Elliot Fernández

La Guerra Civil a Catalunya: el 19 de juliol de 1936

Publicat el: 02/08/2010 | Actualitzat el:

La victòria del Front d’Esquerres a les eleccions generals del febrer de 1936, que van suposar el retorn de les forces progressistes al govern de la República, van marcar l’inici i la culminació d’un procés conspiratiu de les forces reaccionàries destinat de forma molt clara a corregir per la via més expeditiva possible el que es considerava com la deriva revolucionària de la República. Els posaven en marxa els preparatius del cop d’Estat del 18 i 19 de juliol de 1936.

De les eleccions de febrer al Cop d’Estat de juliol de 1936

Al febrer de 1936 es celebraren eleccions generals. A Catalunya es van presentar dos grans blocs electorals antagònics. L’esquerra republicana i reformista formà el Front d’Esquerres, amb Esquerra Republicana de Catalunya com a nucli central, amb el suport des de fora de la CNT. En contraposició al bloc d’esquerres es formà el Front Català d’Ordre, compost per les forces dretanes i conservadores amb La Lliga com a primer partit, a més dels carlins i els Republicans Radicals d’Alejandro Lerroux. A nivell espanyol hi haurà els dos corresponents blocs equivalents. Per una banda el Front Popular format per una àmplia representació de partits d’esquerra (PSOE, PCE, Republicans d’esquerres…). L’alternativa a les esquerres la representava el bloc de la CEDA i a la seva dreta hi havia els partits d’extrema dreta dins el Bloque Nacional.

Vinyeta sobre la candidatura del Front d’Ordre publicada a l’Esquella de la Torratxa. Febrer 1936 (Número 2955)

Aquesta polarització farà fixar les línies de la lluita política. El programa del Front d’Esquerres recuperava les propostes reformistes de la primera etapa de la República, a més de diverses demandes com a conseqüència de la posterior repressió als Fets d’Octubre: amnistia política pels represaliats, recuperació de l’Autonomia catalana i la lluita contra el feixisme, consigna d’àmbit europeu. No va ser en cap cas cas un programa revolucionari que comportés una ruptura institucional o social, com s’ha dit després (per part dels qui justificaren el cop d’estat). Era un programa clarament enfocat a recuperar la dinàmica reformista. El programa de les dretes anava a la contra, tractant-se d’una simple correcció radical de la República. La CEDA s’inspirava clarament en el programa feixista italià.

Ni que sigui en termes estètics, la permeabilitat entre dretes i esquerres va ser clara. Van ser unes eleccions interpretades com a molt decisives per totes les forces, perquè segons a qui correspongués la victòria, la República agafaria un camí o un altre, completament diferents. O bé s’anava cap a la recuperació del reformisme social o bé s’anava cap a una república de caràcter autoritària (existia el temor que darrera del programa de les dretes hi havia una opció de caràcter feixista).

Les eleccions de 1936 van ser clarament guanyades per les esquerres. Aquesta victòria va permetre tornar a posar en marxa el programa reformista aparcat l’any 1933. Des de l’òptica de les dretes s’interpretà la victòria de les esquerres com un pas previ a una hipotètica onada revolucionària. HI havia la percepció en aquells moments que per una vegada a la història els militants de la CNT havien anat a votar, i ho havien fet per les esquerres. Molts van pensar que darrera del Front d’Esquerres hi havia una massa social revolucionària. L’imaginari polític va quedar ràpidament dibuixat: vot majoritari provinent d’aquells elements més revolucionaris. Les esquerres s’havien deixat utilitzar. S’hauria de veure com gestionaven aquest triomf i la impaciència dels sindicats.

Una societat polaritzada en blocs antagònics

Amb la victòria de les esquerres, la situació al febrer de 1936 era, per una banda, de tornada a la normalitat, però per l’altre, de por perquè es percebia que les tensions socials anirien en augment. Ja es parlava de blocs antagònics: d’una massa revolucionària, d’unes esquerres burgeses i de l’existència d’una dreta que ja era d’extrema dreta. Tot s’anava esquematitzant. Dialèctica entre feixisme i revolució.

