Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

10. La Guerra Civil a Catalunya. El 19 de juliol de 1936

De les eleccions al Cop. Febrer-juliol de 1936

Vinyeta sobre la candidatura del Front d’Ordre publicada a l’Esquella de la Torratxa. Febrer 1936 (Número 2953)

Al febrer de 1936 es celebraren eleccions generals. A Catalunya es van presentar dos grans blocs electorals antagònics. L’esquerra republicana i reformista formà el Front d’Esquerres, amb Esquerra Republicana de Catalunya com a nucli central, amb el suport des de fora de la CNT. En contraposició al bloc d’esquerres es formà el Front Català d’Ordre, composat per les forces dretanes i conservadores amb La Lliga com a primer partit, a més dels carlins i els Republicans Radicals d’Alejandro Lerroux. A nivell espanyol hi haurà els dos corresponents blocs equivalents. Per una banda el Front Popular format per una àmplia representació de partits d’esquerra (PSOE, PCE, Republicans d’esquerres…). L’alternativa a les esquerres la representava el bloc de la CEDA i a la seva dreta hi havia els partits d’extrema dreta dins el Bloque Nacional.

Aquesta polarització farà fixar les línies de la lluita política. El programa del Front d’Esquerres recuperava les propostes reformistes de la primera etapa de la República, a més de diverses demandes com a conseqüència de la posterior repressió als Fets d’Octubre: amnistia política pels represaliats, recuperació de l’Autonomia catalana i la lluita contra el feixisme, consigna d’àmbit europeu. No serà el qualsevol cas un programa revolucionari que comportés una ruptura institucional o social, com s’ha dit després. Era un programa clarament enfocat a recuperar la dinàmica reformista. El programa de les dretes va anar a la contra, tractant-se d’una simple correcció radical de la República. La CEDA s’inspirava clarament en el programa feixista italià.

Ni que sigui en termes estètics, la permeabilitat entre dretes i esquerres va ser clara. Van ser unes eleccions interpretades com a molt decisives per totes les forces, perquè segons a qui correspongués la victòria, la República agafaria un camí o un altre, completament diferents. O bé s’anava cap a la recuperació del reformisme social o bé s’anava cap a una república de caràcter autoritària (existia el temor que darrera del programa de les dretes hi havia una opció de caràcter feixista).

Les eleccions de 1936 van ser clarament guanyades per les esquerres. Aquesta victòria va permetre tornar a posar en marxa el programa reformista aparcat l’any 1933. Des de l’òptica de les dretes s’interpretà la victòria de les esquerres com un pas previ a una hipotètica onada revolucionària. HI havia la percepció en aquells moments que per una vegada a la història els militants de la CNT havien anat a votar, i ho havien fet per les esquerres. Molts van pensar que darrera del Front d’Esquerres hi havia una massa social revolucionària. L’imaginari polític va quedar ràpidament dibuixat: vot majoritari provinent d’aquells elements més revolucionaris. Les esquerres s’han deixat utilitzar. S’haurà de veure com gestionen aquest triomf i la impaciència dels sindicats.

La situació, per una banda, és de tornada a la normalitat, però per l’altre, les percepcions polítiques sobre les tensions socials s’aniran aguditzant. Ja es parla d’una massa revolucionària, de les esquerres burgeses per una banda i l’existència d’una dreta que ja és d’extrema dreta. Tot es va esquematitzant. Dialèctica entre feixisme i revolució.

