Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

14. Efectes econòmics i socials de la crisi baix-medieval

Repercussions del col·lapse demogràfic baix-medieval al món rural. El despoblament del camp
Hi ha consens entre els historiadors al afirmar que el col·lapse demogràfic produït com a conseqüència de la crisi baix-medieval és més visible a la ciutat que al camp. Les epidèmies i les fams van ser més mortíferes a les ciutats ja que hi havia molta gent concentrada i major falta d’higiene. Però a mitjà i llarg termini els efectes de la pèrdua de població es van fer més visibles al camp. Per què? Es produí un moviment migratori del camp a la ciutat. Per què? Molts tallers a la ciutat van quedar buits i com que hi havia demanda de mà d’obra, els salaris van tendir a pujar. A més cal afegir que els pagesos anaven a la ciutat fugin dels abusos dels senyors. Paral·lelament es produeix un procés migratori d’uns nuclis rurals cap a uns altres. Algunes àrees rurals van quedar pràcticament buides.

Arran de la crisi es va produir un reordenament dels nuclis de poblament. Les ciutats van recuperar ràpidament el nivell de població que tenien abans de l’Alta Edat Mitjana i el camp perd població. Tot això va tenir repercussions per l’engranatge del sistema. Quin és l’efecte més immediat? El primer i més espectacular va ser el descens i la reducció de les superfícies de cultiu, fenomen conegut com el despoblament rural. És un abandonament selectiu. S’abandonen les terres marginals les quals s’havien posat a conrear més tard, perquè eren les més dolentes. Es produeix un aprofitament més exhaustiu de les millors terres.

Amb que es manifesta aquesta reducció de la població rural?

Amb la crisi del segle XIV hi ha un interès per part de la pagesia per migrar a les ciutats més pròsperes i un canvi en l’orientació econòmica (ara es potenciarà la ramaderia, ja que necessita menys gent que l’agricultura). A Alemanya el fenomen del despoblament es coneix amb el nom de Wüstung. Entorn el 1300 hi ha comptabilitzats uns 170.000 nuclis de poblament, cap al 1500 hi ha uns 130.000. A Alsàcia entre 1300-1800 s’han produït 224 desaparicions de nuclis. A França el fenomen del despoblament rep el nom de desertés. I A Anglaterra també es detecten despoblaments rurals anomenats Lost Villages. Els despoblats obeeixen més a una reordenació del treball agrícola. Moltes explotacions es van encaminar cap a la ramaderia. El nucli amb més despoblat és l’àrea central (de Londres cap a munt, zones de muntanyes).

El descens de la producció agrària i de la renda feudal
El descens de la producció agrària és molt espectacular. El plantejament inicial seria observar la relació entre l’home i la terra. Com es planteja abans i després de la crisi? Abans del 1300, és a dir, en el període de creixement, el valor de la terra era elevat. Ho sabem gràcies a:

Que passa a partir del 1300? La tendència s’anirà invertint. Observem que entre el 25-30% de mà d’obra ha desaparegut a causa d’epidèmies, fams… Poca mà d’obra suposa revalorització del factor treball. Això vol dir que els salaris pugen a conseqüència de la manca de mà d’obra. Es seleccionen les millors terres, es pot triar i s’abandonen les terres marginals. Si es treballen les millors terres s’ha de suposar que per la unitat de producció, si mantenim constant l’aportació de treball i el capital, el rendiment de la terra a de ser més alt. En aquest sentit la situació del pagès hauria de millorar.

Els ingressos senyorials disminuiran i això es justament el punt central que anomenem la crisi baix-medieval. Es produeix un acaparament de parcel·les i masos abandonats, cosa que interessa tant a pagesos com a senyors. Aquests últims donaran facilitats, ja que si volen que els pagesos ocupin terres hauran de donar incentius (rendes més baixes i preus d’entrada més assequibles). Però alhora d’accedir a terres no tots tindran les mateixes possibilitats. Hi haurà un procés de selecció. No tots els pagesos seran iguals, uns podran tenir grans explotacions mentre que d’altres no. Podem observar una forta jerarquització del treball pagès. Una minoria d’aquesta pagesia es podrà consolidar, serà potent, seran els “pagesos grassos” (els més afavorits). El que trobem és que moltes vegades no podien treballar totes les seves terres, per tant molts d’ells van llogar mà d’obra assalariada o van fer subestabliments/subarrendaments i això va provocar que amb el pas del temps els “pagesos grassos” deixessin de treballar la terra, dedicant-se només al seu control i gestió. Es van crear grans diferències i contrastos en el treball pagès.

