Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

12. La Guerra Civil a Catalunya. L’etapa final 1937-1939. L’exili

Desenvolupament de la guerra: Desembre 1936
Amb la crisi del Primer Govern Tarradellas es reflecteixen les tensions dins del bloc republicà-comunista. Això marxa els primers mesos de l’any 1937 i també marca les dificultats al voltant de la mateixa guerra, com és el fet que no s’aconsegueixen importants victòries militars. La balança cau del costat franquista, amb el tancament de fronteres i el paper del Comitè Europeu de No-Intervenció, que tècnicament havia de vigilar que no hi hagués participació estrangera. La no-intervenció permet a França i Gran Bretanya no ajudar la República i deixar fer a Alemanya i Itàlia la col·laboració directe amb Franco. A més el Front d’Aragó està estabilitzat. Tots aquests elements erosionen la rereguarda.

Abril 1937
Tot això acaba cristal·litzant en discussions internes en el si de la Generalitat, ERC i el PSUC, al voltant de la necessitat de reconduir la situació de la rereguarda i donar un cop d’efecte a una situació que sembla estancada. Es tractaria de reconduir la situació, rebaixant els objectius i marcant un ordre de prioritats clars per assolir l’objectiu principal que és guanyar la guerra. És el moment on en l’àmbit del Govern de la Generalitat s’imposa el criteri que s’ha de guanyar la guerra posant tots els elements de la rereguarda treballant exclusivament per aquest objectiu. S’havien de posar tots els recursos necessaris per guanyar la guerra. Plantejament que va en la línia del govern de la República: centralitzar la direcció militar i política, introduir un element de disciplina a la rereguarda amb l’objectiu de recuperar la iniciativa i obrir una nova dinàmica a la guerra. Des d’aquesta perspectiva on queda el procés revolucionari de 1936?

Desfilada de l’exèrcit popular pel passeig de Gràcia. Febrer 1937. Autor: Pérez de Rozas. Font: AFB

Els avenços haurien estat assumits pel govern Tarradellas. Ara es dóna el pas següent: el poder tradicional (la Generalitat) acaba assumint el control de la situació. Volia dir que s’havien de neutralitzar aquells punts que encara estaven en mans d’organitzacions polítiques i sindicals, posant-les sota direcció militar, que s’haurien d’integrar en una nova disciplina: l’Exèrcit Popular de la República. Donar aquest pas significava entrar en confrontació amb la CNT i el POUM, dues forces que mantenien viva la dinàmica revolucionària de 1936 i que continuaven defensant que una guerra de les característiques espanyoles, de lluita contra el feixisme, havia d’impulsar a la vegada un procés revolucionari.

En aquest marc es produeixen els Fets de Maig de 1937. En l’avaluació estratègica que fa la URSS sobre la guerra civil tindrà molt a veure l’estratègia del Front Popular. Els interessos soviètics no necessitaven, ni els convenia, un procés revolucionari espanyol, que a diferència d’altres països europeus aquí hagués tingut una vessant clarament anarquista. Hi havia la possibilitat real que el procés revolucionari no estigués controlat per la Unió Soviètica, cosa que es volia evitar. Pels interessos soviètics era millor en aquell moment la col·laboració amb les forces republicanes en el control i manteniment de l’ordre republicà.

Els Fets de Maig tenen com a eix central l’edifici de la Telefònica de la Plaça Catalunya de Barcelona. La voluntat de la Generalitat era ara, utilitzant Mossos i Guàrdies d’Assalt, de fer-se amb el control de la situació. La CNT havia ocupat la Telefònica als inicis de la guerra. Des d’allà controlaven totes les comunicacions del país. La idea de la Generalitat era de fer-se amb el control de l’edifici i recuperar tots els àmbits estratègics en mans de la CNT i el POUM i posar-los sota el control del Govern. La CNT i el POUM van entendre aquesta ofensiva com un intent per treure’ls tot el poder que controlaven. Sabien que si perdien aquest poder es trobarien en una situació molt precària. Si van resistir molt però no van poder fer front a les forces del Govern, molt superiors.

Els Fets de Maig van acabar amb l’escombrada dels sectors revolucionaris de 1936, que no arriben a desaparèixer però quedaran tocats. El POUM és il·legalitzat, s’empresonen els seus dirigents i militants. Després dels Fets de Maig es llança una gran campanya del govern contra la CNT i el POUM que se’ls presenta com els principals enemics de la República.

