Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

15. Conflictivitat social al camp. Desequilibris a la societat urbana

Els Karls de Flandes, la Jacquerie francesa, les revoltes pageses d’Anglaterra i el conflicte remença a Catalunya
Les revoltes feudals eren una resposta a la injustícia del feudalisme de la mateixa manera que les vagues ho són en el capitalisme. Abans de la Baixa Edat Mitjana no hi ha constància directa de revoltes però es dedueix la seva existència perquè es preveien sancions en les lleis. A partir de la Baixa Edat Mitjana coneixem les revoltes a causa de la constància que ha quedat en les cròniques. A més moltes revoltes acabaven amb pactes que van quedar per escrit. Això serà possible gràcies a la generalització del paper. A l’època del creixement medieval, als pobres els volia apaivagar amb justificacions religioses (“feliços els pobres perquè d’ells serà el Regne del Cel”). A través de la religió es justificaven les diferències socials.

Els conflictes socials rurals
Amb la crisi baix-medieval es van produir un nombre significatiu de convulsions que van afectar al camp i la ciutat durant els segles XIV i XV. És un dels fenòmens més visibles de la Baixa Edat Mitjana. És alhora una conseqüència i una resposta o manifestació de la crisi, objecte d’una notable atenció historiogràfica. Els autors han utilitzat diversos termes per designar aquests moviments, en funció d’on, quan i com han estat.

Aquests termes van acompanyats d’adjectius sobre la sociologia del moviment: populars i també furors o terrors pagesos, perquè són d’un abast massiu per part dels grups o estrats inferiors de la societat i desencadenen una violència al límit. D’aquesta terminologia s’exclouen els moviments que van ser dirigits per l’aristocràcia. La revolta és una revolta de caràcter reaccionari. No té uns objectius “a favor de”, sinó “en contra”. Va contra el sistema fiscal real, contra els abusos dels senyors o contra els agents fiscals i representants reals.

A l’edat mitjana a més de les masses revoltades hauria d’haver una teoria i uns organitzadors del moviment, però no hi havia res d’això. Els dirigents són més agitadors que organitzadors que recullen el malestar i la desesperació de la població dependent davant un gir de la conjuntura, totalment contrària als seus interessos. Així, la revolta és un retrocés, un intent de tornar al passat ja que es considera que aquest era millor. D’aquí que es parli del caràcter reaccionari. Des de la perspectiva dels segles XIV i XV, l’abundància (en general) no es traduïa en una pressió feudal asfixiant, com passarà després. I sovint a les revoltes no és difícil trobar discursos i comportaments de caràcter messiànic i mil·lenarista. Des de la perspectiva del marxisme no era una lluita de classes perquè no hi havia una teoria. Es posava en pràctica un esquema molt senzill en l’aixecament: explosió inesperada, destructora i breu.

El context de les revoltes camperoles dels segles XIV i XV és ben conegut. Es va produir una ruptura de l’equilibri entre població i recursos i hi va haver crisi de subsistència des de 1315-17. A més, s’estava duent a terme un assalt a les terres comunals per part dels senyors. D’altra banda hi havia desequilibris entre preus i salaris i s’estava generalitzant la misèria. La frontera entre els rics i els pobres s’estava tornant molt acusada. La pressió dels senyors també havia augmentat a causa de la reducció de la seva renda. La més afectada va ser la baixa noblesa que optarà llavors per la militarització, en una època de guerres generalitzades. La guerra és un factor determinant pel seu paper d’agent i conseqüència de la crisi. Arrenca de la crisi de la renda feudal però es converteix en l’estratègia per bombar renda a través de la percepció de soldades, la participació en el cobrament d’impostos reals i de la pràctica dels saquejos. Segons Guy Bois el que obté la petita noblesa en una campanya d’un o dos mesos equival a l’arrendament anual d’entre 20 i 30 hectàrees de terres de cultiu. Per això el fenomen de l’allistament s’estendrà tant, el que provocarà l’aparició d’exèrcits molt nombrosos des dels segles XIV i XV.

