Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

13. Els costos de la Guerra Civil a Catalunya

Les xifres de l’exili
Al febrer de 1939 es produeix l’entrada dels Nacionals (forma de definir els soldats de l’Exèrcit franquista) a Catalunya. La implantació del Nou Estat franquista s’ha de fer sobre un país durament castigat per la guerra. Les xifres són forces notables:

A partir de 1939 les víctimes republicanes van deixar d’existir. Les úniques víctimes passaren a ser les del bàndol franquista. Això el franquisme ho tindrà molt clar de forma immeditada. El franquisme té les seves víctimes i la resta no són res. La primera queixa política del govern espanyol al febrer de 1939 en relació al govern francès és una nota sobre el tracte que reben els presoners espanyols (del bàndol nacional). El franquisme és excloent en tot.

Durant la Guerra Civil moriran en combat al front entre 30.000 i 40.000 persones i es produiran 15.000 víctimes indirectes de la guerra: baixes per causa de la guerra, malalties, malnutrició.

Al 1939 prop de 100.000 catalans passen la frontera. El càlcul genèric dóna 1/3 de la població que surt cap a França seria de procedència catalana. Dels 460.000 exiliats a finals de 1939 haurien tornat a Espanya 300.000 persones. Molts són soldats rasos sense responsabilitats militars, altres són famílies arrossegades per la dinàmica de la guerra (civils provinents de llocs llunyans de Catalunya, que intenten tornar als seus punts d’origen) i retorn dels exiliats que no han trobat cap expectativa econòmica a França.

Camp de refugiats al sud de França, 1939

L’exili permanent es xifra en 160.000 persones, de les quals un nucli majoritari, 100.000 persones, s’estableixen definitivament a França.

Els militars que tornen a Espanya els esperen els camps de concentració franquistes. A partir d’aquí els pots passar:

  1. Que estiguin en edat militar i hagin de fer el servei militar (entre 3 i 4 anys).
  2. Els que arribin a un camp i no tinguin causes pendents i no estan en edat militar, si tenen un aval d’alguna persona d’ordre podran tornar al seu lloc d’origen.
  3. Els altres serà en funció del que et puguin posar: denúncia, presó, consell de guerra, ser afusellat…

Els camps de concentració franquistes funcionen com a caps de classificació. Tenint en compte la gran diversitat del personal present, no són camps estables. Tots estan a l’espera de ser reconduïts a un altre lloc. No es pot parlar de camps d’extermini. El sistema repressiu franquista està caracteritzat per l’arbitrarietat. Ningú que passa pel sistema repressiu gaudirà d’un procés objectiu. La base del retorn d’exiliats o bé són civils que han sortit amb la retirada sense tenir un convenciment clar de perquè havien fugit o bé són soldats rasos que no tenen consciència de ser responsables de res.

Repressió política i cultural: dels consells de guerra a les depuracions
El primer element va ser el control del territori. Es va dur a terme amb les unitats militars que són les encarregades de prendre posició i de recollir els soldats republicans que han quedat al seu abast. Amb aquestes unitats que avancen pel territori van les “Columnas de Orden Público”, de caràcter militar. Són les primeres responsables de recollir els presoners de guerra i identificar hipotètics enemics civils. Són els responsables de detenir els responsables polítics locals i els detindran.

Aquestes columnes venen auxiliades pel Servicio de Información e Investigación de Falange. Falange té un servei que durant la guerra, a la rereguarda franquista, ha anat elaborant llistes de responsables polítics a la zona republicana que han de ser detinguts de forma immediata. Funciona en paral·lel a les columnes de Orden Público. El servei de Falange també es responsabilitza de la confiscació i ocupació dels locals de partits polítics, sindicats i altres organitzacions del camp republicà. Tenen plànols de les grans ciutats on els hi han marcat els principals locals que han de ser ocupats. L’ocupació s’ha de fer per requisar tota la informació que després serà reciclada de cara a reforçar la repressió policial del nou estat franquista. És l’origen dels Papers de Salamanca. Aquesta documentació es porta al servei de recuperació documental a Salamanca on els papers són processats en clau policial per poder fer fitxes policials. La documentació servirà pel Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme, perquè disposi de fitxers propis per saber si han estat francmaçons o no. Si algú és acusat de ser francmaçó obligatòriament s’ha de preguntar a Salamanca per veure si consta als seus arxius.

Si l’Estat franquista hagués tingut més recursos econòmics i una bona burocràcia, el resultat de la repressió hagués estat enorme, però com no va ser així el sistema es va col·lapsar. Tot el personal detingut era traslladat a centres de detenció provisionals. Des d’aquests llocs eren traslladats als grans camps de l’interior d’Espanya a l’espera de ser classificats i identificats.

