Elliot Fernández

Les democràcies de l’Europa d’entreguerres: Gran Bretanya, França i Alemanya

Publicat el: 21/03/2018 | Actualitzat el:

Els vint anys que separen les dues guerres mundials (1918-1939) van ser una de les èpoques més inestables, políticament i econòmica, pel continent europeu. El període d’entreguerres va estar marcat per tres fets decisius: l’esclat de la Revolució Russa, les repercussions del crac de la Borsa de Nova York i l’ascens dels règims totalitaris (feixisme, nazisme i comunisme). Les democràcies liberals van entrar en crisi a la majoria de països europeus durant aquest període. Analitzem l’evolució de les democràcies de l’Europa d’entreguerres: Alemanya, Gran Bretanya i França.

Alemanya. La República de Weimar

Després de la revolució de novembre de 1918 i l’abdicació del Kàiser Guillem II, Alemanya proclamà la República democràtica. La Constitució de Weimar de 1919 establia un sistema democràtic on s’introduïen importants avenços en drets socials. La nova República havia de substituir el sistema polític creat pel Segon Imperi i conciliar els interessos polítics dels socialdemòcrates, catòlics i demòcrates.

El primer govern de la República estava en mans d’una coalició molt àmplia formada pel: Partit Catòlic (Zentrum), Socialdemòcrates (SPD) i el Partit Democràtic d’Alemanya (DDP, demòcrates). Alemanya seria un estat democràtic en consonància amb la seva història, però els demòcrates va buscar que haguessin continuats amb el Reich.

El sistema polític

La constitució de Weimar tenia algunes continuïtats amb el passat: l’estat continuava anomenant-se Reich i la Càmera de Diputats continuava sent el Reichstag. A l’imperi hi havia l’emperador, el Kàiser, i el govern amb un canceller sotmès al Kàiser. A la República de Weimar es va mantenir la dualitat entre un President de la República i el Canceller del govern. El poder executiu quedava compartit entre el president i el Canceller. El Canceller era el primer ministre del govern de la república i estava controlat per el Reichstag. El President de la República podia prendre la iniciativa en el nomenament del canceller i podia dissoldre el Reichstag, però només una vegada pel mateix motiu.

Sistema de poders durant el període de vigència de la Constitució de Weimar

Sistema de poders durant el període de vigència de la Constitució de Weimar

El President de la República era elegit per votació popular per un mandat de 7 anys. El Canceller tenia un mandat en funció del temps que el Reichstag li mantingués la confiança. En una situació de normalitat la governació anava a càrrec del Canceller, però en virtut de l’article 48 se li reservava el dret al President a governar en situacions d’emergència, assumint funcions del govern i així poder governar per decret-llei. En els anys 30 es parlarà de la proposta dels governs presidencials.

Els membres del Parlament, el Reichstag eren elegits cada 4 anys amb plena capacitat per legislar i per controlar l’executiu. Podien participar a les eleccions els homes i les dones majors de 20 anys.

La República s’organitzava territorialment en landers. Era un element de continuïtat respecte l’imperi. El mapa territorial dels landers era el mateix que el dels antics regnes i principats. Aquest sistema va inspirar al sistema de regions de la II República espanyola. Aquesta divisió territorial s’hi sumava la creació de la Càmera Alta, el Reichsrat. No entrava en el terreny de la legislació de la república, sinó en les qüestions que afectaven als landers. Estava format per 1 membre de cada länder més el tant per cent dels habitants de cada länder.

Eleccions i partits polítics

Partits d’esquerra:

  • SPD (socialdemòcrates majoritaris)
  • USPD (socialistes independents)
  • KPD (partit comunista, fins el 1918 el seu nom era “Lliga Espartaquista”).

Partits de centre:

  • DDP (partit demòcrata): inspirat en Max Weber. Combinava una ideologia a favor de l’establiment de la democràcia generalitzada i les reformes socials. Era un partit de classes mitjanes amb implantació a les grans ciutats. Els grans perjudicats de la inflació de 1921 seran les classes mitjanes. Donarà un gir cap a la dreta i canviarà el seu nom pel de DStP (Partit de l’Estat Alemany) d’extrema dreta.
  • Zentrum (partit de centre d’inspiració catòlica).
  • BVP (Partit Popular de Baviera).