A partir del maig de 1937 es trobem amb:

  1. Un canvi d’escenari bastant notable. Pràctica desaparició del POUM i la CNT que confirmen la presència i consolidació d’una nova hegemonia política i social al voltant dels comunistes (PCE i PSUC), que controlen l’exèrcit de la República. Hegemonia basada en un discurs clarament nacionalista (PCE) on la guerra es converteix en una guerra per la independència d’Espanya i una constant defensa dels valors republicans. La defensa de la independència d’Espanya es fa enfront els enemics exteriors en aliança amb els feixistes espanyols que ho aprofiten per posar un peu sobre el país. Els comunistes fan seu el discurs de l’ordre i disciplina a la rereguarda. S’ha acabat la festa revolucionària, l’espontaneïtat. Ara es va a la centralització de la política. Ara la guerra s’ha de fer en un exèrcit popular amb jerarquies internes, inspirat amb l’Exèrcit Roig i amb una rereguarda segura. Això implica l’enfortiment de l’ordre públic i el desplegament de nous recursos per garantir aquesta seguretat a la rereguarda.
  2. Desplegament del SIM (Servei d’Informació Militar), policia secreta que actua amb contundència contra qualsevol element quintacolumnista. S’implanten Tribunals d’Alta Traïció i Espionatge per jutjar els delictes vinculats a conductes contra la guerra. Actuen de forma extraordinàriament expeditiva i al marge de les indicacions del ministeri de Justícia i la Generalitat.

En termes polítics a partir de l’estiu de 1937 fins al final de la guerra els governs de coalició de la República i la Generalitat estaran formats per forces front-populistes (comunistes i republicans) i els sectors del PSOE (Negrín) més proclius al pacte amb els comunistes. Negrín va fer el càlcul que la crisi europea dels anys 1937-38 desembocaria en una guerra que entroncaria amb l’espanyola, permetent el capgirament del a guerra civil. Els governs dels fronts d’esquerra tenien el seu pes central sobre els negrinistes del PSOE i els comunistes, on exercien el seu control sobre l’exèrcit popular reforçats per l’ajuda soviètica i la presència dels tècnics de la URSS.

A nivell català, liquidat el focus de poder alternatiu, la Generalitat s’aguantava sobre ERC i el PSUC. L’últim govern de Companys (juny 1937-febrer 1939) té dos eixos: l’eix republicà (ERC-AC) i el bloc format per PSUC-UR-UGT.

En aquest context es produeix el trasllat del govern de la República a Barcelona, l’octubre de 1937 i la reabsorció de poders i competències per part d’aquest govern en perjudici de la Generalitat. Recentralització que s’explica per la necessitat d’una direcció centralitzada pel procés de guerra i la normalització política després del primer any de guerra. La República torna a controlar el poder i la Generalitat li ha de retornar tots els poders que havia absorbit. Això genera una gran quantitat de tensions entre la Generalitat i Negrín. Això es reflecteix molt bé en les memòries de Julián Zugazagoitia, Carles Pi i Sunyer i Manuel Azaña.

Agost 1938
Desgast de la guerra, dels costos de la guerra i la reordenació de la rereguarda que s’han fet clarament visibles. Any en el qual l’entusiasme per la defensa de la República va en decreixent. En paral·lel a la retirada de l’exèrcit republicà, Franco allarga innecessàriament la guerra. Es produeixen els bombardejos sobre Barcelona, Tarragona… Es viuen situacions d’escassetat de productes, i és l’any de les evacuacions de població civil de les grans ciutats.

Bombargeigs de Barcelona de març de 1938

La realitat de la guerra s’imposa definitivament. La cohesió de la rereguarda s’haurà d’aconseguir a base de combinar diversos elements com és l’element coactiu, s’imposa el manteniment d’una mínima rereguarda a l’espera del que els hi espera amb l’arribada dels franquistes i a Catalunya hi ha un altre element de cohesió a la rereguarda al voltant de la cultura. En un any com 1938 un dels elements més actius i de més esforç a la guerra és en l’àmbit de la cultura i l’assistència als refugiats.

L’operació de la Batalla de l’Ebre és l’intent de trencar amb l’ofensiva franquista que arribà l’abril de 1938 en un punt culminant amb l’ocupació de Lleida. La Batalla de l’Ebre està pensada per aturar l’ofensiva sobre Catalunya. Però no hi ha exèrcit de reserva en cas de resposta franquista. La Batalla comença el juny juliol de 1938. És la més dura i intensa de tota la guerra civil. Acaba al novembre la victòria franquista.

Desembre 1938-Abril 1939
Situació d’espera, fins que la vigília de nadal de 1938 tot i els precs del Papa, Franco ordena llançar l’ofensiva final sobre Catalunya. L’objectiu és arribar a la frontera de França i segellar-la. L’ofensiva és imparable. El 15 de gener cau Tarragona, el 26 Barcelona i entre el 20 i el 22 de gener s’inicia l’evacuació de Barcelona dels principals dirigents de la República i la Generalitat, que aniran primer a Girona, després a Figueres i finalment passaran la frontera el 5 de febrer. L’objectiu de Franco és anar pujant lentament per castigar el territori.

