Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

El catalanisme polític i l’obrerisme al Nou-cents

Solidaritat catalana

Els fonaments demogràfics i econòmics del Nou-cents

Al 1900 Catalunya tenia 1.966.000 habitants, que al 1930 eren 2.791.000. El creixement fou de 800.000 persones. La població estava repartida en el territori de forma molt desigual. El creixement es concentrà a Barcelona. Barcelona a partir de 1897 començà a agregar-se els pobles i ciutats del Pla. Al 1897 s’annexionà a Barcelona Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals, Sants, Gràcia, les Corts i Sant Gervasi de Cassoles. Gràcia en aquell moment tenia 70.000 habitants. Al 1904 s’annexionà Horta i al 1920 Sarrià. Barcelona tenia al 1900 553.000 habitants (el 24% de la població a Catalunya). Al 1930 tenia 1.005.000 habitants, el 36% de la població total catalana. En 30 anys quasi s’havia doblat.

Catalunya es confirmava com un país amb una capital desmesuradament grossa. La natalitat del país ja era a inicis del segle molt baixa. Ja a l’ultim terç del XIX es començà a restringir la natalitat. La gent començà a veure que si es tenen gaires fills era molt difícil assolir un mínim nivell de benestar. D’on venia la població? El gros de l’increment demogràfic era imputable a la immigració, que arribà en dues etapes: entre 1880 i 1914, d’Aragó i Castelló. Entre 1920 i 1930, en els anys d’expansió econòmica, vingué una segona onada migratòria provinent de Múrcia i Almeria.

Economia (1900-1914)

Agricultura: Al llarg del segle XIX la peça central va ser la vinya, fins que es veié afectada per la fil·loxera. La viticultura deixà de ser el gran negoci que havia estat. El nivell de renda dels pagesos catalans era superior al dels espanyols, però la tendència era a empitjorar. Al 1920, en unes condicions molt dures, la renda d’un viticultor tendia a ser inferior a la d’un obrer industrial. Des de principis del XX els viticultors busquen mecanismes per defensar-se, a través del cooperativisme (cellers del vi cooperatius) i el sindicalisme (Unió de Rabassaires creada al 1921-22). Al 1900 el 53% de la població activa treballadora estava al sector primari. Al 1930 només s’hi dedicava un 26%.

Indústria: Diversificació. Pas del model industrial del segle XIX dominat pel tèxtil cap a una indústria molt més diversificada. Al 1900-1901 hi hagué un gran neguit entre els empresaris. Intercanvi de mà d’obra masculina per femenina. Al febrer de 1902 es visqué una vaga general a Barcelona, l’última protagonitzada pels obrers tèxtils. A partir de 1910 l’etapa de recessió es superà. El mercat interior espanyol millorà. Al 1915 arribà l’efecte de l’eufòria de la Primera Guerra Mundial. Novetat: aparició d’altres sectors industrial i modernització tecnològica, en part per la repatriació de capitals de Cuba i la presència de capital estranger.

Al tombant de segle s’instal·laren al país nous sectors industrials: la química (molt lligada al tèxtil), el ciment (al 1901 s’obrí la Fàbrica Asland, propietat dels Güell), la mecànica i l’automobilística (al 1904 obrí la Hispano-Suiza), la indústria vidriera i l’elèctrica, gràcies a la revolució de l’energia hidroelèctrica. F. Pearson vingué a Catalunya amb la idea de construir presses elèctriques als Pirineus. Al 1911 fundà a Toronto la Barcelona Traction Light and Power, coneguda popularment com La Canadenca. Per primera vegada es comptava amb una energia neta feta amb una primera matèria gratuïta, l’aigua.

El desenvolupament industrial es realitzà a Catalunya a contracorrent, perquè no comptà amb l’impuls dels poders públics. Els governs burgesos occidentals no intervenien en l’economia, però si realitzaven algunes acciones per millorar les condicions del procés d’industrialització. Es dugué a terme un impuls a la planificació urbanística. Aquesta mena de coses van ser les que el règim de la Restauració no va fer. El desinterès dels diferents governs de la Restauració cap a la indústria catalana contrasta amb el suport que l’oligarquia castellana i andalusa rebien. Això ajuda a explicar que a partir de 1901 la part més mobilitzada de la burgesia catalana reclamés l’autonomia per Catalunya. És l’autonomia que havia de servir per fer aquella mena de coses que el Govern Central no feia.

