Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

2. La construcció ideològica, econòmica i militar de la Guerra Freda

Bases ideològiques:

Bases econòmiques:

Bases militars:

Pels ideòlegs de la Guerra Freda aquesta havia de servir per denunciar el projecte d’expansió soviètica. Era una crida a l’opinió pública del “món lliure” perquè hi hagués una mobilització constant en contra l’imperialisme soviètic. Les línies mestres eren la democràcia, la llibertat i la intolerància a cap principi autoritari. En realitat els Estats Units practicaren una política imperialista, contrarevolucionària i expansiva. Des de l’òptica soviètica la Guerra Freda es veié com un mecanisme del bloc capitalista per mirar de frenar l’expansió de la llibertat i la democràcia que representava el socialisme.

A partir de 1947 es desenvolupà una teoria general de la Guerra Freda que desembocà en una ciència. S’havia d’incentivar la confrontació contínua entre la URSS i els Estats Units i els seus respectius aliats. S’havien de provocar conflictes perifèrics davant del qual les dues potències i els seus aliats havien d’adoptar postures antagòniques. Aquests conflictes perifèrics van determinar l’aparició d’un altre concepte: la Coexistència Pacífica (XXè Congrés PCUS 1956).

La Guerra Freda suposà la pèrdua definitiva de l’hegemonia europea. A partir del final de la segona guerra mundial el Món estarà en mans de dues superpotències extra-europees: els Estrats Units i la Unió Soviètica. La Segona Guerra Mundial fou l’instrument adequat per fer aquest trasllat.

La coalició conjuntural d’aliats de la Segona Guerra Mundial ja s’havia trencat, en la pràctica, abans d’acabar-se la guerra. Van ser els Estats Units d’Amèrica els qui provocaren aquest trencament, mostrant-se poc sensibles a les demanades de suport llençades per Stalin (partidari de la negociació col·lectiva de les reparacions de guerra alemanyes). La poca solidaritat dels Estats Units cap el seu aliat soviètic tingué conseqüències no previstes: la constitució de les democràcies populars als territoris ocupats de l’Europa oriental on Stalin no dubtà a recórrer a la violència per evitar les escissions internes: al 1956 l’exèrcit soviètic acaba amb la revolució d’Hongria i Polònia i al 1968 es liquida l’intent d’obertura democràtica a Txecoslovàquia. A l’Europa occidental no calgué recórrer a aquesta brutalitat. El control i domini sobre la població es podia fer conciliant el sistema democràtic amb un nou Estat del benestar, pacte social per apaivagar les tensions internes que serví per controlar aquest marc geoestratègic sense haver de recórrer a solucions violentes.

Quan començà la Guerra Freda? S’inicià en el curs de la Segona Guerra Mundial, sobretot en els estaments militars. Els militars britànics celebraven totes les derrotes de la URSS i Churchill era conscient que el progrés econòmic soviètic era un perill pel món occidental. Hi havien plans entre els aliats per atacar els complexos industrials de la URSS. El xoc començà de veritat quan es va veure que hi havia una dificultat d’ajustar els dos projectes vencedors. Els Estats Units tenien clar que s’havia de construir un món que beneficiés la seva superioritat militar i industrial. Existia la impossibilitat d’ajustar els projectes socials vencedors, que eren força diferents. No hi havia cap por a que la URSS conquerís el món. El que si es temia era que volguessin estendre el seu projecte social a través dels partits comunistes locals. Això si que es temia i els Estats Units sabien que tindrien l’ajuda dels governs europeus d’occident.

La posició nord-americana s’agreujà quan a Bretton Woods es volgué construir un mercat lliure d’abast mundial i van veure que els soviètics es negaven a entrar en aquest sistema. Aquesta fou una part de l’enfrontament. Cada un dels dos bàndols defensava un projecte que creien superior a l’altre. Stalin creia que l’aportació decisiva soviètica en la victòria sobre els nazis (són els soviètics els que van lluitar contra Alemanya) li donava dret a ser considerat en peu d’igualtat. Quan Stalin veié que els Estats Units l’excloïen de la pau, va creure que almenys tenia dret a un món dividit en dues àrees d’influència. Això era antagònic amb el projecte nord-americà.

Stalin es negà a entrar al Pla Marshall, no perquè rebutgés els crèdits nord-americans, sinó perquè presumia que això no era una ajuda econòmica sinó un sistema de control intern. Aquestes friccions es van començar a manifestar a finals de 1945. El President Truman era partidari d’una política de més duresa. Quin era el pretext de Truman?: al febrer de 1946 Stalin va fer un discurs electoral on reproduïa un esquema del món típic del marxisme estalinista determinista, de les possibilitats de futur. La idea de Truman de que això era la declaració de guerra de Stalin era ridícula.