El 10 de febrer les tropes franquistes arriben a la frontera i la tanquen. La guerra s’acaba al febrer des de l’òptica catalana i a Espanya l’1 d’abril amb el cop d’estat del coronel Casado a Madrid, que es rendeix davant les tropes de Franco. El cop de Casado és l’última crisi de la República.

A finals de febrer de 1939 el govern britànic i francès reconeixent a Franco. La guerra està molt ben acabada en termes militars i polítics. L’estratègia de Franco sortí tant o millor del que preveia: guerra de desgast i que no deixés cap bossa de resistència. S’ha aconseguit la victòria militar i política fonamental que és la d’haver destruït l’estructura política de la República. La República ha marxat d’Espanya. La càrrega simbòlica que tots els elements de la República haguessin passat la frontera era més que bona. Va estar una guerra d’extermini i expulsió.

L’1 d’abril, quan acaba la guerra i l’1 de maig es celebra la desfilada de la victòria a Madrid no queda res que es pugui considerar un enemic del bàndol perdedor.

Exili
Al final de la guerra civil a Catalunya es produeix una gran onada de refugiats que arriben a França. L’exèrcit franquista arriba al Pertús i Portbou el 10 de febrer. Des del 28 de gener al 10 de febrer la frontera s’havia obert per deixar passar a la població civil evacuada i des de primers de febrer als contingents militars. A partir de 5 de febrer les autoritats franceses permeten el pas massiu cap a les comarques de frontera a l’espera de l’arribada de l’exèrcit franquista.

Republicans camí de l’exili cap a França. Gener-febrer 1939. Font: AFB

Entre el 28 de gener i el 10 de febrer creuen la frontera 220.000 militars i 240.000 civils, que representen 460.000 refugiats. Al llarg de 1939 retornen a Espanya prop de 300.000 refugiats. Van quedar a l’exili permanent unes 160.000 persones repartides entre Europa i Amèrica. El govern Negrín havia comunicat a la República francesa que calculaven el pas per la frontera d’unes 150.000 persones com a màxim, i ho havien comunicat tard (després de la caiguda de Barcelona). Això explica uns dels motius pel qual l’acollida dels refugiats va estar marcada per la improvisació i la instal·lació de grans camps de forma urgent. El segon element que ho complica és el volum de militars que s’han anat retirant des de l’Ebre cap amunt i que arriben a la frontera amb equipament militar. Que presenten un factor de risc cap a les autoritats franceses que pretenen neutralitzar-los d’immediat. Sembla que Negrín en un moment determinat hauria pensat a fer passar aquests militars armats a França i des de Port-Vendres sumar-los a l’exèrcit republicà via València. A més l’hostilitat francesa estava relacionada en que els refugiats eren un col·lectiu que l’estat francès els veia com el nucli d’un règim que ja no era republicà sinó format per assassins, anarquistes, radicals…

Què fan les autoritats franceses?
En el moment d’acceptar obrir la frontera, immediatament desarmen els militars i els obliguen a anar camps de concentració repartits pel Rosselló. D’entrada els envien a les platges del Rosselló, que s’aniran convertint en camps de concentració improvisats.

Punts de sortida i arribada:
Sortida per Puigcerdà i Coll d’Ares:
arriben a punts de reunió (magatzems, camps de conreu tancats, estables) provisionals, a la Cerdanya francesa, el Vallespir i Conflent.

Sortida per La Jonquera: és la més nombrosa. Dues grans vies. La població no militar majoritàriament se’ls buscarà un centre de refugiats provisional a casernes, centres escolars… En el temps s’aniran estenen per tota França: Normandia, Toulosse, Pirineus Occidentals i Llenguadoc (Migdia francès). La població militar anirà a parar a Camps de concentració. Des del Pertús són dirigits als camps i són concentrats en unes grans zones sense habilitar a l’espera de la seva identificació. Són platges: Sant-Sarrià, El Bancalès i Argelès. Hi van 250.000 persones. Aquestes platges tenien uns perímetres de seguretat i eren vigilats pels soldats senegalesos Spahis. Lentament es van anar construint els camps. Fins a finals de febrer no es consolidaran aquests espais. L’ altra sortida, no tant important eren els vaixells-hospital i el Castell de Cotlliure.

Sortida per Portbou: o bé van als centres de refugiats provisionals o als camps.

A partir d’aquí hi ha dues opcions. La primera és retornar a Espanya. Per aquesta opció s’habilita un camp especial anomenat “el camp de Franco” on es prepararà la gent per ser transportada en tren fins Hendaia. Una vegada passada la frontera s’enviaven a camps per a la seva identificació. L’ altra opció fou la de construir un sistema de camps més estable, més estens i pensat en termes d’una certa permanència.

