Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

16. El Cisma d’Occident

Església, pensament i cultura. El Cisma d’Occident: el papat d’Avinyó i el concili de Constança. La secularització de la teoria política: les monarquies autoritàries i les transformacions de l’estat. L’humanisme i el renaixement. La regeneració de l’ordre feudal.
La crisi de l’Església coincideix amb el moment més dur de la crisi econòmica i social de la Baixa Edat Mitjana a Europa. Al 1294 es produeix la renúncia voluntària del Papa Celestí V pocs mesos després del seu nomenament. El seu successor fou Bonifaci VIII, un personatge convençut de les prerrogatives papals. És un Papa gregorià que considera que el poder espiritual s’ha de situar per sobre del temporal. Una de les primeres accions del seu pontificat va ser la publicació de la butlla Clericis laics (els clergues laics). Era un atac velat a Felip IV de França. El Papa critica a aquells que es quedaven amb els tributs que pertanyien a l’Església, com el cas dels delmes. Felip IV ho feia ja que considerava que l’Estat era el més important. Es reprodueix la disputa dels poders universals de temps passats.

Cap al 1300 el conflicte rebrota. Un conseller reial francès acusa el bisbe de Poitiers de traïció, ja que suposadament mantenia contactes amb els anglesos (és el pròleg a la Guerra dels Cent Anys). El bisbe va ser empresonat. El Papa va reaccionar i va redactar la butlla Unam Sanctam. En un moment en què les monarquies estan en auge, reforça la idea de l’hegemonia papal, cosa que era anacrònica. (“les criatures només es poden salvar si es sotmeten a l’autoritat del Papa“). La reacció de Felip IV va ser furiosa. Va intentar desacreditar al Papa, però no ho va aconseguir. Llavors va preparar una emboscada i va capturar al Pontífex, que moriria en captivitat poc després.

El nou Papa serà Benet XI, però morirà en estranyes circumstàncies en menys d’un any. Llavors serà elegit Climent V (1304), d’origen gascó. És un triomf de la concepció monàrquica ja que aquest Papa es sotmet al rei de França, instigador de la seva elecció. El Papa abandona Roma i després d’un llarg periple s’instal·la a Avinyó. Les raons oficials de la marxa de Roma són la inseguretat de la ciutat i l’hostilitat dels patricis romans cap a un Papa no romà.

Palau papal d’Avinyó

El Papat d’Avinyó (1309-1378)
En general aquest període es considera com a negatiu per a l’Església, arribant a considerar-se com “la segona captivitat a Babilònia”. No obstant això seria més correcte considerar-la com una època de clarobscurs. Destaca positivament l’eficaç administració i organització del Papat. L’historiador Yves Renouard l’ha qualificat com “la transformació de l’Església en una Monarquia Pontifícia”. La idea teocràtica del Papat no s’abandona mai del tot. Com a fets negatius es consideren el retrocés de la institució pontifícia com a autoritat moral. El Papat perd prestigi i credibilitat. També s’ha criticat molt la pompa de la Cort Papal.

Durant aquest període els Papes eren francesos i per tant favorables a França. La Cúria Papal també era afrancesada (de 134 cardenals, 111 eren francesos). Malgrat els aspectes negatius, ja no es considera el Papat d’Avinyó com un model de corrupció i mundanitat. Tanmateix, el nepotisme va ser àmpliament practicat. Un fet destacat d’aquest període va ser la dissolució de l’Orde del Temple el 1311 per part del papa Climent V a instàncies de Felip IV de França. També destaca la condemna oficial de la doctrina franciscana de la pobresa de Crist i els apòstols per part del successor de Climent V, el Papa Joan XXII.

Dos aspectes que caldria tenir en compte sobre aquest període són les relacions exteriors del Papat i la importància de l’aparell administratiu. La seu pontifícia d’Avinyó va ser un recurs dels Papes que va demostrar la supeditació del Papat a la monarquia francesa. Representa el triomf de la monarquia feudal davant del Papat. Avinyó era una residència transitòria. Per això el 1377 el papa Gregori XI va tornar a Roma. No obstant això la Cúria es va dividir respecte a aquesta opció entre italians i francesos. Els cardenals francesos, al seu torn, també estaven dividits. Poc després, Gregori XI mor.

Urbà VI serà el substitut. Era un Papa molt autoritari i alhora incompetent. Davant d’aquest fet, els cardenals francesos al·leguen irregularitats en la seva elecció i per tant la consideren no vàlida. Trien un nou Papa, Climent VII, que retorna a Avinyó. En aquest moment s’inicia el Cisma d’Occident, ja que Urbà VI no havia renunciat al seu càrrec.