Partits de dreta i extrema-dreta:

  • DVP (Partit Popular d’Alemanya). De classe mitjana-alta. Partit de les persones d’ordre. No era un partit republicà, però acceptà la transició de la monarquia cap a la república.
  • DNVP (Partit Nacional-popular, d’extrema dreta). Partit monàrquic, que enyorava l’etapa imperial. El seu principal dirigent als anys vint era Alfred Hugenberg (líder de la dreta). Partit nacionalista, imperialista i hostil al Tractat de Versalles. Exigirà la devolució de les colònies. Discurs antisemita.
  • DVFP (Partit populista, clarament d’extrema dreta). Comparteix un món molt heterogeni de l’extrema dreta, el món Volkisch. Era un món de clubs i partits polítics, grups nacionalistes i antisemites. També hi havia grups universitaris. Algunes societats secretes com la Thule (Heinrich Himmler, líder) que proclamava un retorn a les essències àries i la substitució de la religió cristiana pel que hi havia abans del cristianisme. En aquest món també es va integrar un grup d’intel·lectuals, que parlaven sobre la derrota d’Alemanya i per una radical transformació del país, que passa per l’eliminació dels enemics del país: jueus i marxistes. També s’havia de fer una revolució conservadora, diferenciant-se del vell conservadorisme. Hitler anirà recollint aquestes idees. Al final del període el gran protagonisme serà Hitler. Els partits del món Volkisch s’aniran menjant als de centre. Els liberals poca poc acabaran liderant la dreta del nacionalsocialisme.
  • NSDAP (Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors). Fundat el 1919 a Munic com a Partit Obrer Alemany o Partit dels Treballadors Alemanys, al 1920 canvià el seu nom a Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors.

Resultats electorals (en diputats) de les eleccions celebrades durant la República de Weimar

Eleccions de 1920

  • SPD: 103 (partit socialdemòcrata)
  • USPD: 83 (socialistes independents)
  • DNVP: 71 (Partit Nacional-popular monàrquic)
  • DVP: 65
  • Centre: 64
  • DDP: 39
  • BVP: 21
  • KPD: 4 (partit comunista)
  • WP: 4

Eleccions d’abril de 1924

  • SPD: 100
  • DNVP: 95
  • Centre: 65
  • KPD: 45
  • DVP: 45
  • NSFP: 32
  • DDP: 28
  • BVP: 16

Eleccions de juliol de 1924

  • SPD: 131
  • DNVP: 103
  • Centre: 69
  • DVP: 51
  • KPD: 45
  • DDP: 32
  • BVP: 19
  • WP: 17
  • NSFB: 14

Eleccions de 1928

  • SPD: 153
  • DNVP: 73
  • Centre: 61
  • KPD: 54
  • DVP: 45
  • DDP: 25
  • WP: 23
  • BVP: 17
  • NSDAP: 12 (Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors, conegut popularment com a Partit Nazi).

Eleccions de 1930

  • SPD: 143
  • NSDAP: 107
  • KPD: 77
  • Centre: 68
  • DNVP: 41
  • DVP: 30
  • WP: 23
  • DDP: 20
  • BVP: 19

Eleccions de juliol de 1932

  • NSDAP: 230 (el partit Nazi per primera vegada guanya les eleccions, però sense majoria)
  • SPD: 133
  • PD: 89
  • Centre:75
  • DNVP: 37
  • BVP: 22
  • DVP: 7
  • DDP: 4
  • WP: 2

Eleccions de novembre de 1932

  • NSDAP: 196
  • SPD: 121
  • KPD: 100
  • Centre: 70
  • DNVP: 52
  • BVP: 20
  • DVP:11
  • DDP: 2
  • WP: 1

Eleccions de març de 1933 (el clima de repressió contra el partit socialdemòcrata fa que no es puguin considerar com a eleccions lliures)

  • NSDAP: 288 (Hitler havia esdevingut Canceller el 30 de gener de 1933)
  • SPD: 120
  • KPD: 81
  • Centre: 74
  • DNVP: 52
  • BVP: 18
  • DDP: 5
  • DVP: 2

Eleccions de novembre de 1933 (celebrades sense la participació dels partits de l’oposició)

Celebrades amb tots els partits de la oposició prohibits. El Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors obté tots els diputats de la càmera, 661.

Resultats electorals dels partits polítics durant la República de Weimar. Font: Wikipedia.org

Resultats electorals dels partits polítics durant la República de Weimar. Font: Wikipedia.org

Evolució política de la República democràtica

Entre els anys 1919 i 1923 es considera que el nou règim polític està en construcció. Es viu un clima d’agitació més política que social. Aquesta etapa es veurà afectada per la crisi econòmica que es va viure a Alemanya (pèrdua de la capacitat productiva, desajustaments monetaris i dificultats de rellançament de l’economia)

Per rellançar l’economia es necessitarà un procés d’inversió de capitals, però l’Alemanya derrotada tenia pocs recursos. Era un cercle viciós. Les reparacions de guerra bloquegen el flux d’inversions estrangeres perquè els governs exteriors dificulten aquestes inversions. Aquesta situació culminarà l’any 1923 quan el govern francès per pressionar Alemanya per tal que pagués les reparacions ocupà la conca del Ruhr. Això tingué greus efectes en la producció industrial del país i acabà disparant la inflació, que a partir d’aquell moment ja no hi hagué de manera d’aturar. S’inicià l’etapa de la hiperinflació.