Al febrer s’inicia un període que dura fins el juliol del mateix any marcat a Catalunya d’una certa tranquil·litat i que es coneixerà per “l’oasi català”, en contraposició als enfrontaments que ja es comencen a donar a Madrid. Les forces d’esquerra al febrer recuperen la Generalitat i es normalitza la vida política dels ajuntaments. Tornen aquells responsables polítics que van ser destituïts dels seus càrrecs després dels Fets d’Octubre. Es produeix la reobertura del Parlament i la Lliga torna a ocupar els seus escons. Però aquest retorn a la normalitat no és obstacle per reactivar el programa reformador. Des del Parlament es revisaran les responsabilitats polítiques generades per la repressió posterior a 1934. Hi hagueren debats sobre com es va produir l’ocupació dels ajuntaments i sobre la possibilitat de sancionar a aquells que van participar a les comissions gestores. Era el mecanisme per revisar uns fets excepcionals i de tancar el parèntesi dels anys 1934-35 i lligar l’experiència de 1936 amb el fil que havia quedat interromput l’octubre de 1934. A més es tornarà a votar la llei de Contractes de Conreu.

Al nivell de l’alta política les relacions entre ERC i la Lliga eren d’aparent normalitat però per sota les tensions socials van anar en augment. El nombre de vagues al país va anar en augment entre el mes de març (36) a la primera quinzena de juliol (14). Pel mig es van produir 10 vagues a l’abril, 16 al maig i 50 al juny. A Barcelona tingué un seguiment especial la vaga dels dependents del comerç. Aquestes vagues i els conflictes socials que hi van haver durant aquests mesos denota clarament que la tensió social no havia disminuït, ens el contrari. Hi haurà un intent per obrir un canal de diàleg el més obert possible entre la CNT i la Conselleria de Treball a partir de l’actuació de Martí Barrera (ERC). El nivell de violència social malgrat tot era baix a Catalunya. Hi ha algun episodi aïllat, com l’assassinat dels germans Badia (Miquel BadiaJosep Badia, militants d’Estat Català) a mans d’un escamot de la FAI el 28 d’abril de 1936.

Detingut per l’assassinat als germans Badia portat per les forces d’assalt. Autor: Pérez de Rozas. Font: AFB

Encara a l’abril la violència social i política és excepcional a Catalunya, al contrari del que passava a la resta de l’estat, on des de febrer de 1936 els enfrontaments violents entre falangistes i militants del PCE eren diaris. Aquests enfrontaments culminen amb dos assassinats, el del Tinent José Castillo (guàrdia d’assalt) i José Calvo Sotelo (líder del Bloc Nacional). Aquesta dinàmica de violència no era excepcional a Espanya.

Els preparatius del Cop d’Estat del juliol de 1936

En paral·lel a la recuperació de les dinàmiques del Bienni Reformista, hi haurà l’inici i la culminació d’un procés conspiratiu destinat de forma molt clara a corregir per la via més expeditiva possible el que es considera com la deriva revolucionària de la República. A diferència del cop de 1932 de Sanjurjo, ara es tracta d’organitzar bé un cop d’estat que de moment no té un programa definit com anti-republicà però que ha de liquidar l’amenaça revolucionària i frenar les dinàmiques reformistes i suspendre els mecanismes democràtics de la República.

No és només forçar un canvi de govern, però tampoc és un cop de caire feixista. És un principi de cop d’estat en el qual s’incorporaran elements civils i on s’han d’assegurar l’èxit territorial. L’inici de la conspiració ja és de febrer, impulsada per la victòria del Front Popular. El càlcul està fet independentment de la situació de tensió del país. La conspiració militar està encapçalada pel director Emilio Mola. Té un cap superior, José Sanjurjo, que es troba exiliat a Portugal. Emilio Mola estava destinat a Navarra, on va poder contactar ràpidament amb el món carlí navarrès. Mola tenia molt clar que sense el suport d’altres generals el cop no triomfaria. El càlcul era molt clar: la resistència popular seria molt gran, aspecte que per primera vegada pot ser clar perquè triomfi el cop o no.

Les primeres instruccions que dóna Mola són clares: fer un ús extrem de la violència per neutralitzar les resistències al cop. La conspiració es va anar teixint des de febrer a juliol. Es connecta amb els requetès, els falangistes de José Antonio Primo de Rivera, amb els elements més conservadors, amb gent al voltant de la CEDA i en el món militar amb bona part dels generals, on una part notable es decanta per donar-hi recolzament. Al voltant del mes de juny el mapa dels conspiradors és força complex i ja saben en quines zones el cop pot triomfar i en quines es produirà resistència. Són conscients que a Madrid i Barcelona hi haurà força resistència. A més el general de Barcelona va rebutjar donar suport al cop.