La formació de la Lliga Regionalista i les eleccions de 1901

Al llarg del 1900 els dos nuclis organitzats que sostingueren el polaviejisme iniciaren el camí cap a l’entesa. El Centre Nacional Català (joves professionals liberals, sense experiència política prèvia) i la burgesia polaviejista de la Unión Regionalista (disposaven de capacitat de mobilització dins l’empresariat i el món dels diners) es complementaven.

El 25 d’abril de 1901 es produí la fusió del Centre Nacional Català i la Unió Regionalista, formant la Lliga Regionalista, amb l’òrgan portaveu “La Veu de Catalunya”. El nou partit es presentà a les eleccions generals del 19 de març de 1901, amb una llista a Barcelona, amb una candidatura atípica. No era una candidatura ideològica sinó de representació social, la candidatura dels “Quatre Presidents:

La campanya electoral de la Lliga va apel·lar a l’orgull local. Va ser una croada contra el caciquisme. No es podia tolerar per més temps que els diputats per Barcelona sortissin elegits a Madrid, asseguraven els dirigents de la Lliga. La Lliga organitzà per primera vegada un cos d’interventors. Per contrarestar la presentació de la candidatura regionalista, el règim va considerar prudent organitzar una llista conjunta de liberals i conservadors.

A part d’aquestes dues llistes va aparèixer en acció una candidatura de concentració republicana. Entre els republicans hi havia Alejandro Lerroux, periodista, fill d’un oficial de baixa graduació, que havia aterrat a Madrid i s’havia obert camí a la capital. Com a director del diari El País, establí contactes a Barcelona els anys 1887-89. El Procés de Montjuïc li havia donat la oportunitat perquè aquests contactes fossin més intensos. Al 1899 participà en una campanya en favor de la revisió dels processos, en un míting al Teatre Varietats amb diferents personalitats. Lerroux va provocar l’entusiasme del públic. Per primera vegada Lerroux havia mostrat el poder del llenguatge per mobilitzar a la gent. Lerroux començava a tenir contactes en els ambients populars. Lerroux s’havia construït la imatge entre els ambients llibertaris de Barcelona de company. Ell havia fet entendre que es movia en el republicanisme radical. Al 1901 li oferiren ser candidat a Barcelona, junt a d’altres il·lustres republicans com Pi i Margall. Lerroux es quedà com a motor de la company, fent campanya per ell. Es passejà per tots els barris obrers. Va ser la primera aparició de la política de masses.

El dia de les eleccions, al vespre el Ministeri de la Governació va fer pública una nota dient que la llista oficial de Barcelona havia guanyat. La Lliga va fer públic un escrutini propi que demostrava que eren ells els qui havien guanyat. Això no havia passat mai. Normalment els republicans es donaven per derrotats. Això va provocar que les autoritats de Madrid donessin marxa enrere. El dia de l’escrutini es va reconèixer el resultat: 4 diputats per a la Lliga, 2 pels republicans i 1 liberal.

Sobre un cens de 100.000 electors, van votar un 20% dels quals entre 6.000 i 7.000 van votar la Lliga i 5.000 els republicans. Aquestes eleccions marcaren un abans i un després. El diputat liberal de 1901 fou l’últim que va ser elegit a Barcelona. A partir d’aquell moment les eleccions, a Barcelona, van deixar de ser una comèdia. Aquest procés s’anirà estenen a la resta de Catalunya. La Lliga va debutar en unes eleccions molt bé. A partir de 1901 la Lliga intentarà esdevenir un bloc nacional interclassista, com una mena de partit de tots els catalans.

