Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

6. La Constitució italiana i les eleccions de 1948

La Constitució de la República italiana va ser aprovada a finals de 1947 i entrà en vigor l’1 de gener de 1948. L’Assemblea constituent que redactà la nova llei suprema d’Itàlia estava dominada per tres grans formacions: la Democràcia Cristiana, amb 207 diputats (35,2% dels vots), el Partit Socialista, amb 115 diputats (20,7% dels vots) i el Partit Comunista, amb 104 diputats (18,9% dels vots). El diputat democratacristià Giorgio La Pira sintetitzà les dues concepcions constitucionals i polítiques alternatives de la nova Carta constitucional: una concepció “atomista, individualista, de tipus occidental, rousseauniana”  i una altra “estatalista, de tipus hegeliana“.

Durant el període de discussió parlamentària de la nova constitució els diferents governs que es van succeir al país van estar presidits pel democratacristià Alcide De Gaspari amb unaàmplia coalició de forces polítiques que incloïa al Partit Comunista. De Gasperi, líder de la Democràcia Cristiana, volia mantenir l’esquerra al seu govern per obligar-los a comprometre’s amb el nou règim polític constitucional, malgrat les insistents pressions dels Estats Units d’Amèrica perquè deixés fora al PCI. Definitivament, el 13 de maig de 1947 es produí la ruptura amb el Partit Comunista motivada per l’esclat del nou escenari geopolític internacional de la Guerra Freda.

Alcide De Gasperi havia volgut integrar els comunistes al seu govern perquè considerava necessari per al país que el PCI acceptés la nova Constitució. Palmiro Togliatti, líder del PCI, fou sempre un defensor de la Constitució. El pacte amb els comunistes significava que la Democràcia Cristiana havia de cedir en alguns temes: els referents als drets dels treballadors o la descentralització de la República (tema aparcat fins els anys 70) i la inclusió d’un ampli catàleg de drets socials, que des de la Democràcia Cristiana no s’acceptaven, a la nova Constitució.

El nou Estat constitucional dins l’economia social de mercat

 

El resultat fou una Constitució Republicana antifeixista.Quedava clar que els partits neo-feixistes no formarien part del nou sistema polític. La Constitució es basava en la cultura de l’antifeixisme i la desfeta del feixisme. La base de la democràcia a Europa era conseqüència de la desfeta del feixisme. La dreta antifeixista europea accedí a jugar a això. D’aquesta forma s’entén que a l’Europa occidental la política de l’Estat del Benestar la va fer la dreta. El miracle econòmic d’Alemanya el va fer la dreta sota la política d’ “economia social de mercat”. Una dreta social que té molt clar que la desfeta del feixisme havia de portar beneficis (escala mòbil de salaris a Itàlia, sistema de negociació econòmica dels sindicats a Alemanya, política de nacionalització a França). La democràcia no és només votar sinó viure amb unes condicions socials. Tot això esclatarà als anys 70-80. La recuperació de la democràcia després de l’experiència del feixisme anava associada a la instauració dels drets socials. El miracle econòmic fou el resultat del pacte social: pràcticament no hi havia atur. Alemanya necessità treballadors turcs, espanyols. Foren els anys de la plena ocupació, el pacte social, avenços que milloraren la qualitat de vida de la gent.

Després de la Segona Guerra Mundial la democràcia s’entenia com a dret al benestar, a la felicitat, a viure bé i això volia dir tenir comoditats, drets sindicals. Però també l’ànsia pel consum. Consumir era un dret que havia estat negat abans de la guerra. Aquesta nova cultura era molt més que la política. La política s’havia de posar al servei de la societat. S’havia d’anar cap a l’economia social de mercat. Les constitucions europees del moment marcaren una sèrie de drets que no eren polítics sinó socials. La democràcia s’entengué com un sistema d’adquisició de drets social. Significava crear un sector públic ampli.

El capitalisme continental europeu promovia el reformisme social de l’antifeixisme. Els partits d’esquerres associaven la justícia i el progrés social a tenir un Estat de tipus keynesià que et resolgués totes les disfuncions del capitalisme. L’esquerra reformista i la socialdemocràcia europea consideraven que les disfuncions socials que creava el capitalisme l’havien de resoldre l’Estat. Per això el model capitalista continental europeu va partir tan als anys 70 i 80 del segle XX quan va triomfar el model capitalista anglosaxó (de tipus neoliberal).

