Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

La crisi política i social del règim de la Restauració

L’impacte econòmic de la Gran Guerra a Catalunya

A partir de 1915 l’impacte de la Primera Guerra Mundial sobre Catalunya seran importants. Guerra industrial: era més decisiva la capacitat de l’aparell industrial dels dos bàndols que no pas el geni dels militars. Els pocs països neutrals van començar a ser sol·licitats pels països aliats com a subministradors de material industrial (França). A Catalunya es produí un creixement exponencial de les exportacions als països bel·ligerants. En el mercat intern espanyol Catalunya va trobar un mercat que abans no tenia. També pogué exportar materials a Amèrica Llatina. A partir de 1915 es va fer popular l’expressió “bona és la guerra quan es fa lluny de casa”. No tota l’economia es va beneficiar igual. Els sectors que van sortir més beneficiats van ser la siderúrgia, la química i el tèxtil. Aquesta sobre-activitat produïda per la guerra tenia uns costos socials. L’augment de la producció a 24 hores al dia. Mentre durà la guerra tothom estava content, però una vegada acabada la guerra s’havia de millorar l’aparell tecnològic per millorar els seus equipaments. La prudència dia que mentre tot funcionava bé els empresaris haurien d’haver fet calaix per invertir quan vinguessin moments més dolents. Això no va ser així.

A Barcelona els anys 1915, 1916, 1917 i 1918 la vida nocturna experimentà un gran boom. La bonança econòmica efímera va provocar inflació, provocada per les exportacions frenètiques a l’estranger. Els treballadors de les indústries directament vinculades a la guerra van veure com augmentaven els seus sous. La resta d’assalariats no van tenir aquesta sort. Ràpidament es va configurar un sector d’assalariats que veia com els seus recursos disminuïa. La sensació d’estar perdent poder adquisitiu en una situació de bonança és greu. A partir de 1916 la conflictivitat social comença a pujar. La CNT inicia un lent creixement. Dirigida pels elements moderats, la CNT s’acosta a la cúpula de la UGT i al 1916 es convoca una vaga general per tot Espanya.

L’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la incorporació de la Lliga als governs espanyols

La Lliga controla la vida política barcelonina. Controla les principals institucions del país. Hegemonia política a Catalunya. La Lliga es planteja des de 1916 la gran assignatura pendent del país: la intervenció de veritat a la política espanyola per manar-hi. A partir de 1916 entra en una etapa d’actitud expansiva. Assalt a Madrid. Aquesta decisió coincideix amb la debilitat dels governs a Madrid. La Restauració està en crisi. Al 1917 es produeix un divorci entre el règim oligàrquic i les forces armades, que es tradueix en la formació de les Juntes de Defensa amb epicentre a Barcelona. El Govern s’irrita. El Govern liberal de García Prieto cau al 10 de juny de 1917. Els militars plantejaven una crítica al sistema de la Restauració.

En poques setmanes s’articula un front reformista de totes les forces polítiques interessades en la reforma de l’Estat. Des de la Lliga al PSOE. La Lliga és la força política que actua com a promotora d’aquest moviment reformista. El Govern conservador de Dato no convoca eleccions com s’estava demanant. Trobem un govern conservador amb un Parlament de majoria liberal. El govern proclama l’Estat d’excepció a tot Espanya i el tancament del Parlament. Aquestes forces reformistes demanen la reobertura del Parlament. El 5 de març acudeixen a Barcelona tots els diputats catalans i s’aprova un acord de dos punts: voluntat de Catalunya d’aconseguir l’autonomia i la demanda d’obertura de les Corts mitjançant un Govern d’àmplies forces polítiques. Si el Govern no atenia les peticions es convocaria a Barcelona a tots els diputats en una Assemblea alternativa. Així serà. A Barcelona el clima d’agitació política augmenta. S’hi sumaran totes les forces polítiques antidinàstiques. Atmosfera per alguns “pre-revolucionària”. El 19 de juliol es produeix una reunió de parlamentaris a Barcelona. Els parlamentaris es reuneixen a la Ciutadella i s’acorda la obertura del Parlament.

