Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

La Catalunya autònoma (1932-1934)

Configuració política de la Generalitat estatutària en la breu etapa de normalitat: el Parlament, els presidents i els governs
Després de l’aprovació de l’Estatut de 1932 es convocaren eleccions al Parlament de Catalunya el 20 de novembre de 1932 amb els següents resultats:

Amb la llei electoral que s’aplicà, de tipus majoritària, el partit que aconseguia el 40,01% dels vots obtenia el 80% de diputats a la circumscripció. Amb aquest sistema la segona força política té el 20% dels escons. En realitat ERC obtingué 67 diputats i la Lliga 17. El 20 de novembre de 1932 es celebraren eleccions als Parlament de Catalunya que donaren la majoria a ERC. El nou Parlament confirmà en el càrrec a Francesc Macià (desembre 1932-desembre 1933).

Francesc Macià (1859-1933)

Amb una llarga trajectòria política, fou un personatge atípic. De carrera militar, s’havia allistat per autèntica vocació. A l’exèrcit tingué una carrera realment frustrada perquè demanà reiteradament ser enviat a les colònies (era la forma més ràpida d’ascens) i li fou sistemàticament denegat. Als 30 anys arribà a tinent coronel.

A partir de 1932 Macià reunirà en la seva persona diversos rols com a President. Apareix com una mena d’”avi” de la pàtria, líder carismàtic que personifica Catalunya. Situat per damunt del bé i el mal i dels partits. Al mateix temps és el cap del Govern de la Generalitat, responsable últim de l’executiu. Líder d’un partit, ERC, partit on hi havia tota mena de gent, molt heterogeni. Per guanyar eleccions és formidable, però de cara a governar és molt complicat.

Un cop passada l’etapa de redacció de l’Estatut, al 1933, les discrepàncies dins ERC afloren. Qui ha d’arbitrar en totes les disputes internes és Macià. Macià té la concepció de l’exercici del poder molt militar, per ell dirigir el poder és manar. Això serà un problema. L’Estatut de 1932 establia una Presidència de la Generalitat amb dues cares: es preveia que el President delegués les funcions executives en un Conseller Primer. El grup de L’Opinió creia que Macià havia de delegar funcions de Primer Ministre per tal de situar-se per sobre de les baralles del dia a dia. Això topà frontalment en la idea de manar de Macià.

La negativa de Macià provocà una greu crisi interna a ERC entre gener i desembre de 1933. Cinc diputats d’ERC (entre els quals Josep Tarradellas) abandonaren ERC i fundaren el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra. Al mateix temps la branca juvenil JEREC (líder Josep Dencàs) havien iniciat una evolució militaritzant, un xic autoritària. Havien organitzat una milícia “Escamots d’Estat Català” que s’identificaren com el feixisme català, però no tenien res a veure. Era un discurs d’exaltació de la nació per damunt les divisions de classe amb ús de la violència. Dencàs tenia algun contacte amb enviats del partit feixista i va manifestar la seva afinitat amb els valors feixistes.

Les crisis de govern de 1933 erosionen el carisma de Macià, de tal forma que al novembre de 1933, a les eleccions legislatives, en un gest desesperat, ERC posa a Macià com a cap de llista per anar a Madrid. Ni així s’aconseguiren guanyar les eleccions. Empat ERC-Lliga. Morint-se al desembre de 1933 Macià s’estalvià que el procés d’erosió anés a més. La seva mort esborrà de sobte totes les crítiques i el catapultà al panteó nacional. Després de la mort de Macià durant una setmana ocupà la vacant el President del Parlament, fins que l’1 de gener s’elegí Lluís Companys com a President de la Generalitat.

Lluís Companys
Amb una trajectòria política convencional, molt representativa de l’època. Fill de pagesos rics de Lleida, als 16 anys es enviat a Barcelona a estudiar dret. Ràpidament es configura com un noi de cafè, el que li agradava era discutir de política a les tertúlies de bar. Es vincula clarament des del principi amb el republicanisme. Al 1912 s’afilia a un partit reformista d’àmbit espanyol. És un polític de batalla.

Al 14 d’abril de 1931, després de ser auto-proclamat alcalde de Barcelona, és designat com a Governador Civil de la província. Després serà elegit President del Parlament. A la primavera de 1933 quan es produeixi una remodelació del Govern de Madrid serà designat com a Ministre de Marina (per un període de 3 mesos). Polític tot terreny, a les ordres del partit. ERC continua tenint majoria parlamentària, però ell com a President al 1934 decideix fer un Govern de Concentració republicana, amb ERC, AC, USC i el grup escindit de L’Opinió. A què respon? Al canvi important que s’ha produït a Espanya amb la victòria de la dreta. Aquest canvi de majories és profundament preocupant per Catalunya, perquè entre 1931-33 havia existir un feeling entre Barcelona i Madrid. Els uns i els altres es consideraven d’esquerres. Això canvi a partir del desembre de 1933. El pitjor era que el govern de Lerroux necessitava el suport parlamentari de la CEDA.

