Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

8. L’Església: una institució universal en l’ordre feudal

Anys de consolidació de l’Església. Església dins d’una vessant institucional. Aliança del poder amb l’Església (pràcticament són el mateix). L’Església ajuda a consolidar el poder del rei a través de la unció reial Compra patrimoni. Adquireix béns de persones en fallida. Procés de cristianització de les comunitats. Trencar les famílies solidaries i les substitueix per les nuclears (com més reduïdes són les famílies més possibilitats de concessió). Regula l’activitat de l’aristocràcia., que els atorga als monarques un caràcter sagrat (col·laboració indispensable). Pugna per l’hegemonia del poder entre l’Església i el poder reial.L’Església com a part integral del poder feudal. Odres militars, feus monàstics…Formació de patrimonis, en constant creixement. L’Església administra els béns dels pobles. No utilitzen la violència, sinó la coacció (ideologia). Obté immunitats, facultat de no haver de contribuït amb cap taxa. Posseeix el monopoli cultural, a través de la redacció de documents. Preservació del saber. A través de la jerarquització, es construeix el model feudal. Obediència cap a dues instàncies superiors. Reflex territorial a través de les províncies eclesiàstiques: procés de parroquialització, fenomen en paral·lel a la formació dels castells.  Potenciació dels centres de culte i pelegrinatge. Iconologia. Construcció de tot l’aparell ideològic, que es potencia amb l’imaginari i la literatura. Any 1000, terror apocalíptic. Tot gira entorn la Santíssima Trinitat i els tres ordres: món harmònic, natural i equilibrat. Es tracta d’evitar tensions. L’imaginari medieval era un conjunt de símbols al servei del missatge que volia transmetre l’església. Té per objectiu persuadir la societat de la teoria dels tres ordres i de la seva immutabilitat.

La Pau i la Treva

Com es pot regular i vehicular l’agressivitat de la noblesa, qui té com a ofici la guerra?
S’havia d’eliminar la violència sobre els pagesos i l’església. L’objectiu de l’Església és doble: preservar els seus patrimonis i preservar els objectes que generaven la renda a l’església, els pagesos. Com es podia aturar tota aquesta violència? a través del Moviment de Pau i Treva de Déu, que s’inicia l’any 989 amb el Concili Provincial de Charroux, on explícitament es fa un condemna a la guerra privada i el pillatge. Als anys 1023 i 1027 es produeixen altres concilis. Són claus dues figures: el bisbe Oliva de Vic i el bisbe Berenguer de Delms.

Durant el Sínode de Toluges es va acabar de perfilar aquest moviment. Als concilis assisteixen bisbes, senyors, clergat, burgesos i tractant sobre la violència feudal. Acords a que arriben a les Assemblees de Pau i Treva: limitació temporal de l’ús de la violència física (Pau i Treva de Déu). Durant uns dies a la setmana estava prohibida l’ús de la violència. Amb els anys es van anar ampliant els dies que estava prohibit practicar la violència. Es delimita unes zones reservades per a la pau, com les Sagreres (lloc sagrat, coincideix amb els cementeris). La Sagrera es comptava amb 30 passes al voltant de les esglésies. Qui no complia la Pau de Déu rebia l’excomunió i quedaven absolutament marginats. La Sagrera com a espai d’immunitat. Són 30 passes entorn a l’església. Des de principis del XI es troben moltes. Estaven composades pel  cementiri, la residència del senyor i la rectoria (cellers, graners, corrals…). Al ser un espai d’immunitat era segur i es convertirà en el magatzem de les collites. No sempre són iniciatives pageses. S’ha documentat càstigs i disposicions d’alguns pagesos que assaltaven la sagrera. La Sagrera centralitza i acumula l’excedent pagès, facilita el control de la producció i facilita el càlcul del cobrament de la renda. A partir d’ara, com s’ha de canalitzar la violència? S’ha de buscar una alternativa. Convertir aquestes guerres en els militas crisit (soldats de Crist): les Croades (La Pau i Treva deriva cap a la croada. 1096 la primera)

Gregori VII

Reforma pontifical de Roma o “Reforma Gregoriana”
Moviment que es desprèn de l’Església a partir del segle XI amb l’objectiu de renovar internament l’Església, i que dura com a mínim 1 segle. El més transcendental d’aquest moviment es va moure a l’entorn de la cúria pontifícia. Durant els segles XI es van succeir els següents papes: Nicolau II (1059-1061), Gregori VII (1073-1085) i Urbà II (inicia les Croades sobre Terra Santa). I al segle XII: Pasqual II i Calixt II (molt vinculat a Santiago de Compostela).