Però el projecte fundacional de la Lliga va fer aigües per diversos costats. Hi hagué una sèrie de factors que van fer entrar en crisi a la Lliga:

  1. La classe treballadora no tenia cap inclinació a situar-se a remolc de la direcció burgesa de la Lliga, per hostilitat al perfil burgés del nou partit. Al mateix temps que naixia la Lliga, la patronal hi imposava la línia dura.
  2. Als primers anys del segle XX, el moviment obrer barceloní estava influït pel sindicalisme revolucionari francès que havia propagat la idea de la vaga general per col·lapsar el capitalisme. Al febrer de 1902 es produí a Barcelona una vaga general protagonitzada pel sector del tèxtil. Vaga reprimida i fracassada. Primera evidència de que la majoria de la classe obrera no estava disposada a posar-se darrera de la Lliga. La Lliga no va voler admetre la realitat de la lluita de classes i començava a desenvolupar la teoria de que els obrers catalans ja els haurien seguit, però el problema era que havien arribat els agitadors estrangers (un exemple era Lerroux).
  3. Un altre element va ser l’espectacular revival que el republicanisme barceloní experimentà a Barcelona. Lerroux va ser capaç de crear un moviment republicà de masses, que a partir de 1903 esdevingué el partit hegemònic de Barcelona.
  4. La irrupció del nou republicanisme empenyé a la Lliga cap a la dreta. L’obligà a buscar suports i obrir-se cap a la dreta més extrema (el carlisme). La Lliga deixà de poder jugar l’equivoc de que era un partit interclassista.

Al 1904 es produí el primer trencament intern de la Lliga sota el pretext de la visita del rei Alfons XVIII. Davant l’anunci de la visita del rei a l’Ajuntament es produí una reunió a la Lliga i la majoria acordà fer el buit al rei. Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó van considerar que això era un error perquè perjudicava a la Lliga i acordaren, pel seu compte, que Cambó assistiria a la recepció, on feu un discurs davant el rei. Cambó i Prat de la Lliga trencaren l’acord que havia pres la Lliga.

Aquest fet provocà la primera escissió de la Lliga Regionalista provinent del sector republicà més liberal. Els dissidents crearen un periòdic, El Poble Català. Sense una gran presa aquest sector creà al 1906 el Centre Nacionalista Català. A partir d’aquell moment existiren dos partits catalanistes. Entre el 1901 i el 1905 la Lliga es veié forçada a deixar de ser el partit nacional interclassista que pretenia ser per esdevenir un partit modern però conservador.

Els orígens del lerrouxisme i les bases del seu èxit

En l’èxit i naixement del lerrouxisme hi ha un buit polític i social. La Barcelona de finals del  segle XIX i inicis del XX, amb una classe popular molt nombrosa i una història del XIX plena de revoltes i barricades, es trobava al 1900 sense una esquerra organitzada políticament ni sindicalment. Hi havia un republicanisme ensopit, instal·lat a la nostàlgia de la Primera República, amb les mateixes idees que durant el Sexenni Democràtic. I en el terreny obrer imperava la desorganització (incapacitat del PSOE-UGT de penetrar a Barcelona). Lerroux s’adonà d’això. Era conscient de que a Barcelona hi havia totes les condicions per crear una força obrera important. Per això es decidí a intentar ell mateix d’aixecar aquesta força a partir de 1902-1903.

Els secrets del lerrouxisme es troben en una ideologia còctel de quatre factors: l’obrerisme, l’anticlericalisme, l’anticatalanisme i el mes important, el desplegament a Barcelona de la política de masses del XX. Lerroux havia cultivat l’equívoc llibertari. Mantenia excel·lents relacions amb el món llibertari barceloní. A les eleccions que es celebraren entre 1901 i 1903 Lerroux continuà alimentant aquest equívoc. Molts obrers de cultura àcrata decidiren votar-lo. Però el tema llibertari havia d’anar seguit d’altres idees:

La ciutat de Barcelona del 1900 era molt poc cohesionada. Hi havia milers de ciutadans que passaven mesos sense baixar al centre. Lerroux copsà ben aviat aquesta realitat i s’adonà que si volia crear una gran organització obrera no funcionaria obrint una seu al centre de la ciutat, sinó que calia desplegar per totes les barriades perifèriques una xarxa de centres obrers. A més observà que si volia tenir èxit aquests centres no podien ser només entitats polítiques. Havien de ser espais socials, àmbits de sociabilitat. Aquesta dimensió lúdica incorporava a les dones. Això donava a la militància una solidesa extraordinària.