Què aporta l’Estat franquista?

Un codi de justícia militar que s’aplica per tot. Des de juliol de 1936 a la zona rebel qualsevol delicte susceptible de perjudicar l’Alzamiento Nacional passava a jurisdicció militar. D’entrada no es crea una jurisdicció nova sinó que tot passa per la justícia militar i tot va en funció del grau d’obstrucció de l’Alzamiento Nacional: des de formar part d’un grup que posa resistència a un escamot falangista a escoltar una ràdio republicana. La justícia militar és la columna vertebral de la repressió franquista, partint de la idea que qui s’ha rebel·lat és la República. Al 1936 es constitueix un grup de juristes que havien de dictaminar com la República havia estat una subversió de l’ordre polític natural d’Espanya. Calia adaptar el delicte a una realitat determinada de manera que s’entenia que la República havia estat un règim il·legítim nascut d’unes eleccions no constituents (havia nascut d’un cop de força al 1931) i ara els rebels únicament intentaven restablir l’ordre natural anterior a 1931. Per això qui s’oposés al cop de 1936 era una forma de rebel·lió. Era la “justícia al revés”.

Ramón Serraño Suñer, autor de la cèlebre frase “la justicia al revés” al costat de Himmler

L’aplicació de tot això es fa mitjançant consells de guerra sumaríssims, urgents i col·lectius. Es tracta de ser exemplars amb milers de presos que han de ser jutjats en el mínim de temps. Un consell de guerra podia arribar fer-se per a 10-12 persones a la vegada amb torns de matí i de tarda, consells amb els quals els inculpats arriben sense saber els càrrecs que se’ls imputen (poden ser càrrecs genèrics sense cap prova que els avalin). Disposen d’un advocat defensor militar que coneixen en el mateix consell de guerra. El consell es solucionava en una única vista. Es poden demanar penes d’entre 5-6 anys de presó i la pena de mort. A Barcelona el 1939 es van celebrar 1.100 consells de guerra. A Tarragona entre 1939-40 van haver 5.300 inculpats.

El sistema franquista anava més enllà dels consells de guerra. La jurisdicció militar era el pilar central del sistema repressiu, però al seu voltant es van anar teixint noves jurisdiccions. El sistema franquista tenia la vocació d’esdevenir un nou sistema. Amb aquesta voluntat un element important és eradicar tot allò que és vell i perniciós. Es tracta d’arrancar el tumor maligne que infectava Espanya.

No és només la repressió contra els caps de la República. La repressió ha de tenir una profunditat més àmplia. La nova Espanya no es pot permetre tenir en el sistema elements que han portat al desastre el país. La repressió es practica en tots els àmbits de l’activitat social del país. S’ha de fer neteja del cos polític. Liquidar el sistema democràtic, perseguir els quadres i netejar l’administració pública, l’ensenyament i tots els àmbits professionals que necessiten d’alguna forma de reconeixement per part de l’administració. Cal construir el nou projecte franquista sense la possibilitat que s’infiltri algun element perniciós. La voluntat és molt ambiciosa però la falta de recursos impedeix arribat tan lluny.

Al setembre de 1936, una vegada que la guerra es fa llarga, comencen les primeres mesures en el camp de la repressió:

  1. Depuració de l’administració pública en territoris ocupats pels rebels. La resta de funcionaris han de passar per la depuració.
  2. Organitzar la depuració en un àmbit sensible i delicat: l’educació (primària, secundària i universitat). L’educació és un àmbit prioritari pel projecte franquista. És per la via de l’educació que s’ha filtrat el discurs antiespanyol que ara ha de ser extirpat.

Al desembre de 1936 es crea la Comisión de Cultura y Enseñanza, encapçalada per José María Pemán. La Comissió deixa anar les primeres instruccions per la depuració: anar a l’arrel per deixar el territori vacunat. A partir d’aquí s’estableixen les comissions depuradores provincials, les quals passen a revisar d’ofici tots els expedients de tots els mestres de la província i en funció d’això decidiran les sancions. Hi haurà mestres que seran absolts, que superen netament la depuració, fins a professors que són traslladats obligatòriament dins i fora de la província (sanció molt utilitzada a Catalunya i Euskadi), amb la clara connotació de neutralitzar el “separatismo”. Hi haurà professors que rebran sancions econòmiques. Per últim hi haurà sancions professionals (inhabilitar el mestre per optar a càrrecs de responsabilitat o la separació definitiva d’aquells mestres amb sancions greus). Alguns mestres es refugiaran a l’ensenyament privat.

