Elliot Fernández

L’Església: una institució universal en l’ordre feudal

Publicat el: 18/10/2009 | Actualitzat el:

El període baix-medieval correspon amb la consolidació de l’Església com a institució universal. L’Església s’institucionalitzà. Molt important va ser l’aliança del poder amb l’Església (que pràcticament eren el mateix). L’Església ajudava a consolidar el poder del rei a través de la unció reial. Comprava patrimoni. Adquiria béns de persones en fallida. Es visqué un fort procés de cristianització de les comunitats.

La consolidació del poder de l’Església

L’Església es convertí en una part integral del poder feudal. Regulava tots els aspectes de la societat. En l’àmbit familiar, trencava les famílies solidàries àmplies i les substituir per les nuclears (nuclis reduïts que afavoria les possibilitats de concessió). També regulava l’activitat de l’aristocràcia, atorgant a les monarquies un caràcter sagrat (col·laboració indispensable). Són els segles de la pugna per l’hegemonia del poder entre l’Església i el poder reial. S’expandeixen per tot Europa els Odres militars, els feus monàstics…

Procés de formació de grans patrimonis eclesiàstics. L’Església administrava els béns dels pobles. Per fer-se amb aquests patrimonis no utilitzaven la violència, sinó la coacció (a través de la ideologia). L’Església obté immunitats, com per exemple la facultat de no haver de contribuir amb cap taxa o impost. Posseeix el monopoli cultural, a través de la redacció de documents i per tant de la preservació del saber.

A través de la jerarquització de la societat es construí el model feudal. El poble devia obediència cap a dues instàncies superiors. L’església s’expandeix pel territori a través de les províncies eclesiàstiques: procés de parroquialització, fenomen en paral·lel a la formació dels castells. Potenciació dels centres de culte i pelegrinatge. Iconologia.

La construcció de tot l’aparell ideològic cristià es potencia amb l’imaginari i la literatura. Es promou als voltants de l’any 1000 la idea del terror apocalíptic. Tot girava entorn la Santíssima Trinitat i els tres ordres: món harmònic, natural i equilibrat. Es tractava d’evitar tensions. L’imaginari medieval era un conjunt de símbols al servei del missatge que volia transmetre l’església. Tenia per objectiu persuadir la societat a favor la teoria dels tres ordres i de la seva immutabilitat.

En una època de grans violències, com es podia regular i vehicular l’agressivitat de la noblesa, qui tenia com a ofici la guerra? El Moviment de la Pau i Treva de Déu

L’objectiu era eliminar la violència que la noblesa exercia sobre els pagesos i l’església. Era un objectiu doble: preservar els patrimonis eclesiàstics i preservar els objectes que generaven la renda a l’església, els pagesos.

Com es podia aturar tota aquesta violència? a través del Moviment de Pau i Treva de Déu, que s’inicià l’any 989 en el Concili de Bisbes d’Aquitània a Charroux (Poitiers), on explícitament es va fer un condemna a la guerra privada i el pillatge. Als anys 1023 i 1027 es produeixen altres concilis. Són claus dues figures: el bisbe Oliva de Vic i el bisbe Berenguer de Delms.

La Pau i Treva de Déu

Durant el Sínode de Toluges es va acabar de perfilar aquest moviment. Als concilis assistien bisbes, senyors, clergat, burgesos i tractaven sobre la violència feudal.

Acords a que arriben a les Assemblees de Pau i Treva:

  • limitació temporal de l’ús de la violència física (Pau i Treva de Déu). Durant uns dies a la setmana estava prohibit l’ús de la violència. Amb els anys es van anar ampliant els dies que estava prohibit practicar la violència.
  • Es delimitava unes zones reservades per a la pau, com les Sagreres (lloc sagrat, coincideix amb els cementeris). La Sagrera es comptava amb 30 passes al voltant de les esglésies. La Sagrera com a espai d’immunitat. Són 30 passes entorn a l’església. Des de principis del XI es troben moltes. A la Sagrera hi havia el cementiri, la residència del senyor i la rectoria (cellers, graners, corrals…). Al ser un espai d’immunitat era segur i es convertirà en el magatzem de les collites.
  • Qui no complia la Pau de Déu rebia l’excomunió i quedaven absolutament marginats. No sempre les accions anaven dirigides contra nobles. S’ha documentat càstigs i disposicions d’alguns pagesos que assaltaven la sagrera. La Sagrera centralitza i acumula l’excedent pagès, facilita el control de la producció i facilita el càlcul del cobrament de la renda.