Els centres obrers de Lerroux també eren centres de prestació de serveis, en una societat on els serveis bàsics eren precaris (assistència mèdica, legal, biblioteques, escoles laiques, cooperatives de consum)., Amb tot això els lligams entre les famílies obreres i el partit eren tants que era impossible que deixaren els centres. Gràcies a això, per un republicà era molt difícil trencar amb aquesta xarxa. El lerrouxisme es va configurar com una contra-societat. Feia molt difícil que els individus que en formaven part com a militants s’esborressin. Tot això Lerroux ho copià de París i Brussel·les. Des de 1903 Lerroux batejà la seu central del partit com “La Casa del Pueblo”.

Lerroux inventà una nova forma de sociabilitat política: “la merienda democrática”. La premsa del partit feia saber que tindria lloc una merienda democrática a les afores de la ciutat un dia determinat. Quan arribava el dia milers de republicans anaven cap a la zona designada. El Partit havia muntat tendals on venien coses de menjar. Després del dinar començava l’acte polític, on els líders improvisaven un discurs. Havien arribat a participar més de 25.000 persones. Per un costat, entre els que havien anat a la merienda hi havia la sensació de que eren molts, una força molt poderosa. També era una exhibició de força pels adversaris.

El lideratge de Lerroux era molt innovador. Extreure del cognom del líder un moviment polític era nou. Suposava un esforç en els gestos per ser el més proper possible a l’auditori. D’això els seus contemporanis li digueren “demagògia”: dir-li al poble allò que volia sentir. A partir de 1903 aquest moviment (Unión Republicana) es convertí en el partit hegemònic a Barcelona. La seva hegemonia s’aixecava sobre una important base obrera popular, on el component immigrant era pràcticament inexistent, entre d’altres raons perquè no hi havia prou immigrants en aquella època. Al carro del lerrouxisme s’havien sumat republicans de l’antiga escola, d’estil més tradicional.

L’aparició de Solidaritat Catalana

A partir de 1903 la Lliga perd força i es veu obligada a ser la segona força política a Barcelona. A finals de 1905 un esdeveniment imprevist donarà lloc a una gran sacsejada: els Fets del Cu-Cut!, una publicació satírica de l’òrbita de la Lliga. La revista ¡Cu-Cut! era antimilitarista i sovint publicava acudits mofant-se dels militars espanyols, recordant les humiliants derrotes de 1898. Es tocava un punt sensible. Això va continuar fins al novembre de 1905 quan es publicà un acudit arran la victòria electoral a les eleccions municipals de la Lliga i el sopar que organitzaren per celebrar-ho. El sopar era el “Banquet de la Victòria”. L’acudit va ser la gota que va fer basar la paciència dels militars. Al dia següent van anar a la redacció del Cu-Cut i l’assaltaren. Van fer el mateix amb la redacció de la Veu de Catalunya. Això provocà un gran impacte entre la classe política del país i la població en general.

Cucut

El Govern Central presentà la dimissió davant la negativa del rei de depurar responsabilitats entre la cúpula militar. Es formà un nou govern liberal de Segismundo Moret, que donà la raó als militars i aprovà la Llei de Jurisdiccions, que a partir d’aquell moment establia que qualsevol injúria a la pàtria i a l’exèrcit seria jutjada mitjançant la justícia militar. Des de Catalunya es va considerar la llei de Jurisdiccions com una agressió. D’aquí sorgí una dinàmica unitària. Nicolás Salmerón, líder de la Unión Republicana, per justificar el seu vot en contra a la llei pronuncià al Congrés un discurs on s’adreçà als diputats de la Lliga proposant-los la col·laboració dels dos partits. Els diputats de la Lliga acceptaren l’oferiment (després de consultar-ho amb Cambó). D’aquí sorgí la iniciativa de crear Solidaritat Catalana.