Al febrer s’iniciava un període que durà fins el juliol del mateix any marcat a Catalunya per una certa tranquil·litat i que es coneixerà periodísticament com a “l’oasi català”, en contraposició als enfrontaments que ja es començaven a donar a Madrid. Les forces d’esquerra al febrer recuperen la Generalitat i es normalitza la vida política dels ajuntaments. Tornen aquells responsables polítics que van ser destituïts dels seus càrrecs després dels Fets d’Octubre. Es produeix la reobertura del Parlament i la Lliga torna a ocupar els seus escons.

Aquest retorn a la normalitat a Catalunya va suposar la reactivació del programa reformador. Des del Parlament es van revisar les responsabilitats polítiques generades per la repressió posterior a 1934. Hi hagueren debats sobre com es va produir l’ocupació dels ajuntaments i sobre la possibilitat de sancionar a aquells que van participar a les comissions gestores. Era el mecanisme per revisar uns fets excepcionals i de tancar el parèntesi dels anys 1934-35 i lligar l’experiència de 1936 amb el fil que havia quedat interromput l’octubre de 1934. A més es tornarà a votar la llei de Contractes de Conreu.

Al nivell de l’alta política les relacions entre ERC i la Lliga eren d’aparent normalitat però per sota les tensions socials anaven en augment. El nombre de vagues al país va anar en augment entre el mes de març (36) a la primera quinzena de juliol (14). Pel mig es van produir 10 vagues a l’abril, 16 al maig i 50 al juny. A Barcelona tingué un seguiment especial la vaga dels dependents del comerç. Aquestes vagues i els conflictes socials que hi van haver durant aquests mesos denotava clarament que la tensió social no havia disminuït, ens el contrari. Hi haurà un intent per obrir un canal de diàleg el més obert possible entre la CNT i la Conselleria de Treball a partir de l’actuació de Martí Barrera (ERC).

El nivell de violència social malgrat tot era baix a Catalunya. Hi ha algun episodi aïllat, com l’assassinat dels germans Badia (Miquel BadiaJosep Badia, militants d’Estat Català) a mans d’un escamot de la FAI el 28 d’abril de 1936.

Homenatge al lloc on van ser assassinats els germans Badia

Homenatge al lloc on van ser assassinats els germans Badia

Encara a l’abril la violència social i política era excepcional a Catalunya, al contrari del que passava a la resta de l’estat, on des de febrer de 1936 els enfrontaments violents entre falangistes i militants del PCE eren diaris. Aquests enfrontaments culminaren amb dos assassinats, el del Tinent José Castillo (guàrdia d’assalt) i José Calvo Sotelo (líder del Bloc Nacional). Aquesta dinàmica de violència no era excepcional a Espanya.

Els preparatius del Cop d’Estat del juliol de 1936

En paral·lel a la recuperació de les dinàmiques del Bienni Reformista, entre febrer i juliol es produirà l’inici i la culminació d’un procés conspiratiu destinat de forma molt clara a corregir per la via més expeditiva possible el que es considera com la deriva revolucionària de la República. A diferència del cop d’estat de 1932 del general Sanjurjo, ara es tractava d’organitzar bé un cop d’estat que de moment no tenia un programa definit com anti-republicà però que havia de liquidar l’amenaça revolucionària i frenar les dinàmiques reformistes i suspendre els mecanismes democràtics de la República.

No era només forçar un canvi de govern, però tampoc era un cop de caire feixista. Era un principi de cop d’estat en el qual s’incorporaven elements civils i on s’havia d’assegurar l’èxit territorial. L’inici de la conspiració ja arrenca al mes febrer, impulsada per la victòria del Front Popular. El càlcul està fet independentment de la situació de tensió del país. La conspiració militar estavaencapçalada pel director Emilio Mola, que tenia un cap superior, José Sanjurjo, que es trobava exiliat a Portugal. Emilio Mola estava destinat a Navarra, on va poder contactar ràpidament amb el món carlí navarrès. Mola tenia molt clar que sense el suport d’altres generals el cop no triomfaria. El càlcul era molt clar: la resistència popular seria molt gran, aspecte que per primera vegada podia ser clau perquè triomfés el cop o fos derrotat.