El règim es troba sota les cordes. Tenia en contra els parlamentaris, els sindicats i aparentment els militars. L’única esperança del Règim era que les tres forces contràries al Govern entressin en conflicte entre elles. Així va ser.

Es produeix un conflicte laboral al ferrocarril de València. El Govern fa tot el possible perquè el conflicte laboral s’anés radicalitzant. La UGT respon amb una vaga general revolucionària a tot Espanya, convocada pel 13 d’agost, amb el suport de la CNT. La vaga serà un caos. A pesar de la retòrica reformista, els militars tornaven a reconciliar-se amb el règim per fer-li la feina bruta. No van dubtar ni un moment en reprimir les vagues.

Les tres forces que assetjaven el Govern es van neutralitzar. El fantasma de la Revolució social, a l’agost de 1917, proporcionà a l’exèrcit la coartada per tornar a lligar-se amb el Règim. La burgesia de la Lliga també s’espantà i es desencantà dels seus aliats reformistes. Reacció a la dreta.

A finals d’octubre el govern es trobava en una situació insostenible. El Govern segueix sense majoria parlamentària. A finals d’octubre el govern Dato dimiteix. Autèntic crisi del Règim. Davant el risc d’un buit de poder la Lliga trenca amb els objectius reformistes i s’alia amb les forces dinàstiques situades a la seva dreta. Cambó creu que la continuïtat de la monarquia és la millor barrera de la Restauració. El Govern de concentració monàrquica, amb liberals i conservadors, i presidit per García Prieto, compta amb membres de la Lliga per primer cop. La Lliga accepta les condicions dels monàrquics. EL seu programa és apuntalar la monarquia i esperar a que torni la normalitat. Al febrer de 1918, la Lliga està decidida a esdevenir una força política decisiva. Idea de la Lliga: organitzar el regionalisme espanyol a tot arreu per sumar diputats de la resta de l’Estat. La operació per “La Espanya gran” serà un èxit a Catalunya, quan la Lliga obtindrà 21 diputats.

La campanya autonomista del 1918

Al febrer de 1918 es celebraren eleccions generals. La Lliga presentà candidatures regionalistes a tot Espanya. Era l’operació “Per l’Espanya gran”. Obtingueren 21 diputats. Són els millors resultats de la història de la Lliga. Es forma un govern de concentració dinàstica sota la presidència d’Antonio Maura. Cambó esdevé Ministre de Foment. A mesura que avança l’any 1918 la innació governamental resulta cada cop més perjudicial per a la Lliga. Els mesos passen i de l’autonomia catalana no se sent parlar, fet que provoca un important malestar a les bases catalanistes.

Això coincideix amb el final de la primera guerra mundial, que acaba amb la proclamació en cadena d’algunes independències. Aquest fet provoca en el nacionalisme català una efervescència. En aquest context, la cúpula de la Lliga decideix que és imperatiu un canvi de tàctica. Cambó resolt abandonar la participació al govern i tornar a les arrels nacionalistes.

El 15 de novembre de 1918 es presenta al Congrés una moció a favor de la “autonomia integral”. La presenten els republicans però la Lliga hi dóna suport. Es forma un front de partits catalans a favor de l’autonomia a Madrid. Els diputats catalans de la Lliga, després del rebuig dels partits dinàstics al projecte autonomista, abandonen el Congrés. Cambó en un míting a Barcelona assegurà que a la Lliga no li tremolaria el pols en donar suport a la República. Mesos de gran agitació catalanista a Barcelona. Comença a sortir amb força el sindicat del CADCI (entitat que barrejava el sindicat dels dependents del comerç i els oficinistes i un centre d’ensenyament). Dins del CADCI hi havia la secció de propaganda nacionalista, viver del primer independentisme català.

Entre els mesos de gener i febrer de 1919 la Mancomunitat ha redactat un projecte d’Estatut d’Autonomia. El Govern de Madrid dóna llargues. Operació de Madrid: reagrupar els liberals i conservadors de Barcelona i crear la Unión Monárquica Nacional, amb l’objectiu de crear una alternativa d’ordre espanyolista que amenacés la Lliga pel seu blanc dret i així l’obligués a moderar-se. El que va espantar a la Lliga va ser la sobtada aparició de la lluita de classes al febrer de 1919.