El Cisma d’Occident (1378-1417)
En produir-se el Cisma les monarquies feudals es van dividir segons el seu posicionament. Els partidaris de Roma eren: tota l’Europa Oriental, Anglaterra, Portugal i el Centre i Nord d’Itàlia. Els partidaris d’Avinyó eren: els Regnes Peninsulars, Àustria, el Regne de les Dues Sicílies, França, Irlanda i Escòcia. Aquests posicionaments no van ser senzills i els països van dubtar molt abans de pronunciar-se. El Cisma va ser un trauma per a la societat. Els dos Papes van excomunicar als seus enemics de manera que tothom estava excomunicat. La gent vivia amb el dubte de si donaven suport al Papa veritable, o per contra realment eren excomunicats. Davant aquesta situació tan difícil, els teòlegs de la Universitat de París van proposar tres vies per solucionar el Cisma, un cop es va rebutjar recórrer a la força (via factis):

L’opció que finalment va triomfar va ser la via del concili. Es posava a debat qui tenia la supremacia, el Papa o el Concili. El 1409 es va celebrar el Concili de Pisa, amb la teoria que el Concili era superior al Papa. El Concili, amb aquest poder, destitueix els dos Papes i tria a Alexandre V, que serà succeït per Joan XXIII. No obstant això, cap dels dos pontífexs destituïts, Gregori XII i Benet XIII, renuncia al seu càrrec, pel que s’estableix l‘Església Tricèfal. Davant aquesta situació, l’emperador Segimon I va proposar un nou concili. El 1414 s’inicia el Concili de Constança. Gregori XII, Papa de Roma, renúncia voluntàriament. Joan XXIII és destituït pel mateix concili que l’havia escollit. Benet XIII es nega a renunciar. L’Emperador inicia llavors una intensa activitat diplomàtica per tal que cap Estat donés suport a Benet XIII. Ho aconsegueix i aquest Papa es retira al seu castell de Peníscola, on morirà sol i abandonat per tothom. És el famós Papa Luna.

Finalment el 1417 es tria un nou Papa, Martí V. Acaba així el Cisma d’Occident. S’estableix definitivament la superioritat del Concili davant del Papa. En el Concili de Constança van participar, a més del col·legi cardenalici, representants de les monarquies feudals. Aquest fet revela la voluntat general que existia per a un acord.

L’impacte del Cisma a la societat
La crisi de la Baixa Edat Mitjana va afectar també a la població religiosa. Les parròquies van disminuir en nombre. L’autoritat papal era l’única reconeguda pels ordes religiosos, ja que no depenien de les autoritats eclesiàstiques dels diferents territoris on estaven establertes. Per aquest motiu es produïen tensions entre les ordres monàstiques i els bisbes, ja que aquelles no havien de pagar els drets episcopals. Quan es produeix el Cisma els ordes no saben a què Papa donar suport. Aquesta situació els porta a un desencant moral. Els ordes més antics van demanar un moviment de renovació de l’Església. Des dels franciscans van sorgir els espirituals, que predicaven la pobresa absoluta. Van ser condemnats. També es van fundar nouss ordes, com els jerònims a la Península Ibèrica. La seva casa més important era el monestir de Guadalupe. Moltes parròquies van quedar desateses o en mans de suplents, i es va denunciar la manca de preparació dels capellans. En aquesta època assistim també a una florida de les confraries. Estaven a mig camí de l’organització religiosa i el caràcter laic. Integraven a molta gent ja que oferien la possibilitat d’ajuda mútua. Les confraries supleixen l’Església en les tasques que aquesta desocupada.

Una altra conseqüència de la crisi religiosa va ser l’agressivitat sobre les minories religioses. La persecució més important va ser la dels jueus. Se’ls va obligar a portar un distintiu. Es van produir expulsions massives. Les primeres van ser a Anglaterra, França, Europa central … A la Península Ibèrica la intolerància va ser creixent fins que va culminar el 1492. Els jueus expulsats es van traslladar en la seva majoria a Europa de l’Est.

La crítica filosòfica-teològica a l’Església
A part de les propostes de reforma de l’Església des dels ordes religiosos hi va haver altres propostes més heterodoxes que van ser perseguides. Alguns moviments no eren nous i l’Església ja s’havia dedicat a perseguir-los. Eren moviments intermitents perquè rebroten en moments de crisi.

Malgrat aquests moviments considerats herètics, els moviments més importants i que millor es poden estudiar són els que constitueixen la crítica filosòfica-teològica a l’Església. Des d’inicis del segle XIV s’actualitza la idea imperial a teoria política, el dret natural de les monarquies, com a garantia de pau i equilibri. Els humanistes recullen aquestes idees i les exposen en les seves obres. Destaquen diversos autors.

Dante Alighieri (1265), en la seva obra De monarchia (1310), sintetitza l’aspiració a una unitat política (davant la fragmentació italiana) ia establir unes relacions equilibrades entre l’Estat i l’Església. En aquesta obra destaquen tres principis:

Al  1329 el llibre serà cremat.