D’aquest estat de coses la pagesia i el poble baix de les ciutats eren les víctimes, ja fos directament de la violència o de la pressió fiscal. Ambdues suposaven la destrucció de les fonts de riquesa i danys irreparables en el paisatge agrari que portaven al camperol a una situació crònica de manca de recursos alimentaris, endeutament … Llavors el pagès ha de recórrer a la venda del seu ja erosionat patrimoni, de les seves eines … La guerra adquireix un caràcter endèmic i en moment de treva o si no cobraven el seu salari les companyies vivien sobre el territori a costa de la gent. D’aquesta manera es generava un clima d’inseguretat continu.

Batalla de Cassel, 1328

Els Karls de Flandes (1323-1328)
A Flandes hi havia una situació de males collites des de 1315. Es parla de condicions climàtiques adverses. A part d’això cal considerar dos factors més: un augment dels impostos per part del Comte de Flandes per poder pagar les multes al rei de França i l’increment de l’impost del delme eclesiàstic. La Revolta dels Karls s’inicia en petits pobles i s’estén cap a ciutats com Bruges i Ypres. Els dirigents seran els pagesos benestants (Karls). A les ciutats els dirigents seran gent dels oficis. Els camperols acomodats i els grans arrendataris eren els més afectats pels impostos. Els objectius dels disturbis eren els agents senyorials, la noblesa i el clergat. Aquest últim aspecte, l’anticlericalisme, és una novetat en aquest tipus de revoltes. Un dels dirigents del moviment, Peyto, va proposar acabar amb el clergat, i una gran part de la pagesia es va unir a ell.

La revolta serà sufocada per la cavalleria francesa a la batalla del Mont Cassel el 1328. La noblesa francesa s’encarregarà de les represàlies, amb les quals compensaran les pèrdues ocasionades per la revolta.

La Jacquerie a França (maig-juny de 1358)
El nom d’aquesta revolta francesa prové de l’atribució del lideratge de la mateixa a Jacques Bonhomme, encara que en realitat el dirigent era Guillem Cale. La revolta afecta les zones més riques de l’entorn de París, Ile-de-France. Al moviment rural cal afegir simultàniament un moviment urbà dirigit per Etienne Marcel. Encara que es produeix a la vegada, no hi ha una coordinació ens tots dos moviments. Un fet interessant d’aquesta revolta és que les zones més pobres de París quedaran al marge.

Les causes estructurals de la revolta són diverses. Les exigències de renda feudal i les del fisc reial (per finançar el rescat del rei Joan el Bo) feien que la demanda de tributs fos massa forta. D’altra banda, la zona de la revolta era cerealícola. En aquells moments els preus del cereal eren molt baixos i les exigències fiscals molt altes. Els camperols acomodats seran els més perjudicats. Les causes conjunturals són dues: la captura del rei a la Batalla de Poitiers (1356) va generar un buit de poder i l’aristocràcia estava desprestigiada després de la seva derrota. D’altra banda els anglesos ocupaven part del territori.

Els objectius dels revoltats són la noblesa i els agents reals, sobretot cobradors i arrendataris de rendes. L’anticlericalisme és gairebé inexistent. La revolta s’estén des de París cap a Normandia, Xampanya, Picardia … Però no hi ha una unitat d’acció. Guillem Cale enviava emissaris als pobles per expandir la revolta. El moviment serà molt violent però durarà molt poc. La revolta finalitza quan Guillem Cale sigui capturat i executat. L’exèrcit francès actuava sota el comandament de Carles el Dolent i aniquilarà als revoltats en Mello. Després s’aplicarà una dura repressió. La ciutat de Meaux servirà d’exemple. Serà assaltada i la seva població assassinada (unes 3.000 persones aproximadament). El futur rei Carles V oferirà cartes de remissió per acabar amb el conflicte. No obstant això, la repressió senyorial continuarà al marge de l’autoritat reial.

