Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

3. Després de l’Imperi: els nous estats a l’Europa occidental

Leovigild. Rei visigot

Dioclecià

Els gots d’Aquitània van ser expulsats durant la Batalla de Vouillé (507) i van anar a parar a la Península Ibèrica. El poder polític dels visigots no està en absolut establert a la península. És durant el regnat de Leovigild quan apareix l’Estat de forma sòlida, malgrat és una consolidació fins a un cert punt relativa. Trobem en aquesta època la redacció d’una crònica de la dinastia visigoda feta per un bisbe, Joan de Biclar. Bona part de la informació sobre Leovigild la sabem per aquest home. Leovigild va impulsar d’una codificació legislativa, però s’ha perdut. Per primera vegada un rei visigot inscriu el seu nom a les monedes: Leovigildus Rex. Fins aleshores les monedes a la península reproduïen còpies de les monedes de l’Imperi. Això suposo l’assumpció d’una legitimitat inqüestionada. Leovigild va construir una ciutat palatina (complex estatal) a la qual posa el nom d’un dels seus fills, Reccopolis (província de Guadalajara). Leovigild va realitzar durant el seu regnat moltes campanyes militars. A partir de 553 nomena a un fill com a adjunt al rei, successor previst per Leovigild. Aquesta era una qüestió fonamental, ja que és un intent de Leovigild per establir la successió del rei de forma legitima. Aquest és el reflex d’un període poc estable. La qüestió successora era un autentic problema pels visigots. Això topa amb l’Imperi Merovingi que tenien una successió molt més ordenada. Amb el regnat de Leovigild es produeix una certa sofisticació del cerimonial de la cort. Leovigild seia en un tro quan es reunia amb alts dignataris i vestia robes distingides.

Just al principi del seu regnat s’enfronta amb les tropes imperials. Al 572 es produeix una batalla a la Vall del Guadalquivir. “Multasque urbes et castella interfecta rusticorum (pagesos) multitudine in Gothorum dominium revocat”. Leovigild torna a posar sota el domini dels gots aquests terrenys rústics, per tal de restaurar l’autoritat i donar-li legitimitat. Al 574 elimina un senatus cantabriae. Al 581 organitza una campana contra els Bascos. Es passa 15 anys fent batalles per tota la península. Organitza batalles contra poders polítics sense estat, difícilment estructurats, grups rústics. El resultat immediat d’aquestes campanyes és un saqueig. Feia uns acords, pax, amb la gent d’allà. Després s’ha d’organitzar el poder, amb procediments rutinaris de fiscalitat. Leovigild va tenir problemes enormes per mantenir-se en el poder i va patir molts intents d’usurpació del seu poder, entre els quals destaca l’intent d’usurpació realitzat pel seu propi fill, Hermeregild. Mai l’Estat visigot (507-711) va ser capaç d’organitzar una recaptació regular, estable i homogènia dels tributs.

Els nous poders: què era un Regnum?
Com s’explica la submissió dels Gothis al regne?

Esquema de poder al Regne Visigot

Sobre què es sustenta la posició superior dels gots dins del Regne? Els gots són els recaptadors d’impostos. Reben atribucions fiscals. Quan el rei els castiga, els envia a l’exili (els hi revoca les atribucions fiscals que tenien). Això té un problema: no sempre els Gothi organitzen les recaptacions d’impostos i per això s’ha d’enviar a algú que passi comptes amb ells. Gran inestabilitat a l’interior mateix del regne.

La qüestió dels intercanvis
Els reis Francs organitzaven de manera freqüent expedicions contra els Saxons. Gregori escriu història dels reis Francs on s’explica que el Rei Lotari encapçala expedició contra els Saxons, els Franci (gothi o potentes) són els que acompanyen el rei. Lotari més companyia, es presenten al País dels Saxons, aquests envien missatgers a demanar la Pau. Aquests missatgers diuen que no es neguen a pagar tributs però els Potentes no es conformen amb la resposta i per tant, Saxons envien la ambaixada que diu, que els deixin pagar tributs més la meitat del que tenen. Però Potentes diuen que no. Saxons envien per 3r cop missatgers i diuen que estan disposats a donar tot excepte una cosa, dones i nens. Lotari torna a dir que se’n vagin cap a casa, Potentes diuen que no. Al final deriva en una batalla, que van perdre. El rei va haver de delegar poders als Magnats (Franci, gothi o també anomenats potentes). Poder polític molt limitat que delega autoritat política en aquests Magnats.