La depuració de docents a Catalunya (amb dades de Franscisco Morente) va ser la següent: el 100% dels mestres passen per la depuració. Del conjunt un 72,76% va superar la depuració (3.977 mestres) i un 27,24% va ser depurat amb algun tipus de sanció: 10,30% sancionat amb un trasllat forçós (563 mestres); 11,29% separats o inhabilitats definitivament (617 mestres); 4,04% sancionats temporalment (221 mestres).

El 10% dels alumnes per fer la carrera de mestres van ser expulsats. A l’Escola Normal de la Generalitat el 52% dels seus alumnes van ser expulsats. La depuració del magisteri té una vessant qualitativa de primer ordre: no només es destrueix el sistema educatiu català molt modern i avançat. La depuració d’aquests mestres més l’arribada de mestres forans representa una càrrega de profunditat que no és semblant a la resta del país. A Catalunya sempre hi ha un plus afegit en la repressió pel tema separatista.

Presos polítics en una pressó franquista

El codi de justícia militar castigava tota mena de delictes vinculats amb actituds contràries a l’Alzamiento Nacional. Castiga d’una forma determinada i té un camp limitat. El sistema repressiu franquista va molt més enllà del càstig penal. La repressió es converteix en un signe d’identitat bàsic, cal castigar l’enemic. Cal anar més enllà del càstig. I no només a l’àmbit polític i sindical. La voluntat de crear un Nou Estat implica una neteja general. Paral·lelament i des del setembre de 1936 s’obren dues vies més de repressió:

Les dates no són casuals. Es volia enviar un missatge a la ciutadania bastant clar: sobre les intencions del nou règim i sobre les capacitats del règim en aprofundir en la repressió. La repressió és un mecanisme fonamental en la construcció del nou règim. La violència no és resposta a la violència republicana. La repressió franquista és un element definitori del projecte franquista des dels seus orígens. No es mata a anarquistes, comunistes…. com a resposta als assassinats a la zona republicana. El primer nivell de repressió era l’eliminació de l’enemic. El segon nivell era la neteja ideològica, professional i social de l’enemic (depuracions).

Dos àmbits depuratius: l’àmbit ensenyament, on no es fa distinció entre el públic i el provat. Al públic afecta a tots els escalafons de l’ensenyament. I l’àmbit professional, amb un degoteig constant de decrets i de normes que fan referència a bona part de les activitats professionals que tenen una clara dimensió pública i social: metges, professors, periodistes, sanitaris, administració de justícia, jubilats, altres classes passives…

L’ altra cosa és l’aplicació retroactiva de les lleis. Es fa un ús gairebé quotidià de la retroactivitat de les lleis que obre una via infinita per a la repressió. Era un mecanisme antijurídic i contrari a les garanties jurídiques. La instrumentalització de la retroactivitat permet una arbitrarietat extraordinària al sistema franquista.En l’àmbit professional s’estableixen una sèrie de normes per les quals a partir de 1939 tothom ha de complir per poder continuar exercint la seva professió. Hi haurà diferents graduacions des de la inhabilitació per exercir càrrecs de responsabilitat a sancions econòmiques.

Consell de Guerra a Joan Comorera, líder del PSUC. Agost 1957

A Catalunya hi va haver sempre un plus afegit, element de més als grans arguments repressius. A més de liquidar el moviment obrer organitzat, a més d’il·legalitzar el sistema democràtic de partits, sempre hi havia l’afegit del separatisme (cultural i lingüístic i polític). Fins i tot la gent de La Lliga serien sospitosos d’haver flirtejat amb el separatisme. La batalla es dóna també en la territorial catalana de FET-JONS. Els falangistes acusen als carlistes de ser pseudo-separatistes. Aquest argument serà decisiu perquè Serrano Suñer optes pels “camisas viejas” a la direcció de FET-JONS Catalunya.

Depuració Universitat de Barcelona
Durant moltes dècades, des de 1830 a la II República, l‘UB havia estat com la resta d’universitats espanyoles: centres poc dotats, amb un nivell mediocre i amb poques inversions. La Universitat de Barcelona, única a Catalunya, vivia d’esquenes a la dinàmica dels sectors més avançats del país. Això explica que en les primeres dècades del segle XX a Catalunya van néixer dues institucions paral·leles a la universitat oficial que de seguida van ser vistes pels sectors catalanistes com una alternativa: Els Estudis Universitaris Catalans i l’Institut d’Estudis Catalans, fundat al 1907 com una institució d’alta ciència i cultura que un país sense estat es creava davant la manca d’interès del govern espanyol.