La depressió econòmica i els seus efectes socials
La República coincidí amb l’impacte de la crisi de Wall Street de 1929. Com va afectar la crisi mundial a Catalunya? Aquella crisi havia nascut a Wall Street i des dels Estats Units es va contagiar a la resta del món desenvolupat. La crisi afectà més als països com més cèntrics estiguessin en connexió amb nord-amèrica. Catalunya i Espanya es trobaven a la perifèria del sistema. Espanya va rebre poc el contagi. Però alguns països perifèrics van viure molt directament la crisi, com Argentina, perquè la seva economia descansava sobre l’exportació massiva. A Espanya el sector més castigat fou l’agrícola exportador. Catalunya l’exportació d’oli d’oliva, vi i fruits secs.

La indústria tèxtil exportava per a la resta del país. El més important era que la collita de blat a Castella fos important perquè tinguessin la cartera plena per poder comprar el tèxtil català. Les collites de blat van seguir sent bones. En el tèxtil la crisi gairebé no es sentí. En el conjunt de l’economia Catalunya no experimentà un sotrac al 1931-33 comparable amb que visqué Estats Units i Europa.

La crisi econòmica incrementà la conflictivitat laboral i l’atur. Al 1933 el 20% dels treballadors participà en alguna vaga. Amenaçats per l’atur, els sindicats es mostren més propensos a una certa radicalització. El nivell d’atur fou molt divers segons el nivell d’activitat. Al 1931 la República comença a preocupar-se del problema de l’atur, amb l’objectiu final d’oferir algun tipus de subsidi (no passarà mai). Al 1932 el 10% de la població activa estava sense feina a Barcelona. Al 1936 el 5,6% de la població activa a Catalunya està a l’atur. Aquestes taxes d’atur es donaven en uns temps en que no hi havia cap mena de subsidi d’atur. No existia la Seguretat Social. L’obrer que perdia la feina tenia l’angoixa de que si algú de la família es posava malalt, no podrien pagar el tractament.

Repercussions polítiques: la imatge de la República estava associada a l’abundància. En contrast a aquesta imatge, per mala sort a la República, el seu adveniment coincidí amb l’esclat de la crisi. A Catalunya les dificultats econòmiques del període van limitar l’acció de govern de la Generalitat. Això hipotecà greument el projecte populista d’ERC. ERC no era un partit socialista però tenia entre els seus votants molts treballadors. A aquesta clientela popular els dirigents d’ERC es proposen oferir-los una primera versió del que es coneixerà a partir de 1945 com l’Estat del Benestar: garantir una sèrie d’avantatges materials, com l’educació de primera qualitat, una política d’habitatge social, l’accés a la cultura… Això ERC ho posà en marxa a petita escala. No va haver ni diner ni temps per estendre aquestes polítiques.

Amb aquest tipus de polítiques més populistes els dirigents d’ERC intentaren integrar al sistema a la classe obrera cenetista. És fals la tesi que va ser la crisi econòmica la que va fer fracassar la República. L’impacte de la crisi econòmica a Espanya no va ser tan dramàtica com perquè la democràcia fos inviable, la República va caure pels antagonismes politico-socials.

L’evolució interna de la CNT: trentistes i faístes
Durant els anys 30 la CNT és l’únic sindicat amb força. Gaudeix d’una hegemonia visible. El nivell d’afiliació estava per sota del de 1918, però seguia sent una força enorme sense rival. Dins la CNT havien coexistit dues ànimes: la moderada i la radical. No és fins 1930 que la CNT torna a actuar, sobretot a instàncies de la FAI. Primeres tensions entre la CNT moderada i la FAI. La lluita pel control de la CNT comença després del 14 d’abril de 1931. Macià ofereix la Conselleria de Treball a Ángel Pestaña, seguint el model de les Trade-Unions anglesa d’unió entre el partit laborista i el sindicats. Era el model que defensava el grup de L’Opinió. Pestaña no ho acceptà.

Es produí un debat dins la CNT. El sector moderat, que encara controlava la CNT, considerà que la classe treballadora no estava en condicions de plantejar-se la revolució. Els moderats volien aprofitar la República per enfortir la CNT i mantenir amb les autoritats bones relacions. El sector de la FAI creia que s’havia d’aprofitar que la República no estava consolidada per anar immediatament a la revolució.