Situació de crisi a prop del col·lapse a partir de 1923

A partir de 1923 les tensions polítics van anar en augment. A l’octubre el Partit Comunista intentarà derrocar la República de Weimar a través d’una insurrecció a la ciutat d’Hamburg. I els dies 8 i 9 de novembre del mateix any, el Partit Nacional-socialista va protagonitzar el seu primer intent de cop d’Estat en el que es coneix com a Putsch de Munic, Putsch de Hitler o Putsch de la Cerveseria. Hitler i alguns altres conspiradors van ser arrestats per càrrecs de traïció. La presó on Hitler va ser reclòs va permetre que el pres rebés a visitants gairebé diàriament durant moltes hores. No va arribar a complir l’any d’empresonament, i durant aquest temps va escriure el Mein Kampf.

La Marienplatz de Munic durant el Putsch de Hitler de 1923

La Marienplatz de Munic durant el Putsch de Hitler de 1923

Entre el 1919 i el 1923 hi havia al poder un govern de coalició de la SPD i el centre (Zentrum). Però això va canviar a partir de 1923 quan al govern van entrar representants de la dreta popular i els socialistes es van mantenir fora. Durant el 1923 el govern va estar presidit per Gustav Stresemann.

El partit SPD a partir d’aquell moment va prendre la decisió de quedar fora del govern, fent oposició però sense estar en contra de l’acció de govern. El govern tindrà el suport del món financer i del govern nord-americà. Davant la situació de crisi un banquer americà, Charles Gates Dawes, organitzarà una comissió internacional per estudiar com es podien suavitzar les reparacions de guerra imposades a Alemanya. Els seus treballs van acabar sent acceptats i coneguts com el “Pla Dawes”:

  • Rebaixa mínima les reparacions de guerra.
  • Pagament del deute en terminis. Es podrà pagar en 80 anys, per fer-lo assumible per Alemanya.

El tema del deute quedà resolt. El Pla Dawes obrí la porta a la inversió americana, acompanyada d’una política de reforma monetària amb la substitució d’una moneda per una nova. Però va suposar l’enfonsament absolut del petit estalviador privat. Amb aquestes mesures es va poder contenir el deute públic.

L’economia alemanya es recuperà entre els anys 1924 i 1928. Van ser els anys daurats de la república. Però la recuperació econòmica va tenir dues ombres:

  • Mai es va arribar a situar l’atur a un nivell normal. Sempre va estar per sobre dels nivells desitjables.
  • Aquest rellançament era directament depenent de la inversió americana, amb inversions a curt termini. El 1929, quan esclatà la crisi borsària a Wall Street els seus efectes van repercutir ràpidament a Alemanya. Alemanya va passar d’una recuperació ràpida a una caiguda brusca, la més forta de tota Europa.

Així entre els anys a partir de 1929 la crisi econòmica tornà a Alemanya amb més intensitat que la viscuda al 1923. Al 1928 havia tornat la SPD al govern de centreesquerra, però aquest govern no va resistir la crisi.

Els últims anys de la República de Weimar políticament es va girar cap a la dreta. A partir de 1930 el govern va estar en mans del centre (Zentrum). Una branca del partit defensava que havia arribat el moment d’aplicar l’article 48 de la Constitució per donar amplis poders al President de la República, governant mitjançant decrets-llei.

Finalment, al 1933 la república democràtica va ser substituïda per una república autoritària amb un govern presidencial, amb Adolf Hitler de Canceller. La República de Weimar moria, si bé el nazisme no va derogar mai la seva constitució.

Gran Bretanya

El sistema polític de la Gran Bretanya té una particularitat respecte la resta de països: no té una constitució escrita. I el seu sistema polític es remunta a la revolució de 1688, quan cau el darrer rei de la dinastia Estuard. A partir de la Revolució Gloriosa el rei regnava, però no governava. S’instaurà una monarquia parlamentària, única a Europa en aquell moment. I el govern era un reflex de la correlació de forces de la Càmera dels Comuns (House of Commons). La funció del rei des d’aleshores és honorífica, litúrgica: la Corona realitza els actes més solemnes del Parlament, com la seva obertura i llegeix un discurs escrit pel govern.

El poder executiu surt del Parlament, que fa i desfà els governs. És un sistema legislatiu bicameral:

  • Càmera dels Comuns: representació popular. Càmera legislativa i política. Els comuns elegeixen el govern.
  • Càmera dels Lords: càmera alta, no representen el poble. Són membres hereditaris i nombrats de l’alta noblesa. La seva funció és doble: és una càmera de segona lectura (fins el 1911 de lectura indefinida). Podia bloquejar una llei de la Càmera dels Comuns. A partir de 1911 només pot ser rebutjada una llei tres vegades. No només revisa les lleis sinó que actua com a Tribunal Superior de Justícia i també com a justícia màxima de diputats i lords.

El sistema polític anglès als segles XIX i XX

El dret a vot al segle XIX era molt restringit: no era un vot universal, sinó masculí i censatari, restringit a l’alta aristocràcia. Al segle XX apareixerà una elit no aristocràtica que demanarà l’accés al vot. Gràcies a les mobilitzacions populars, el dret a vot s’anirà ampliant al llarg del segle XIX i XX, sobretot a partir de l’impuls del cartisme.