El moviment camperol a Anglaterra (maig – juliol del 1381)
Aquest moviment anglès ens és conegut gràcies a la Crònica de Jean Froissart i una altra d’autor desconegut. En aquesta revolta, igual que a la Jacquerie francesa, coincidiran una revolta urbana i una camperola, que acabaran de la mateixa manera que a França. La geografia de la revolta se situa als voltants de Londres, la zona més poblada i rica d’Anglaterra, i també la més afectada per la crisi de les rendes feudals. A més s’estava produint un procés de refeudalizació. D’altra banda hi havia moltes diferències entre pagesos benestants i aquells que havien estat desposseïts després de la refeudalizació. Era una zona propícia per l’esclat d’una revolta. El detonant de la revolta va tenir relació amb la Guerra dels Cent Anys. Ricard II va accedir al tron amb 10 anys, de manera que es va generar un buit de poder. Però el detonant final va ser un impost especial per a sufragar despeses de guerra, la Poll Tax.

La mort de Wat Tyler

El dirigent de la revolta va ser Wat Tyler. El moviment es va iniciar amb l’assalt al senyoriu de l’Orde de l’Hospital. El Gran Mestre de l’ordre era el tresorer del rei i per tant el responsable de la política fiscal real. Va ser capturat i executat pels revoltats Aquests van prendre el control de la ciutat de Londres, on es va produir al mateix temps una revolta urbana. Els objectius dels revoltats seran els agents del fisc reial i l’alt clergat. El 30 de maig els revoltats prenen Canterbury, la seu de l’Arquebisbe. També assalten el Palau Episcopal de Londres, el palau dels Savoia…

A mitjans de juny els revoltats alliberen de la presó a John Ball. Era un capellà que havia estat empresonat pels seus discursos contra els privilegiats. Els seus discursos serviran de base ideològica al moviment, a més d’atorgar-li un cert caràcter messiànic i mil·lenarista. El rei rebrà els revoltats en audiència per escoltar les seves demandes. Volen abolir la servitud. El rei de decretar una amnistia general i es produirà la supressió dels béns eclesiàstics. Finalment Walt Tyler serà capturat i executat i s’inicia la repressió. El rei intervé. John Ball també serà executat el 15 de juliol. Els compromisos reals quedaran revocats.

En el context d’aquesta revolta anglesa es produeixen moviments de reforma de l’Església. Destaca John Wycliffe (segona meitat del segle XIV). Escriu l’obra De civili Domini (1374). Critica a la jerarquia eclesiàstica, l’acumulació de béns … (“tot el bo que Déu ha fet s’ha de posar en comú”). Els dirigents de la revolta aprofiten aquestes teories com a base ideològica de la revolta. Durant el segle XV seguiran les revoltes a tot Europa: a Suïssa, Bohèmia, Alemanya (el tambor de Nicklhausen), al Bàltic, la Península Ibèrica (remences, forans, irmandinhos …).

Les guerres remences a Catalunya
El nom d’aquestes guerres deriva dels sis mals usos dels senyors a Catalunya. El pagès no podia abandonar el mas sense pagar una indemnització al senyor. Quan es parla dels remences, predominen els pagesos benestants que són els que volen desvincular-se dels senyors. La guerra remença cal emmarcar dins de la Guerra civil catalana (1462-1472). No obstant això, té uns precedents i unes derivacions posteriors. El context es basa en tres eixos que s’interaccionen:

En el conflicte remença es produeix una situació diferent a la resta de conflictes europeus. La Monarquia, en un principi, adopta una actitud filoremença. Però en realitat es deixa estimar. Es posiciona a favor dels remences per obtenir tributs d’ells. Llavors, els senyors ofereixen més per comptar amb el suport real. Així la Corona guanya més. Al 1448 el rei reconeix el Gran Sindicat Remença, cosa que demostra el grau d’organització del moviment. El rei intentarà trobar una solució per poder mantenir les xarxes feudals i alhora resoldre els problemes dels camperols. Al 1455 el rei promulga la Sentència Interlocutòria. Vol iniciar un procés amb l’objectiu d’abolir els mals usos. Però quan s’està en aquest procés, amb el rei Joan II es produeix una ruptura entre la Corona i les institucions de l’oligarquia. S’inicia la guerra civil catalana (1462). D’aquesta manera, el conflicte engoleix al conflicte remença.