Aquest moviment de reforma coincideix amb el procés de feudalització. Això no es una casualitat. Si hi ha una reforma de l’Església és perquè era necessària, per què? Des del segle X l’església havia caigut en una situació molt pejorativa > segles IX – X > coincideix amb la fragmentació de l’Imperi Carolingi. L’Església té necessitat d’adaptar-se al nou ordre social. El moviment de reforma no és altra cosa que la instauració de l’església en l’ordre feudal. Que pretén? Dur a terme la reforma espiritual: necessitat de depurar un clergat que es considerava que havia caigut en la vulgaritat, quan havia de ser un exemple per la població. Una nova espiritualitat, exemplar. Trencar la dependència de l’església respecte els prínceps laics. Pretén deslligar-se de la vinculació amb els estats (dimensió política). Primacia de Roma (dimensió jeràrquica). Convertir Roma en la seu primària. El Bisbat de Roma tindrà el poder per sobre dels altres. El bisbe de Roma serà el papa. Per assolir els objectius proposats s’havia de fer públic l’abast del problema, visualitzar-lo. Per fer les depuracions necessàries i amb els mitjans a l’abast, per donar una imatge d’exemplaritat.

Reforma espiritual
Hi ha un relaxament del clergat i del conjunt de l’església. El nombre de clergues era insuficient. Era un clergat per interessos, escassament preparats, més preocupats per viure bé que no pas per la tasca pastoral. Les zones pastorals estaven poc cristianitzades. Els que predicaven ho feien sense exemplaritat. Dos problemes del clergat: el milcolerisme: no conservar el celibat sacerdotal i el nepotisme: concessió de càrrecs a parents. A més hi ha una politització dels càrrecs eclesiàstics a través de la investidura laica (atorgament de càrrecs de l’església per part dels laics) i la simonia (compra-venda de càrrecs, a canvi de diners). Abbon De Flerury diu que el que pertany a Déu no hi ha res que es pugui vendre.

Sant Benet

Un dels models que els va anar millor és la del Monestir de Cluny a França, fundat el 909 per Guillem d’Aquitània. El primer abat fou Bernon. Aquest monestir va ser pres com a model de santedat, perquè van optar a la plena renúncia del món terrenal, renunciant als plaers terrenals a la vegada que feien proselitisme (per guanyar adaptes). Obeïen a unes regles. Regla de Sant Benet sobre la base de l’oració i el treball. Una cosa que s’admirava era la seva autonomia. No hi havia dependència respecte els poders polítics, l’únic vincle el tenien amb el papat. Organització completament jerarquitzada, reproduint els models feudals, en forma de piràmide (abat, prior….) i també amb la resta de monestirs dependents (casa mare i les seves filials). Amb el tot el procés de reforma de l’església fins i tot hi ha escriptors que elaboren obres crítiques, com Pere Damià amb el seu “Liber Gomorranius” o el Cardenal Humbert i el seu “Ad Versus Simoniacus”. També es fan recopilatoris del dret, per buscar com poder reprimir les pràctiques abusives del clergat. Quan les lleis no contemplaven alguns càstigs, s’anaven afegint noves lleis, el que es coneix en la jurisprudència com a dret canònic. El més important fou el Decretum de Gracià.

També es feien sínodes, molt importants, com el Sínode de Sutri , un dels primers on es posa en relleu la problemàtica, celebrat entre els anys 1046-1047. A Sutri es va considerar la simonia com una heretgia. Totes les ordenacions, consagracions i sagraments fetes per un simoníac quedaven invalidades, ja que no estava inspirat en l’esperit sant.  Un segon, el Sínode de Roma (1059). Sínode on explícitament es prohibeix el casament i la vida en parella dels sacerdots. Com que no casar-se era un sacrifici es convertia en una virtut, que donava exemple. Conté la primera disposició sobre l’elecció del papa per part dels Col·legi cardenalici. El papat intentarà posar aquests principis a totes les seus. Es van trobar que molts bisbes eren simoníacs. El problema era com Roma podia imposar aquests principis a la resta de seus. El papa va optar per instituir la figura clau del “Legat pontifici”, designat pel papa i que tenia més autoritat que qualsevol bisbe en un concili. Figura importantíssima.