Great Chartist Meeting a Kennington Common, London al 1848

Great Chartist Meeting a Kennington Common, London al 1848

La primera llei de reforma electoral data de 1832 augmentava el número d’homes habilitats per votar, de 500.000 fins a 813.000. Malgrat tot el vot era encara restringit i només era disponible pels homes.

 

El vot secret en districtes electorals era totalment irregular als comtats històrics. Tan pesava electoralment un comtat rural com una ciutat. Primava el vot rural sobre l’urbà. Cada comtat tenia el seu propi calendari electoral. Afavoria les inèrcies.

L’anglès és un sistema de votació majoritari unilateral per districte. Cada districte elegia un diputat. Aquest diputat surt de la llista que obté la majoria simple de vots.

Al 1906 aparegué una tercera força política, el Partit Laborista. Al 1918, un cop acabada la primera guerra mundial, es duran a terme noves reformes al sistema polític anglès. La nova llei electoral de 1918 reordenava els districtes electorals i reduïa el pes dels districtes rurals. Es democratitzava la geografia del districte electoral, s’acabava amb la costum de celebrar les eleccions en diferents dies i s’obria a la realització de campanyes electorals.

El més important va ser la introducció del vot masculí sense restriccions per als majors de 21 anys que poguessin acredit una residència al districte electoral amb una antiguitat de mig any. I s’introduïa el vot femení per a les dones majors de 30 anys, casades i amb propietats.

El sistema de partits anglès

Al segle XIX la política anglesa estava dividida entre:

  • Liberals (whigs): vinculats a la dissidència religiosa. Partit dels presbiterians, puritans, inclús d’algun catòlic. Defensen la reforma política i l’extensió del vot a la classe mitjana.
  • Conservadors (torys): vinculats a l’església anglicana tradicional, dirigit per una aristocràcia contrària a la reforma política.

Quan el vot es va anar ampliant a partir de mitjans del XIX es van incorporar una part de la classe obrera, aquells millors pagats, que van ser captats pel Partit Liberal creat al 1859. Però a mesura que es va avançar en la reforma política i es va estendre el vot a tota la classe obrera, el gran beneficiat va ser el Partit Laborista (creat al 1906).

El partit Liberal va quedar fixat a la classe mitjana. La reforma electoral de 1918 va afavorir al Partit Laborista.

La política d’entreguerres està marcada per la reforma electoral de 1918. El partit Laborista va agafant força, agrupant a sindicats, moviments corporativistes, clubs de discussió (el més famós era la Societat Fabiana de George Berard Shaw, H.G. Wells, Sidney Webb).

Evolució política del Partit Laborista

Al 1906 els quatre sectors del moviment obrer, sindicats, moviments corporativistes, clubs de discussió i partits obrers, decideixen presentar una candidatura del treball, el Comitè de representació laborista. Obtenen 300.000 vots. Decideixen comportar-se al parlament com a grup parlamentari propi. Poc a poc la plataforma electoral es convertirà en la suma de partits. Al 1918 aquest partit tindrà l’expectativa de donar un salt endavant. Va haver de reformar-se internament, passar a ser un partit territorial. No hi havia afiliació individual sinó de col·lectius.

Aquests afiliats constituiran les organitzacions territorials del Partit Laborista. Fins els anys 1960-70 els sindicats van continuant sent la part principal del partit. A partir dels anys 1980 els sindicats van començar a perdre pes territorialment i amb el nou laborisme (new laborism) s’independitza dels sindicats.

Evolució política de Gran Bretanya en tres períodes

  • 1918-1922
  • 1922-1929
    1929-[1939]-1940

Primer període: 1918-1922

Acabada la primera guerra mundial, al govern continuen les aliances de guerra amb l’hegemonia liberal. Lloyd George va encapçalar els governs d’unitat nacional.

Lloyd George proposà en acabar la guerra mantenir la unió nacional per fer front als problemes de postguerra. La proposta fou acceptada pels conservadors, però no pels laboristes. La qüestió més important a la que va tenir que fer front fou al conflicte d’Irlanda.

Conflicte d’Irlanda

La Home Rule va quedar en suspens per l’esclat de la primera guerra mundial i l’Alçament de Pasqua de 1916. A partir de 1914 el moviment irlandès es va radicalitzar i acabà formant un grup armat que al 1916 intentà la independència d’Irlanda amb una revolta a Dublín: l’Alçament de Pasqua.

El Sinn Féin, organitzà un braç armat, l’IRA (Exèrcit Republicà d’Irlanda) al 1917. El Sinn Féin es va presentar a les eleccions de 1918, obtenint pràcticament la totalitat dels diputats. Davant aquest èxit van decidir constituir un Parlament irlandès propi, la Dáil Éireann, com a parlament revolucionari, que va elegir el primer president de la República d’Irlanda. El President del Govern de l’Estat lliure d’Irlanda va ser William Thomas Cosgrave i el cap de l’exèrcit fou Michael Collins.