La Monarquia buscarà suports per a la seva lluita i els trobarà en els remences. El 1462 es produeix un primer aixecament remença dirigit per Francesc Verntallat. El 1472 finalitza la guerra civil amb la Pau de Pedralbes. La Corona triomfa i estableix un model de monarquia autoritària. Llavors el rei reprimeix als seus antics aliats els remences.

No obstant això amb la victòria real el conflicte remença no se soluciona. El rei Ferran II l’hereta. Inicia una “política de redreçament”. Però la pagesia segueix descontenta. El rei deroga la Sentència Interlocutòria de 1455. El 1485 es produeix la Segona Revolta Remença, dirigida per Pere Joan Sala. Aquesta segona revolta serà aixafada. Finalment, el 21 abril 1486 el rei Ferran II el Catòlic redacta la Sentència Arbitral de Guadalupe. Consta de diversos punts:

Els desequilibris en la societat urbana. Les repercussions psicològiques i les mentalitats: la influència religiosa (els flagel · lants) i la secularització. Les revoltes populars en les ciutats artesanals. Les lluites pel poder. Els “progroms” antisemites de 1391 i anys successius.
Les revoltes urbanes estan molt ben documentades a les regions econòmicament dinàmiques (destaquen l’artesania i el comerç) en les que s’havien format quadres burgesos jerarquitzats molt actius que demanava la seva participació en els òrgans de govern urbà. Aquestes revoltes obeeixen a causes estructurals i conjunturals:

L’exemple més clar de les lluites entre grups urbans és la pugna entre güelfs i gibelins. El nom de güelfs prové de la deformació del cognom Welf dels comtes de Baviera. Aquesta família tenia pretensions al tron imperial, enfront dels Hohenstaufen, que tradicionalment ocupaven el tron imperial. Per aquest motiu els güelfs es van aliar amb el Papat, enemic de l’Emperador. El nom de gibelins prové del lloc de procedència dels Hohenstaufen, el castell de Waiblingen. Els güelfs eren els partidaris del papa i els gibelins de l’Emperador. No obstant això, en la baixa edat mitjana l’enfrontament serà pel poder urbà, sense importar a penes la lluita entre Papat i l’Imperi, en un altre temps importants.

Les diferències entre les revoltes urbanes i les camperoles són diverses: l’economia camperola produïa excedent que era aprofitat pels senyors. Així, els pagesos no necessiten els senyors. Els beneficis comercials, en canvi, provenen de la venda dels productes i de l’explotació dels jornalers, aprenents i oficials. Però aquesta explotació no és el nucli de la societat feudal. Les revoltes urbanes no sacsegen les bases de la societat feudal. Si alguna vegada hi ha connexió entre grups urbans i rurals és perquè els urbans volien aprofitar-se de la inèrcia del moviment rural per als seus propis interessos.

Al segle XIV destaquen les revoltes urbanes de tres àrees:

Flandes
Flandes vivia una situació conflictiva intermitent. Des de finals del segle XIII s’estava produint una pugna entre el patriciat i l’artesanat pel control de la ciutat, especialment en ciutats com Bruges. Davant la resposta militar del rei de França es produeix un motí dirigit pel teixidor Pieter van Conycase i els patricis són expulsats dels òrgans del govern urbà. L’exemple serà imitat per altres ciutats. Després de la Batalla de Cassel (1328) es restableix el govern oligàrquic a les principals ciutats.