Vista de l’edifici de la Universitat amb gent i carros circulant (1915). Font: AFB

La Universitat de Barcelona va quedar al marge de la renovació científica i intel·lectual del país. Fins a la República l’activitat científica es fa fora de la universitat. Aquesta situació comença a canviar amb la II República quan el catalanisme en general i sobretot ERC i AC aposten obertament i aprofitant les afinitats amb els governs de Madrid per fer la gran modernització de l’UB. Mitjançant una llei al 1933 la Universitat de Barcelona passarà a tenir un règim autònom propi en el marc del sistema universitari espanyol on la màxima instància de govern va ser un patronat mixt Generalitat-Estat del qual en derivada el rector. D’aquest patronat la Universitat Autònoma de Barcelona es va poder beneficiar en dos camps: polític de professorat i adaptació dels plans d’estudis a les demandes del país.

Des de 1933 l’UAB té la capacitat de contractar professors nous o catedràtics d’altres universitats perquè s’incorporin a l’UB i així poder recuperar catedràtics catalans que exercien fora de Catalunya. L’altre mecanisme era la contractació de professionals de gran valor que mai havien tingut opció d’entrar a l’UB: Pompeu Fabra (catedràtic filologia catalana), Carles Riba (Clàssiques), Vicens Vives i Ferran Soldevila (Història), Lluís Nicolau d’Olwer (llengua i literatura llatines).

Pere Bosch Gimpera rector de la Universitat de Barcelona, 1936. Foto: Pérez de Rozas. Font: AFB

La universitat tindrà dos grans blocs de professorat: l’estatal (vells catedràtics) i del Patronat. Els plans d’estudis s’adaptaran a la realitat social del país, introduint estudis de les lletres catalanes, història de Catalunya…. Esforç notable per convertir l’UB en la universitat del país. Això genera múltiples tensions, sobretot en el tema de la llengua. L’UB es veurà directament afectada per la repressió post-1934. Al 1939 era evident que la Universitat de Barcelona tal com es va concebre al 1933 seria liquidada i depurada.

Matisos específics: la depuració del personal tindrà una afectació total sobre el personal contractat pel Patronat, perquè responia a un perfil catalanista. Es durà a terme la liquidació dels elements de llengua i docència sobre Catalunya. Al juliol de 1936 la Universitat Autònoma de Barcelona tenia 319 professors entre estatals i del Patronat. Al 1939 la situació era la següent: 61 professors es van exiliar i foren depurats. I 76 professors van ser depurats per dues vies: la via de la comissió depuradora de la Universitat (dirigida per Francisco Gómez del Campillo) o amb l’argument que no se’ls renovava el contracte.  En total 4 professors van ser empresonats.

Al 1939 dels 141 professors depurats, 50 van tenir un expedient de responsabilitats polítiques. Entre un 44 i un 50% de la plantilla de 1936 ha desaparegut de la universitat. L’UB era l’únic centre universitari de Catalunya que al 1939 desapareix la meitat de la plantilla, que era el sector més brillant de la universitat. El desmotatge de la universitat al 1939 té un preu no quantificable més enllà de les víctimes de la repressió. En camps com la filologia, la medicina…. els professors desapareixen totalment. En els plans d’estudis desapareix tot allò que fa referència a l’àmbit català. Tot queda liquidat: filologia catalana queda integrada en les “filologies romàniques”. Els estudiants del 1937-38 es trobaran que han de tornar a començar els seus estudis i es veuran obligats a fer unes declaracions jurades on han de declarar la seva bona actitud durant els anys de la guerra. A partir de 1939 l’UB es converteix en la universitat dels ex-combatientes, caídos por Dios…. que tindran preferència a la universitat. Universitat que rebrà personal acadèmic de fora de Catalunya o catalans que no havien accedit a l’UB republicana com Ferran Valls i Taberner, historiador de la generació de l’Institut, que serà captat.

L’ altra via de captació era a través de catedràtics forans que utilitzen l’UB com a trampolí per anar a Madrid. És l’exemple del doctor Martín Almagro (arqueòleg), amic de Bosch Gimpera. Arriba a la UB a dit, per ocupar la càtedra vacant de Bosch Gimpera i desmuntar en l’àmbit de l’arqueologia tota la tasca de Bosch Gimpera. Es farà càrrec del Museu d’Arqueologia de Catalunya, les excavacions d’Empúries, el servei d’Arqueologia de la Diputació…. Utilitzarà presos a les excavacions d’Empúries.