Marsili de Pàdua (1280) recollirà les idees de Dante. En la seva obra Defensor Pacis formula nítidament la separació Església-Estat a favor d’aquest. Els seus arguments, clarament humanistes, són contundents: l’Església s’ha de subordinar a l’Estat ja que aquest és l’organisme encarregat d’assegurar les necessitats materials de l’home. L’autor s’inspirava en un model: l’emperador alemany. Marsilio serà declarat heretge i es refugiarà a la Cort Imperial.

Guillem d’Occam (1290-1348) va recollir en part les propostes anteriors, i va afegir a la seva crítica la denúncia de les riqueses del Papat. A més, va negar que tingués poder temporal. L’important, deia, eren les obres i la fe. Serà declarat heretge i es refugiarà a la Cort Imperial.

Tot i aquests potents moviments de crítica la teocràcia pontifícia continuava tenint adeptes i defensors convençuts. Agostino Trioufo considerava que Déu atorgava el poder el Papa i l’Emperador havia de limitar-se a defensar-lo. El portuguès Álvaro Pelayo insistia en el caràcter sobrenatural de l’Església. D’altres, com Rodrigo Sánchez de Arévalo o Juan de Torquemada, anaven en la mateixa direcció. Tanmateix els fonaments de la teocràcia pontifícia comencen a ser discutits per filòsofs i teòlegs, als quals se sumaran humanistes com Lorenzo Valla, que va demostrar que la Donació de Constantí dels Estats Pontificis era falsa, cosa que representava un cop dur a la vessant polític de la Ciutat de Déu de Sant Agustí.

El moviment crític va tenir, en alguns casos, profundes repercussions socials. Alguns autors van inspirar revoltes de gran transcendència, com ara John Wycliffe. Va néixer en el si d’una família de la baixa noblesa entre 1324-30 i va morir el 1384. Es va formar i va exercir el seu magisteri a Oxford. La seva obra està marcada per dos esdeveniments polítics: la Guerra dels Cent Anys i el Papat d’Avinyó. La francofília del Papat d’Avinyó va suposar l’oposició anglesa, però l‘obra de Wycliffe va molt més enllà:

Una de les obres més rellevants de contingut polític de J. Wycliffe és De civili domini, on distingeix entre la sobirania (el dominium) que representa Déu, i la potestat referida a poder administratiu que Déu atorga directament a les autoritats civils (no a través del Papa). Per tant, el Papa no pot aspirar a un domini temporal universal (segueix la línia de secularització de Marsili de Pàdua i Guillem d’Occam). Segons Wycliff, l’autoritat civil pot desposseir dels seus beneficis als eclesiàstics si no obren bé (aquest pensament inspira la revolta anglesa de 1381). L’excomunió no es pot defensar i, per tant, no es pot practicar.

Totes aquestes idees de Wycliffe van ser rebutjades en 45 punts en el Concili de Constança. Les seves idees, però, van tenir una gran difusió: en els reformadors (sobretot en el anglicanisme), en les masses populars (John Ball), i fora del país, en especial a la nova universitat de Praga. Va ser la base filosòfica de Jan Hus i el moviment hussita.

Jan Hus cremat a la foguera, 1415

El moviment hussita
A la Baixa Edat Mitjana la regió de Bohèmia explotava intensivament les seves mines de plata, el que provocava una gran prosperitat econòmica. Però l’Església era propietària d’una tercera part de les terres. No obstant això el baix clergat era molt actiu i molt crític amb les reivindicacions que després seran recollides pels reformadors. La noblesa també estava molt dividida: l’alta estava molt germanitzada i la baixa molt identificada amb un naixent sentiment txec. També la població, tant urbana com rural, estava molt polaritzada. Hi havia una gran separació entre rics i pobres. D’aquests la meitat es podien considerar indigents de manera que eren un factor potencialment disposat a la revolta. A tot això cal afegir la llavor de la crítica i el desig de reformar l’Església.

Jan Hus es va formar a la Universitat de Praga, on va viure de prop la pugna entre germanisme i “nacionalisme” txec. Allà va conèixer i difondre l’obra de J. Wycliff. La condemna de l’obra de l’anglès va encendre els sentiments dels partidaris del moviment reformista. Es va iniciar llavors una forta tensió entre Hus i els seus deixebles amb la monarquia, l’alta jerarquia eclesiàstica i els sectors progermans de la universitat. En l’obra de Hus,el Concili de Constança va seleccionar 50 sentències que va considerar herètiques. Hus va ser detingut però al no retractar-se dels seus principis va ser condemnat a la foguera on va morir el maig de 1415. Poc després li va seguir el seu deixeble Jeroni de Praga. La mort de Hus va tenir unes repercussions socials extraordinàries. Va esclatar una revolta molt violenta, explosiva inicialment, i molt confusa. Es destaquen tres fases:

>> Anar al següent capítol

L'autor: Elliot Fernandez

Enllaç permanent: https://elliot.cat/el-cisma-occident/