Els efectes econòmics i socials: la reorientació de la producció
Aquests canvis van exigir nous criteris per la gestió i l’explotació de la terra. Es va donar un retrocés del conreu de la reserva (mansus indominicatus), part de la senyoria que el senyor explotava directament. Els senyors tindran moltes dificultats alhora de fer la recepció de la corvea (obligació de treballar gratuïtament del pagès a les terres dels senyor), perquè la pagesia es nega a fer-les i es revolten. També l’augment de salaris fa que per una banda no es pugui obtenir mà d’obra de franc. Això pel senyor és una autèntica ruïna. No pot aconseguir mà d’obra de franc, per tant la reserva es una forma d’explotació inviable totalment. Per tant s’ha de buscar alternatives, com el canvi d’orientació en les produccions i noves formules contractuals. Ara es feia una gestió directa, vigilància de l’explotació a la vegada que s’orientava la producció cap a l’abastament del mercat urbà (demanda diversificada). Gestió feta per arrendataris o propietaris. Els espais comunals moltes vegades van ser acaparats pels senyors.

Els grans gestors, pagesos grassos, orientaran la producció i convertiran el camp en una àrea dependent de la demanda urbana. Membres de la burgesia urbana canalitzaran l’àrea suburbana cap a les necessitats d’abastir les ciutats. Aquests necessitats són molt grans i cada vegada més. Les àrees adjacents de les ciutats difícilment podien abastir-les de blat, per tant, havien d’anar a àrees més llunyanes. Es necessitava, gra, vi (àrees suburbanes), plantes industrials (lli, espart, cànem, tintòries), productes agraris molt especialitzats (arròs, sucre, hortalisses…) però sobretot, el que s’observa és el potencial de la ramaderia, sobretot la bovina (ja que el que donarà més rendiment serà l’explotació de la llana, ja que la gran industria de la Edat Mitjana és el tèxtil). Totes aquestes necessitats del mercat impliquen una complicitat molt gran amb les àrees adjacents de la ciutat. Aquesta nova producció requeria posar en pràctica altres formes per explotar la terra. No podem dir que siguin noves formes de producció però s’amplien molt, com per exemple:

Abans del 1300 l’excedent de gra comercialitzable era escàs i hi havia forces dificultats per abastir les ciutats. El producte era escàs i el seu preu era elevat. Malgrat que els excedents que es comercialitzaven eren petits s’obtenia un bon preu. Passat els efectes inicials de la Pesta Negre la situació es va invertir: hi havia més excedent i més abundància degut a la caiguda demogràfica. Els preus van baixar i els ingressos de la pagesia es van reduir.

Els pagesos, a partir del 1300, tenen més a menys preu. En termes de subsistència la situació és molt millor que abans. Els pagesos tenen més recursos. El gran problema és que afecta als senyors en els seus ingressos, per tant, hi hauran canvis:

En alguns moments hi ha un increment de les exigències senyorials. S’incrementen les exigències jurisdiccionals, aquelles càrregues que  anaven dirigides sobretot als pagesos grassos. Seran aquests pagesos rics els que protagonitzaran les revoltes del segle XIV. Els pagesos rics seran els qui dirigiran les revoltes.

Repercussions del col·lapse demogràfic baix-medieval al món urbà
Després de la gran mortalitat del segle XIV a les ciutats s’experimenta una reducció de la demanda i per tant la producció retrocedeix. L’activitat manufacturera bàsica era el tèxtil. Les altres activitats es relacionen amb els recursos de cada zona en particular. Per la seva banda el tèxtil és universal a l’edat mitjana. Tanmateix és difícil establir les dimensions reals del tèxtil a l’època. Només es disposa de dades per a Anglaterra. Allà el producte agrari es calcula en uns tres milions de lliures. El tèxtil, considerant el producte comercialitzat, suposava unes 100.000 lliures. Només representava el 2% de la mà d’obra. Tanmateix no cobria tota la demanda. Per cobrir-la els nuclis rurals també produïen. La població rural s’autoabastia en bona mesura. L’activitat tèxtil era cara i es destinava a una clientela d’alt nivell adquisitiu.