A partir d’aquest moment, com s’havia de canalitzar la violència? Calia buscar una alternativa. Convertir aquestes guerres en els militas crisit (soldats de Crist): les Croades (La Pau i Treva deriva cap a la croada. 1096 la primera)

Reforma pontifical de Roma o “Reforma Gregoriana”

La Reforma pontifical de Roma va ser un moviment de l’Església a partir del segle XI amb l’objectiu de renovar internament la institució i que durà com a mínim 1 segle. El més transcendental d’aquest moviment es va moure a l’entorn de la cúria pontifícia. Durant els segles XI es van succeir els següents papes: Nicolau II (1059-1061), Gregori VII (1073-1085) i Urbà II (inicia les Croades sobre Terra Santa). I al segle XII: Pasqual II i Calixt II (molt vinculat a Santiago de Compostel·la).

Gregori VII

Papa Gregori VII

Aquest moviment de reforma coincideix amb el procés de feudalització. Això no va ser una casualitat. Si va haver una reforma de l’Església va ser perquè era necessària. Per quin motiu? Des del segle X l’església havia caigut en una situació molt pejorativa. Els segles IX–X coincideixen amb la fragmentació de l’Imperi Carolingi. L’Església tenia necessitat d’adaptar-se al nou ordre social. El moviment de reforma no va ser altra cosa que la instauració i institucionalització de l’Església en el nou ordre feudal.

Que pretenia la Reforma? Dur a terme la reforma espiritual: necessitat de depurar un clergat que es considerava que havia caigut en la vulgaritat, quan havia de ser un exemple per la població. Una nova espiritualitat, exemplar. Trencar la dependència de l’Església respecte els prínceps laics. Pretén deslligar-se de la vinculació amb els estats (dimensió política). Imposar la primacia de Roma (dimensió jeràrquica).

Calia convertir Roma en la seu primària de l’Església. El Bisbat de Roma tindrà el poder per sobre dels altres. I el bisbe de Roma serà el papa. Per assolir els objectius proposats s’havia de fer públic l’abast del problema, visualitzar-lo. Per fer les depuracions necessàries i amb els mitjans a l’abast, per donar una imatge d’exemplaritat.

Reforma espiritual

Hi havia un relaxament del clergat i del conjunt de l’església. El nombre de clergues era insuficient. Era un clergat per interessos, escassament preparats, més preocupats per viure bé que no pas per la tasca pastoral. Les zones pastorals estaven poc cristianitzades. Els que predicaven ho feien sense exemplaritat. Dos problemes del clergat:

  • el milcolerisme: no conservar el celibat sacerdotal
  • i el nepotisme: concessió de càrrecs a parents.

A més hi ha una politització dels càrrecs eclesiàstics a través de la investidura laica (atorgament de càrrecs de l’església per part dels laics) i la simonia (compra-venda de càrrecs, a canvi de diners). Abbon De Flerury diu que el que pertany a Déu no hi ha res que es pugui vendre.

Un dels models que els va anar millor és el Monestir de Cluny a França, fundat el 909 per Guillem d’Aquitània. El primer abat fou Bernon. Aquest monestir va ser pres com a model de santedat, perquè van optar a la plena renúncia del món terrenal, renunciant als plaers terrenals a la vegada que feien proselitisme (per guanyar adaptes). Obeïen a unes regles: Regla de Sant Benet sobre la base de l’oració i el treball. Una cosa que s’admirava era la seva autonomia. No hi havia dependència respecte els poders polítics, l’únic vincle el tenien amb el papat. Organització completament jerarquitzada, reproduint els models feudals, en forma de piràmide (abat, prior….) i també amb la resta de monestirs dependents (casa mare i les seves filials).

Monestir de Sant Benet de Montserrat

Amb el tot el procés de reforma de l’església fins i tot hi hagué escriptors que elaboraven obres crítiques, com Pere Damià amb el seu “Liber Gomorranius” o el Cardenal Humbert i el seu “Ad Versus Simoniacus”. També es fan recopilatoris del dret, per buscar com poder reprimir les pràctiques abusives del clergat. Quan les lleis no contemplaven alguns càstigs, s’anaven afegint noves lleis, el que es coneix en la jurisprudència com a dret canònic. El més important fou el Decretum de Gracià.

També es feien sínodes, molt importants, com el Sínode de Sutri , un dels primers on es posà en relleu la problemàtica, celebrat entre els anys 1046-1047. A Sutri es va considerar la simonia com una heretgia. Totes les ordenacions, consagracions i sagraments fetes per un simoníac quedaven invalidades, ja que no estava inspirat en l’esperit sant.  Un segon, el Sínode de Roma (1059). Sínode on explícitament es prohibeix el casament i la vida en parella dels sacerdots. Com que no casar-se era un sacrifici es convertia en una virtut, que donava exemple.