Les resistències que es trobava Roma impedient desenvolupar aquestes reformes. Com es farà? Es crearan noves seus episcopals, ocupant territoris nous. Pren sentit la conquesta de Al-Andalus. El papa tindrà molts interessos en aquesta conquesta perquè hi posarà bisbes ja compromesos amb la Reforma. També es farà la gran conquesta cap a l’est a Alemanya amb l’excusa de cristianitzar els eslaus pagans. Mica en mica aquests principis s’aniran imposant. Es parla de restauració de les seus episcopals i la Reconquesta.

Dimensió política de la Reforma. Querella de les investidures
Conflicte de gran violència entre el Papa i l’Emperador. La investidura laica serà vista com una decadència moral. El cas més espectacular fou la del Papa Formós, que va ser exhumat mort i jutjat en un judici post-mortem. Fou condemnat per simoníac. L’Emperador també podia posar i treure papes. Del 1040 al 1059 hi van haver 5 papes diferents. Des de Roma s’intenta posar ordre, a través del Sínode de Roma de 1059. Nicolau II impulsa un canvi transcendental quan es disposa que l’elecció papal correspon al Col·legi Cardenalici i es recull com a llei. Més tard s’anirà perfilant i en el Concili II es va dir que el papa seria escollit per 2/3 del Col·legi cardenalici. Per poder tenir autoritat sobre els prínceps laics l’església va elaborar la noció de teocràcia (el poder de l’església sobre el laic). L’Església seria el responsable espiritual de l’emperador i per tant la investidura laica no tenia sentit. Això reproduí l’esquema de la “Ciutat de Déu” de Sant Agustí, on tot gira entorn “ànima superior al cos”.

Políticament com s’interpreta? Els poders temporals només són legítims si es sotmeten al poder de Déu (relació senyor-vassall de l’ordre feudal). L’intèrpret de Déu és el papa. El problema aquí és qui es el senyor i qui el vassall. L’església serà el senyor i el poder laic el vassall.  Punt culminant amb la redacció del “dictatus papae”. Punt de partida de la guerra del conflicte d’Investidures.

Conflicte investidures
Construcció de la noció de teocràcia: l’església construeix un discurs en que pretenia adoptar el paper d’un senyor feudal. Qui estarà subordinat a l’Església serà l’Emperador. Coincideix amb Gregori VII com a Papa. Això crearà un gran conflicte. Gregori VII elabora el “dictatus papae”, que conté 27 punts molt breus però d’una contundència extraordinària. El dictatus papae gira entorn tres grans eixos: el Papa i les seves prerrogatives. Els seus privilegis. La primacia i centralitat de l’església romana. I la supremacia del poder espiritual. El papa quedarà lliure del judici terrenal, únicament del de Déu. Aquest document, i en especial, el punt que deia que el papa podia deposar l’emperador, crea un gran conflicte. S’inicia la Querella de les Investidures. El papa podia lliurar els vassalls del senyor en cas d’excomunió. Si l’emperador era excomulgat automàticament els seus vassalls quedaven deslliurats. Difícilment podia l’emperador acceptar-lo. Això crea un enfrontament armat.

1a Fase: 1075-1085. Enfrontament entre Enric IV (emperador del Sacre Imperi Romanogermànic) i Gregori VII (papa). Enric IV va convocar un Sínode a Worms (ciutat imperial). Allà va intentar deposar el papa Gregori VII i el Papa com excomunica a l’Emperador. Això crea un gran impacte. Enric IV va demanar el perdó del papa i el papa li va dir que si volia el seu perdó l’anés a veure a Itàlia. L’emperador va accedir i després d’una llarga penitència va obtenir el perdó. Aquest perdó inicial no va suposar el cessament del conflicte que dóna lloc a la segona excomunió. Aquesta decisió de Gregori VII el va fer molt impopular. La successió de Gregori VII va ser per Urbà II (1088-1099), home culte i molt diplomàtic. Urbà II va refredar el conflicte amb l’emperador a través de la formulació definitiva de la idea de Croada, com un “alliberament” de la Terra Santa. Va convertir els exèrcits privats dels senyors en exèrcits de Déu i així els senyors podien desviar l’energia de lluita cap a els musulmans.