Francesc Cambó va veure que a través d’un front comú amb els republicans podria trencar l’hegemonia de Lerroux a Barcelona. Aquell maig es convocà la Festa de l’Homenatge a aquells 30 diputats de Madrid que votaren contra la llei. Poc a poc, sota l’impuls de la Lliga, agafà cos la idea de crear un moviment unitari que demanés la retirada de la llei i l’autonomia per Catalunya. A mitjans de 1906 la Solidaritat Catalana ja estava creada. Però Lerroux es va desmarcar perquè no va voler que el seu moviment quedés esborrat. Va ser una decisió tàctica. Arran la negativa de Lerroux d’integrar-se a la Solidaritat la Unión Republicana es dividí entre els diputats més moderns pro-lerrouxistes i els republicans tradicionals que van decidir desentendre’s. Salmerón s’afegí a la Solidaritat i Lerroux s’apartà.

De l’esquema vigent fins 1905 on s’enfrontaven la Lliga i Lerroux es passà un escenari on hi havia la Solidaritat Catalana, formada per carlins, la Lliga Regionalista, el Centre Nacionalista Republicà, els federals i la Unión Republicana de Lerroux (només s’integraren els republicans tradicionals). Enfront la Solidaritat quedà el bloc de l’antisolidaridad, format pel lerrouxisme i algun sector menor (monàrquic espanyolista).

La Solidaritat Catalana va ser una coalició ideològicament molt àmplia, amb un programa breu. El seu èxit es degué a l’elaboració d’un programa de mínims: el Programa del Tívoli, que establia la lluita per aconseguir l’abolició de la llei de Jurisdiccions i la reclamació d’algun tipus d’autonomia per Catalunya. Més important que el programa va ser la tasca de difusió pel conjunt del país dels conceptes bàsics que va fer la Solidaritat. Solidaritat Catalana va quedar dibuixada al maig de 1906, però de moment no hi havia cap convocatòria electoral. Què havia de fer la Solidaritat Catalana fins 1907? En aquest any que quedava abans de les eleccions generals, la Solidaritat es va dedicar a fer una campanya d’agitació per tot el país i de propaganda de conscienciació nacionalista. Fins aquest moment el catalanisme estava molt centrat a Barcelona i algunes poblacions del país. A partir de 1906 el catalanisme s’estén per tot Catalunya.

La idea de fons de la propaganda de Solidaritat Catalana va ser situar Catalunya com la pàtria de tots, perquè com que en temes socials no s’hi podia entrar, s’apel·lava als sentiments d’identitat. Enfront a això l’antisolidaridad només podia apel·lar a una cosa: a la idea d’Espanya. Ara sí, al 1906-07 el lerrouxisme es dedicarà a fer espanyolisme. Lerroux es convertí en el referent de tots aquells que es sentien espanyols a Catalunya. Enfront el nacionalisme català, Lerroux era qui defensava Espanya a Catalunya. L’abril de 1907 el Govern convocà eleccions (Govern conservador de Maura). Per la Solidaritat Catalana no va ser més que la culminació d’una campanya que s’havia iniciat al 1906.

Solidaritat Catalana va aconseguir 200.000 vots, el 67,5%. Traduït en escons, la Solidaritat aconseguí 40 d’un total de 44. D’aquests 40 diputats, 14 eren de la Lliga, 7 de la Unión Regionalista, 6 carlins, 4 del CNR, 6 federals i 3 independents. Els antisolidaris obtingueren 100.000 vots i el 32,5% del cens. El sistema electoral majoritari beneficià la Solidaritat. A Barcelona ciutat Solidaritat Catalana aconseguí tots els diputats (7), incloent l’excoronel Francesc Macià. Va obtenir 53.000 vots, enfront els 21.000 dels antisolidaris. Lerroux es va quedar sense acta de diputat.

Els 40 diputats obtinguts per la Solidaritat Catalana van ser un gran triomf. Es visqueren unes setmanes de gran eufòria. Un cop constituït el nou Congrés els diputats van descobrir que a la resta de l’Estat el partit de Govern havia aconseguit una confortable majoria. Els diputats catalans no eren determinants. De l’eufòria inicial es passà a la frustració. La Solidaritat era una coalició molt àmplia. A partir de 1907 van començar les erosions i el Govern Maura en fou conscient. Maura va saber aprofitar les diferències ideològiques de la Solidaritat i presentà un projecte de llei d’Administració Local que plantejava que una part dels regidors fossin elegits per sufragi corporatiu.