Stalin va cometre l’error de pensar que els seus enemics li donarien trenta anys per desenvolupar el seu projecte social. No fou així perquè Estats Units va creure que això provocaria un problema molt grans als països occidentals europeus de governs frontpopulistes i les democràcies populars de l’est, que es radicalitzarien.

Per què els russos no van acceptar el sistema de Bretton Woods? L’explicació que fa més fortuna és la de George Kennan (militar nord-americà destacat a Rússia i posterior ambaixador a la URSS). En el famós “telegrama llarg” de 1946 Kennan argumentà que els soviètics estaven convençuts que no era possible un modus vivendi a l’estil americà i que el que calia era liquidar l’estil de vida americà. Kennan assegurava que era impossible negociar amb els soviètics i que l’únic que es podia fer era tenir una política de contenció. Amb aquest panorama no es podien mantenir acords sinó una política dura, de contenció. El telegrama de Kennan va caure com sant al cel a tot el cercle anticomunista de Truman. Creien que no havien de deixar fer ni un pas als comunistes perquè així veurien que el seu sistema no podia funcionar i acabarien rectificant.

Març 1946: discurs de Churchill a la Universitat de Fulton
El 5 de març de 1946 Churchill pronuncià un discurs a la Universitat de Fulton. Churchill denuncià les tendències proselitistes dels soviètics. “Els russos no volen la guerra sinó els fruits de la guerra”. El discurs cabrejà a Stalin de forma total. La idea de tenir uns governs amics al voltant de la URSS, a Stalin, li semblava lògic.

El discurs de Churchill té importància per la seva intencionalitat i conseqüències. Churchill volia fer sortir els Estats Units del seu tradicional aïllacionisme. Es necessitava la implicació total d’Estats Units. Al 1946 els britànics no se’n sortien amb la guerrilla de Grècia. A més a la península indostànica i Palestina també tenien problemes. Churchill planteja si es vol salvaguardar-se de l’expansionisme soviètic es necessita l’ajuda d’Estats Units. Els incita a no tornar a caure en l’aïllacionisme. “Cal un intervencionisme immediat”.

En aquest marc calia emprendre una guerra psicològica a gran escala, a través de la ràdio: Ràdio Free Europe i Ràdio Liberation-Liberty. I una guerra política en interès de la pau mundial. Era necessari organitzar operacions encobertes on mai sortís el nom dels Estats Units: la “plausible deniability”. Operacions al qual el protagonisme sempre es podia negar. Propaganda, guerra econòmica, subversió… tot sempre en forma que es pogués negar el protagonisme. Eren objectius molt durs. En algun sentit els Estats Units van fracassar.

El primer enfrontament a gran escala es produí al 1947 a Grècia. El moviment de resistència grec estava format principalment per grups comunistes. Quan acabà la guerra, britànics recolzats per forces de dretes i monàrquics van desencadenar una cruenta guerra civil. Stalin tenia molt clar que no podia aconseguir que Grècia passés al bàndol comunista i fins i tot es negà a ajudar als guerrillers comunistes. Tito si que recolzà els guerrillers. Aquí és quan els Estats Units es plantegen que cal intervenir. En una reunió secreta de Truman amb Marshall, Ashon els convenç de que la revolució grega infectarà la resta de països. El gir oficial de la política nord-americana es produirà el 12 de març de 1947, amb el discurs del president Truman davant el Congrés, on farà una crida perquè s’aprovessin les línies mestres del que serà la carcassa de la política exterior dels Estats Units. “El nostre vell aliat és ara l’enemic de la pau i la llibertat”

Doctrina Truman 12 de març de 1947
Truman farà un discurs apocalíptic al Congrés sobre la democràcia, la llibertat, el bé i el mal el 12 de març de 1947 on parlarà de la confrontació del món lliure i el comunisme. Estats Units intervendrà a Europa amb diners. És llavors quan s’expressa la política de la Doctrina Truman: ajudar als països que estan amenaçats pels comunistes. Anuncia una confrontació total amb el comunisme. Però el que més els preocupava era la situació a l’Europa occidental. Són països arruïnats. A més a l’Europa occidental s’estava passant per una important crisi alimentària i es veia que no tindrien divises per comprar producció exterior. Si es tancaven els mercats europeus, era desastrós pels Estats Units. “Hem guanyat la batalla contra el totalitarisme, ara s’ha de lluitar per la democràcia”. La por era que aquesta situació donés força als comunistes. S’havia d’evitar. Com?