2a Fase: Amb la pressa de Jerusalem s’acaba la primera experiència de croada sobre Terra Santa. En els anys 1080-1090 es produeixen els primers atacs sobre altres poblacions: Zawila i al-Mahdia. Quan acaben les operacions militars i s’organitza el territori conquerit es va iniciar la segona fase del conflicte de les Investidures. Després d’urbà II el succeeix Pasqual II, un reformar molt testarrut. Enric V era el nou emperador, fill d’Enric IV. Es produeix un segon enfrontament amb accions militar de gran envergadura. Enric V va estar a punt d’obligar al papa a eliminar les seves prerrogatives. Al 1122 s’arriba a un acord al Concordat de Worms. En aquell moment el papa va a passar a ser Calixt II, un papa molt vinculat a la península Ibèrica. L’acord es plasmava en dos documents i suposava: que el papa atorgava una butlla pontifícia a l’Emperador i l’Emperador es desvinculava a una sèrie drets que tenia. Enric V reconeixia que l’elecció del pontífex era responsabilitat del Col·legi Cardenalici. Per últim, la investidura per part de l’Emperador es faria únicament per la concessió de béns terrenals. Els bisbes havien de prestar jurament pels bens terrenals. L’acord recollia els principis de la “Ciutat de Déu” de Sant Agustí i la idea de Iu de Chartres de la cura spirituales i la cura temporalis. Al 1123 es produeix la convocatòria d’un dels grans concilis medievals, el Concili Ecumènic I de Laterà. En aquest concili es ratifica el Tractat de Worms. Això suposa un triomf de l’Església. L’hegemonia passa a l’Església.

Tercer aspecte de la Reforma Gregoriana. Primacia de Roma enfront les altres Esglésies
Aquesta centralització en Roma passa per desenvolupar els preceptes de la Reforma: unificar criteris amb les diferents esglésies territorials. Al 1054 el patriarca de Constantinoble, Miquel Cerulari, havia protagonitzat un moviment per desvincular-se de Roma: ruptura de l’església de Constantinoble. Cisma d’Orient, que dóna origen a l’Església Ortodoxa, la primera gran ruptura de la cristiandat. El motiu vingué donat per una qüestió de jerarquies. Bizanci no acceptava la supremacia de Roma. L’objectiu de Roma era de lligar i controlar totes les esglésies territorials. Es tractaria d’unificar totes les esglésies. Volien treballar a partir del Concili de Nicea (misses, pregaries, sagraments, devocions…). Roma volia el sosteniment de l’Església. Assegurar les contribucions fixes: delmes, les primícies… l’enriquiment de la institució sempre portava associada el relaxament amb els principis morals. Sorgeixen moviments crítics amb l’església, que volen tornar als orígens. Retreuen la riquesa i la jerarquia de l’església actual. L’església de Roma reacciona buidant de contingut aquests moviments i atraient-los. Sinó els converteixen en herètics i els persegueixen. En el Concili Laterà I es va instaurar el Tribunal Eclesiàstic de la Santa Inquisició per perseguir l’heretgia. Anaven sobretot en contra dels càtars.

Moviments de reforma acceptats: el moviment cistercenc, nascut al monestir de Citeaux i les ordes mendicants, centrades a les ciutats (especialitzats en el intercanvi dels donatius). Els moviments no acceptats (herètics) eren: el moviment Patària de Milà, de caire mil·lenarista (doctrina molt difosa entre els primers cristians que defensaven que un cop vençut l’anticrist, Jesucrist reapareixeria amb els justos ressuscitats per portar a la Terra un regne de pau que hauria de durar mil anys abans del judici final), els Valdesos (centrat a Marsella al segle XII) i el Catarisme, d’arrel oriental situat a Occitània. Era el més radicals (reivindicacions de pobresa, etc.).