El Sínode de Roma contenia la primera disposició sobre l’elecció del papa per part del Col·legi cardenalici. El papat intentarà posar aquests principis a totes les seus. Es van trobar que molts bisbes eren simoníacs. El problema era com Roma podia imposar aquests principis a la resta de seus. El papa va optar per instituir la figura clau del “Legat pontifici”, designat pel papa i que tenia més autoritat que qualsevol bisbe en un concili. Figura importantíssima.

Les resistències que es trobava Roma impedien desenvolupar aquestes reformes. Com es farà? Es crearan noves seus episcopals, ocupant territoris nous. Pren sentit la conquesta de Al-Andalus. El papa tindrà molts interessos en aquesta conquesta perquè hi posarà bisbes ja compromesos amb la Reforma. També es farà la gran conquesta cap a l’est a Alemanya amb l’excusa de cristianitzar els eslaus pagans. Mica en mica aquests principis s’aniran imposant. Es parla de restauració de les seus episcopals i la Reconquesta.

Dimensió política de la Reforma. La Querella de les investidures

La “Querella de les investidures” va ser un conflicte de gran violència entre el Papa i les monarquies europees, en especial amb l’Emperador germànic. La investidura laica serà vista com una decadència moral. El cas més espectacular fou la del Papa Formós, que va ser exhumat mort i jutjat en un judici post-mortem. Fou condemnat per simoníac. L’Emperador també podia posar i treure papes.

Del 1040 al 1059 hi van haver 5 papes diferents. Des de Roma s’intentà posar ordre, a través del Sínode de Roma de 1059. El papa Nicolau II impulsà un canvi transcendental quan es disposà que l’elecció papal corresponia al Col·legi Cardenalici i es recollí com a llei. Més tard s’anirà perfilant aquesta idea i en el Concili II es va dir que el papa seria escollit per 2/3 del Col·legi cardenalici. Per poder tenir autoritat sobre els prínceps laics l’Església va elaborar la noció de teocràcia (el poder de l’església sobre el laic). L’Església seria la responsable espiritual de l’emperador i per tant la investidura laica no tenia sentit. Això reproduí l’esquema de la “Ciutat de Déu” de Sant Agustí, on tot gira entorn “ànima superior al cos”.

Querella de les Investidures

Querella de les Investidures

Políticament com s’interpretava? Els poders temporals només eren legítims si es sotmetien al poder de Déu (relació senyor-vassall de l’ordre feudal). L’intèrpret de Déu és el papa. El problema aquí és qui és el senyor i qui el vassall. L’església serà el senyor i el poder laic el vassall. Punt culminant amb la redacció del “dictatus papae”. Aquest va ser el punt de partida de la guerra del conflicte d’Investidures.

El Conflicte de les investidures

Construcció de la noció de teocràcia: l’Església construeix un discurs en que pretenia adoptar el paper d’un senyor feudal. Qui estarà subordinat a l’Església serà l’Emperador i totes les restants monarquies. Coincideix amb Gregori VII com a Papa. Això crearà un gran conflicte. Gregori VII elaborà el “dictatus papae”, que contenia 27 punts molt breus però d’una contundència extraordinària.

El dictatus papae girava entorn tres grans eixos:

  • el Papa i les seves prerrogatives. Els seus privilegis.
  • La primacia i centralitat de l’església romana.
  • I la supremacia del poder espiritual.

El papa quedà lliure del judici terrenal i únicament era jutjat per Déu. Aquest document, i en especial, el punt que deia que el papa podia deposar l’emperador, creà un gran conflicte. S’iniciava la Querella de les Investidures. El papa podia lliurar els vassalls del senyor en cas d’excomunió. Si l’emperador era excomunicat automàticament els seus vassalls quedaven deslliurats. Difícilment podia l’emperador acceptar-ho. Això desembocà en un enfrontament armat.