Com a resposta Gran Bretanya va enviar l’exèrcit. Es va iniciar una Primera Guerra d’Independència 1919-1921. La repressió no va aconseguir sotmetre al moviment independentista.

El primer ministre anglès Lloyd George va decidir un canvi d’estratègia amb una decisió molt polèmica, que li va costar el trencament del govern d’unitat nacional i el retorn dels conservadors al govern al 1922. George proposà pactar amb els independentistes amb Collins i Cosgrave, per arribar a un acord de compromís, l’Acord Anglo-irlandès.

Aquest acord fou firmat el 6 de desembre de 1921 i s’acordava que els 26 comtats del sud es convertirien en Estat Lliure d’Irlanda com a domini de la Corona dins de la Commonwealth. El 15 de gener el Dáil va ratificar el tractat per 64 vots a favor i 57 en contra. Éamonn de Valera, que s’oposava a l’acord, va dimitir com a president del Dáil i va ser reemplaçat pel fundador del Sinn Féin, Arthur Griffith. Michael Collins, un altre dirigent nacionalista, va ser nombrat president del govern provisional.

L’Acord anglo-irlandès donava a Irlanda autonomia en la formació d’un govern intern, un exèrcit propi, però Irlanda continuava formant part de l’imperi britànic, assumint com a pròpia la política exterior britànica i comprometent-se a pagar al govern britànic uns impostos. A canvi de segregar Irlanda i deixar fora de l’Estat lliure els 3 comtats del nord-est, amb majoria protestant-unionista.

Aquest acord amb Anglaterra va ser aprovat per tots menys per un grup de dissidents del Sinn Féin, coneguts com els republicans, liderats per Éamonn De Valera. Això creà divisió dins del bloc independentista. De Valera continuà la lluita armada sota l’IRA contra els que si van acceptar l’acord, Cosgrave i Collins, que formaven l’exèrcit de l’Estat Lliure d’Irlanda. S’iniciava d’aquesta forma la Guerra civil entre irlandesos 1922-1923.

El tema fonamental que causava divisió va ser la segregació del territori de l’Ulster de l’Estat Lliure d’Irlanda. Entre el 1922 i 1933 l’Estat Lliure d’Irlanda va estar governat per William Thomas Cosgrave. Al 1933 va fundar el partit Fine Gael.

A partir de 1922 la qüestió irlandesa va deixar de ser important per la política britànica. L’IRA estava a la clandestinitat. El conflicte irlandès no serà important fins després de la Segona Guerra Mundial.

L’enfrontament entre partidaris de l’acord anglo-irlandès i els detractors durant la Guerra civil va comportar la derrotada dels detractors. El Sinn Féin i l’IRA passen a la clandestinitat, concentrant-se a l’Ulster, vinculats a la minoria cristiana, que defensaven la incorporació d’Irlanda del Nord a Irlanda.

Al 1927 De Valera tornà a Irlanda i fundà el partit Fianna Fail. La característica que el diferenciava del Sinn Féin era l’abandonament de la lluita armada i el plantejament d’una lluita política estricta que orientés l’Estat Lliure d’Irlanda cap al progressiu allunyament de l’Imperi britànic, per la via d’interpretar els acords anglo-irlandesos com la concessió d’un estatut d’associació extern a l’imperi. El que faltava en aquell acord era el dret dels irlandesos a decidir la seva vinculació amb l’imperi.

Al 1932 De Valera guanyà les eleccions i substituí a Cosgrave. Poc a poc s’anirà apartant d’Anglaterra, pagant cada vegada menys impostos, distanciant-se de la política exterior britànica…

Al 1937 De Valera proclamà la República d’Eire (Irlanda). Donava per superat l’estat de domini. Irlanda serà una república, però no exigirà l’annexió d’Irlanda del Nord.

La República d’Irlanda va ser en efecte independent quan va proclamar la seva neutralitat a la Segona Guerra Mundial.

Segona etapa: 1922-1929

Al 1922 es produeix un canvi a la situació política: el partit Conservador tornà a formar govern en solitari. Andrew Bonar Law (líder conservador) serà el nou primer ministre entre el 23 d’octubre de 1922 i el 22 de maig de 1923.

Les eleccions de 1923 donen un resultat complicat. El Partit Conservador guanyà sense majoria. El Partit Laborista es situà en segona posició, seguint de molt a prop al Conservador. Els liberals pateixen un retrocés, perquè s’han dividit entre els seguidors de Llyod George i Asquith (defensor del liberalisme tradicional). El partit conservador no va aconseguir el recolzament dels liberals i va preferir no assumir el govern.