La CNT, de la vaga general d’agost a la vaga de la Canadenca de 1919

Al 1918 va ser legalitzada la CNT, que inicia un creixement espectacular. El 1918 és l’últim any de la primera guerra mundial i de la prosperitat econòmica a Catalunya. Els sectors industrials que estan exportant a tot gas cedeixen a totes les reivindicacions laborals. Durant el 1918 culmina l’aparent facilitat en que els sindicats aconsegueixen millores salarials. Això beneficiava a la CNT. La CNT aprofità la conjuntura favorable per modernitzar les seves estructures.

Al 1918 la Confederació Regional de la CNT celebrà un Congrés de Sants. Els principals dirigents eren Salvador Seguí i Ángel Pestaña. El congrés fou molt important perquè s’aprovà una reforma del sindicat. Fins aquell moment les estructures que enquadraven els afiliats eren les societats obreres d’ofici (en un sentit antic). Al Congrés de Sants es liquidaren les societats obreres i s’implantaren els grans sindicats d’indústria, per branques productives. Això augmentava molt la capacitat de pressió. Al 1918 la CNT comptava amb 350.000. Al 1919 ja eren 400.000 afiliats a Catalunya i 800.000 a tot l’Estat. La CNT al 1918-1919 venia a representar el conjunt de la classe obrera catalana. Això no volia dir que tots els obrers fossin anarquistes.

La inflació d’aquell any va encoratjar a la CNT a demanar, a finals de 1918, augments salarials. Comencen a arribar notícies de la Revolució russa a Espanya. Rússia és un reclam. Incidència psicològica sobre el moviment obrer català i també entre els burgesos. Els obrers acudeixen en massa a la CNT. A partir de l’11 de novembre de 1918 s’acaba la guerra i la prosperitat que havia provocat al país. La burgesia veu a venir el final de la prosperitat i considera que cal preparar-se per a la crisi. Són conscients que amb una CNT tan forta serà difícil estrènyer el cinturó dels obrers.

Els burgesos són conscients que caldrà afeblir la CNT. La reducció de salaris havia de començar per una gran empresa multinacional, per després aplicar la mateixa medicina a la resta d’empreses. Per això es triarà la Canadiense, per les seves característiques. Al gener de 1919 Riegos y Fuerzas del Ebro SA va anunciar una rebaixa de sous als cobradors del rebut de la llum. La CNT va veure de seguida la jugada. Era l’inici d’un pols. Si els sindicats cedien en el primer episodi, això tindria un mal resultat per a la resta de treballadors. Per això s’inicia una vaga a la Canadenca i després a tot Barcelona. Les autoritats van desplegar l’exèrcit al carrer. S’aplicà la censura a tot Barcelona.

La burgesia va considerar que no es podia deixar sol a l’exèrcit i va organitzar el Sometent. El Sometent havia estat una milícia veïnal improvisada per fer front a una emergència. El nom es recupera al 1919 per designar una guàrdia cívica per fer de força auxiliar a les autoritats. És un fenomen que es dóna a tot Europa, on hi havien civils burgesos que anaven armats per ajudar a la policia en casos de grans crisis d’ordre pública.

El 19 de març sembla que les autoritats han de cedir davant les reclamacions dels obrers. S’arriba a un principi d’acord per instaurar la jornada de 8 hores i alliberar 3.000 obrers tancats. La CNT convoca un gran míting a la Plaça de Toros de les Arenes on Salvador Seguí explica els termes de l’acord. El 20 de març es tornà a la feina. La vaga ha enfortir la CNT, contra el que volien els empresaris. Per això busquen la manera de fer descarrilar l’acord i desencadenar una nova vaga. El capità general de Catalunya, Joaquín Milans del Bosch, jugà un paper fonamental. Pressionat per aquest sector de la burgesia, Milans del Bosch decideix mantenir a la presó als obrers tancats. El 25 de març la CNT es va veure obligada a convocar a convocar la vaga general de nou. Hi hauran acomiadaments massius. La nova vaga durà dues setmanes. La CNT es va veure obligada a finalitzar-la per la situació dramàtica dels obrers. Ara si, la CNT surt afeblida per la vaga. El sector més dur de la Patronal va creure que calia acabar d’enfonsar la CNT. Una minoria d’empresaris radicals trenca amb Foment i crea una nova organització: la Federación Patronal, que rebrà tot el suport de Milans del Bosch. Ràpidament abans alguns d’aquests empresaris contracten pistolers amb l’excusa de protegir-se, però que duran a terme atemptats contra els líders sindicals.