1a Fase de la Querella de les Investidures (1075-1085)

Enfrontament entre Enric IV (emperador del Sacre Imperi Romanogermànic) i Gregori VII (papa). Enric IV va convocar un Sínode a Worms (ciutat imperial). Allà va intentar deposar el papa Gregori VII i el Papa excomunicà a l’Emperador. Això creà un gran impacte. Enric IV va demanar el perdó del papa i el papa li va dir que si volia el seu perdó l’anés a veure a Itàlia. L’emperador va accedir i després d’una llarga penitència va obtenir el perdó. Aquest perdó inicial no va suposar el cessament del conflicte que dóna lloc a la segona excomunió. Aquesta decisió de Gregori VII el va fer molt impopular. La successió de Gregori VII va ser per Urbà II (1088-1099), home culte i molt diplomàtic. Urbà II va refredar el conflicte amb l’emperador a través de la formulació definitiva de la idea de Croada, com un “alliberament” de la Terra Santa. Va convertir els exèrcits privats dels senyors en exèrcits de Déu i així els senyors podien desviar l’energia de lluita cap a els musulmans.

2a Fase

Amb la pressa de Jerusalem s’acabava la primera experiència de croada sobre Terra Santa. En els anys 1080-1090 es produeixen els primers atacs sobre altres poblacions: Zawila i al-Mahdia. Quan acaben les operacions militars i s’organitzava el territori conquerit es va iniciar la segona fase del conflicte de les Investidures. Després d’Urbà II el succeeix Pasqual II, un reformar molt testarrut. Enric V era el nou emperador, fill d’Enric IV. Es produeix un segon enfrontament amb accions militar de gran envergadura. Enric V va estar a punt d’obligar al papa a eliminar les seves prerrogatives. Al 1122 s’arribà a un acord al Concordat de Worms.

En aquell moment el papa va a passar a ser Calixt II, un papa molt vinculat a la península Ibèrica. L’acord es plasmava en dos documents i suposava: que el papa atorgava una butlla pontifícia a l’Emperador i l’Emperador es desvinculava d’una sèrie drets que tenia. Enric V reconeixia que l’elecció del pontífex era responsabilitat del Col·legi Cardenalici. Per últim, la investidura per part de l’Emperador es faria únicament per la concessió de béns terrenals. Els bisbes havien de prestar jurament pels bens terrenals. L’acord recollia els principis de la “Ciutat de Déu” de Sant Agustí i la idea de Iu de Chartres de la cura spirituales i la cura temporalis. Al 1123 es produeix la convocatòria d’un dels grans concilis medievals, el Concili Ecumènic I de Laterà. En aquest concili es ratifica el Tractat de Worms. Això suposà el triomf de l’Església. L’hegemonia passava a l’Església.

Reforma Gregoriana: primacia de Roma enfront les altres Esglésies

Aquesta centralització de l’Església a Roma passava per desenvolupar els preceptes de la Reforma: unificar criteris amb les diferents esglésies territorials. Al 1054 el patriarca de Constantinoble, Miquel Cerulari, havia protagonitzat un moviment per desvincular-se de Roma: ruptura de l’església de Constantinoble. El Cisma d’Orient, que dóna origen a l’Església Ortodoxa, va ser la primera gran ruptura de la cristiandat. El motiu vingué donat per una qüestió de jerarquies. Bizanci no acceptava la supremacia de Roma.

L’objectiu de Roma era de lligar i controlar totes les esglésies territorials. Es tractaria d’unificar totes les esglésies. Volien treballar a partir del Concili de Nicea (misses, pregaries, sagraments, devocions…). Roma volia el sosteniment de l’Església. Assegurar les contribucions fixes: delmes, les primícies… l’enriquiment de la institució sempre portava associada el relaxament amb els principis morals.

A la vegada van sorgir moviments crítics amb l’Església, que volien tornar als orígens. Retreuen la riquesa i la jerarquia de l’Església. L’Església de Roma reaccionà buidant de contingut aquests moviments i atraient-los. I si no els era possible, els convertien en herètics i els perseguien. En el Concili Laterà I es va instaurar el Tribunal Eclesiàstic de la Santa Inquisició per perseguir l’heretgia. L’Església anava sobretot en contra dels càtars.

Moviments de reforma acceptats: El moviment cistercenc, nascut al monestir de Citeaux i les ordes mendicants, centrades a les ciutats (especialitzats en el intercanvi dels donatius) van ser dos dels moviments crítics dins l’Església que es van acceptar.

Els moviments no acceptats (herètics) eren: el moviment Patària de Milà, de caire mil·lenarista (doctrina molt difosa entre els primers cristians que defensaven que un cop vençut l’anticrist, Jesucrist reapareixeria amb els justos ressuscitats per portar a la Terra un regne de pau que hauria de durar mil anys abans del judici final), els Valdesos (centrat a Marsella al segle XII) i el Catarisme, d’arrel oriental situat a Occitània. Era el més radicals (reivindicacions de pobresa, etc.).

