Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

Catalunya dins d’una Europa de monarquies compostes

Comte-Duc d'Olivares

L’historiador britànic John H. Elliott planteja a “Catalunya dins d’una Europa de monarquies compostes“, (pdf) conferència inaugural del Tercer Congrés d’Història Moderna de Catalunya, celebrat al 1993, la redescoberta que la historiografia espanyola ha fet de la Monarquia dels Àustries d’ençà que publiqués la seva obra “La Revolta Catalana, 1598-16401”. Una redescoberta que ha portat a analitzar la monarquia hispànica dels Àustries des d’una perspectiva nova: com una entitat políticament diversa i plurinacional. És el propi Elliott que afirma que des del principi s’adonà que els problemes de la història catalana als segles XVI i XVII només podien ser entesos si es situaven dins de l’ample context de la història de la monarquia hispànica. I al mateix temps s’adonà que la monarquia hispànica, políticament, no era tan diferent de la resta de monarquies europees de l’època, perquè la forma dominant d’organització política a Europa els segles XVI i XVII era la de les monarquies compostes. Per tant, no hi havia res d’inusual en l’estatus polític del Principat de Catalunya.

L’essència de la monarquia composta era que agrupava sota un únic dirigent dos o més unitats que abans eren autònomes, en una relació que, fins i tot quan s’establien fèrries garanties, mai no podia romandre en un estat de permanent equilibri com una unió d’iguals. La monarquia dels Àustries formava políticament un sistema dual entre el rei i els regnes. El rei estava al capdavant del poder central, organitzat en el sistema polisinodial de Consells. I els regnes eren els diversos territoris que, en la seva autonomia orgànica i funcional, estaven sota el control del poder supranacional, ben cohesionat pels vincles dinàstics i per raons religioses. Era un doble poder: l’emanat del centre i legitimitat per l’Imperium Divinum (monarca) i el poder sorgit de les comunitats polítiques dels diversos territoris i edificat per la història pel dominum politicum (regnes).

Hem d’analitzar, a parer d’Elliott, la Monarquia Hispànica com una unió d’Estats individuals que devien fidelitat a un governant comú. El que s’està dibuixant amb aquest sistema polític és un pacte entre parts diferents per garantir l’estabilitat (doctrina política del pactisme). És la màxima “do ut des” (el rei dóna però també rep i el regne ofereix però és recompensat). Els avantatges del sistema eren evidents però també tenia els seus inconvenients. Castella havia esdevingut el centre del món. La tendència de la monarquia era a la uniformització dels diferents regnes. L’aspecte cada cop més castellà del govern de Madrid no passava inadvertit per als altres reialmes de la monarquia. No hi hagué un pla premeditat per part de la monarquia durant el segle XVI per abolir les institucions legals i polítiques de la Corona d’Aragó, però això no exclou, segons Elliott, necessàriament la possibilitat que la finalitat pogués ésser l’esmentada abolició. Temorosos del futur que els pogués reservar, els catalans, aragonesos i valencians de finals del segle XVI començaran a atrinxerar-se rere les lleis i les institucions que eren els únics obstacles que es dreçaven entre ells i l’assimilació a Castella. En el moment que els castellans començaven a monopolitzar els càrrecs a les dominis de la Corona i a la pròpia casa reial, els naturals d’Aragó, Catalunya i València contemplaven el procés tancant-se mentalment a tota possibilitat de futura cooperació amb la corona. Cada cop més provincians en llur perspectiva, començaren àdhuc a experimentar una perversa satisfacció a queixar-se de l’abandó i les injúries que sofrien.

La por estava en que l’Imperi espanyol esdevingués, com semblava que estava passant, un imperi específicament castellà, regit per lleis castellanes i jerarquitzat per funcionaris castellans. Això anava en contra de l’esperit federalista original traçat per la Unió de Corones. Perquè la monarquia dels Àustries havia optat per mantenir la unió aeque principaliter, on cada regne conservava les seves lleis i privilegis, en contra de la unió accessòria (aplicada a Amèrica), on els nous dominis es governaven seguint les mateixes lleis que a Castella. La unió accessòria podia semblar més avantatjosa per als monarques del segle XVI. Però a la pràctica, les insuficiències dels aparells administratius feien que tots els governs del segle XVI haguessin de dependre en gran mesura de la cooperació dels grups dirigents locals.

La unió aeque principaliter tenia avantatges ben clars per les dues parts. Pels habitants dels diferents regnes perquè conservaven els seus drets, llibertats i institucions als quals estaven acostumats, mentre pel rei, rebia la col·laboració local que li era essencial per a un funcionament fluid de la governació reial. Però les tensions existiran durant tota l’època moderna. A Catalunya al segle XVI es queixaven de l’absentisme reial perquè provocava gaudir de menys oportunitats de mecenatge i promoció i de menys convocatòries de corts. Però l’absentisme, assegura Elliott, també tingué avantatges positius. Malgrat que els problemes del país s’anaven arrelant, l’absentisme permetia menors sol·licituds de serveis econòmics, els quals estaven minant de manera sistemàtica a Castella.

Aquesta castellanització de la monarquia, a ulls dels catalans, coincidia en el temps en la creixent importància que estava adquirint la capital com a necessari punt central d’articulació d’una monarquia comporta, fet que abocava a unes inevitables desigualtats. L’aparició d’una cort estable i un centre burocràtic a la capital afavoria la concentració de poder, en comptes de la seva dispersió. Hi havia una necessitat de la monarquia cap a la uniformització (l’amenaça de guerres internacionals demanaven construir un estat fort) i la por a les divisions religioses en el sí de la monarquia. Això explica el perquè a partir de finals del segle XVII les monarquies compostes semblaren més sensibles cap a la uniformització. Aquest procés d’uniformització entrava en contradicció amb la tradició política del Principat. Catalunya s’aferrà al seu pactisme com la forma més efectiva de defensar-se contra els intents, reals o imaginats, d’interferir en els seus drets i privilegis.

S’inicia, al segle XVII, una etapa de conflictes entre la Monarquia Hispànica i Catalunya, en aparèixer aquestes tendències uniformitzadores que amenaçaven les llibertats de Catalunya. El Principat s’aixecà en armes per defensar la integritat de les seves institucions. El comte-duc d’Olivares representava un programa que suposava un tall radical amb la costum i la tradició. Aquí estava la modernitat?, es pregunta J.H. Elliot.

El fenomen espanyol no era aïllat. Les monarquies compostes europees van entrar en conflicte durant el segle XVII. Un conflicte entre la inclinació unitarista de les monarquies i la defensa dels drets i privilegis de les oligarquies locals enfront el poder reial. La defensa de la diversitat, a l’Europa del 1600, començava a semblar un luxe costós per a unes monarquies que cada vegada esdevenien més poderoses. Quin futur van tenir les monarquies compostes europees al segle XVIII? Hongria era massa forta perquè les seves llibertats fossin suprimides per la força. Els anglesos havien arribat a un acord amb Escòcia, que conservaria les seves lleis i la identitat religiosa. A Espanya, en canvi, la victòria militar de Felip V obrí les portes a la unificació i uniformització de l’estat.

Podem afirmar, com fa J.H. Elliott, que malgrat la desaparició de les monarquies compostes, a la pràctica continuaven sent força compostes?

Bibliografia consultada:

Text realitzat per a l’assignatura La construcció de l’Estat modern a Europa del professor Joaquim Albareda al Màster en Història del Món de la UPF.

L'autor: Elliot Fernandez

Enllaç permanent: https://elliot.cat/catalunya-dins-duna-europa-de-monarquies-compostes/