Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

Els referèndums populars són possibles a Espanya?

Protestes ciutadans davant el parlament islandès

Al 2008 Islàndia patí una important crisi econòmica que implicà el col·lapse dels tres principals bancs comercials del país després de tenir serioses dificultats per refinançar el seu deute a curt termini i un pànic bancari al Regne Unit. A finals de setembre d’aquell mateix any el banc Glitnir era nacionalitzat. Una setmana després, el control dels bancs Landsbanki i Glitnir va ser entregat als receptors designats per l’Autoritat de Supervisió Financera. Poc després, la mateixa organització declarà també la suspensió de pagaments del major banc d’Islàndia, Kaupthing. El 14 d’octubre es produí el crash total de la Borsa Islandesa, al desplomar-se un 77% en un sol dia, al perdre els 3 bancs privats pràcticament tot el seu valor a la borsa. La moneda es desplomà. El país es declarà en fallida. Al 2009 les protestes ciutadanes enfront al parlament van provocar la convocatòria anticipada d’eleccions i la dimissió del primer ministre Geir Haarde i de tot el seu govern en bloc. El país continuava en una pèssima situació econòmica. Mitjançant una llei es proposà la devolució del deute a Gran Bretanya i Holanda mitjançant el pagament de 3.500 milions d’euros, suma que pagarien totes les famílies islandeses mensualment durant els propers 15 anys al 5,5% d’interès. El poble islandès, que durant tants anys havia gaudit d’un nivell de vida envejable es va veure de sobte immers en una dura crisi econòmica i amb la dura càrrega d’haver de fer front al deute contret pels bancs. Això provocà una onada de manifestacions i concentracions pacífiques davant el parlament on es sol·licitava realitzar un referèndum per decidir si calia o no pagar el deute al Regne Unit i Holanda. Al gener de 2010, davant les pressions ciutadanes, el President d’Islàndia, Ólafur Ragnar Grímsson, es negà a ratificar la llei i anuncià la convocatòria del referèndum, que es celebraria al març amb el resultat del 93% dels vots en contra del pagament. La revolució islandesa aconseguia la seva victòria de forma pacífica. L’abril de 2011 es torna a consultar al poble mitjançant un referèndum per concedir ajudes al Banc Landsbank. El 60% dels votants van dir no al pagament. Mentrestant una comissió ciutadana es troba discutint la redacció de la futura constitució d’Islàndia. El resultat de tot plegat haurà estat un canvi total del sistema al petit país del nord.

Borut Pahor, primer ministre eslovè

A Eslovènia, el passat 5 de juny, es va celebrar un referèndum popular per decidir si s’acceptava la reforma de la llei de pensions. Eslovènia no es troba encara entre els països de la eurozona més afectats per la crisi i es recupera lentament de la recessió global, però el poble s’ha expressat amb un no rotund a les mesures d’ajustament amb les que pretenia el seu govern baixar el deute públic. El primer ministre Borut Pahor, del partit socialdemòcrata, ja ha anunciat que el rebuig al seu pla d’ajustament pressupostari suposarà unes despeses addicionals anuals de 300 milions d’euros i ha advertit que si Eslovènia no consolida les seves finances públiques, retallant el consum, el dèficit pressupostari i el deute, el país pot prendre el camí de Grècia i Portugal. Malgrat els anuncis catastròfiques del seu govern, el poble eslovè ha mostrat clarament que no està disposat a veure retallats els seus drets socials.

Itàlia és el darrer exemple d‘expressió democràtica popular. El cap de setmana passat el poble italià ha donat un amplíssim suport als 4 referèndums d’iniciativa popular celebrats per demanar: la suspensió de la llei del legítim impediment amb la que el primer ministre Silvio Berlusconi pretenia al·ludir la justícia; s’ha dit no als plans del govern per tornar a l’energia nuclear; s’ha rebutjat que l’aigua fos un negoci i que la gestió del sistema hídric estigués en mans privades. El camí dels promotors dels referèndums ha estat llarg i plens d’obstacles. Amb una majoria de televisions declaradament en contra d’aquestes iniciatives populars (televisions públiques i privades controlades pel primer ministre) i una premsa escrita que ha fet poc per explicar als italians el perquè calia anar a votar als referèndums, els milers de ciutadans que han donat suport a aquestes iniciatives han trobat en Internet el millor mitjà per expressar-se i d’arribar a la gent.

Moviment 15M

Els exemples d’aquests tres països (tots ells amb motivacions diferents), ens mostren que és possible fer canviar les polítiques dels governs de forma efectiva i clara: la democràcia directa expressada pel vot directe dels ciutadans. A Espanya són poques les veus que des del moviment del 15-M han proposat fer ús d’aquest mecanisme tan poderós per obligar als polítics a emprendre reformes radicals del sistema, per exemple en temes com: llei electoral, reducció de la despesa militar, sortida de la crisi, devolució dels diners públics prestats als bancs, etc. El moviment 15M ha despertat la indignació de milers d’espanyols. Era necessari. Ho aplaudeixo. S’ha d’agrair l’esforç de totes aquestes persones que durant les últimes setmanes han defensat que un altre sistema és possible. Hem d’estar orgullosos de tots els que han sortit a les places de tot el país per reclamar canvis, per mostrar el seu rebuig a l’actual sistema polític i per buscar solucions a la crisi econòmica i política que pateix Espanya i Catalunya des de fa tan de temps.

De les acampades han sortit moltes propostes. Propostes totes elles molt interessants i que s’han de tenir en compte. Però que se’n farà de totes aquestes propostes? Com s’articularà tot plegat perquè pugui transformar-se en una proposta de reforma política? La meva opinió és que això es pot fer de diverses formes:

La via del referèndum popular, que és la que ara mateix trobo més factible, seria la millor sortida al moviment de les acampades i el 15-M, que ara mateix necessita urgentment vies per reconduir tot plegat i donar-li aire fresc. Ara que les acampades més o menys han acabat, cal seguir treballant en noves vies. També cal recuperar l’esperit dels primers dies i apartar del moviment a tots aquells que només volen trencar-lo, dividir-lo, esmicolar-lo. Les acampades, com afirmava fa uns dies un article a Periodismo Humano, estan “atrapadas”. La meva proposta per transformar l’èxit de les acampades en un èxit polític és la democràcia directa, escoltar la veu del poble. Caldria doncs establir les prioritats i aprendre molt del que ha passat a Itàlia. Els referèndums populars són possibles a Espanya? Sens dubte que si. Cal però recompondre el moviment 15M i treballar molt dur per aconseguir els objectius.

Pd: Com a resposta als fets d’ahir davant el Parlament, són molt interessants les reflexions de Vicenç Navarro. Sobre el futur del moviment també es poden llegir les opinions de: Josep Maria Antentas i Esther Vivas i l’article d’Alberto Garzón Espinosa.

L'autor: Elliot Fernandez