Les conseqüències per a Itàlia de la Guerra Freda

A partir de 1947 amb l’esclat de la Guerra Freda apareix la divisió comunista / no comunista, que passa a ser una política oficial, proclamada per Truman i Churchill. Política de reconeixement dels dos blocs antagònics. A partir del 1947 s’ha d’entendre la política com a confrontació entre els dos models. On hi havia comunistes amb molta força política i social, com a Itàlia, la nova línia de confrontació política serà comunista/no-comunista. Això determina la política italiana a partir de 1947 quan els comunistes són expulsats del govern de coalició. També es produeix la ruptura del sindicat Confederació General del Treball CGL, quan la Democràcia Cristiana crea la Unió General de Treballadors. Es tractava d’aïllar els comunistes.

Al 1947 es produeix una important sortida de militants del Partit Socialista Italià, liderat per Sagarat, que fundaren el PSDI (Partit Socialista Democràtic Italià), sector socialista que trià el bloc capitalista i que passarà a formar part de les aliances amb la Democràcia Cristiana quan tan sols tenia el 4% dels vots.

Eleccions del 18 abril de 1948. L’etapa del centrisme

Eleccions duríssimes on es presentaren dos fronts antagònics: elFront Democràtic Popular per la llibertat, la pau i el treball (bloc d’esquerres format pel Partit Comunista, el Partit Socialista, el Partit Cristià Social, el Partit Democràtic del Treball i el Partit Sard d’Acció) i la Democràcia Cristiana amb els seus aliats moderats (PRI, PSDI, PLI). La bipolarització creada per la Guerra Freda es reproduí a les eleccions italianes. La Democràcia Cristiana obtingué el 48,5% dels vots de tots aquells italians que no volien que guanyessin els comunistes. El Front Democràtic Popular obtingué el 31%.

La impressió a Itàlia el 18 d’abril de 1948 era que venia una guerra civil. Els joves de la Democràcia Cristiana tenien armes preparades per si guanyaven els comunistes. La documentació històrica demostra que els Estats Units d’Amèrica tenien plans per intervenir militarment en cas de victòria comunista. Henry A. Wallace, vice-president dels Estats Units, plantejà bloquejar econòmicament Itàlia en cas de victòria comunista (era portar el país a la fam). Socialistes i comunistes quedaren fora de l’àrea governamental. A partir de 1948 el Partit Comunista mai serà cridat per governar. Al 1948 es creà elsistema de la tríada, d’on la Democràcia Cristiana orbitaven un grup de petits partits satèl·lits.

A l’Europa occidental el clima polític era anàleg a l’italià. Després de la Segona Guerra Mundial molts intel·lectuals compromesos passaren a militar als partits comunistes. Clima social i polític on la idea és la de la divisió en dos blocs. La por a la bomba atòmica és una mútua dissuasió. És temps de pau fictícia. El debat cultural i polític dels anys 50-60 gira en relació sobre quina banda del camp esculls. No es tolera la neutralitat. La violència en les relacions personals també passa per aquí. Tothom té por a l’altre.

Aquest sistema no tenia alternativa. Si la Democràcia Cristiana desapareixia, el règim cauria. La Democràcia Cristiana creà un sistema molt sòlid, clientelista. Però quan la Democràcia Cristiana va desaparèixer, s’ensorrà tot el règim polític (1992-94). El partit comunista serví per donar testimoni de la pluralitat de la societat, però no tocaren mai el poder. El PCI fou un partit de govern a múltiples ciutats, que li donà un poder immens.Les eleccions italianes de 1948 es fan en aquest clima de por i intolerància envers l’adversari. Els democratacristians asseguraven als seus votants que si guanyaven els comunistes perdrien tot el que tenien (llibertats individuals, propietat privada). I els comunistes auguraven un canvi de civilització. Eren dos models antagònics que podien portar a una nova guerra civil. El triomf de la Democràcia Cristiana va ser aclaparador. Amb el 50% dels vots, molts vots eren anti-comunistes. De Gasperi convencé al papa Pius XII que la meitat d’Itàlia havia votat anticomunista. Pius XII pretenia una Democràcia Cristiana integrista i combatent contra el comunisme. De Gasperi sabia perfectament que la Democràcia Cristiana havia obtingut un resultat que mai més tornaria a tenir. Tot i la majoria absoluta, De Gasperi governà en coalició, lligant a la Democràcia Cristiana una sèrie de partits satèl·lits que sempre els acompanyaran donant una falsa imatge de pluralisme.

Amb la victòria electoral de la Democràcia Cristiana al 1948 s’inicià la creació d’un potent Estat Clientelar al voltant dels democratacristians on tots els petits partits sobrevisqueren perquè donaven suport al partit de govern. Aquests partits satel·litals eren expressament laics i tenien com a base electoral gent moderada que no volia votar a un partit catòlic com era la Democràcia Cristiana. Aquests petits partits reberen grans compensacions polítiques a canvi de la seva fidelitat a la Democràcia Cristiana.

L'autor: Elliot Fernandez