L’encàrrec de formar govern va passar als laboristes de Ramsay MacDonald, en situació de minoria. Va ser el primer Primer Ministre laboralista. El govern va durar poc. Havia de tractar diversos assumptes:

  • Política de desarmament i relació amb la URSS. El govern de MacDonald va reconèixer al govern soviètic. Planteja la necessitat d’un pacte internacional de desarmament.
  • Educació: generalització de l’ensenyament obligatori
  • Habitatge: permetre l’accés a l’habitatge a les classes treballadors.
  • Problema Índia: negociar el manteniment de l’Índia dins de l’Imperi a canvi d’atorgar-li l’estatut de domini.

Al 1924 la ‘Carta de Zinoviev causà un incident entre liberals i laboristes que va fercaure el govern de MacDonald. Es tornaran a celebrar eleccions, aquesta vegada amb una clara majoria absoluta dels conservadors.

Així doncs entre els anys 1922 i 1931 es van alternar al poder els conservadors i laboristes. El primer ministre conservador Stanley Baldwin va deixar en suspens el reconeixement de la URSS i I’estatut de I’Índia.

Conflicte mineria del carbó

Al 1920 es produeix una vaga del sector de la mineria. Triple aliança entre sindicats amb un intent de paralitzar el país. Es tanca amb un pacte amb els sindicats miners on es van veure obligats a acceptar el tancament de bona part de les mines de carbó a canvi de subsidis.

Al 1926 reapareix el conflicte. Baldwin planteja la fi deis subsidis, que desencadenà una vaga general, única a Gran Bretanya. Es va aconseguir paralitzar tata Ia activitat econòmica. Va acabar amb la reordenació dràstica del sector i amb dues conseqüències:

  • A curt termini: Baldwin es va plantejar després de la vaga reduir la capacitat dels sindicats. Al 1927 es promulguen lleis sindicals, amb la prohibició de vaga pels funcionaris públics i solidaries entre rams i obligació de consentiment individual deis afiliats sindicals perquè els sindicats segueixin finançant el partit Laborista.
  • 3 anys després: la vaga de 1926 va reforçar l’opció del Partit Laborista. El Partit Comunista es va plantejar la sortida de sindicalisme revolucionari, però no va tirar endavant.

El primer ministre Baldwin va decidir, responent a una opinió sociopolítica instaurar el vol femení. Al 1929 es van produir noves eleccions, amb triomf dels Laboristes, beneficiats de la mobilització política dels sindicats.

Els laboristes no tenien majoria absoluta però van governar. Poc després, esclatà la crisi de 1929 que afectà de ple als laboristes. A Gran Bretanya la crisi va arribar però no va ser tan forta perquè no depenia tan d’Estats Units. Escenari de conflictes socials.

MacDonald, que tornà a ser Primer Ministre entre el juny de 1929 i el juny de 1935 va plantejar una política d’excepció per ter front a la crisi. El partit Laborista es va dividir:

  • Snowden, ministre d’economia, proposava una política deflacionista. Conseqüència immeditada, mentre durava la crisi s’havia de baixar la despesa pública.
  • Mosley va proposar el contrari. Rellançar un nou projecte expansiu en el qual I’estat jugaria un paper de locomotora: Keynesianisme. Pla massiu d’inversions públiques. Mosley es va quedar en minoria. Formarà més tard el Partit Nacional Britànic.

Es va optar per la solució deflacionista, que demanarà dues coses:

  • Consens polític. Necessitat d’un govern nacional.
  • Retallades dels subsidis, rebutjat pels sindicats.

MacDonald demanarà la dissolució de la Càmera i convocar eleccions, proposant una candidatura nacional, idea rebutjada per la immensa majoria del partit Laborista. MacDonald formarà el nou Partit Nacional Laborista. L’octubre de 1931 es celebren eleccions tenint el suport principal el partit Conservador.

Tercera etapa: 1931-1939 [1940]:

Etapa de governs nacionals, amb el recolzament al Parlament dels Conservadors i amb alternança al govern entre ex-laboristes i conservadors. Aquest govern nacional va posar en pràctica la política de control dels subsidis. Governs de:

  • MacDonald (1931-1935)
  • Baldwin (1935-1937)
  • Chamberlain (1937-1940)

Al 1933 arriba al poder Hitler, fet que serà fonamental en la política exterior britànica. Tota la qüestió del rearmament i la seguretat col·lectiva es va frenar de cop. MacDonald tindrà la preocupació de que el conflicte amb Hitler no portés a Gran Bretanya a una nova guerra. L’actitud que es prendrà serà la que prioritzar el no enfrontament i recelar de la relació amb França i acceptar que les demandes de Hitler eren comprensibles. Acabarà amb una política d’apaivagament, enfrontant la crisi continental, apaivagant a Hitler sobre la base d’acceptar les seves demandes. Es celebrarà la Conferencia de Munic, on els governs occidentals van acceptar Ia annexió dels Sudetes a canvi que Ia annexió de Txecoslovàquia es quedés allà.