L’expansió de l’ordre feudal per conquesta: Les Croades i els seus efectes

El moviment de les Croades es produeix en els anys centrals de l’Edat Mitjana (1095-1291). Malgrat tot, abans de 1095 es produeixen algunes expedicions que ja tenen forma de croada. Les Croades eren intervencions dels exèrcits cristians sobre Terra Santa.

Què definia la paraula croada? les miles Cristis (soldats de Crist). Aquests soldats de Crist no es començarien a utilitzar fins ben entrat el segle XII, quan l’esperit inicial de la croada havia començat a decaure.

Què eren les croades? Expedicions militars de la noblesa feudal europea inspirada i promogudes per l’Església (específicament el Papat) amb l’objectiu de conquerir els territoris musulmans, preferentment Terra Santa, però sense excloure altres objectius, per exemple el nord d’Àfrica: Egipte, Tunísia; al-Andalus. A vegades tenien altres objectius, com Bizanci, sobre els càtars d’Occitània i també algunes de les expedicions des de l’Imperi alemany a terres eslaves. Al segle XV van adquirir forma de croada l’Imperi alemany contra l’aixecament dels vaites.

S’han de consideres dues dimensions: l’Església com a incitadora del moviment, a través de la predicació. La butlla papal, a través dels sermons dels capellans… Extensió dels beneficis espirituals. Tot aquell que vagi a la croada resten sota la protecció de l’església.

I la noblesa com a braç executora de la croada. Destaca el caràcter ecumènic, del conjunt de la cristiandat. No són tropes que pertanyen a un territori sinó de tot arreu: els soldats de Crist.

Setge d'Acre, 1189-1191

Setge d’Acre, 1189-1191 durant la tercera croada a Terra Santa

Quines són les causes de les Croades? O millor dit, les excuses per justificar-la? Per una banda les causes demogràfiques. Es parla de saturació demogràfica del centre europeu. Aquesta justificació no s’aguanta per enlloc. No hi ha cap excedent demogràfic. Un altre justificació fou la lluita contra la pirateria musulmana (aquí es confon pirateria per interessos comercials). Fins al segle XI hi ha una absoluta hegemonia del comerç musulmà). Per últim hi ha el motiu espiritual (dificultats que posaven les autoritats musulmanes als peregrins. Terra Santa era una d’aquestes zones. En general aquestes relacions no van ser dolentes. No hi havia una política adversa davant la peregrinació).

Aquestes no eren causes convincents per iniciar un moviment de croada. En realitat s’ha de veure la croada com alliberamentLa predicació de la croada portava grans devocions populars. Al 1212-1213 es produeix una croada amb nens. Manifestacions del poder i control de l’església en la societat.

Entre les raons autèntiques de les Croades hi haurà una síntesi d’interessos de l’Església i la noblesa. D’entrada el paper de l’Església serà molt important. La croada es planteja en el context que impulsa la nova espiritualitat de la Reforma gregoriana. És una alternativa a la Pau i Treva de Déu en la mesura que prohibeix lluitar entre cristians, implica minimitzar la violència entre cristians.

A partir de la prohibició de la violència nobiliària cap a pagesos i membres de l’Església, cap a on es projectarà la violència? Cap a fora. L’activitat guerrera esdevé una causa espiritual. S’arribà a sacralitzar. Tingué fins i tot una simbologia, que recull aquest esperit: convertir la creu amb l’espasa. I l’altre, la cerimònia d’armar cavaller, que fins que no fa el jurament amb l’espassa i les escriptures, fent la vetlla de les armes no podia ser cavaller. Era una mena de cerimònia d’ordenació sacerdotal. La cavalleria esdevé un ordre sagrat.

Veurem en aquest període la formació dels Ordes militars: monjos guerrers que tenen el seu origen a Terra Santa. Amb una doble funció: ordes religiosos i militars. L’Orde del Temple o templers (monjos que feien la guàrdia del temple de Jerusalem). L’Orde de l’Hospital o hospitalaris (donaven acolliment als pelegrins). L’Orde de Sant Joan de Jerusalem (o de Malta, menys rellevància tenien l’orde de Sant Sepulcre). Aquests ordes militars s’havien de finançar. Enviaven els monjos cap aquí i feien proselitisme. Creaven una “encomienda” – comanda per rebre els béns. Tota l’Europa cristiana s’anirà omplint d’ordes militars de Terra Santa. A finals del segle XIII van desaparèixer. Els templers van ser eliminats. Els béns patrimonials van passar a l’orde dels Hospitals.