Emilio Mola

Emilio Mola

Les primeres instruccions que dóna Mola van ser molt clares: fer un ús extrem de la violència per neutralitzar les resistències al cop. La conspiració es va anar teixint des de febrer a juliol. Es connectà amb els requetès, els falangistes de José Antonio Primo de Rivera, amb els elements més conservadors, amb gent al voltant de la CEDA i amb el món militar amb bona part dels generals, on una part notable es decantava per donar-hi recolzament. Al voltant del mes de juny el mapa dels conspiradors era força complex i ja sabien en quines zones el cop podia triomfar i en quines altres es produiria resistència popular. Eren conscients que a Madrid i Barcelona hi hauria força resistència. A més el general de Barcelona havia rebutjat donar suport al cop.

Faltava una peça en temes de prestigi militar: el general Franco. Amb gran prestigi dins l’exèrcit, era el cap dels africanistes. Al 1936 va ser traslladat a les Canàries, on comença a rebre informacions sobre el cop. Però Franco dubta molt. Es decideix finalment a participar quan rep garanties suficients que si el cop no va bé la seva família podrà fugir del país, gràcies als diners que posa sobre la taula el mallorquí Joan March. Amb aquestes garanties Franco accepta participar al cop, com un més dels generals que hi dóna suport. Però tindrà un paper important: traslladar-se al protectorat espanyol al Marroc i dirigir les tropes africanistes.

El mapa representa el pla definitiu de Mola pel cop d’Estat de juliol de 1936. Font original: “La sublevación“, de Víctor Hurtado (DAU, 2011) pàgina 15.

Els conspiradors elaboren a l’inici un programa contrarevolucionari profundament corrector de la República. Però encara amb una enorme ambigüitat. El cop no es feia en nom del rei Alfons XIII, ni d’un nou estat feixista. Hi havia com a punt de partida realitzar un cop extremadament violent per neutralitzar de forma radical les esquerres i el moviment obrer. Això explica perquè en els primers manifestos dels rebels tots acaben amb un “Visca la República!”.

Tot i la crisi de la República, no hi havia cap justificació per dur a terme el cop. L’assassinat de Castillo i Calvo Sotelo (14 juliol) es convertiren en la justificació definitiva per llançar el cop militar. Franco ja havia donat el seu consentiment a donar suport al cop i se li encomanà traslladar-se al Protectorat espanyol del Marroc.

El cop d’Estat

Entre el 17 i el 18 de juliol tingué lloc el cop d’Estat, que a Catalunya es materialitzà el 19. Va ser un cop militar pensat com un cop d’estat contundent, dirigit per militars auxiliats per milícies juvenils i pensat com un cop d’una durada limitada (hores o dies) que permetés el control immediat de la situació (un període curt, molt intens de repressió i on el general Sanjurjo es faria càrrec de dirigir la nova situació, seguint el model de la dictadura de Primo de Rivera).

El problema pels organitzadors de la sublevació es va produir quan van succeir dos fenòmens “inesperats” a bona part d’Espanya: un nivell de resistència popular molt més alt del previst i un nivell de resposta i oposició, majoritàriament obrer i popular, de caràcter revolucionari que no només plantejava la resistència i l’enfrontament amb els colpistes com una forma de contrarestar-los sinó també l’oportunitat per convertir aquesta resistència en un enfrontament contra l’enemic de classe per culminar-ho amb un procés revolucionari. Les forces polítiques i socials contràries al cop d’Estat van emprendre a partir del 18 i 19 de juliol un procés revolucionari.

El 18, 19 i 20 de juliol es va dur a terme un episodi d’una complexitat molt notable que explica el fracàs de la conspiració i el procés que s’engegà immediatament al fracàs del cop. Procés on cohabiten dues situacions: una situació de guerra derivada de no assolir els objectius del cop i una situació revolucionària que veu en la situació de guerra la gran oportunitat per liquidar les classes reaccionàries i la possibilitat de construir un nou ordre revolucionari.

L’explosió social d’aquests dies dies vindrà facilitada per la pèrdua del control sobre el territori per part del Govern de la República, aguditzada pels errors del govern i pel fet que seran les milícies obreres vinculades a la CNT, la FAI, el PSUC i el POUM els que agafaran el control de la situació per la via de disposar del gruix de l’armament i el control del territori.

