Elliot Fernández

Expansió de l’Islam, àrabs i berbers a la Mediterrània (segles VIII-X)

Publicat el: 18/10/2009 | Actualitzat el:
Expansió islam mediterrània

Dos mons fracturats? L’inici de l’etapa fosca per Europa?

Les tesis històriques tradicionals asseguraven que a partir del trencament entre el món occidental i el món islàmic començava una època fosca per l’Europa. Seria l’inici d’una suposada època fosca i d’empobriment durant la baixa Edat Mitjana i l’expansió àrab. Un dels màxims exponents d’aquesta tesi va ser l’historiador francès Henri Pirenne. Segons aquesta tesi es va produir una fractura entre el nord i el sud del a Mediterrània. Però en l’actualitat aquesta postura adquireix una nova significació. L’economista libanès Georges Corn, parla d’una “fractura imaginària” i arriba a qüestionar aquesta idea clàssica de fractura entre els dos mons.

Expansió de l’Islam, àrabs i berbers a la Mediterrània (VIII-X)

L’expansió de l’islam s’inicia a Aràbia (Meca i Medina), en direcció cap al Mar Roig. L’iniciador de l’expansió islàmica va ser el profeta Mahoma, que realitzarà diverses rutes. Medina es deia abans Yatrib. Mahoma va fer un viatge al 622 de La Meca cap a Medina (desplaçament per ser acollit per algú altre). Mahoma va néixer en el sí d’una tribu molt gran, els Bana Curays. Mahoma feia negocis en caravanes des de La Meca fins els ports mediterranis. Mahoma va ser cridat a Yatrib per fer de mediador en un conflicte entre pagesos. Allà un dia Mahoma es retira a un turó i rebé una revelació. Mahoma a partir d’aquell moment recità la paraula de Déu. Després de rebre el rebuig inicial a La Meca i a Medina s’acaba constituint la primera comunitat de creients, Umma. Va rebre altres noms: Jamma’a i Hizb Allàh.

Context on tenia lloc aquesta predica:
Un segle després de la mort de Mahoma, l’islam s’havia extens des de l’Indus fins a l’Atlàntic. Una religió com l’Islam formada inicialment a Aràbia al segle VI, en el si d’una societat de camellers i pagesos, es convertí en una religió amb una difusió molt ràpida. Al segle X ja tota la població era islàmica.

Condicions inicials de la propagació de l’islam

La Meca

Mahoma i els seus seguidors parteixen cap a La Meca

L’Aràbia era en aquell moment la zona de pas d’una ruta que unia l’Índic amb la Mediterrània (un dels ports era La Meca). Tenia molt a veure amb la demanda de productes exòtics efectuada per Bizanci i Pèrsia. Era un comerç amb coses petites però molt valorades. La Meca a més de ser una estació de la ruta del comerç era des de molt abans un mercat d’abast local i regional i era un santuari, un lloc sagrat, ja abans de l’islam. El que en àrab es coneix per la arrel h-r-m (aram). La Meca era un lloc sagrat, perquè era on estava la pedra “cava”, d’origen meteorit. La Meca era un mercat (carbohidrats, vitamines i nutrients), trànsit de matèries. Era una societat formada per gestors de camells, un lloc on s’havia d’assegurar la pau dels intercanvis. Lloc fonamental per assegurar la supervivència dels grups humans de la zona. Això era molt important en una societat on no hi havia Estat. La inclusió de La Meca en aquestes rutes va fer que alguns grups de camellers tinguessin un control garantit en règim de monopoli, entre La Meca i Palestina. Això va fer que hi haguessin grups familiars que s’enriquissin moltíssim i d’altres que no.

Muhammad, l’enviat de Déu

Mahoma va néixer dins dels grups pobres. Un rebesavi de Mahoma ja va intentar solucionar els desequilibris en la ruta del comerç, per disminuir les diferències creades. Finalment va ser el missatge de Mahoma el que va trobar escolta, però els grups rics el van fer fora i va haver d’anar a Medina. Allà Mahoma va seguir predicant. A les “sures” recitades per Mahoma a Medina es donaven pautes de comportament a la nova societat creada amb aquest missatge. Mahoma va viure en una casa molt humil. Aconseguí integrar altres grups de fora que es van incloent en la nova comunitat. De vegades es feia de forma violenta. Mahoma va exterminar alguns grups jueus. Aquesta comunitat va adquirint pes fins al punt d’amenaçar el control de la ruta comercial. Poc abans de morir Mahoma tornà a entrar a La Meca. En el moment de morir començaren problemes que encara no s’havien resolt. Arribà un moment en que aquesta comunitat dominà la ruta comercial i amenaçà i conquerí el territori del dos grans imperis del moment, l’Imperi d’Orient i l’Imperi de Pèrsia.