Falta una peça en temes de prestigi militar: el general Franco. Amb gran prestigi dins l’exèrcit, era el cap dels africanistes. Al 1936 va ser traslladat a les Canàries, on comença a rebre informacions sobre el cop. Però Franco dubta molt. Es decideix finalment a participar quan rep garanties suficients que si el cop no va bé la seva família podrà fugir del país, gràcies als diners que posa sobre la taula el mallorquí Joan March. Amb aquestes garanties Franco accepta participar al cop, com un més dels generals que hi dóna suport. Però tindrà un paper important: traslladar-se al protectorat espanyol al Marroc i dirigir les tropes africanistes.

Els conspiradors elaboren a l’inici un programa contrarevolucionari profundament corrector de la República. Però encara amb una enorme ambigüitat. El cop no es fa en nom del rei Alfons XIII, ni d’un nou estat feixista. Hi ha com a punt de partida realitzar un cop extremadament violent per neutralitzar de forma radical les esquerres i el moviment obrer. Això explica perquè en els primers manifestos dels rebels tots acaben amb un “Visca la República!”.

Tot i la crisi de la República, no hi ha cap justificació per al cop. L’assassinat de Castillo i Calvo Sotelo (14 juliol) es converteixen en la justificació definitiva per llançar el cop militar. Franco ja ha donat el seu consentiment a donar suport al cop i se li encomana traslladar-se al Protectorat espanyol del Marroc.

Entre el 17 i el 18 de juliol té lloc el cop que a Catalunya es materialitzarà el 19. Fou un cop militar pensat com un cop d’estat contundent, dirigit per militars auxiliats per milícies juvenils i pensat com un cop d’una durada limitada (hores o dies) que permetés el control immediat de la situació (un període curt, molt intens de repressió i on el general Sanjurjo es faria càrrec de dirigir la nova situació, seguint el model de la dictadura de Primo de Rivera).

El problema es va produir quan al front d’aquest cop van succeir dos fenòmens a bona part d’Espanya: un nivell de resistència molt més alt del previst i un nivell de resposta i oposició, majoritàriament obrer i popular, de caràcter revolucionari que no només plantejava la resistència i l’enfrontament amb els colpistes com una forma de contrarestar-los sinó també l’oportunitat per convertir aquesta resistència en un enfrontament contra l’enemic de classe per culminar-ho amb un procés revolucionari. Aquestes forces emprengueren un procés revolucionari.

El 18, 19 i 20 de juliol es va dur a terme un episodi d’una complexitat molt notable que explica el fracàs de la conspiració i el procés que s’engega immediatament al fracàs del cop. Procés on cohabiten dues situacions: una situació de guerra derivada de no assolir els objectius del cop i una situació revolucionària que veu en la situació de guerra la gran oportunitat per liquidar les classes reaccionàries i la possibilitat de construir un nou ordre revolucionari.