Realitat que s’adequa molt del que pensa el franquisme del país. Tota aquesta xarxa de repressió i desplegament del franquisme es fa sota la premissa “Ha llegado España”, que simbolitza la idea que Catalunya s’havia escapolit d’Espanya durant la II República.

Altres formes de repressió
Aquesta xarxa repressiva no s’acaba aquí. Arriba a totes les àrees i àmbits socials possibles amb una clara voluntat d’implicar el conjunt de la societat, amb la voluntat de tenir còmplices. Volien fer còmplices a altres sectors de la societat. S’incentiva que la gent denunciés i es farà que les diferents institucions s’impliquin en la repressió. Es demanava informes a la Guàrdia Civil, Policia, Alcaldes, Servei de Falange i la parròquia. Aquests eren els 5 informes que s’havien de demanar oficialment en tots els processos de repressió. Volien lligar totes les institucions a la repressió política. Delatar al veí serà un servei patriòtic.

En tot aquest conjunt l’última peça important és la Llei de Responsabilitats Polítiques (9 febrer 1939) que sistematitza totes les normes anteriors i les amplia. Recull tot allò que fa referència a les organitzacions sindicals i polítiques i fa un pas més: afegeix els particulars.

La Llei de Responsabilitats Polítiques facilita la repressió invisible. No hi ha judici, és un procediment que no té audiència pública i no té efectes penals (no contempla presó ni mort). Encara que no es digui res en veu alta, tothom sap qui ha rebut un consell de guerra. Les responsabilitats polítiques permeten un joc més flexible i sinistre a la dictadura. És una llei bàsicament recaptadora. Es defineix i s’aplica segons criteris polítics però té com a objectiu final la confiscació econòmica. Serà el mecanisme polític més important per fer pagar als vençuts el cost de la guerra, mitjançant sancions econòmiques o la confiscació total dels seus bens. Altra cosa és que es pugui dur a la pràctica. És una llei que consagra al seu articulat el principi de la retroactivitat: considerat actes que en el moment de la seva realització eren perfectament legals. Jugant d’aquesta manera es podia il·legalitzar qualsevol passat de qualsevol persona. La llei naixia d’una sèrie de decrets que afectaven a organitzacions polítiques i sindicals. Doble vessant: il·legalització i confiscació dels seus bens.

Amb la llei de Responsabilitats Polítiques de 1939 s’afegeixen els individus. Liquidades les persones jurídiques (organitzacions), la llei ara engloba persones, conductes individuals amb l’objectiu de posar en mans dels franquistes un conjunt de patrimonis que han quedat en mans de persones que per la seva conducta anti-espanyola d’una manera o d’altre han de pagar pel mal que han fet. “No es podia permetre que gent que s’havia escapat d’Espanya visqui a cos de rei a costa del que ha robat d’Espanya”. La llei estava pensada per això.

Alhora de fixar els seus continguts els juristes franquistes van jugar amb una flexibilitat notable. Van deixar les portes obertes perquè la llei fos aplicable a un conjunt molt ampli de la societat, fins i tot a sectors que mai haurien pensat que passarien per algun tipus de repressió.

Elements més importants:

  1. Declaració de responsabilitats polítiques a partir de l’octubre de 1934, considerant que l’inici contra la subversió de l’ordre natural d’Espanya es produeix a partir de l’octubre de 1934.
  2. Quines són les causes de responsabilitats polítiques? Escalafó de responsabilitats. De l’A a la P entra tot. Des d’haver estat diputat del Front Popular a les corts de 1936, haver tingut càrrecs de responsabilitat a la República o càrrecs en les organitzacions il·legalitzades o haver mostrat simpaties a favor del Front Popular. També serà objecte de repressió haver format part de la francmaçoneria, haver intervingut en els jurats populars després de 1936 o haver acceptat missions polítiques del Govern de la República.

Hi ha dues causes que són diferents al conjunt. Les causes M i N, de les quals la més significativa és la N: “haber salido de la zona roja al extranjero y no haberse incorporado a la zona nacional en dos meses”. És un apartat estrany perquè hi ha pocs republicans que se’ls pogués acusar d’això. No té unes víctimes molt clares però després permetrà estendre la repressió molt més enllà del bloc republicà. La llei es convertirà en un instrument de coacció magnífica per amenaçar a aquells sectors que han demostrat suport al franquisme però que es considera que no han donat el suport amb suficient entusiasme o sinceritat. És una forma d’advertir als sectors que no mostrin un suport real. Va dirigit a aquells obrers que han mostrat el seu penediment per haver participat en organitzacions sindicals o als burgesos que havien permès el joc revolucionari. A tots ells se’ls demana un suport infrangible al règim.