La constitució del nou Estat islàmic

Després del primer Califat Rashidun (el ben guiat) dels quatre califes successors de Mahoma i amb seu a Medina, Damasc va ser conquerida pel general àrab-musulmà Jalid ibn al-Walid a l’agost i setembre del 635 d.C. A partir d’aquest moment s’anà configurat el primer estat islàmic, amb capital a Damasc, fora d’Aràbia. Molt aviat l’islam deixà de ser d’àrabs. La segona capital va ser Bagdad. Després de la mort de Mahoma es plantejaren els primers problemes: Mahoma era l’última profeta, perquè Déu havia parlat ja de forma definitiva. Déu parlant a través de Mahoma havia donat forma a la religió perfecta.

Qui havia de substituir a Mahoma en la direcció i guia de la nova religió? El que ocupà el seu lloc en la direcció de la pregaria va ser el califa. El primer califa munyia cabres. La primera dinastia de l’islam van ser els Omeies (661-750). Aquí va sorgir el primer problema: s’havia d’unir en una sola persona la direcció de la pregaria i la direcció de l’estat?

A la funció religiosa del califa se li uneix la direcció de l’estat. Però Déu no havia donat les instruccions sobre com s’havia d’organitzar un Estat. L’islam no s’ha acabat de fer mai, perquè Déu no ho ha va deixar tot dit. La “xaria”, la llei islàmica. Quins eren els seus els fonaments? El bàsic, l’Alcorà. Tot el que no digués l’Alcorà, es faria segons els hadits, allò que va fer o dir o va deixar de fer o dir el profeta. L’expert en jurisprudència és l’alfaquí i pot emetre una fàtua.

La gestió de l’estat incipient es creà a partir de les conquestes i s’expandí molt ràpidament. Molts funcionaris perses i bizantins es passaren a l’Imperi islàmic. Els habitants de l’Imperi de religió musulmana tenien tractes fiscals millors dels que no ho eren, els d’immi-s, els protegits, que eren d’altres religions, amb un tracte fiscal més dur i els prohibien que fessin un culte ostentós. Tractament molt sever als qui no processaven amb l’islam. Això va ajudar molt a que la gent es convertís a l’islam.

De què estaven fetes les societats, el medi apte que va afavorir la propagació de l’islam?. Què és el que ofereix l’islam de nou? Per què l’islam s’aturà a Poitiers? Tipus de societats que tenien unes condicions favorables per a l’adopció de la nova religió. L’expansió islàmica va ser un procés molt més complex, on es va barrejar la difusió i creació de la religió, la dimensió militar, la creació de nous estats, la migració. Tot això va coincidir cronològicament. L’islam és una religió que es va fent a mesura que es va expandint. Tot i aquesta característica d’una religió incomplerta, no va originar la creació de noves religions.

Quines característiques podia haver tingut l’islam perquè fos tan receptiu? Per què va haver un moment que ja no es va expandir més?

L’islam va ser molt receptiu sobretot pel seu règim fiscal, molt més favorable que el d’altres estats de l’època. L’islam en aquests primers segles es difongué en societats característiques per una forta fragmentació política. En les societats antigues, els grups humans s’auto-organitzaven. Amb els visigots i merovingis arribà un poder exterior que topà amb aquests grups humans organitzats. Però aquesta fragmentació a Europa no s’acabà de desfer mai. I això era molt procliu a que algú volgués cohesionar aquests grups humans. Aquestes societats van ser receptives. Les societats mediterrànies abans sota el domini de l’Imperi romà es podien tornar a cohesionar entorn a un poder centralitzat i l’islam va servir per això. L’islam va tenir la capacitat de cohesionar aquests grups polítics fragmentats. Les formes per cohesionar aquests grups va ser molt variables: per la força, de manera voluntària…

La dimensió política i la religiosa no es podien separar. L’islam s’havia convertit en un missatge polític. Ibn Khaldun, al segle XIV, va escriure “Muqqadinah” on va formular com funcionaven aquests primers estats islàmics. La base del seu raonament estava en que el poder polític es fonamentava en la seva la grandària. Ell va explicar com en circumstàncies excepcionals aquesta relació podia fer que aquesta capacitat cohesionadora acabés generant una nova dinastia, i aquest no era un procés habitual. I això passà a mitjans del segle VIII, amb un personatge que formava part de la primera dinastia islàmica, els Omeia. “Umayya”.