L’expansió de l’ordre feudal per conquesta: Les Croades i els seus efectes: Terra Santa, al-Àndalus i el Drang nach Osten alemany. Els Ordes Militars. L’aristocràcia, l’església i la formació dels regnes croats
El moviment de les Croades es produeix en els anys centrals de l’Edat Mitjana (1095-1291). Malgrat tot, abans de 1095 es produeixen algunes expedicions que ja tenen forma de croada. Les Croades eren intervencions dels exèrcits cristians sobre Terra Santa. Què definia la paraula croada? les miles Cristis (soldats de Crist). Aquests soldats de Crist no es començarien a utilitzar fins ben entrat el segle XII, quan l’esperit inicial de la croada havia començat a decaure. Què eren les croades? Expedicions militars de la noblesa feudal europea inspirada i promogudes per l’Església (específicament el Papat) amb l’objectiu de conquerir els territoris musulmans, preferentment Terra Santa, però sense excloure altres objectius, per exemple el nord d’Àfrica: Egipte, Tunísia; al-Andalus. A vegades tenen altres objectius, com Bizanci, sobre els càtars d’Occitània i també algunes de les expedicions des de l’Imperi alemany a terres eslaves. Al segle XV van adquirir forma de croada l’Imperi alemany contra l’aixecament dels vaites. S’han de consideres dues dimensions: l’Església com a incitadora del moviment, a través de la predicació. La butlla papal, a través dels sermons dels capellans… Extensió dels beneficis espirituals. Tot aquell que vagi a la croada resten sota la protecció de l’església. I la noblesa com a braç executora de la croada, Destaca el caràcter ecumènic, del conjunt de la cristiandat. No són tropes que pertanyen a un territori sinó de tot arreu: els soldats de Crist.

Quines són les causes de les Croades? O millor dit, les excuses per justificar-la? Per una banda les causes demogràfiques. Es parla de saturació demogràfica del centre europeu. Aquesta justificació no s’aguanta per enlloc. No hi ha cap excedent demogràfic. Un altre justificació fou la lluita contra la pirateria musulmana (aquí es confon pirateria per interessos comercials). Fins al segle XI hi ha una absoluta hegemonia del comerç musulmà). Per últim hi ha el motiu espiritual (dificultats que posaven les autoritats musulmanes als peregrins. Terra Santa era una d’aquestes zones. En general aquestes relacions no van ser dolentes. No hi havia una política adversa davant la peregrinació). Aquestes no eren causes convincents per iniciar un moviment de croada. La croada com alliberament. La predicació de la croada portava grans devocions populars. Al 1212-1213 es produeix una croada amb nens. Manifestacions del poder i control de l’església en la societat.

Entre les raons autèntiques de les Croades hi haurà una síntesi d’interessos de l’Església i la noblesa. D’entrada el paper de l’Església serà molt important. La croada es planteja en el context que impulsa la nova espiritualitat de la Reforma gregoriana. És una alternativa a la Pau i Treva de Déu en la mesura que prohibeix lluitar entre cristians, implica minimitzar la violència entre cristians. Cap a on es projectarà la violència? Cap a fora. L’activitat guerrera esdevé una causa espiritual. S’arriba a sacralitzar. Té fins i tot una simbologia, que recull aquest esperit: convertir la creu amb l’espasa. I l’altre, la cerimònia d’armar cavaller, que fins que no fa el jurament amb l’espassa i les escriptures, fent la vetlla de les armes no podia ser cavaller. Era una mena de cerimònia d’ordenació sacerdotal. La cavalleria esdevé un ordre sagrat. Veurem la formació dels Ordes militars: monjos guerrers que tenen el seu origen a Terra Santa. Amb una doble funció: ordes religiosos i militars. L’Orde del Temple o templers (monjos que feien la guàrdia del temple de Jerusalem). L’Orde de l’Hospital o hospitalaris (donaven acolliment als pelegrins). L’Orde de Sant Joan de Jerusalem (o de Malta, menys rellevància tenien l’orde de Sant Sepulcre). Aquests ordes militars s’havien de finançar. Enviaven els monjos cap aquí i feien proselitisme. Creaven una “encomienda” – comanda per rebre els béns. Tota l’Europa cristiana s’anirà omplint d’ordes militars de Terra Santa. A finals del segle XIII van desaparèixer. Els templers van ser eliminats. Els béns patrimonials van passar a l’orde dels Hospitals.

Com actuaven els cristians a les Croades? Un cop conquerit el territori, allà on quedarà població musulmana serà “mudèjar”. Se li respecten certs prerrogatives. Poden mantenir els cultes molt limitats. Sempre seran supeditats al poder cristià feudal. De mica en mica totes les pautes de la societat musulmana es van perdent. Arribarà un moment en què els mudèjars passaran a ser moriscos (mudèjars batejats). Finalment se’ls expulsarà, durant el regnat de Felip III (1509-1511).