Gran Bretanya per si de cas, es començà a preparar per la guerra. Inici lent del rearmament de Gran Bretanya, defensiu a la marina de guerra i Ia aviació militar i amb Ia adopció d’una novetat tècnica, el radar.

Al 1940 es produeix un canvi de govern, amb la formació d’un govern d’unió nacional amb Winston Churchill al capdavant (maig 1940 -juliol 1945). Churchill havia estat la persona més crítica amb les polítiques d’apaivagament. Del bipartidisme d’inicis de la Primera Guerra Mundial es passara al tripartit dels anys 1920. Als anys de la dècada de 1930 es passà al bipartidisme entre conservadors i laboristes.

La França de la III República

Sistema polític de França durant la III República

La Constitució data de 1875. Aquesta constitució s’acorda pocs anys després de la derrota de la Comuna de París (1871), que significarà la caiguda del Segon Imperi. La Constitució de 1875 va ser un acord entre republicans moderats i orleanistes. Constitució d’una república, amb alguns elements de monarquia. Tindrà un president fort, amb preeminència sobre el poder executiu. El president era elegit en una sessió conjunta del Senat i el Congrés.

  • El President no estarà subjecte al parlament i tindrà un mandat més llarg que una legislatura.
  • Podia ser reelegit.
  • Tenia facultat directe per dissoldre la càmera deis diputats.

El govern estava encapçalat per un primer ministre. La formació del govern corresponia a l’Assemblea Nacional (congrés) i seria responsable davant la càmera.

El Poder legislatiu estava en mans de l’Assemblea Nacional (diputats) i el Senat. Al 1889 la llei electoral determinà que el President era elegit per sufragi masculí directe. Eleccions per districte majoritari uninominals a dues voltes. Si a la primera volta ningú obtenia la majoria absoluta s’anava a la segona volta “balotage”. Pluripartidisme. Sistema de partits molt fragmentat.

El vot femení al 1885 es va descartar així com al 1889. Al 1919 la càmera de diputats no va aprovar la extensió del vot femení.

Sistema bicameral congrés-senat. Els monàrquics van aconseguir que el Senat fos una espècie de Càmera dels Lords a la francesa, amb membres vitalicis, components del pacte entre orleanistes i republicans. Van haver dues modificacions importants del sistema: al 1877 es produeix un conflicte entre el President i el govern. Dissolució de la càmera, però les eleccions van repetir la mateixa distribució parlamentaria.

El President Jules Grévy va acordar un acord no escrit però que funcionarà. Malgrat el president tenia aquests poders renuncià a ells. A partir de llavors el president tindrà una funció honorífica: sistema parlamentarista.

Sistema de partits

Dreta:

  • Aliança Democràtica: sector laic de I’alta burgesia. Partit liberal, conservador. No era un partit de masses. La figura principal del partit és Raymond Poincaré.
  • Federació republicana: partit deis catòlics republicans. No és un partit amb una gran presencia a París. Rebutja el laïcisme.

Centreesquerra:

  • Partit Radical: partit fonamental del centre -centreesquerra. Neix a començaments del segle XX de la fusió de diferents grups, que han participat tots ells en la denúncia del laicie-fure (república laica). És un partit popular, de classes mitjanes. Defensa un programa de reformes socials moderades. Defensa I’ordre social burgés. És un partit estructurat, governat per cacics, que desenvolupen el seu joc a París. És un partit molt tacticista. Estarà en contra de la guerra. Clemenceau estarà en contra del pacifisme i abandonarà el partit.
  • Aliança Democràtica i Federació Republicana es fusionaran i crearan la Entente-Unió Republicana.

Dreta no republicana:

  • Lliga Patriòtica: formada I’any 1880. Rebutja la I11 República perquè la identifiquen amb la derrota de 1870 de França. Valen un regim autoritari amb presencia important de I’exèrcit.
  • Acció Francesa: no tan vinculada a sectors militars. Discurs polític més elaborat. Charles Maurras és el seu líder. Reconeixen que la derrota de 1870 ha posat a França en una situació de segona a Europa. Maurras rebutja la Revolució francesa i la 11’lustració. Valen retornar a França a la situació de Lluís XIV. Unitat espiritual (Moulis Barrés) idea d’una sola nació, una sola religió (la catòIica). S’ha de depurar els quatre enemics interns (4 estats federats: jueus, masons, protestants i metets o estrangers). És un partit racista.

Evolució política

  1. Predomini dels governs nacionals: 1919-1932. Clemenceau (1917-1920) i Poincaré (1922-1924)
  2. Etapa de governs radicals: 1932-1936. (Herriot i Daladier). Ja no governa la coalició de la Entente. Girarà del centre al centreesquerra.
  3. Govern del Front Popular: 1936-1940

1919-1932:

Govern de concentració nacional de la dreta fins 1932. La concentració de la dreta suposa: devolució d’Alsàcia i Lorena a França després de la guerra. Aquests eren territoris molt religiosos i es va plantejar el problema de dissoldre les escales religioses o pactar i acceptar la educació catòlica. Aquest serà el fonament de la unió de la dreta. El problema d’aquesta etapa fou la crisi financera. Entre els anys 1923-24 es produeix un debat entorn a la qüestió de la reparacions. Si Alemanya pagava, I’estat podria pagar el seu deute.