Aquest apartat permet deixar la porta oberta a un altre aspecte: als ajustos interns del règim. Petites baralles polítiques entre gent del règim als quals s’utilitzarà aquesta llei per passar comptes. En un estat on la denúncia no necessita de cap tipus de prova, s’arriba al punt de demanar des de l’administració que s’aturin les denúncies.

Tres tipus de sancions:

  1. Sancions d’activitat: inhabilitació per dur a terme una activitat concreta, sobretot per ocupar càrrecs de responsabilitat.
  2. Sancions restrictives de llibertat de moviment. Des del desterrament o les “limitatives de llibertat de residència”.
  3. Sancions econòmiques. Pot anar des d’una multa o la pèrdua dels béns propis.

No hi ha sancions penals, sinó que són sancions administratives, perfectament complementàries a les sancions del codi militar i les depuracions. La responsabilitat política s’aplica de forma automàtica a tots els condemnats en consell de guerra, independent a la pena que els correspongui. A tots els inculpats automàticament se’ls obrí un expedient de responsabilitat política. Es podia donar el fet d’estar jutjat per per tres tipus de jurisdiccions.

La Llei de Responsabilitats Polítiques pot demanar que a causa de la gravetat dels delictes que se’ls imputa als inculpats a què se li retiri la nacionalitat espanyola. A l’expedient de Joan Camorera (PSUC) en la seva sentència a més d’imposar-li les sancions més altes es fa constar que es demanarà al Govern que li retirin la nacionalitat.

Un cop organitzada l’estructura general de la llei, on s’insistirà és en l’àmbit de les sancions econòmiques:

Cas del doctor Joaquim Balcells, catedràtic de filologia de l’UB, home de dretes, que l’agost de 1936 marxa de Barcelona amenaçat per la FAI. Es refugia a Suïssa i mort l’octubre de 1936. Al 1940 se li obre un expedient de responsabilitat política perquè consta com a Secretari del Patronat de l’UAB i la primera gestió que haurà de fer la seva vídua serà demanar el certificat de defunció a l’ambaixada suïssa. Tot i el certificat l’expedient farà el seu recorregut.

Cas de Josep Sunyol i Garriga, membre d’ERC i president del FC Barcelona al 1936. L’agost de 1936 és afusellat per falangistes. Al 1940 se li obre un expedient de responsabilitats polítiques. El pintor Joaquim Mir serà acusat de coses que no contempla la llei.

La llei diu que tots els hereus d’un inculpat que es vulguin fer càrrec de la seva herència han de fer-se càrrec de la sanció imposada per la llei. Les responsabilitats polítiques eren un mecanisme extraordinari perquè permetia estendre la repressió a tots els nivells familiars. Per iniciar un expedient i acabar-lo no es necessitava la presència de l’inculpat. Hi podien haver expedients col·lectius i individuals.

La tramitació d’un expedient era molt senzilla. De forma automàtica les autoritats franquistes utilitzant funcionaris municipals s’han dedicat a elaborar llistes de càrrecs públics, republicans…. Aquests llistes són utilitzades per obrir els expedients que han de rebre els cinc informes oficials: Guàrdia Civil, Policia, Alcaldia, Falange i Parròquia. A partir d’aquí la llei contempla una sèrie de mecanismes que si s’haguessin acomplert hauria estat una llei de repressió d’abast extraordinària.

Si l’inculpat es trobava al seu lloc d’origen o a Barcelona havia de presentar en els següents 5 dies una declaració jurada dels seus béns. Tot això passa al Tribunal d’Ordre Públic que fa una proposta de sentència. Si la sentència és absolutòria el procés s’acaba aquí. L’amplitud de la repressió és extraordinària, per no parlar dels milers d’expedients que es van acumulant en altres zones del país. Això provoca el col·lapse general del sistema. Al 1945 s’haurà de liquidar la llei perquè el sistema de justícia és col·lapse.

Al 1941 hi ha 300.000 expedients de responsabilitats polítiques a tot Espanya, als que s’han de sumar els consells de guerra, els depuracions… Al 1942 s’haurà de fer una primera reforma de llei. En termes econòmics la llei és un autèntic fracàs. Més enllà de la dimensió confiscadora la llei tindrà un efecte dissuasiu extraordinari, per fer por. Que mitja dotzena de dirigents de La Lliga tinguin un expedient de responsabilitats polítiques és un mitjà extraordinari dissuasiu cap a un sector social que ha donat suport al franquisme però que sempre estarà sota sospita. Part de l’elit no acabarà d’integrar-se del tot a la dictadura.