El govern francès crearà un sistema de camps de caràcter permanent i més estable, segons un criteri d’organització previ. A Gurs es construí un camp on hi anaren els refugiats d’origen basc, que estava tutelat pel propi govern Basc a l’exili. A Ribesaltes hi havia un camp mixt, on hi va anar a parar gent sortida dels camps del Rosselló sense una categoria especial. Servirà pels refugiats espanyols i a partir de 1940 pels jueus europeus, que després serien traslladats als camps de concentració nazis. Al camp d’Agde es creà un sistema de 3 camps, un dels quals va ser destinat pels refugiats catalans: antics Mossos d’Esquadra, funcionaris i militants d’ERC, principalment. Els refugiats eren de l’òrbita d’ERC i estava autogestionat per catalans amb fil directe amb la Presidència de la Generalitat a París. Era la forma de justificar el manteniment de la Generalitat a l’exili i per donar cohesió al col·lectiu català exiliat, però aquest intent es va veure frustrat per la falta de mitjans econòmics. També hi havia els camps de Vernet i Bram.

Quina sortida possible hi havia dels camps? Es podia sortir del camp mitjançant el reagrupament familiar o la incorporació al mercat laboral, encara que no sempre funcionava així. Hi ha dues fases: amb anterioritat a setembre de 1939, la política de reagrupament es fa per tornar a Espanya. És aquesta la política de França en els primers mesos de l’exili. A partir de setembre de 1939 comença la segona guerra mundial i les prioritats canvien. Es continua facilitant el retorn però ja no interessa tant. Ara és més interessant incorporar els refugiats espanyols al mercat laboral francès en tot allò relacionat amb l’esforç de guerra (indústries de guerra). També es necessitava gent per la primera verema de la tardor de 1939. Això donava als refugiats la possibilitat de residir a França o marxar cap a Amèrica, que es feia a través dels camps.

Exili a Amèrica. Principals destinacions
La més clara va ser Mèxic, que s’havia ofert per acollir els refugiats. Fou el país llatinoamericà més favorable al govern de la República. Ofereix acollida per tots els refugiats que vulguin anar a treballar, en especial mà d’obra qualificada. Més de 20.000 persones s’exilien a Mèxic. Altres arriben fins a Xile, Colòmbia, Argentina o Veneçuela. La República Dominicana, en plena dictadura de Trujillo, ofereix acceptar refugiats a canvi de diners. Els Estats Units no rebé pràcticament refugiats perquè era un país molt restrictiu. A Canadà hi anaren petits contingents. Per últim a la URSS hi anà a parar l’exili comunista. Els anarquistes es van concentrar a la ciutat francesa de Toulosse.

L’exili republicà pateix divisions nacionals: hi haurà un exili espanyol, català i basc i divisions ideològiques: l’exili comunista, l’anarquista i del POUM. En l’àmbit cultural l’exili republicà i català van a part. Hi ha dues organitzacions que s’encarreguen de l’ajuda als refugiats: la Junta de Auxilio a los Refugiados Españoles (JARE) i el Servicio de Emigración de Republicanos Españoles (SERE)

El Govern de Negrín, refugiat a França, creà una ponència ministerial per crear un servei d’ajuda als refugiats. Al març de 1939 es convoca una reunió de la Diputació Permanent de les Corts Espanyoles a París amb l’ordre del dia següent: considerar il·legítim i nul el govern de Negrín i encarregar la gestió del final de la guerra. El Govern Negrín per salvaguardar el fons econòmic que encara disposava la República va llogar un iot “El Vita”, on s’hi va carregar un munt de caixes amb el “Tresor de la República”. Negrín preveient que la Diputació Permanent es posaria en contra del seu govern decidí traslladar aquests recursos econòmics a Mèxic des d’on un enviat especial del govern els gestionaria per continuar la gestió del SERE. El problema és que el iot arribà tard a Mèxic i el govern mexicà avisà a Prieto perquè se’n fes càrrec, que el posà a disposició de la Diputació Permanent, assumint la seva gestió i creant la JARE, que substituirà el SERE com a servei d’auxili dels refugiats.

Una altra opció per als refugiats va ser la d’integrar-se en companyies de treballadors francesos o formar part de Batallons de marxa, unitats paramilitars que treballaven per a l’exèrcit francès, sense formar-ne’n part. L’última opció era la d’allistar-se a la Legió Estrangera francesa amb seu al Nord d’Àfrica. Els batallons de marxa no eren unitats militars. Per això aquells que van caure en mans dels alemanys al juny de 1940 van ser arrestats com a civils i portats als camps de concentració alemanys. El govern franquista es va desentendre d’aquests espanyols.

Capítol següent: Els costos de la Guerra Civil a Catalunya

L'autor: Elliot Fernandez

Enllaç permanent: https://elliot.cat/desenvolupament-de-la-guerra-civil/