Per què volien dones i nens?
Els estats medievals són estats capturadors de gent. El poder polític en aquestes societats en bona mesura depèn d’una qüestió numèrica. El nucli central de l’estat està format per gent, a la mesura que el nucli central tingui la capacitat de mobilitzar més gent, tindrà més o menys poder polític. Poders polítics es transmeten a través de gent, per tant com més gent millor. Es pot donar el cas a vegades, que aquestes captures es facin o que siguin grups que no estan formalment constituïts com estats els que facin aquestes captures. En el cas de les captures per part de pagesos, de dones i nens, és la de supervivència del grup. També hi ha gent que es capturada per ser venuda. A vegades les captures poden ser resultat de un botí o com a tribut. La paraula “valor” té sempre el sentit originari, el preu que paga algú per alliberar-se. Hi ha un moment que aquestes captures poden acabar erosionant o extingint el grup. Però hi ha solucions substitutòries: cereal, bestiar o moneda a canvi de la vida.

Problema per captar gent: reproducció humana lenta, per tant, es demana bestiar, monedes… coses que es poden regenerar en un ritme més ràpid. Encara en els segles VI, S. VII, S.VIII , l’Estat ha de delegar, quelcom que els fa inevitablement inestables.

Tipus de pagament:

El problema principal: la manera de mesurar depenen de circumstancies específiques del lloc, en canvi autoritats sempre tindran tendència a utilitzar mesures regulars.

Plantació:

Al final de tot aquest procés, arriba el moment de donar una part a l’Estat. El fet de presentar-se al final es pot considerar com una manifestació del domini polític. No exerceix el seu domini sobre cap de les fases del procés, aquest era el problema i aquí residia el problema de la inestabilitat del poder.

Imperi d’Orient
Expansió de Justinià I per la península Itàlica, el nord d’Àfrica i la península Ibèrica, Balcans, Anatòlia, Assíria i Egipte. Entre finals del VI-VII es comencen a perdre territoris. El que explica aquests canvis de territoris és que és un imperi organitzat com el romà, tot i que s’intenta solucionar alguns problemes. Heràclit (VI-VIII) intenta vincular el seu fill al tro com a corregent per donar estabilitat hereditària. Aquesta dinastia dura només 1 segle. A principis de VIII l’Imperi ja no té territoris a l’Occident. Ara és un Imperi molt petit i amenaçat per tot arreu.

La tesi de Pirenne
Henri Pirenne, historiador belga, va deixar escrita una obra titulada “Mahoma y Carlomagno”. Aquesta tesi consisteix en afirmar que sense Mahoma no es podria explicar Carlemany. Què els uneix? Marca l’Edat Mitjana, època de contracció, empobriment i foscor. Al VII-VIII es va produir una separació a la Mediterrània. El mar que en època clàssica s’havien organitzat canvis comercials, al VII es converteix en un mar tancat. S’acaben els intercanvis, tancament del a Mediterrània. Les conquestes musulmanes, domini àrab del territori. Els ports perden tota la vitalitat que tenien. Es produeix un trasllat dels centres organitzadors del comerç situats a la Mediterrània, es desplacen cap al nord i el centre d’Europa, amb un eix central, el Rin. Nou pol on es concentra el comerç en detriment de la Mediterrània, col·lapsats per les conquestes àrabs. El nucli fundacional de la dinastia carolíngia serà el Rin, on es trasllada l’activitat comercial. Tota aquesta tesi ha estat desmuntada pràcticament. Però encara es donen voltes a aquest problema que planteja Pirenne. Als 80 hi ha una obra fonamental de revisió crítica, Fichard Hodges i D. Whitehanse “Muhammad, Charlemagne and the origins of Europe”, 1983. És un qüestionament general de tota la tesi.

Primer matisen i després revisen les cronologies imaginada per Pirenne:

>> Anar al següent capítol

L'autor: Elliot Fernandez