Diu molt de la dictadura haver creat un sistema que permet controlar als seus. El primer governador civil de Barcelona utilitzà la llei per purgar elements propis del franquisme. La llei respon a les necessitats dels primers anys del règim. Una dictadura que necessita la màxima cohesió social per tirar endavant. Qualsevol individu corre el risc de caure en algunes de les jurisdiccions repressives que el règim ha teixit.

L’exemple més exemplar és el de Josep Maria Bosch Raspall, advocat, director general de La Caixa de Pensions. Entre 1939-41 ha d’afrontar:

  1. Un consell de guerra que li demana 12 anys de presó, acusat d’auxili a la rebel·lió militar per haver ajudat des del seu càrrec de director general de La Caixa als republicans.
  2. Un expedient de responsabilitats polítiques.
  3. Una depuració com a advocat a través del Col·legi d’Advocats de Barcelona.
  4. Una depuració pel seu càrrec de catedràtic de dret mercantil a l’UB.
  5. Una depuració per ser empleat de La Caixa.

A partir de 1945 la pressió d’aquest sistema cedirà una mica, introduint modificacions de la llei (supressió de la Llei de Responsabilitats Polítiques) o indults parcials. La flexibilització s’ha d’entendre des de l’òptica que el sistema repressiu va arribar al col·lapse i que era impossible mantenir el nivell de repressió que s’havia posat com a objectiu. L’estat franquista no tenia els mecanismes per dur a terme un procés repressiu tan ampli. A partir de 1945 es tendirà a un procés de selecció, on els dos focus principals seran: els militants comunistes: PCE, PSUC, POUM i els responsables de la lluita armada: Maquis. Per què?

  1. Perquè no es pot mantenir el sistema repressiu tan ampli.
  2. Perquè al 1945-46 ja no és tan necessari un mecanisme de repressió tan extens.
  3. Per un factor extern. Intent d’ajustar-se a un nou ordre mundial.

Al voltant de 1945 a més del fracàs de l’aplicació de la Llei de Responsabilitats Polítiques la depuració ja s’havia completat. Els elements que podien caure dins la Llei de Responsabilitats Polítiques ja havien entès bé el missatge. El règim anirà creant les seves pròpies lleis de punt final. Al 1961 es crea el Tribunal d’Ordre Públic. El règim va perpetuant el sistema repressiu adaptant-lo a les necessitats dels temps.

La xarxa immensa de 1939 era necessària per mantenir el màxim nivell de cohesió social. Després s’adaptarà a una realitat que ja és més cohesionada, perquè ja s’han castigat als republicans i perquè els sectors amenaçats ja han entès el missatge. A Catalunya quedava l’element de la llengua.

A Catalunya hi ha un element diferencial en relació al sistema repressiu que s’aplica al conjunt d’Espanya. En el cas català hi ha el tema de la llengua, que des de l’òptica democràtica era un element constitutiu d’una consciència nacional pròpia. Hi havia un interès especial per part del franquisme en revisar aquesta situació. Hi haurà una repressió en forma de càstig, represàlies i prohibicions, però el franquisme no es queda només en això. El franquisme juga dues cartes a la vegada:

El joc és bastant més complex que la simple llista de prohibicions. El franquisme no es vol quedar només amb la substitució de noms, sinó que omple de nous continguts el marc cultural. “Ha llegado España”, no només és repressió, sinó alguna cosa més.

Repressió al moviment obrer:
Confiscació de Solidaridad Obrera (òrgan de la CNT) i transformació en Solidaridad Nacional (òrgan oficial dels sindicalisme falangista). S’ha reprimit durament el que queda del moviment obrer (depuració laboral). La transformació de Solidaridad Obrera es realitza perquè el falangisme originari aspirava a substituir la cultura anarquista i atraure cap a la revolución nacional sindicalista alguns elements que no fossin defensors de la revolució sindicalista. Per això Solidaridad Nacional no perd de vista que és el continuador d’un cert esperit obrerista. És una operació molt poc visible, però forma part d’una operació més àmplia. A Joan Peiró li van oferir tenir un cert paper en el sindicalisme vertical per poder salvar-se de la condemna a mort.

Repressió cultural també significa la destrucció sistemàtica de totes les xarxes culturals obreristes, populars, catalanistes, preexistents a 1939. Desmuntatge sistemàtic de tota mena de centres d’entitats de caràcter popular i social, centres que han estat fonamentals en la construcció de la cultura popular. No només es tracta de prohibir els sindicats sinó de trencar els llaços de solidaritat que es van construir als anys anteriors. Trencar la sociabilitat obrera catalanista.