Els Abbàsides, la següent dinastia després dels Omeies, van traslladar la seu del seu califat a Bagdad. Els Omeies van morir tot menys un, que s’escapà i arribà a l’al-Andalus. Era Abd ar-Rahman I. Es refugià al nord d’Àfrica i quan passà a l’Al-Andalus aconseguí aglutinar diferents grups, aprofitant aquesta força fins al punt que l’autoritat inicial quedà. Alb-ar-Rahman I es convertí en el primer emir del nou Emirat independent de Còrdova. Aquest Estat va perdurar fins el segle XI.

Abd-ar-Rahman I

Abd-ar-Rahman I, primer Emir de Còrdova

L’explicació que va fer Ibn Khaldun va ser que les dinasties segueixen cicles. Arriben, creixent i desprès s’extingeixen. No era ben bé així, però podia passar en circumstàncies extraordinàries que la força numèrica servís per substituir una dinastia i crear-ne una nova. Qualsevol poder polític podia ser considerat il·legítim, perquè Déu no va deixar dit com s’havia d’organitzar l’Estat. Tot allò no dit o fet pel profeta podia ser considerat il·legítim i es podia reclamar un poder polític ortodox (que generés un missatge ortodox, contra la pràctica il·legítima). A tot aquest procés se li va dir “asa biya”, la força del grup. Aquesta nova dinastia s’havia d’aguantar per la força d’uns mercenaris, que s’havien de pagar amb impostos. Era una cadena.

La migració pagesa àrab i berber

La migració estava protagonitzada per grups àrabs que sortien d’Aràbia. S’instal·laren al nord d’Àfrica i al-Àndalus barrejats amb grups berbers. No se sap perquè es van produir aquests processos migratoris. Migració de grups pagesos que portaven els diferents dialectes àrabs. No era una migració de persones i prou, sinó de grups organitzats que portaven tot el bagatge tècnic, que els servia per assegurar la seva supervivència. Coneixement sobre plantes i bèsties. Constitueix una xarxa a partir de la qual es difon un mercat d’espècies i variants de procedència oriental.

A la segona meitat del segle VIII hi ha una noticia on s’explica com l’emir recorda que va enviar una ambaixada a Síria i d’allà es va portar una varietat de magrana molt curiosa. Un dels assistents a aquesta reunió va quedar sorprès, va portar varies mostres al lloc on vivia. Les va portar a l’emir i va ordenar que es plantessin a l’hort de l’estat. Des d’allà es va estendre per tot l’al-Andalus. Al segle VIII hi havia una organització eficaç que permeté expandir la magrana per tot l’al-Andalus.

Es constituí un ordre social molt receptiu a les noves espècies i una organització eficaç per difondre-les. Moltes d’aquestes plantes tenien el seu origen a l’Indoxina. Aquestes plantes requerien crear de forma artificial sistemes d’aclimatació pel cultiu d’aquestes plantes. Aquests coneixements permeten trencar amb la rigidesa de l’estiu. La introducció de sistemes hídrics permeté que l’estiu fos una època de creixement de les plantes. Permetia que les collites no es concentressin en alguns moments de la l’any agrari, sinó que permetia que s’allargués. L’èxit de difusió d’aquestes tècniques troben un medi social favorable, grups pagesos que ordenen, que organitzen la seva activitat d’acord amb una lògica marcada per al supervivència.

En qualsevol societat des del neolític, la organització de la producció oscil·lava sempre en dos extrems: la supervivència (pensant en la supervivència del grup pagès) a través de la diversificació, les reserves i els intercanvis i l‘especialització i/o comercialització: la major part de l’esforç es dedicava a la producció d’una sola varietat, orientada a la comercialització. I troben grups pagesos que organitzen la producció pensant en la seva supervivència.

La possibilitat d’introduir noves varietats durant l’expansió i dominació àrab va fer que la població pagesa d’arreu fos molt receptiva al nou poder musulmà. No hi ha cap poder polític que sigui capaç de controlar això. Existeix “El calendari de Còrdova” on hi ha anotacions amb més de 200 plantes. Es diversifica per obtenir més collites esglaonades al llarg de l’any, per evitar plagues. Societat que crea una xarxa de mercats, per on circulen notícies, coneixements, espècies noves. Intercanvi de producció: migració tancada a finals del segle VIII.

