Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

Commemorant el 70 aniversari de l’exili català

El web 3cat24.cat ha iniciat una sèrie d’entrevistes a diferents personalitats coincidint amb la commemoració del 70é aniversari de l’exili republicà català. Comença la sèrie d’entrevistes a dos historiadors especialistes sobre l’exili republicà i la repressió franquista al país:  Ricard Vinyes, professor de l’UB i expert en el món carcerari i Francesc Vilanova, professor de l’UAB i director de l’Arxiu Històric de la Fundació Carles Pi i Sunyer, i gran coneixedor de l’exili republicà.

En Francesc Vilanova remarca molt a les seves classes a l’Autònoma i en l’entrevista que l’ha realitzar la periodista Marta Carnicé la idea del “Ha llegado España” com a element fonamental per entendre la gran operació desplegada pel Nou Estat franquista a Catalunya. Com es recull a l’entrevist, el “ha llegado España”

Suposa la destrucció radical del projecte republicà i catalanista i l’inici d’un duríssim procés de repressió política, cultural, lingüística i social sobre el moviment obrer. També suposa el moment clau en el qual el nacionalisme espanyol més radical veu l’ocasió històrica de liquidar d’una vegada per sempre aquest molest nacionalisme català -aquest separatisme, que ells en diuen,- que durant dècades havia estat limitant les aspiracions espanyoles de la societat catalana. És com una operació quirúrgica, en la qual l'”ha arribat Espanya” és la gran ocasió per poder extirpar el tumor republicà, obrerista, anarquista, comunista, però també separatista, sanar així el cos nacional i, definitivament, incorporar Catalunya a Espanya.

Desmenteix una idea que la recent historiografia ha demostrat falsa però que encara entre la població es continua escoltant. De franquistes catalans hi van haver, i molts, idea defensada ja fa alguns anys pel professor Martí Marín. De fet va ser la pròpia gent del país la que ocupà els llocs de responsabilitat a les noves administracions del règim en les capes intermitges i baixes. Això no vol dir que els alts càrrecs si que van estar ocupats per gent forània, pel simple motiu que eren càrrecs de confiança directe del dictador:

El que és cert és que els alts nivells de la nova administració franquista estaran ocupats per elements majoritàriament de fora de Catalunya, per la senzilla raó que són els nous elements de confiança del règim. Catalunya s’ha passat tres anys en zona roja. En l’àmbit provincial i local, però, serà bàsicament gent del país.

En la segona i tercera part de l’entrevista a Francesc Vilanova parla extensament sobre l’exili i el reclutament francès. Per altra banda el professor Ricard Vinyes parla sobre la repressió i l’univers penitenciari. Sobre la ocupació de Barcelona i la posterior repressió comenta el següent:

Hi ha una repressió directament física de liquidar totes les persones que intuïen que podien fer alguna resistència. En aquest sentit, les tropes entren amb indicacions molt precises d’on havien d’anar per detenir gent i requisar documents; mapes que els havien donat els quintacolumnistes catalans, els Sentís, els Plans, els Cambós… La requisa de documents va ser impressionant. Es va començar a detenir persones i en alguns casos les liquidaven directament. Però sobretot les van ingressar en grans àrees, camps de concentració o en presons, mentre que van alliberar de Montjuïc, de la presó de les Corts i de la Model els que estaven detinguts per quintacolumnistes, confidents i per col·laboracionistes amb els franquistes. La repressió, però, es va produir, molt directament, sobre tota l’expressió nacional del país. De fet, van entrar a Barcelona amb un cartell emblemàtic: “Ha llegado España”. Una Espanya que arribava d’una manera molt concreta, decidida a liquidar qualsevol reminiscència que pogués quedar de l’autonomia. No només això, sinó a fer desaparèixer radicalment tot el que podia ser català: llengua, símbols, producció intel·lectual, institucional. Es va fer taula rasa de la manera més radical. I per això van comptar amb la col·laboració de bastants intel·lectuals catalans, gent que havien participat durant la guerra al terç de Montserrat per motius diversos, uns per qüestió simplement de classe, d’altres per motius religiosos, perquè simplement el que volien era anar a missa i consideraven que en la República se’ls havien vetat, i durant la guerra encara més. Quant a aquesta intel·lectualitat, penso en Ferran Valls i Taverner, historiador, home notable dins del noucentisme, que va escriure un article els primers dies que es titulava “La falsa ruta”, on afirmava que havia existit una falsa ruta, la del catalanisme, i que això s’havia acabat i s’havia de fer taula rasa. O, per exemple, Carles Sentís, en el seu article sobre la finiquitació de Catalunya. Això és el que fa que tinguin un aval també per liquidar aquesta institucionalitat. La repressió va arribar també a través de la legislació general. Afavorint amb lleis els vencedors i llançant els vençuts en la més pura indigència i misèria. Per exemple, amb una llei que ja des dels primers moments va donar beneficis als empresaris que contractessin soldats, oficials o gent que hagués combatut en el bàndol franquista, a la vegada que es llançava a la misèria a tots aquells que havien defensat la república.

L'autor: Elliot Fernandez

Enllaç permanent: https://elliot.cat/commemorant-el-70-aniversari-de-lexili-catala/