La repressió cultural no és només de classes benestants (editorials, mitjans…) també afecta a la cultura política del país. És absolutament interclassista. El sector republicà popular se’n du la part més grossa de la repressió, però el franquisme no té cap mania a utilitzar aquests sistemes de repressió contra els elements interns.

Element de matís: el franquisme té uns enemics de classe perfectament identificats, comunistes, catalanistes i anarquistes, però té un altre enemic molt menys visible, les esquerres burgeses (els elements significats de les classes mitges pro-republicanes) que genera un discurs d’una qualitat violenta molt notable. Cal tenir-ho present. Hi ha una gran literatura als anys 1945-48 sobre les esquerres burgeses i les seves complicitats en els moviments revolucionaris. En el perfil català de la repressió es tracta d’una operació molt pensada per eliminar la llengua catalana com un element de distinció en relació al projecte nacionalista espanyola que representa el franquisme i per tant liquidar un mercat de consum cultural específicament català i considerat com a no espanyol.

Mesures:

Es tracta d’eliminar aquells elements, com la llengua, que mitjançant la imposició del catalanisme polític havien fet impossible que a Catalunya s’expressés un autèntic i majoritari sentiment espanyol. El catalanisme polític i cultural havia actuat com un vernís sobre el conjunt de ciutadans que hauria impedit que la població catalana fos tan espanyola com a la resta. Es tractaria d’arrancar aquesta capa per tornar a reintegrar la societat catalana en l’espanyola: reespanyolitzar el país i a la vegada denunciar la falsedat del catalanisme en la mesura que l’autèntica espanyolitat ja contemplava les variants regionals espanyoles. Era acceptable una variant regional catalans empre que no impliqués la separació d’Espanya. Per això s’autoritza la ballada de sardanes sempre i quan no estigués corrompuda amb elements catalanistes, en la mesura que es desenvolupi en el marc d’una expressió regional de l’esperit espanyol. Mentre es desenvolupi un acte folklòric i regional seran acceptades les ballades de sardanes i la Passió d’Esparreguera en català.

Llarg catàleg de prohibicions i canvis en l’ús de la llengua:

En l’àmbit educatiu es produeix la liquidació del català com a llengua d’estudi. Depuració de les biblioteques públiques i privades: lingüística i ideològica. Es destruiran o reciclaran tots aquells llibres considerats perillosos: amplia literatura obrera, llibres en català, fons de reserva especial i algun episodi de crema pública de llibres (Lloret de Mar). S’aprofitarà per estendre en el mercat cultural del país llibres de doctrina falangista. A partir de 1942-43 després de la primera onada de repressió, la dictadura flexibilitzarà els seus criteris, no tant perquè s’hagi liberalitzat, sinó per l’evidència de que no té mitjans per mantenir la intensitat repressiva inicial i perquè comença a tenir indicis de que les propostes culturals alternatives no han acabat de consolidar-se.

En l’àmbit del periodisme és visible el fracàs de Solidaridad Nacional, diari creat al 1939 com la gran alternativa a la premsa barcelonina. Al 1945 la Falange reconeix que ha fracassat. Tira 100.000 exemplars perquè es reparteix entre l’administració pública però al 1946 entra en crisi i només tirarà 12.000 exemplars. Fracàs de l’opció falangista.

El que acaba sobrevivint són els diaris amb uns perfils ideològics grisos i capçaleres de tipus més híbrides, heterogènies, que reciclen elements anteriors a la guerra: La Vanguardia Espanyola, Revista Destino i Diario de Barcelona. A partir de 1945 el marge de tolerància pel que fa a l’edició en llengua catalana s’ha ampliat una mica sempre i quan la publicació en català faci referència a clàssics i tingui una difusió restringida. Més enllà d’això continua l’intervencionisme franquista, perquè la producció en llibres en català sigui massa cara perquè no resulti rentable.

A partir de 1945 ja no és el problema estrictament de repressió constant com el d’un problema d’obstaculitzar i dificultar una mínima recuperació social de la llengua catalana, sigui en l’àmbit que sigui. Hi ha un àmbit on el franquisme no cedirà mai: en els mitjans de comunicació (premsa diària). No permetrà l’aparició d’un diari en català mai. En català només s’editaran revistes molt especialitzades.

Capítol següent: La instal·lació del franquisme a Catalunya

L'autor: Elliot Fernandez