Com actuaven els cristians a les Croades? Un cop conquerit el territori, allà on quedava població musulmana es convertia en “mudèjar”. Se li respecten certs prerrogatives. Poden mantenir els cultes molt limitats. Sempre seran supeditats al poder cristià feudal. De mica en mica totes les pautes de la societat musulmana es van perdent. Arribarà un moment en què els mudèjars passaran a ser moriscos (mudèjars batejats). Finalment se’ls expulsarà, durant el regnat de Felip III (1509-1511).

L’aristocràcia local era el braç executor. En la mesura que les Croades adquireixin una amplitud important i la participació de l’aristocràcia local era massiva, trobarem la primera expansió d’Europa. Primera gran experiència d’expansió cap a fora i primer precedent d’hegemonia d’Europa en el món.

Què era el que impulsava a aquesta expansió? En un moment determinat es produeix una mena de bloqueig de l’ordre feudal, produït per l’augment d’efectius de la pròpia noblesa i la impossibilitat d’obtenir més rendes (s’ha arribat al sostre de rendes). Les monarquies acostumaven a premiar els serveis de les persones que estaven per sota. Per altra banda estaven les lleis de primogenitura. El patrimoni es reservava per un sol dels fills. L’única manera de fer patrimoni era la conquesta, allà on fos. Es produeix la diàspora aristocràtica. El procés de conquesta era l’alternativa real única que ens permetria obtenir patrimoni, es tractava de buscar recursos.

Les Croades van ser concebudes com un procés de desbloqueig de l’ordre feudal, quan a l’interior ja no es podia obtenir més renda feudal. L’única alternativa per aconseguir patrimoni no era altre que anar a aconseguir territoris a la conquesta: lluitar com a exèrcits de la cristiandat.

La participació de l’aristocràcia a les Croades forma part de la “diàspora aristocràtica”. Les croades regeneren l’ordre feudal. A mesura que es conquisten territoris es va copiant l’ordre feudal dels territoris de procedència: reproducció del feudalisme. A banda de regenerar el sistema, rejoveneix el grup que protagonitza aquesta acció. Les Croades van ser l’instrument que permeté desbloquejar el sistema, que segurament hauria portat a conflictes interns per la captura de renda. Les croades foren una síntesi d’interessos: de l’Església i de l’aristocràcia

Interessos mercantils en les Croades

La burgesia urbana tenia molts interessos. A través de les rutes comercials arribaven de l’Orient articles de luxe. Aquest comerç pel mediterrani fins el segle XI estava en mans musulmanes. L’interès de la burgesia europea estava en canviar això i ocupar-se ells mateixos d’aquesta activitat comercial. Volien ser ells els encarregats dels productes orientals de luxe com les sedes, teixits, espècies…. la intenció era fer ostentació de la riquesa.

La burgesia urbana intentarà controlar aquest comerç. Com intervenen a la croada aquestes ciutats? Proporcionant mitjans materials: naus, vaixells… pel transport dels croats o reclutant gent perquè esdevingués de l’exèrcit i fent aportacions financeres. Gènova tindrà un paper fonamental a la primera croada i Venècia a la quarta.

Un altra paper important fou el realitzat per les emergents monarquies feudals. Les monarquies feudals van agafar un paper més rellevant. Quins interessos tenien aquestes monarquies feudals? El fet de ser un rei que portava combatents a la croada era molt important. Anar a la croada volia dir consolidar la seva posició. Però també aportava beneficis materials, terres, rendes…. a partir de la segona croada seran les monarquies les que portaran el pes. S’ha demostrat que la intervenció militar va fracassar. Els objectius últims de conquerir territori a la llarga fracassaran. Terra Santa va ser l’únic lloc que no va ser colonitzat per la cristiandat. No hi va haver un moviment de desplaçament de colons de forma continuada. Així no es va poder alterar el cicle local dels conreus, la societat. No hi va haver substitució de població.

Van ser positives les Croades per a la població pagesa?

Cal plantejar, llevat a Terra Santa, fins a quin punt podia millorar la situació de la pagesia amb les croades. Sabem que hi havia incentius per la colonització de noves terres. La gent difícilment abandonava el seu lloc de residencia, a no ser que l’oferissin unes perspectives de vida millor. Els Senyors feudals oferien avantatges: terres, beneficis fiscals, a tots aquells que anessin a colonitzar les terres conquerides.