Un altre punt que erosionà la Solidaritat fou el debat dels pressupostos a l’Ajuntament de Barcelona. En concret es tractava d’una partida extraordinària per a Cultura. Per iniciativa dels republicans es pretenia que l’educació funcionés mitjançant un sistema mixt (nens i nenes). Això era inacceptable per la dreta. En la mesura que Solidaritat triomfà a les urnes, però no obtingué uns resultats concrets a Madrid, s’anà erosionant. AL 1908 es celebren eleccions complementàries. A Barcelona hi havia 4 vacants. Solidaritat ja estava molt tocada. Els dirigents van creure que estava tot guanyat. Pensaven que es quedarien amb els 4 llocs. Només van aconseguir 1 diputat. Els antisolidaris 3. Des de principis de 1909, Solidaritat estava políticament morta, però cap dels partits volia assumir el cost de presentar-se com els que donaven per morta la coalició.

Lerroux al perdre l’acta de diputat al 1907 va haver de fer front a una sèrie de sumaris judicials que el portaren al gener de 1908 a ser condemnat a presó. Trià l’exili. Al febrer de 1908 Lerroux se’n va a França per evitar la presó. El seu exili dura 1 any i mig. Al desembre de 1908 Lerroux recupera l’acta de diputat.

Panorama sociopolític de la Barcelona de 1909

La Lliga va resultar la formació política més beneficiada de la Solidaritat. De 1905 a 1909 la Lliga a Barcelona doblà la clientela electoral. També va guanyar molta presència a Madrid. Al 1907 Cambó era diputat. El punt febre de la Lliga era que seguia sense controlar Barcelona. A la dreta de la Lliga es trobaven de forma residual els carlins. Després de la Solidaritat comprenen que s’han de convertir en satèl·lits de la Lliga.

Els tres grups de l’esquerra solidària formaren una coalició electoral permanent: Esquerra Catalana (1909). Situats al centre-esquerra, sembla que comptaven amb una base sòlida. Per la seva banda el lerrouxisme, que recuperà la seva identitat republicana, volia tenir una marca política pròpia d’àmbit espanyol i per això al gener de 1908 Lerroux formà un nou partit republicà: Partido Republicana Radical.

A les eleccions municipals de 1909, una vegada el moviment de Solidaritat Catalana estava trencat, el lerrouxisme recuperà la hegemonia política a Barcelona i es situà com a primera força política, seguida d’Esquerra Catalana i la Lliga en tercera posició.

L’aparició de Solidaritat Obrera

Després d’una dècada de desarticulació del moviment sindical al 1907 s’inicia un procés de reorganització sindical. Al juny de 1907 es creà la Unió Local de Societats Obreres. A  l’octubre del mateix any es creava el setmanari Solidaridad Obrera. Es tractava d’una organització molt modesta. Al setembre de 1908 s’amplià l’organització i s’acceptà l’adhesió d’organitzacions de la resta de Catalunya, creant la Confederación Regional de Sociedades de Resistencia (110 societats). A la Solidaridad convivien obrers llibertaris, republicans i fins i tot socialistes de la UGT. A la primavera de 1909 comptaven amb 15.000 afiliats.

La Setmana Tràgica: els fets i les conseqüències

La classe política espanyola tenia aspiracions de refer l’imperi colonial al Marroc, país que estava a prop d’Espanya i sense ocupar. Un cop concretat el projecte colonial, es posà en marxa la recepta clàssica. S’havien de crear uns interessos comercials. S’instal·là la Compañía Española de Minas del Rif. A principis de 1909 els “moros” van atacar la companyia minaire: Desastre del Barranco del Lobo. Això creà pànic a Madrid. Van reaparèixer tots els fantasmes de 1898. El Govern Maura va decidir enviar un gran contingent militar al Marroc. Enlloc d’enviar tropes, es mobilitzaren desenes de milers de reservistes. Ja havien fet el servei militar obligatori i alguns ja eren pares. Sospitosament molts dels reservistes van ser catalans (quintes). Això provocà l’ira de les classes populars barcelonins.

Capítol següent: 3. La consolidació del catalanisme i l’ascens del moviment obrer (1910-1915)

L'autor: Elliot Fernandez

Enllaç permanent: https://elliot.cat/catalanisme-politic-obrerisme/