A la baixa edat mitjana es produí una crisi del sistema productiu. Els grans centres (nord d’Itàlia i Flandes) van ser els que més van patir. En afectar a aquestes zones més actives el fenomen va ser més visible, però això no vol dir que fos general. En el camp es produí un increment de la productivitat i es va poder abastir millor a les ciutats. Aquestes paguen el proveïment amb els seus productes. Però els preus són més rígids. No augmenta la productivitat urbana i per tant els preus no baixen. Així la comunitat rural segueix sense poder adquirir els productes urbans per la qual cosa es produeix una reducció de la demanda. És el que s’anomena la tisora de preus. D’altra banda cal considerar també el desequilibri entre preus i salaris.

La demanda de la gent més poderosa també va es reduir ja que van disminuir les seves rendes. A Florència al 1300 es produïen unes 100.000 peces de tèxtil. Al 1350 unes 70.000 peces. L’any 1373 es va reduir fins a les 30.000 peces. Al 1382 la quantitat disminueix fins a les 19.000 peces. A Flandes sembla que la proporció seria similar. Aquest fenomen de reducció de la demanda s’ha de relacionar amb les revoltes urbanes de l’època. Augmenta la distància entre una minoria rica i una majoria pobra de la població. Davant d’aquest col·lapse caldrà buscar alternatives per recuperar l’activitat. La solució serà adaptar-se a la demanda. En aquest sentit, destaquen tres eixos d’actuació:

Les finances i el comerç
En aquesta època es produeix la fallida de moltes banques a causa dels deutes dels poders públics (monarquies i ciutats) que es mantenien a base de crèdits. Aquests crèdits els oferien els banquers italians i alemanys. Quan els clients no paguen els banquers farà fallida. Els banquers més importants eren els florentins. Havien atorgat crèdits al rei anglès i al francès en el marc de la Guerra dels Cent Anys. Però a mitjans del segle XIV aquests crèdits no es paguen i es produeix la ruïna d’aquells banquers i d’altres clients d’aquests.

La ciutat també era un centre mercantil molt important. El sistema tradicional de comerç es veurà molt afectat per la crisi de la Baixa Edat Mitjana. La Mediterrània va ser la zona més afectada. Hi ha tres raons per explicar aquest fenomen:

Però la crisi del Mediterrani no afecta només a aquesta zona. Tot el circuit generat per aquest comerç es ressent, com ara les rutes terrestres intermèdies. Només se salven d’aquest declivi Venècia i Gènova. Venècia va mantenir els seus contactes amb Orient i també el seu contacte terrestre amb el nord d’Europa. A més es va introduir en el comerç d’esclaus. Gènova per la seva banda estava connectada amb la Mediterrània Occidental amb ciutats com València, el Regne andalusí de Granada, Sevilla…

Després de la crisi hi haurà diferents maneres de recuperar-se. La crisi d’una zona podia provocar l’auge d’una altra propera. També es buscarà un comerç de menys luxe. S’optarà per l’obertura de les rutes atlàntiques encara que de moment el trànsit en elles serà menys intens i important del que seria algun temps més endavant. Es perfeccionaran els mètodes d’administració, gestió i finances.