La situació dels pagesos que van quedar-se en territori propi va millorar? Hi haurà senyors feudals que van afluixar la pressió cap a la pagesia perquè es quedessin allà. Documents poblacionals: les Cartes de població (incentius per promocionar la conquesta) i Cartes de franquesa (no marxen, perquè els senyors francs els enfranquiran, milloraran la seva situació). Això no farà millorar la situació dels pagesos. Els senyors feudals imposaran als seus serfs imposicions molt dures perquè no abandonin la seva terra: pagesos de remença. Passarà a ser un dels “mals usos”, al que se l’haurà d’afegir el dret al maltractament. La remença permetia evitar la fugida dels pagesos cap a les noves zones conquerides.

El desplegament militar del Moviment de les croades fou molt espectacular. El procés s’iniciava amb la predicació. Aquests sermons despertaven una fervor popular impressionant. Es manifestava sobretot al principi. Aquest enfervoriment derivava cap a situacions d’un fanatisme extraordinari: es produeixen una quantitat de brots antisemites, sobretot a Alemanya. Com es podien mantenir les tropes durant el desplegament? Per allà on passaven les tropes era una autèntica destrucció. Vivien sobre el terreny, al dia a dia. Paper central de Constantinoble (part central de Bizanci) en les croades. Constantinoble s’encarregà de la recepció de les tropes, el seu manteniment i el transport.

Conjuntura geopolítica de la 1a croada

A mitjans del segle XI l’Imperi Bizantí es trobava sotmès a una doble amenaça: els normands que s’havien instal·lat al sud d’Itàlia i en segon lloc els turcs de l’Imperi Seljúcida, que havien anat avançat.

Cap al 1060 tingué lloc l’ocupació d’Armènia per part dels turcs. Des d’aquí comencen a penetrar a l’Àsia Menor. Al 1071 es produeix l’enfrontament entre turcs i bizantins a la Batalla de Manazkert. Els turcs derroten als bizantins. Es començava a formalitzar els primers assentaments a l’Àsia Menor. Al 1078 es constitueix el Sultanat Seljúcida de Rüm. Rüm era el nom que els musulmans posaven als cristians. Des d’aquest nucli inicial es va ocupant tota la regió, direcció cap a l’Àsia Menor, com també cap a Síria i Jerusalem. Finalment van ocupar tota la regió. És en aquest context quan l’emperador de Bizanci, Aleix I, decidí demanar ajuda a Occident. Aquest va ser el pretext per una intervenció militar per reintegrar l’església ortodoxa a la romana. La idea per part d’occident era defensar els cristians de Terra Santa, alliberar el Sant Sepulcre. Al 1095 es predicà la primera croada, per part d’Urbà II. Es posava en marxa la maquinària militar.

Primera croada (1095 – 1099)

Mapa de la primera croada

Mapa de la primera croada

A la primera croada no van participar els reis sinó els senyors feudals. Essència pura de la croada. Van participar guerrers de tota l’Europa feudal: francesos (entre ells el germà del rei, Hug de Vermandois), flamencs, saxons (Godofreu de Bouillon), normands (Bohemund i Tancret de Tarent), així com d’altres occidentals. Esperit de predicació papal, ecumenisme. Els senyors feudals es llencen a la croada i a l’arribar a Constantinoble, al 1096, Aleix I, aconsegueix que cada un dels caps militars li jurin fidelitat, excepte Bohemund. I aconsegueix el compromís de devolució dels territoris conquerits. A canvi d’obtenir el transport de les tropes i el manteniment (alimentació), la intendència. El compromís de devolució de territoris no es va complir excepte la ciutat de Nicea.

Al 1099 es produeix la pressa de Jerusalem, amb un saqueig impressionant. Es van constituir els diferents Regnes llatins de Palestina:

  • el Principat de Antiuio,
  • el Comtat de Trípoli,
  • el Comtat d’Edesa
  • i el Regne de Jerusalem.

Van establir dues zones de marca: Marca d’Armènia i la Senyoria de Transjordània.

La primera croada representava la primera intromissió als territoris musulmans i atacava justament al cor del món islàmic. A partir d’aquí es va ocupar una franja de territori molt estreta. No es va passar de les muntanyes. Damasc no va ser mai conquerida.  Aquest espai es va dividir en 4 estats llatins i dues marques de defensa.

Es va caracteritzar per la seva inestabilitat i les desavinences entre els prínceps cristians. No hi va haver una transferència de colons cristians cap a aquestes terres. El domini cristià a Terra Santa va ser un domini polític: sotmetiment de les persones musulmanes ja existents allà, sense transformar els cicles productius i socials existents allà. El domini croat es va limitar a ser un domini polític de control, però sense produir una ruptura amb la societat anterior. Es fàcil entendre que els musulmans veïns intentessin reconquerir territoris. Al 1146 es produeix la recuperació dels territoris del comtat d’Edesa que donarà peu a la segona croada. El Papa Eugeni III emet la butlla papal al 1148. Hi ha una novetat: ja hi ha intervencions dels primers monarques. Va ser un fracàs.