Al juny de 1947 es presenta públicament el Pla Marshall (Pla de Reconstrucció Econòmica). 12.700 milions de dòlars per Europa per la compra de producte nord-americans. Cal destacar també la intervenció de la CIA a les eleccions generals d’Itàlia al 1948 on sortí vencedor De Gasperi, èxit de l’operació encoberta. Al mateix temps que es fa això es crea el Grup d’Operacions Gladio amb finançament de la CIA i 600 agents implicats.

A curt termini la doctrina Truman fracassà rotundament. Si el que plantejava Truman era evitar l’expansió del model sovietitzant, amb aquesta sistemàtica hostilitat el que va aconseguir van ser respostes paral·leles que portaren a Stalin a constituir models d’estats calcats pels interessos soviètics.

Creació de la CIA
Al 1947 es crea la CIA. Tasca específica en consonància en que es necessita un organisme amb llibertat de moviment que pugui fer tasques de dubtable legalitat. Al 1952 el President Eisenhower i el secretari d’Estat John Foster Dulles nomenen director de la CIA, Allen Dulles. La CIA per vies paral·leles incidirà en la política dels estats que no s’adeqüin a l’establert per Washington.

Llei Talf-Harley
Al període 1941-1945 la guerra havia suposat una gran negoci per Estats Units. Pràcticament desaparegué l’atur impulsat per les necessitats bèl·liques. S’havia produït una parcial substitució de la força de treball masculina per la femenina. Durant aquells anys es van fer convenis laborals que recollien bona part dels drets dels treballadors. També es visqué una important expansió del sindicalisme. Es necessitava el rendiment màxim de tota la productivitat disponible i les exigències de millora laboral s’acceptaven sempre per tal de no perdre capacitat productiva.

Però una vegada acabada la guerra, al 1945 s’havia de reubicar la força de treball. El final de la guerra també fou un fre al creixement econòmic. Els sectors sindicals volien consolidar els drets adquirits durant el període precedent. I la patronal volia aprofitar la necessitat de feina per penalitzar les actituds sindicals. Els empresaris demanaven tornar a la situació laboral anterior a 1939. La llei Talf-Harley va donar suport legal a aquestes mesures. Feia legal l’acomiadament lliure de totes aquelles persones amb afiliació sindical que participaven en vagues. La llei era un pas més en la creació d’un clima de por envers tot allò que es pogués associar al comunisme, el sindicalisme, la solidaritat entre els treballadors.

Maccarthisme
Discurs: “si nosaltres hem guanyat la guerra a l’enemic exterior no podem ser tan ingenus de perdre la pau. Hem de perseguir els enemics interiors”. Sectors sindicalistes, moviment obrer, d’esquerres i demòcrates ingenus seran víctimes de MCCarthy. Processos inquisitorials, tothom podia ser sospitós.

Conferència de Río
Avantsala de la creació l’any 1948 de la AOEA: Organització d’Estats Americans. A la Conferència es farà una legitimació de la ingerència americana en el conjunt dels pobles al sud del Río Grande. El Pla Marshall que entrava en vigor al 1948 va tenir uns efectes desastrosos per l’economia sud-americana. El Pla comportava partides tancades, moltes de les quals implicaven la compra de productes alimentaris, mataries primeres i armament de compra obligada als Estats Units. A la segona guerra mundial Amèrica Llatina es convertí en un dels principals mercats pels països en guerra. S’afavoriren governs populistes, amb mesures de reformisme social… etapa de bonança. El Pla Marshall enfonsà l’economia i provocà agitacions socials que culminaren amb la proliferació de dictadures. Amb el Pla Marshall no es repetirà l’error de la Primera Guerra Mundial. No hi haurà superproducció. Amb préstecs i exportacions massives a una Europa necessitada, Estats Units la subordinava als seus interessos.

Creació de la OTAN
Al 1948 fou reelegit Truman. L’abril de 1949 es creà la OTAN, la Internacional armada de la Guerra Freda. Entre la creació de la ONU i la OTAN hi ha una contradicció perquè es creava una dualitat. La ONU ja des del seu orígen era un organisme absolutament ineficaç. La OTAN neix per la por dels anglesos a que els nord-americans marxin d’Europa. S’acabaria donant un altre de les conseqüències d’aquest joc: els francesos no volien crear un exèrcit europeu. Com s’obvia? A través d’un Tractat de Cooperació econòmica: la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer, on Alemanya va ser acceptada relativament. Forma de cooperació global: econòmica, política i militar.