Al-Àndalus, uns Estats que es feien i es desfeien

Abd al-Rahman III

La cort en temps d’Abd al-Rahman III

Els historiadors Pierre Bichart i Andrew Watson van escriure sobre l’al-Àndalus i la revolució agrària que van dur a terme (1974). Els estats islàmics funcionaven amb la finalitat de reclamar els impostos. Són estats qüestionables en termes islàmics. L’única manera que tenen per exigir acumulacions de diners era a través de tributs. Són estats que es fan i es desfan molt freqüentment. Podien canviar de dimensions de forma molt freqüent. Al 711 es produeix la conquesta de la península ibèrica. S’organitzaren immediatament els procediments fiscals. Volien ordenar el territori que depenia del nord d’Àfrica i de Damasc. Al 750 la dinastia omeia va ser derrotada. Un omeia fugí i constituí una nova dinastia amb seu a Còrdova, entre els segles VIII-XI. Primer Emirat (emir= dirigent). A principis del segle X, Abd-Al Rahman III es proclamà califa (títol originàriament religiós). L’estat omeia s’havia consolidat.

Com es va consolidar el nou Estat Omeia a Al-Andalus?

Es consolidà organitzant campanyes militars i imposant la seva autoritat de forma pactada amb les poblacions autòctones. Aquests poders tenien com a enemic, al igual que Roma, el temps i l’espai. Al segle X aquella comunitat creada per Mohamed, es trobava en una situació no prevista inicialment

I és que al segle X hi havien tres unitats polítiques/religioses en l’espai musulmà, els califes:

  • el Califat de Bagdad
  • el Califat omeia de Còrdova
  • i el Califat xiïta d’Al Kareiguan, que funden la ciutat d’El Caire.

Aquests califats van acabar o bé dissolent-se, com el califat Omeia o fragmentant-se. Arriben al segle XI amb una situació encara menys creïble. La divisió s’exceptuà amb l’aparició de noves dinasties. Aquesta extremada fragmentació dels creients de seguida va tenir ressò en les discussions sobre les tenses relaciones entre l’imanat (poder controlador del culte) i el mulk (poder polític). “L’únic poder polític que hi ha és el poder que existeix efectivament”.

Després de la desaparició del califat andalusí es comencen a constituir diferents poders polítics amb diferents dinasties, que produeix una tensió continua entre la direcció religiosa de la comunitat i el poder polític. Es creen les Taifes (poders dinàstics creats per antics membres de l’estat califal). A València els primers governadors taifes eren funcionaris encarregats d’organitzar els tombs de les séquies en època califal.

Eren poders polítics amb una gran mobilitat. Necessiten tenir força numèrica al seu voltant perquè li donin suport. Un poder polític que es sosté amb aquesta base té una força inicial inestable. En el moment que l’Estat comença a engegar les rutines habituals comencen a sorgir qüestionaments religiosos: els experts en jurisprudència, els fiq, van escriure una carta a l’emir dels almoràvits reclamant la seva intervenció per acabar amb els poders polítics fragmentats (els fiq cridant als almoràvits perquè tornin a unificar el poder polític). Amb els almoràvits tot això s’acaba, ja que hi haurà una certa unificació del món àrab.

El segle XIII és el segle de les grans conquestes cristianes a la península ibèrica.


Cursos història

  1. Roma: un Imperi en decadència
  2. L’Imperi, cristià. La fi de l’Imperi Romà d’Occident
  3. Després de l’Imperi: els nous estats a l’Europa occidental
  4. L’expansió de l’islam, àrabs i berbers a la Mediterrània (segles VIII-X)
  5. Pràctiques agràries i alimentació pagesa abans dels feudals
  6. L’Imperi Carolingi. Auge i descomposició
  7. La gènesi de l’ordre feudal: les institucions i les relacions feudovassallàtiques
  8. L’Església: una institució universal. L’expansió de l’ordre feudal per conquesta
  9. Les monarquies feudals: institucions i òrgans de govern
  10. Les ciutats medievals en el feudalisme. Comerç. Els gremis. El patriciat urbà
  11. La qüestió del “creixement medieval” (segles XI-XIII) i els seus límits
  12. Els primers símptomes de la desacceleració baix-medieval
  13. La Guerra dels Cent Anys
  14. Efectes econòmics i socials de la crisi baix-medieval al camp i la ciutat
  15. Conflictivitat social al camp. Desequilibris a la societat urbana
  16. El Cisma d’Occident. Les monarquies autoritàries i les transformacions de l’Estat
  17. Bibliografia Història Medieval

 

Autor: Elliot Fernandez
Creative Commons

Tots els continguts es publiquen sota llicència Creative Commons. Sou lliure de: compartir i adaptar el material en qualsevol mitjà i format, distribuir i comunicar públicament l'obra i fer-ne obres derivades sempre i quan no se'n faci un ús comercial.

Web realizada per HispanTIC