Aquesta explosió d’aquests dies dies vindrà facilitada per la pèrdua del control sobre el territori per part del Govern de la República, aguditzada pels errors del govern i pel fet que seran les milícies obreres vinculades a la CNT, la FAI, el PSUC i el POUM els que agafaran el control de la situació per la via de disposar del gruix de l’armament i el control del territori. A Catalunya el cop dels militars es diferencia de la resta d’Espanya. Els conspiradors comptaven amb què els militars o bé es sumarien al bàndol dels insurgents o bé romandrien fidels a la República. El que es va fer és que comptant que el general de Barcelona no es sumaria al cop, havia de ser el general de Mallorca, Manuel Goded, qui es traslladaria a Barcelona per dirigir el cop. Quan Goded va arribar a Barcelona era massa tard i va caure presoner. Això reforçà la situació de Catalunya com una zona fora del control dels insurgents. Tot el procés del cop i d’explosió revolucionaria es produeix entre el 19 i 20 de juliol amb la neutralització dels insurrectes, per part de grups de milicians dels partits d’Esquerra, de la CNT i FAI que paral·lelament al procés de neutralització agafen el control de la situació sobre el territori i a la vegada creant una instància de poder nova: el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que assumí la direcció de la lluita contra els insurgents i l’ordre públic i control del país. Es produeix una situació en el que el poder real queda en mans del comitè a la vegada que el poder legal (Generalitat) continua existint però clarament delimitat en termes pràctics, al menys fins al setembre de 1936 i supeditat a les dinàmiques revolucionaries.

La jornada del 19 de juliol a Barcelona

  • Els primers enfrontaments es produïren al Cinc d’Oros contra els esquadrons de cavalleria sortits de la caserna del carrer de Lepanto, que havien d’enllaçar amb l’artilleria lleugera del quarter de Sant Andreu, però cap a quarts de cinc de la matinada toparen amb els guàrdies d’assalt i els civils a la cruïlla de Roger de Llúria i Pau Claris. Els militars revoltats es refugiaren, cap a quarts de vuit, al convent de les Carmelites. En rendir-se, foren assassinats caps militars i monjos, que no tenien res a veure amb la revolta: s’iniciava la caça al capellà quan encara no se sabia res de la repressió de l’exèrcit franquista contra l’esquerra.
  • Tres camions que traslladaven les peces d’artilleria foren capturats pels republicans quan arribaven, per la Travessera, al passeig de Gràcia.
  • La situació era confusa i Companys encara no sabia quins cossos de seguretat li eren fidels.
  • La Guàrdia Civil encara no s’havia pronunciat. Frederic Escofet (Comissari General d’Ordre Públic) i Josep Guarner (adscrit a la Secretaria General d’Ordre Públic) decidiren trucar al general José Aranguren, cap de la Guàrdia Civil, sol·licitant-li ajuda. La resposta va ser positiva. La Guàrdia Civil s’havia decidit per la legalitat i això va decantar la balança de la lluita.
  • Cap al migdia del 19 de juliol, el general i cap de la Brigada de Cavalleria, Fernández Burriel, encarregat de dirigir el cop a Barcelona, trucà al general Goded a Mallorca perquè es traslladés a Barcelona. Goded fou incapaç de vèncer les forces d’ordre públic fidels a la República i des del Palau de la Generalitat, a instàncies de Companys, demanà per ràdio la rendició dels qui seguien en peu de guerra. Malgrat això encara hi hagué qui presentà resistència. La matinada del 20 de juliol queia el convent dels Carmelites i s’ocupaven les dependències militars. La batalla s’havia guanyat, però s’iniciaren els assassinats descontrolats que causaren el daltabaix de la República.
  • Balanç: 450 morts a Barcelona, entre militars i civils i uns 2.000 ferits.

Extracte de l’obra: La Guerra Civil a Catalunya (1936-1939) de Josep Termes i Arnau Cònsul.

Mapa del cop d’Estat a Barcelona. 19 de juliol. FONT: TERMES, Josep; CÒNSUL, Arnau. La Guerra Civil a Catalunya (1936-1939). Barcelona: Ed. Pòrtic, 2008.

Guàrdies Civils a la Plaça de Catalunya el 19 de juliol. Arxiu Fotogràfic de Barcelona (Autor: Pérez de Rozas)

Les imatges utilitzades en aquesta presentació han estat extretes del fons digital de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona (http://www.bcn.cat/arxiu/fotografic) i de l’Arxiu Nacional de Catalunya (http://cultura.gencat.cat/anc/CercadorANC).

Capítol següent: La Guerra Civil a Catalunya. Guerra i revolució

L'autor: Elliot Fernandez