Poincaré al 1922 Ilançà una ofensiva política a Alemanya que culmina amb I’ocupació del Ruhr, al gener de 1923. Hi ha la d’una nova guerra. L’opinió pública rebutjava una nova guerra. L’ocupació del Ruhr acaba convertint-se en un fiasco polític Estats Units crea el Pla Dawes.

1924-1926:

Eleccions. El Rhur passà factura a la dreta. Socialistes i radicals van tenir la opció de formar govern, encapçalat per Herriot. Govern d’esquerres 1924-1926: Cartel de les esquerres. Socialistes i radicals es donen suport mútuament. El problema Ruhr no estarà resolt pel problema financer. El Partit Socialista va proposar una fórmula per resoldre la crisi financera: el que deu I’estat es fixarà amb els interessos d’avui (revisió deis interessos) per aturar la bola de neu.

L’altre proposta era liquidar els deutes creant un fort impost sobre el capital. Aquestes mesures van ser rebutjades pels radicals.
Nova crisi. Retorn de Poincaré. El Partit Radical trenca amb els socialistes i s’alia amb l’Entente. Serà Poincaré el que resoldrà la situació financera, substituint el deute a curt termini per deute a Ilarg termini, així s’adequava el pagament deis deutes al pagament de les reparacions.

Es crearà una entitat financera de I’estat: Caixa del Deute. Per pagar aquesta Caixa del Deute es tarja a través d’augments de determinats impostos indirectes: tabac, alcohol, loteria… Devaluació encoberta del franc històric per un nou franc El franc germina! tenia 300 mg d’or i van fabricar un franc més barato Poincaré morirà al 1930.

Els anys 1926-1927 van ser de recuperació econòmica. Al 1929 es produeix I’impacte mundial de la crisi d’Estats Units. França serà dels últims palsos en arribar la crisi, que finalment tindria efecte entre els anys 1931-1932. Els successors de Poincaré, Tardieu i Laval, faran una marxa endarrere. Govern nacional en hores baixes.

Com a resposta a un govern debilitat i assetjat per moviments reivindicatius, enduriran el regim polític, reformant la República amb una proposta autoritària que tindrà un cost electoral.

1932-1936:

Eleccions. La Entente s’esfondrà. El Partit Radical obté el seu millor resultat acompanyat per I’augment del vot de centreesquerra. Nou canvi polític Govern encapçalat pels radicals d’Herriot. Rebuig a la reforma parlamentària. Sosteniment de la política de la seguretat col·lectiva en contra del nacionalsocialista. El govern racial quedarà desautoritzat per I’agitació de I’extrema dreta. Escàndol financer, protagonitzat per Satavisky al 1934.

Els radicals aconseguiran neutralitzar els enfrontaments entre extrema dreta i socialistes- comunistes. Herriot dóna un gir a la dreta incorporant a Laval, però a costa de dividir el partit Radical. Aquest serà I’origen del Front Popular.


Lectures per seguir el curs d'Història d'Europa a l'Edat Contemporània:

  1. Europa i el món colonial a finals dels segle XVIII. La Revolució francesa i nord-americana
  2. L'Era napoleònica (1799-1815)
  3. El Congrés de Viena i la Restauració de l'ordre europeu
  4. Canvis socials i transformacions econòmiques: les revolucions industrials i l'expansió del capitalisme
  5. El liberalisme i el nacionalisme al segle XIX
  6. Les revolucions de 1820, 1830 i 1848
  7. L'expansió del gran capitalisme
  8. L'Europa de Bismarck. La consolidació dels Estats nacionals burgesos
  9. Imperialisme i relacions internacionals
  10. La Primera Guerra Mundial
  11. Les conseqüències de la Primera Guerra Mundial
  12. El nou mapa territorial de l'Europa d'entreguerres
  13. Resposta revolucionària, 1917-1919. Rússia i Alemanya
  14. Els règims democràtics: Gran Bretanya, França i Alemanya
  15. Resposta a la contra, el feixisme: Itàlia
  16. Canvis al sistema imperial. El Proper Orient, India, Japó i Xina
  17. Estats Units, l'era de les pors
  18. La crisi dels 30. Nazisme a Alemanya; estalinisme a la URSS; el nou capitalisme a EUA
  19. Revisió de Versalles i reobertura del conflicte d'Europa
  20. La segona guerra mundial

Autor: Elliot Fernandez
Creative Commons

Tots els continguts es publiquen sota llicència Creative Commons. Sou lliure de: compartir i adaptar el material en qualsevol mitjà i format, distribuir i comunicar públicament l'obra i fer-ne obres derivades sempre i quan no se'n faci un ús comercial.

Web realizada per HispanTIC