Segona croada (1147-1149)

Mapa segona Croada

Mapa segona Croada

Destacaments croats a al-Andalus: Lisboa, Faro, Almeria, Tortosa. Molts croats van decidir quedar-se a la península, a Tortosa. Els dos reis van intentar després refer les aliances i atacar Damasc però van fracassar. No es va aconseguir res en dos anys. Amb el fracàs de la segona croada, el 1187 es conquesta Jerusalem. Però cau sota domini els musulmans de nou, donant lloc a la tercera croada, predicada per Climent III. Guido de Monferro serà la primera persona que hi dóna suport. Organitza la defensa de Tir.

Tercera croada (1189-1192)

Mapa tercera croada

Mapa tercera croada

Hi participen els reis: Ricard Cor de Lleó (Anglaterra), Frederic Barba-Roja (Alemanya) i Felip l’August (França). Hi haurà disputes per la direcció de la croada. Frederic Barba-Roja mort al riu Salaf ofegat. El succeeix Enric VI. Ricard Cor de Lleó va conquerir San Joan d’Acre i va obtenir permís perquè els pelegrins poguessin anar a Jerusalem. Com que la màxima pressió del poder musulmà venia d’Egipte, el papa predica croada: la quarta croada.

Quarta croada (1202-1204)

Mapa quarta croada

Mapa quarta croada

Paper fonamental de la ciutat de Venècia. Venècia va cedir les naus per transportar l’exèrcit i tota la logística que implicava, a canvi d’ocupar una sèrie de ciutats de la costa de l’Adriàtic: Zara. La croada es va desviar. Enlloc d’anar cap a Egipte va acabar a Bizanci. La historiografia encara no ho té clar el motiu. Hipòtesis: Interessos religiosos de Roma per reintegrar Bizanci a la jerarquia romana.

Interès comercial de Venècia, per monopolitzar el comerç. Un canvi dinàstic violent anterior provocà que la dinastia derrotada col·labori amb els croats. 1204: cau la ciutat de Constantinoble: saqueig indiscriminat. Formació de l’Imperi llatí de Constantinoble, instal·lat durant gairebé 60 anys 1204-1261, quan una nova dinastia encapçalada per Miquel Paleòleg, recupera el poder. Dinastia d’origen grec. 1229: tornen a conquerir Jerusalem els cristians: 6a croada. 1244: els musulmans tornen a reconquerir Jerusalem. Al final el moviment croat resultarà fracassat. No es va consolidar l’ocupació territorial de la 1a croada.

Al 1241 es perd l’últim reducte cristià. Els beneficis cristians van ser el control marítim. Significà la primera ruptura a l’hegemonia musulmana. A partir d’aquell moment el mar mediterrani va passar a ser feudal, cristià.


Cursos història

  1. Roma: un Imperi en decadència
  2. L’Imperi, cristià. La fi de l’Imperi Romà d’Occident
  3. Després de l’Imperi: els nous estats a l’Europa occidental
  4. La constitució de l’Estat islàmic
  5. Pràctiques agràries i alimentació pagesa abans dels feudals
  6. L’Imperi Carolingi. Auge i descomposició
  7. La gènesi de l’ordre feudal: les institucions i les relacions feudovassallàtiques
  8. L’Església: una institució universal. L’expansió de l’ordre feudal per conquesta
  9. Les monarquies feudals: institucions i òrgans de govern
  10. Les ciutats medievals en el feudalisme. Comerç. Els gremis. El patriciat urbà
  11. La qüestió del “creixement medieval” (segles XI-XIII) i els seus límits
  12. Els primers símptomes de la desacceleració baix-medieval
  13. La Guerra dels Cent Anys
  14. Efectes econòmics i socials de la crisi baix-medieval al camp i la ciutat
  15. Conflictivitat social al camp. Desequilibris a la societat urbana
  16. El Cisma d’Occident. Les monarquies autoritàries i les transformacions de l’Estat
  17. Bibliografia Història Medieval
Autor: Elliot Fernandez
Creative Commons

Tots els continguts es publiquen sota llicència Creative Commons. Sou lliure de: compartir i adaptar el material en qualsevol mitjà i format, distribuir i comunicar públicament l'obra i fer-ne obres derivades sempre i quan no se'n faci un ús comercial.

Web realizada per HispanTIC