A part de la Mediterrània, un altre gran espai comercial era el Mar del Nord i el Bàltic. És l’espai de la Hansa Germànica o Lliga Hanseàtica. Era una confederació de ciutats mercantils que comptava amb recursos militars propis utilitzats per defensar els seus interessos o per imposar les seves condicions. També constava d’institucions polítiques pròpies com assemblees de representants. La ciutat central de la Hansa era Lübeck. Aquest àmbit mercantil va créixer constantment. El 1350 tenia 77 ciutats adscrites i al 1400 eren ja més de 200. La Hansa es dividia en quatre circumscripcions, cadascuna amb una capital comercial: Westfàlia (Colònia), Saxònia (Brunswik), Wende (Lübeck) i Prússia (Danzig). També hi havia diversos kontors, les ciutats terminals (limítrofs) on es rebien algunes de les diferents matèries que eren objecte de comerç. Per exemple, a Bergen es rebia fusta i pesca salada, a Novgorod fusta, pells i cautxú. Els productes amb els quals comerciava la Hansa eren productes agraris, metalls, sal, cautxú, quitrà…

La Hansa va suportar la crisi baixmedieval millor que l’àmbit mediterrani, sobretot perquè traficava amb articles de primera necessitat. Generava més volum de mercaderies però menys de negoci. Però algunes ciutats es van veure més afectades que altres. Flandes es va veure molt afectada per la crisi, però el seu dinamisme es va traslladar al nord, a la ciutat d’Anvers. De 1.440-1.500 va passar de 20.000 a 500.000 habitants. Anvers va esdevenir un gran centre tèxtil i de pesca salada. Així era un centre manufacturer i comercial. La ciutat celebrava dues fires a l’any de dos mesos de durada cadascuna. Tenia un port molt ben equipat fins i tot amb grua portuària. La major part de les ciutats comercials tenien allà un consolat. D’Anvers va irradiar un gran hinterland. Tenia relacions amb Frankfurt i Colònia i més al sud amb Nuremberg. Aquesta ruta continuava cap a Augsburg i arribava fins a Venècia.

Els contactes entre el nord i Venècia es realitzaven a través de tres ciutats bàsiques: Nuremberg, Augsburg i Ravensburg. En aquesta última hi havia l’anomenada Gran Companyia. Tenia consolats a Milà, Gènova i Venècia, Avinyó, Marsella, Lió, Tolosa i Montpeller, Frankfurt, Viena, Londres i Maastricht; València, Barcelona, Saragossa, Alacant i Perpinyà. La Gran Companyia es va formar a partir de 1390 amb la reunió dels capitals de tres grans famílies i va continuar creixent. S’organitzava a partir de tres governadors que dirigien a més de cent agents comercials.

Des del Mediterrani es van obrir rutes cap a l’Atlàntic. Una data clau és 1340, quan es produeix l’últim intent de reunificar Al-Andalus. Els Benimerins són derrotats a la Batalla del Salado. A partir de llavors s’incorpora la zona de Gibraltar a Castilla, i s’obre el comerç a l’Estret de Gibraltar. El 1248 Ferran III havia conquerit Sevilla. Amb l’obertura de l’Estret, Sevilla va experimentar un gran auge. A 1276 Alfonso X institueix el Gran y Honrado Concejo de la Mesta. La Mesta va generar uns negocis extraordinaris gràcies a la llana. Aquesta passava de les fires com a Medina del Campo, a Burgos i d’aquí cap als ports cantàbrics i cap a Flandes i els Països Baixos. La Mesta va propiciar la creació de grans fortunes. Aquesta classe benestant va generar de nou una demanda d’articles de luxe que els genovesos portaven a Sevilla, on es van instal.lar. Sevilla es convertí en el nexe d’unió entre el Mediterrani i l’Atlàntic. De vegades els mercaders castellans venien o atorgaven concessions de drets comercials als genovesos. A causa de tot aquest procés es va generar una economia colonial: s’exportava matèria primera i s’importaven productes manufacturats i de luxe. Tot i existir a Castella els factors necessaris (demanda i matèries primeres) no es genera una indústria manufacturera.