La generalització de la violència social: Pistolerisme i repressió

També dins la CNT els moderats es veuen desbordats pels sindicalistes d’acció que creuen que la CNT també ha de fer servir les armes per defensar-se. La lluita de classes es transforma en una guerra de classes. Al novembre de 1919 el sector dur de l’empresariat dóna el tret definitiu: lock-out (vaga d’empresaris) o tancament d’empreses que deixen a 140.000 obrers al carrer. Aquest lock-out s’allarga dos mesos. Això passa en el context econòmic de 1919, de frenada de la producció. Quan tornen a obrir les fàbriques els patrons exigiran als obrers abandonar la CNT. La CNT declara la guerra als empresaris i es radicalitza l’enfrontament.

Al mateix novembre de 1919 es crea amb el finançament de la patronal els “Sindicatos Libres”, que es convertí en un sindicat d’extrema-dreta amb l’objectiu de fer la guerra a la CNT. És un grup armat. La CNT crea els Grupos de Defensa Confederal, grups de la CNT que assumien la defensa dels obrers cenetistes. Des de finals de 1919 fins a 1920 la burgesia va intentar esclafar la CNT a través d’un repressió privada on la policia no tenia cap paper significatiu. Quan els sectors burgesos de la línia dura van veure que no hi havia bastant amb els pistolers van exigir una repressió oficial al Govern. Al novembre de 1920 el Govern Central envia dos generals a Barcelona: com a governador civil a Martínez Anido i com a cap de la Policia a Arlegui.

Martínez Anido va deixar fora de circulació als líders més moderats de la CNT: Salvador Seguí. Foren deportats a Maó. Martínez Anido volia que la CNT es radicalitzés per fer un cos a cos. Assassinat de Francesc Layret. S’implanta la “ley de fugas”. Lògica de la llei de fugues: estendre entre la militància de la CNT de que pel simple fet de ser afiliat de base et pot tocar la “loteria macabra” de la llei de fugues. El missatge era clar: esborrar la CNT. A partir de 1920 el clamor contra Martínez Campos anava en augment i a l’octubre de 1922 esclatà l’escàndol de l’atemptat perpetrat per ell mateix amb la intenció d’acusar a la CNT. El Govern el va cessar. La pau social a Barcelona no va arribar. Al març de 1923 els pistolers assassinen a Salvador Seguí.

El Bienni 1920-22, en que sembla que la política del governador civil era d’extermini de la CNT, portà a alguns elements de la CNT a intentar respondre amb alguns cops espectaculars fora de Catalunya. Al març de 1921 uns llibertaris de Madrid van assassinar Eduardo Dato, president del Govern. Al llarg de 1922 comença a formar-se en certs ambients burgesos catalans la idea de que només una dictadura podia acabar amb la CNT. El general i possible aspirant a dictador que els burgesos catalans tenien més a mà era el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera.

La diversificació del catalanisme

Al 1919 la vaga de la Canadenca frenà el projecte autonomista de la burgesia catalana (la  Lliga). Això creà una gran frustració entre determinats sectors de la militància catalanista. Al llarg de 1919-1921, a mesura que la Lliga girava més i més cap a la dreta (en aliança amb les oligarquies monàrquiques de Madrid), la Lliga va renunciar a ser el partit hegemònic del catalanisme. A mesura que la Lliga es despreocupa dels temes nacionals van començar a sorgir a la seva esquerra intenta d’assumir el catalanisme des d’una òptica més radical i progressista.