La decisió anglesa d’imposar sancions econòmiques a Flandes durant la Guerra dels Cent Anys (detenció de mercaders i suspensió de les exportacions de llana) provoca una paralització de l’activitat artesanal que genera una nova revolta, ara a la ciutat de Gant, dirigida per Jacob van Artevelde (1338-40), que serà assassinat en un motí el 1345. El 1379 es produeix un nou altercat a Gant en protesta per la construcció d’un canal entre Bruges i el riu Lys que comprometia el comerç de la ciutat. El 1380 i 1382 es produeixen noves revoltes generals dels teixidors contra el comte de Flandes. Però el moviment, dirigit per Felip van Artevelde (fill de Jacob) es va debilitar per la divisió entre els teixidors i altres sectors artesans. L’intent d’internacionalitzar el conflicte al pactar amb els anglesos va fracassar i la revolta va ser aixafada per la noblesa francesa a Roosebeke. A partir de 1385 Felip de Borgonya es converteix en comte de Flandes i retalla les llibertats flamenques. A partir d’aleshores els moviments de revolta queden desarticulats.

Itàlia
Existia una situació molt problemàtica derivada de les profundes desigualtats econòmiques i de la mala situació laboral i social dels treballadors no especialitzats. A més cal afegir un problema polític de faccions en la majoria de ciutats, disfressat de l’antiga divisió entre güelfs i gibelins. La revolta més important a Itàlia va ser la de Florència. A finals del segle XIII el popolo Grasso controlava el govern urbà. Tot i que era de tendència Güelfa, el grup estava escindit en dues faccions que lluitaven constantment. Però a més al llarg de la primera meitat del segle XIV la regió Toscana es va veure afectada per una sèrie de calamitats (epidèmies, caresties, inundacions, combats en la lluita Papat-Imperi, ruïna de diverses companyies de negocis …). Al 1342 Gualteri de Brienne exerceix un govern despòtic.

Però a aquest context conjuntural advers cal afegir el problema de fons: la mala situació dels Ciompi, els treballadors no especialistes del tèxtil, que no estaven representats en les institucions i estaven sotmesos a unes condicions laborals i salarials molt precàries, a més d’estar exclosos de les negociacions amb els gremis. La situació de 1376 posa les bases de la revolta: la Comuna entra en guerra contra el Papat, en contra del seu tradicional política Güelfa. S’inicia l’atur a gran escala quan entra en el mercat internacional la naixent producció drapera anglesa, amb articles més barats. El 20 de juliol de 1378, un intent de reforma moderada, consistent en integrar el popolo minuti a les institucions, és rebutjat per l’oligarquia. S’inicia llavors la Revolta dels Ciompi, dirigida per Michele di Lando. S’ocupen els principals palaus de les institucions urbanes. El disturbi, però, no és un front homogeni: els moderats s’acontenten amb una igualtat de drets civils, però els radicals, dirigits per Antonio di Ronco, adopten un caràcter mil·lenarista igualitari (popolo di Dio). El moviment serà aixafat i la repressió serà sagnant: més de 60 penes de mort i centenars de desterraments. Finalment, els patricis recuperen en poder de la ciutat.

Cola di Rienzo

Una altra important revolta a Itàlia es produirà a Roma. Des d’inicis del segle XIV la ciutat està en una situació “estranya”: el Papa s’ha traslladat a Avinyó i les lluites entre faccions s’han intensificat. Al 1347 Cola di Rienzo es proposa acabar amb la situació d’injustícia que, segons ell, exercia el govern urbà. Cola havia assumit diverses atribucions en l’administració municipal i la coneixia bé. Gràcies a la seva vàlua com a orador va aconseguir ser proclamat Tribú August. Un govern popular sota la seva direcció pren el poder i molts barons es veuen obligats a fugir. No obstant això superada la sorpresa l’oligarquia prepara un exèrcit que assetja la ciutat. Privada de les necessitats més elementals la ciutat es va revoltar i Cola di Rienzo es veu obligat a fugir. Aconseguirà repetir la seva experiència de govern el 1354 però va imposar unes condicions de gran severitat que disgustar fins i tot als sectors populars. Un motí contra la seva persona va acabar finalment amb la seva vida. A Itàlia hi va haver altres revoltes importants a ciutats com Venècia, Siena, Gènova i Pavia.