L’exploració europea de l’Atlàntic
L’espai geogràfic europeu només s’havia superat en l’època de les Croades. Cap a finals del segle XIII es produeixen arribades esporàdiques a l’Àfrica atlàntica. Aquests viatges van tenir poca continuïtat. Van ser esporàdics perquè els mitjans tècnics no estaven molt desenvolupats i perquè existia un alt risc, de manera que no rebien suport financer. A principis del segle XIV es produeix l’arribada a les Canàries. També hi haurà establiment de comunitats religioses. Això començarà a canviar a finals del segle XIV. L’última dècada marca l’inici de les expedicions castellanes i portugueses. Tenen un caràcter de predació i d’aconseguir botí. És una continuació del procés de la Reconquesta. Els castellans també van ocupar zones de la costa marroquina, com Melilla, Bugia… La participació de castellans i portuguesos en aquest nou espai atlàntic havia de portar necessàriament a un enfrontament. Així s’hauran de delimitar les zones d’influència. Un primer acord va ser el Tractat d’Alcaçovas-Toledo (1479).

Les Canàries es convertiran en un punt clau en la ruta cap a Amèrica i serà un lloc d’experimentació per a la posterior conquesta americana. La conquesta de les Canàries va tenir un caràcter feudal. Es va exterminar a la població autòctona i es van colonitzar les illes amb població de la Península Ibèrica. Tot i així faltava mà d’obra, per la qual cosa es va utilitzar mà d’obra esclava africana. A les illes es treballava en les plantacions de canya de sucre, orchilla i la sang de drago (ambdues per fer tints). Els portuguesos van desenvolupar una intensa activitat mercantil. La burgesia estava consolidada i era molt potent. Tenia molts contactes amb la resta d’Europa. Els portuguesos aconseguiran a l’Àfrica esclaus i or. Intentaran trobar una nova ruta de les espècies per l’Atlàntic, circumnavegat Àfrica.

La reacció del sector burgès urbà: de financers a rendistes. Els mètodes d’administració, gestió i finances
Una altra manera de superar la crisi baix-medieval serà desenvolupant nous instruments mercantils, tècnics i financers. Pel que fa als transports i les rutes, a l’edat mitjana s’usaven rutes terrestres, fluvials i marítimes. Però aquests mètodes eren lents i cars (fins a un 25% del cost total). El transport es triava en funció de la distància, però el preferit era el marítim. El més utilitzat era la navegació de cabotatge. Cada tram de costa es havia de pagar un peatge, les lleuda. No obstant això era necessària una navegació millor. Feien falta nous mètodes de navegació. Es van desenvolupar noves embarcacions, com la caravel·la que muntaven nous tipus de vela, com la quadrada. Amb aquesta nova embarcació es podia transportar més tonatge (fins a 300 tones). També s’utilitzarà sistemàticament la brúixola, els portolans, les taules trigonomètriques, l’astrolabi …

A poc a poc s’anirà millorant en l’objectiu d’aconseguir travesses més segures. Tot i així seguien sent perilloses a causa dels corsaris i els pirates. Per protegir-se d’aquests contratemps es desenvoluparan les assegurances i els combois. Així doncs les relacions mercantils són cada vegada més complexes. Es reglamenta el comerç i es redacten codis mercantils. És molt conegut el Llibre del Consolat de Mar de Barcelona. Era un codi en constant evolució ja que es revisava en funció de les necessitats. Un altre aspecte per fer front a la crisi va ser l’evolució en la gestió i l’administració comercial. En els grans centres comercials s’universalitzen els procediments. Del mercader-viatger es passa a un capitalista que controla una xarxa d’agents comercials. Es diversifiquen les activitats i les inversions. Les companyies comerciaven amb qualsevol article. Així s’assegurava la inversió. Si fallava un producte, un altre ho compensava. També s’especulava amb el canvi de moneda i els préstecs. Les companyies es convertiran en estables, es reuneixen diversos capitals que afronten les inversions.

En aquesta època es van desenvolupar els instruments financers i de crèdit. Es fan necessaris a causa de l’elevat volum de les operacions i la distància dels viatges. Portar els diners a sobre era perillós i calia tenir en compte el canvi de divises. Es buscaran solucions, i es desenvoluparan sistemes per facilitar l’intercanvi. Es produirà l’adopció de la numeració aràbiga. Es portaven llibres de comptabilitat amb entrades i sortides. Es practicava la transferència de capitals i préstecs. Això es durà a terme amb els xecs i les lletres de canvi. Per tot això alguns historiadors parlen del desenvolupament d’un protocapitalisme.

>> Anar al següent capítol

L'autor: Elliot Fernandez