Doctrina Zhdánov
A l’octubre de 1949 una publicació de la RDA declarava la Doctrina Truman una croada antisoviètica, avantsala del Pla Marshall. Els Estats Units havien dissenyat un complex sistema a partir de la Doctrina Truman, al març de 1947, amb la presentació del Pla Marshall al juny del mateix any (entra en vigor al 1948) i la creació de la OTAN l’abril de 1949. Tot aquest sistema tenia com a intenció posar-se pel mig en la possible recuperació econòmica d’Europa.

Amb la Doctrina Zhdánov, desenvolupada a la presentació de la Kominform, es parlava de la constitució de dos blocs, res nou, ja que Truman ja ho havia avançat. Zhdánov parlava del bloc antidemocràtic i imperialista (EUA) i l’antiimperialista i democràtic (URSS). El bloc dels bons estava integrat per les forces democràtiques amb una força que residia a la URSS i les noves democràcies populars. Zhdánov estava salvaguardant un model polític a Europa occidental de garantia de l’esperit frontpopulista.

Occident denuncià la “teoria de la llonganissa” que estava portant a terme Stalin. A partir de l’ocupació soviètica de l’Europa oriental i central Stalin havia empès als partits comunistes en els governs de concentració nacional a ocupar més espais de poder, fins que van acabar absorbint-lo tot: PC Búlgar, PC Romania, POUP (Partit Obrer Unificat de Polònia), POSH, Lliga Comunista Iugoslàvia, SED (Partit Socialista Unificat RDA). A l’Europa oriental hi havia un cert pluralisme polític fins que les hostilitats obligaren a imposar partits únics. Coincidí amb la creació dels organismes supranacionals de la Guerra Freda. Així Stalin reforçà el protagonisme dels comunistes. Stalin volia que el poder dels comunistes occidentals no es perdés i reforçà a Europa oriental el paper dels comunistes, que acabarà imposant un model soviètic. La Doctrina Zhdánov era un discurs a la defensiva.

Fundació del Kominform a Polònia. Creació exclusiva per aquells partits que ja estaven al poder, però també hi serà el PCF i el PCI. El PCG i el PCX i PCE no hi seran (no es volia entrar en una batalla dins el PCE, en un moment en que la dissidència titoista era titllada de burgesa. A més la dictadura quedava molt lluny dels interessos soviètics). El Kominform troba una resposta immediata dins l’esquema socialista, l’any 1948 amb la fundació del COMISMO. Al 1956 es va dissoldre el Kominform.

Pla Marshall
A priori el Pla estava dissenyat perquè cap estat ocupat pels nazis quedés exclòs. La oferta també era per la URSS i les democràcies populars. Polònia i Txecoslovàquia van demanar l’entrada al pla però anava acompanyades d’unes condicions inacceptables. Com podia la URSS acceptar un pla que consolidava la propietat privada i la llei de la oferta i la demanda. L’únic estat que participà al Pla fou Iugoslàvia, amb la contrapartida que deixés d’ajudar la guerrilla grega: serà el reflux definitiu de l’EAM-ELAS.

Característiques

Estats Units imposà al 1948 la concessió d’uns crèdits a la dictadura franquista fora el Pla Marshall. Grècia, Turquia i Portugal entraren a la OTAN tot i ser dictadures. Abans de 1945/46 ja hi havia símptomes de recuperació europea. Les mesures proteccionistes dels governs havien funcionat. Els americans volien que la recuperació europea no fos autòctona. Estats Units, grans artífexs del benestar econòmic i social europeu.

Els que no volien els Estats Units era que no es produís la devacle econòmica de la postguerra de la primera guerra mundial. S’havia de reactivar tot el comerç per evitar l’excedent de producció. La clientela era la majoria dels estats europeus. Afluència de circulació de dòlars pel sistema internacional.

El Pla Marshall era un instrument ideològic que comportà conseqüències nefastes per l’economia europea. Abans de 1939 els intercanvis comercials entre tots els estats europeus representava el 35% del comerç mundial. A partir de 1945 era el 15%. Voluntat d’aïllar les economies de l’Europa oriental i URSS.

Causà estralls brutals a Llatinoamèrica. Conseqüències polítiques molt greus. Voluntat de les oligarquies per renegociar les condicions laborals. Etapa d’agitació social, que acaba amb la implantació dels règims autoritaris militars, amb el vist-i-plau americà.

L'autor: Elliot Fernandez