França
La derrota de la monarquia francesa a Poitiers (1356), la captura del rei i la petició d’un elevat rescat van provocar una situació de fallida de la hisenda i un buit de poder a França. La burgesia de París, encapçalada per Etienne Marcel, es va fer amb el poder de la ciutat, amb el suport de Carles de Navarra i el bisbe de Laon, Robert Lecoq. S’aproven iniciatives d’acord amb els plantejaments dels sectors urbans de París i la revolta s’estén a altres ciutats (Amiens, Ruan…). Però l’intent de negociar amb la monarquia anglesa i la radicalitat del moviment en el moment d’entroncar amb la Jacquerie rural espanten als sectors reformistes més moderats. El 31 de juliol Marcel és assassinat i la revolta és aixafada per l’oligarquia i la noblesa.

En aquest segle XIV es donaran revoltes en altres àrees de tot Europa, motivades per situacions molt semblants a les anteriors. A Barcelona, una de les més pioneres, Berenguer Oller, representant del poble menut, va dirigir una revolta contra l’oligarquia (1235). Castella es va caracteritzar per un antisemitisme molt violent, destacant el brot de 1391 iniciat a Sevilla. A Portugal la burgesia va imposar el seu candidat al tron, en contra de les pretensions del rei de Castella, que tenia el suport de l’alta noblesa. A Europa Central la rivalitat entre representants dels oficis i el patriciat encendre revoltes a Estrasburg (1330-50), Zurich (1336), Nuremberg (1347-49), etc.

Les revoltes del segle XV són diferents de les del XIV en diversos aspectes:

En les revoltes del segle XV destaquen dos focus:

París
Es produeix una situació molt complexa. La ciutat havia experimentat un gran creixement a causa de l’èxode provocat per les cavalcades de la Guerra dels Cent Anys. A més hi havia certs elements que provocaven una situació d’inestabilitat: les bandes de soldats, el conflicte entre Armagnacs i borgonyons, les protestes dels estudiants universitaris … Però destacaven especialment les reivindicacions del gremi de carnissers que havia assolit un gran prestigi i riquesa, però no tenia presència a les institucions.

Al 1413 es produeix un espectacular i violent disturbi a París encapçalat pel carnisser Simon Caboche en connivència amb els borgonyons (Revolta dels Cabochiens). S’implanta l’anomenada Ordenança Cabochienne, més moderada que la d’Etienne Marcel en el segle anterior. El triomf realista-armanyac significarà la recuperació del poder de la ciutat per part de l’oligarquia i l’anul lació de l’Ordenança.

Barcelona
Existia un context de profunda crisi a tot el Principat. A aquest fet cal sumar la política erràtica dels Trastàmara, els diversos conflictes bèl·lics i el problema remença que va dividir profundament a les institucions. La ciutat de Barcelona era un centre profundament dividit en dues faccions: la Busca, que representava a la petita menestralia, que aspirava a reformes polítiques i al sanejament de la hisenda municipal, així com a tenir major presència a les institucions, i la Biga, l’oligarquia dels grans mercaders i banquers, que monopolitzaven el govern urbà.

La Busca pretenia imposar una política proteccionista enfront del lliurecanvisme de la Biga (que feia negoci amb la importació). També era favorable a una devaluació de la moneda per facilitar les transaccions. La Biga s’oposava i volia mantenir la moneda ja que si no els seus préstecs perdien valor. La Busca també pretenia reformes en el sistema d’elecció dels càrrecs de les institucions. Al 1453 un cop de força situa a la Busca en el govern urbà, amb el suport indirecte del rei i dels remences, però l’oligarquia controlava la Generalitat. Finalment la Biga aixafa el moviment, anul·la les reformes i recupera el control de les institucions de la ciutat.

>> Anar al següent capítol

L'autor: Elliot Fernandez