Els anarquistes van desplaçar del control de la CNT als moderats. A finals d’agost de 1931 una trentena de dirigents moderats de la CNT publiquen un manifest explicant la seva versió del que ha passat. Era el Manifest dels Trentes. Al juny de 1933 els grups moderats de la CNT abandonen el sindicat i creen els Sindicats d’Oposició (amb més de 40.000 afiliats). La CNT-FAI resta dominant a Barcelona entre els sectors menys qualificats i immigrants dels anys 20.

Relacions CNT-Generalitat, de la cordialitat a l’insurreccionalisme
Quan la CNT està en mans dels moderats les relacions són cordials. Dins ERC hi ha un sector socialdemòcrata (L’Opinió) que voldria fer d’ERC el portaveu polític d’aquest sindicalisme català. Aquest projecte fracassà per 2 motius: a Madrid, el PSOE, d’abril a maig de 1931 la hipòtesi d’una aliança estable entre ERC i CNT provocava neguit i podia ser perillós. EL PSOE va fer tot el possible per evitar aquesta opció i a través de la Constitució aconseguí que les lleis laborals només fossin competència de Madrid. Per tant les faria el PSOE i serien incompatibles amb la CNT. La segona raó va ser la pròpia evolució de la CNT cap als sectors radicals.

Al gener de 1932 es dóna inici als Ejercicios de Gimnasia Revolucionaria: aixecaments anarquistes a l’Alt Llobregat a les explotacions mineres de Fígols, Sallent, Berga i Núria. Al gener de 1933 es repetiren per tot l’Estat (Casas Viejas). Al novembre de 1933 van fer una campanya a favor de l’abstenció. Al desembre de 1933 tingué lloc una intenta revolucionària.

La gimnàstica revolucionària pretenia fer allò que més tard alguns teòrics marxistes anomenaren provocar el cicle acció-repressió per obrir una resposta desmesurada. Pretenia provocar l’Estat republicà perquè això augmentava la consciència revolucionària dels obrers. Aquesta deriva de la CNT-FAI va fer que aquests sectors veiessin la CNT com un sector desestabilitzar de la democràcia. Alguns pensaven que la CNT estava en mans de l’extrema dreta monàrquica.

El problema rabassaire
Els rabassaires eren aquells pagesos viticultors que no eren propietaris de les terres que explotaven sinó que les tenien en arrendament. Eren contractes de rabassa morta. La plega de la fil•loxera suposava la cancel•lació de tots els contractes, però donava la magnitud del desastre s’arribà a un acord amb l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre i els pagesos. La mort dels ceps va ser de forma extraordinària i per tant els contractes seguirien vigents. Després s’innovà amb una nova tècnica. Semblava que els ceps no morien mai. Per això els contractes de rabassa morta es convertiren en indefinits. Els pagesos acabaven considerant que aquelles terres eren seves, era un autèntic sentiment de propietat. Aquesta aspiració a la propietat s’anà desenvolupant arran la perpetuació dels arrendaments.

Al 1922 va néixer a Catalunya un sindicat agrari: la Unió de Rabassaires, que aplegà bastants milers de pagesos. Naixia amb la complicitat de certs republicans, com Lluís Companys. Entre els sectors més afectats per la crisi de 1929 es trobava la viticultura. Això desplomà els preus. El rabassaire guanyava la meitat que un obrer industrial. Per això a partir de 1930 l’aspiració a la propietat augmentà. Amb l’arribada d’ERC a la Generalitat els rabassaires es trobaren que a Catalunya governava el “seu” partit. ERC no mostrà massa interès pel tema rabassaire. No va ser fins l’arribada al poder de Companys al 1934 que es començà a discutir una solució que satisfés les seves demandes. Va ser la Llei de Contractes de Conreu, que no tenia res de radical ni revolucionari, sinó que era de caire reformista. No hi havia res de col•lectivisme. La llei va ser aprovada gràcies a la majoria d’ERC. Preveia uns mecanismes de compra legals de les terres. L’únic que causà malestar als propietaris era que els forçaven a vendre. Els propietaris organitzats a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre van mostrar el seu rebuig frontal a la llei. La Lliga es posà al darrera. Conflicte político-social entre la Generalitat i el Govern Central, origen del 6 d’octubre de 1934.

Capítol següent: Del Sis d’Octubre a la rebel·lió militar

L'autor: Elliot Fernandez

Enllaç permanent: https://elliot.cat/catalunya-autonoma/