A Catalunya el cop dels militars es diferencia de la resta d’Espanya. Els conspiradors comptaven amb què els militars o bé es sumarien al bàndol dels insurgents o bé romandrien fidels a la República. Per això els sublevats, pensant que el general de Barcelona no es sumaria al cop, van decidir que seria un general destinat a Mallorca, Manuel Goded, qui es traslladaria a Barcelona per dirigir el cop. Quan Goded va arribar a Barcelona ja era massa tard i va caure presoner. Això reforçà la situació de Catalunya com una zona fora del control dels insurgents.

Tot el procés del cop i d’explosió revolucionaria es produeix entre el 19 i 20 de juliol a Barcelona amb la neutralització dels insurrectes, per part de grups de milicians dels partits d’Esquerra, de la CNT i FAI que paral·lelament al procés de neutralització agafen el control de la situació sobre el territori i a la vegada creant una instància de poder nova: el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que assumí la direcció de la lluita contra els insurgents i l’ordre públic i control del país. Es produeix una situació en el que el poder real queda en mans del comitè a la vegada que el poder legal (Generalitat) continua existint però clarament delimitat en termes pràctics, al menys fins al setembre de 1936 i supeditat a les dinàmiques revolucionaries.

La jornada del 19 de juliol a Barcelona. El cop d’Estat és derrotat

Infografia que narra els combats ocorreguts a Barcelona el dia 19 de juliol de 1936. Font: “La sublevación”, de Víctor Hurtado (DAU, 2011) pàgina 55.

  • Els primers enfrontaments es produïren al Cinc d’Oros contra els esquadrons de cavalleria sortits de la caserna del carrer de Lepanto, que havien d’enllaçar amb l’artilleria lleugera del quarter de Sant Andreu, però cap a quarts de cinc de la matinada toparen amb els guàrdies d’assalt i els civils a la cruïlla de Roger de Llúria i Pau Claris. Els militars revoltats es refugiaren, cap a quarts de vuit, al convent de les Carmelites. En rendir-se, foren assassinats caps militars i monjos, que no tenien res a veure amb la revolta: s’iniciava la caça al capellà quan encara no se sabia res de la repressió de l’exèrcit franquista contra l’esquerra.
  • Tres camions que traslladaven les peces d’artilleria foren capturats pels republicans quan arribaven, per la Travessera, al passeig de Gràcia.
  • La situació era confusa i Companys encara no sabia quins cossos de seguretat li eren fidels.
  • La Guàrdia Civil encara no s’havia pronunciat. Frederic Escofet (Comissari General d’Ordre Públic) i Josep Guarner (adscrit a la Secretaria General d’Ordre Públic) decidiren trucar al general José Aranguren, cap de la Guàrdia Civil, sol·licitant-li ajuda. La resposta va ser positiva. La Guàrdia Civil s’havia decidit per la legalitat i això va decantar la balança de la lluita.
  • Cap al migdia del 19 de juliol, el general i cap de la Brigada de Cavalleria, Fernández Burriel, encarregat de dirigir el cop a Barcelona, trucà al general Goded a Mallorca perquè es traslladés a Barcelona. Goded fou incapaç de vèncer les forces d’ordre públic fidels a la República i des del Palau de la Generalitat, a instàncies de Companys, demanà per ràdio la rendició dels qui seguien en peu de guerra. Malgrat això encara hi hagué qui presentà resistència. La matinada del 20 de juliol queia el convent dels Carmelites i s’ocupaven les dependències militars. La batalla s’havia guanyat, però s’iniciaren els assassinats descontrolats que causaren el daltabaix de la República.
  • Balanç: 450 morts a Barcelona, entre militars i civils i uns 2.000 ferits.

Extracte de l’obra: La Guerra Civil a Catalunya (1936-1939) de Josep Termes i Arnau Cònsul.

Les imatges utilitzades en aquesta presentació han estat extretes del fons digital de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona (http://www.bcn.cat/arxiu/fotografic) i de l’Arxiu Nacional de Catalunya (http://cultura.gencat.cat/anc/CercadorANC).


Cursos història

Curs d’Història de Catalunya al segle XX:

Autor: Elliot Fernandez
Creative Commons

Tots els continguts es publiquen sota llicència Creative Commons. Sou lliure de: compartir i adaptar el material en qualsevol mitjà i format, distribuir i comunicar públicament l'obra i fer-ne obres derivades sempre i quan no se'n faci un ús comercial.

Web realizada per HispanTIC