EL primer d’aquests intents té lloc al voltant de la vaga de la Canandenca, al gener-febrer de 1919, en el moment en què Francesc Macià, amb el suports de joves dependents de comerç del CADCI decideix crear la Federació Democràtica Nacionalista, formació molt petita que intentà presentar-se a les eleccions. És el precedent immediat per a la creació, al juny de 1922 per part d’ells mateixos, de la constitució d’Estat Català, primera organització patriòtica nacional que tenia per objectiu preparar per la força l’Estat català.  No era un partit polític, sinó una organització patriòtica nacional, inspirada pel model irlandès (Home Rule, espècie d’autonomia, que desembocarà en el nacionalisme independentista per les armes). Des de 1916 Irlanda exercia una gran fascinació entre el jovent català. L’Estat Català seria l’equivalent del Sinn Fein. Però la realitat era una altre. Enric Ucelay Da Cal assegura que a la pràctica la manera de fer d’Estat Català en la seva mentalitat era més del XIX que del XX (eren uns romàntics).

A l’estiu de 1922 la Lliga va patir la seva pitjor escissió en la història, quan la seva branca juvenil es va separar en bloc. La Joventut de la Lliga es deia “Joventut Nacionalista”. Cansada de contemplar l’aparent renuncia del nacionalisme per part de la Lliga, crearan Acció Catalana, partit que es situarà al centre-esquerra liberal, molt radical en el terreny nacionalista. Era un partit d’intel·lectuals de classe mitjana: Lluís Nicolau d’Olwer, Jaume Bofill i Mates, Antoni Rovira i Virgili, Manuel Carrasco i Formiguera. Al 1923 obtingué uns resultats molt bons en unes eleccions a diputats provincials. Van derrotar a la Lliga. Cambó se sentí obligat a presentar la seva dimissió de tots els càrrecs que ocupava.

Lluís Companys, diputat per Sabadell, amb bones connexions amb la CNT, era dirigent del Partit Republicà Català, que ja abans de 1923 havia deixat de tenir una mínima consistència. Companys es convertí, a partir de 1922, en el referent dels pagesos rabassaires.

A Catalunya el socialisme marxista del PSOE tenia molt poc seguiment. A la Federació Catalana del PSOE s’havien apuntat no tan obrers sinó membres de classe mitjana, intel·lectuals com Manuel Serra i Moret, Rafael Campalans, Gabriel Alomar, atrets pel prestigi del marxisme. Molt aviat aquests sectors intel·lectuals constataren la insensibilitat del PSOE davant la qüestió nacional catalana. L’agost de 1923 van trencar amb el PSOE i crearan un nou partit socialista d’àmbit català: la Unió Socialista de Catalunya, partit socialdemòcrata català. Constituïa la primera experiència de barrejar socialisme amb catalanisme.

A mitjans de 1923, part de la burgesia catalana se sentia doblement amenaçada. Per una banda es produí un desbordament social per part de la CNT que encara no estava fora de combat. En l’àmbit polític el naixement d’Acció Catalana provocà un desbordament, perquè començà a discutir a la Lliga el seu paper hegemònic dins el catalanisme.

En aquests sectors burgesos es va veure amb molt bons ulls la possibilitat de recolzar una dictadura militar, on la CNT deixaria de ser una amenaça i on  no hi haurien eleccions i la Lliga no perdria el seu poder. A més l’exèrcit tenia els seus propis motius per desitjar una dictadura. Al 1921 el desastre de la Batalla d’Annual provocà més de 10.000 morts a l’exèrcit espanyol. La indignació provocada a Madrid va ser majúscula. El govern no va tenir més remei que obrir una Comissió, presidida pel general Picasso que desembocà en el Expediente Picasso, que a la tardor de 1923 s’havia de sotmetre a debat al Congrés. Els militars no tenien cap interès en investigar aquests assumptes. S’havia de suspendre el Parlament mitjançant un cop d’Estat. Alfons XIII tampoc tenia cap interès en que s’investigués perquè es sospitava que ell estava al darrera de l’operació del Rift. A més el col·lapse del sistema de la Restauració era total. Aquest cúmul de factors ajuden a entendre que al setembre de 1923 es produís un cop d’Estat sense cap tipus de resistència.

Capítol següent La Dictadura de Primo de Rivera i Catalunya

L'autor: Elliot Fernandez

Enllaç permanent: https://elliot.cat/crisi-politica-social-restauracio/