia de la Mancomunitat amb transversalitat, sense sectarismes i incorporant elements d’altres partits. La Mancomunitat impulsà una modernització cultural del país. Nou ans no donen per gaire més. Fou important en el procés de nacionalització del país. El catalanisme va jugar a l’equívoc de fer creure que la Mancomunitat era quelcom més que la fusió de les quatre diputacions. La idea era: “això no és l’autonomia, però quan la tinguem la gent ja estarà acostumada”.

De la fundació de la CNT a la Primera Guerra Mundial

Per al sector llibertari de la  Confederación Regional de Sociedades de Resistencia, la Setmana Tràgica va ser alliçonadora. Per atzar l’última setmana de juliol la revolució va passar per davant de Barcelona i es va deixar passar la oportunitat de fer-la. Es va perdre una oportunitat per la manca organitzativa. La conclusió que es va extreure fou que la classe obrera havia d’estar sòlidament organitzada, enfortint Solidaridad Obrera i convertint-la en una sindicat estatal.

 

Els socialistes, que ja tenien la UGT, es van desentendre. Lerroux també. Per això Solidaridad Obrera quedà en mans dels llibertaris. Entre octubre i novembre de 1910 es celebrà a Barcelona un congrés de Solidaridad Obrera. Allà es va acordar que a l’any següent es crearia una Confederació General del Treball espanyola, que es constituiria al setembre de 1911 (CNT) al Saló de les Belles Arts. La CNT estava formada per 140 societats obreres, 78 de les quals catalanes, amb 26.500 afiliats, dels quals 12.000 a Catalunya.

Ja al 1911 s’organitzà una vaga general fracassada que acabà amb dos morts al País Valencià i la il·legalització de la CNT. Durant els tres primers anys de vida, els governs van mantenir la CNT fora de la llei. Fins el juliol de 1914 no va poder funcionar amb normalitat. Als anys 1917-18-19 va ser un gran sindicat.

Poques setmanes després de la legalització de la CNT, al 1914, esclatà la Primera Guerra Mundial. Espanya es va mantenir neutral. La opinió pública espanyola no va ser neutral. A Catalunya hi havia una minoria germanòfila, formada per l’extrema dreta (carlins, catòlics i algun element de la Lliga). La majoria eren aliadòfils on hi confluïren dos corrents de l’època: republicanisme i catalanisme. Els republicans eren admiradors de França i els catalanistes defensaven els aliats perquè eren dues petites nacions agredides per uns imperis. També agradava el programa dels 14 punts de Wilson. Hi hagué una àmplia xarxa de suport a les potències bel·ligerants a Catalunya, en defensa de la causa dels aliats.

Capítol següent: El fracàs de la Lliga i l’esclat de la guerra de classes

L'autor: Elliot Fernandez