L’aristocràcia local era el braç executor. En la mesura que les Croades adquireixin una amplitud important i la participació de l’aristocràcia local sigui massiva, trobarem la primera expansió d’Europa. Primera gran experiència d’expansió cap a fora i primer precedent d’hegemonia d’Europa en el món. Què és el que impulsa a aquesta expansió? En un moment determinat es produeix una mena de bloqueig de l’ordre feudal, produit per l’agument d’efectius de la pròpia noblesa i la impossibilitat d’obtenir mésrendes (s’ha arribat al sostre de rendes). Les monarquies acostumaven a premiar els serveis de les persones que estaven per sota. Per altra banda estaven les lleis de primogenitura. El patrimoni es reservava per un sol dels fills. La única manera de fer patrimoni era la conquesta, allà on fos. Es produeix la diàspora aristocràtica. El procés de conquesta és l’alternativa real única que ens permetria obtenir patrimoni, es tracta de buscar recursos. Les Croades són concebudes com un procés de desbloqueig de l’ordre feudal, quan a l’interior ja no es podia obtenir més renda feudal. L’única alternativa per aconseguir patrimoni no era altre que anar a aconseguir territoris a la conquesta: lluitar com a exèrcits de la cristiandat.

La participació de l’aristocràcia a les Croades forma part de la “diàspora aristocràtica”. Les croades regeneren l’ordre feudal. A mesura que es conquisten territoris es va copiant l’ordre feudal dels territoris de procedència: reproducció del feudalisme. A banda de regenerar el sistema, rejoveneix el grup que protagonitza aquesta acció. Les Croades és l’instrument que permet desbloquejar el sistema, que segurament hauria portat a conflictes interns per la captura de renda. Les croades foren una síntesi d’interessos: de l’Església i de l’aristocràcia

Interessos mercantils. La burgesia urbana té molts interessos. A través de les rutes comercials arriben de l’Orient articles de luxe. Aquest comerç pel mediterrani que fins el XI estava en mans musulmanes, l’interès de la burgesia estava en canviar els que fins ara havien fet l’activitat comercial: sedes, teixits…. la intenció era fer ostentació de la riquesa. La burgesia urbana intentarà controlar aquest comerç. Com intervenen a la croada aquestes ciutats? Proporcionant mitjans materials: naus, vaixells… pel transport dels croats o recluten gent perquè esdevingui exèrcit i fent aportacions financeres. Gènova tindrà un paper fonamental a la primera croada i Venècia a la quarta. Un altra paper important fou el realitzat per les emergents monarquies feudals. Les monarquies feudals van agafar un paper més rellevant. Quins interessos tenien aquestes monarquies feudals? El fet de ser un rei que porta combatents a la croada. Anar a la croada volia dir consolidar la seva posició. Però també aportava beneficis materials, terres, rendes…. a partir de la segona croada seran les monarquies les que portaran el pes. S’ha demostrat que la intervenció militar va fracassar. Els objectius últims de conquerir territori a la llarga fracassarà. Terra Santa és l¡únic lloc que no va ser colonitzat per la cristiandat. No hi va haver un moviment de desplaçament de colons de forma continuada. Així no es va alterar el cicle local dels conreus, la societat. No hi va haver substitució de població.

Cal plantejar, llevat Terra Santa, fins a quin punt pot millorar la situació de la pagesia. Sabem que hi ha incentius per la colonització de noves terres. La gent difícilment abandona el seu lloc de residencia, a no ser que t’ofereixen unes perspectives de vida millor. Senyors feudals ofereixen avantatges: terres, beneficis fiscals, a tots aquells que vagin a colonitzar les terres conquerides. La situació dels pagesos que romanen a territori propi, millorarà? Hi haurà senyors feudals que afluixaran la pressió cap a la pagesia perquè es quedin allà. Documents poblacionals: les Cartes de població (incentius per promocionar la conquesta) i Cartes de franquesa (no marxen, perquè els senyors francs els enfranquiran, milloraran la seva situació). Això no farà millorar la situació dels pagesos. Els senyors feudals imposaran als seus serfs imposicions molt dures perquè no abandonin la seva terra: pagesos de remença. Passarà a ser un dels “mals usos”, al que se l’haurà d’afegir el dret al maltractament. La remença permetia evitar la fugida dels pagesos cap a les noves zones conquerides.

El desplegament militar del Moviment de les croades fou molt espectacular. El procés s’iniciava amb la predicació. Aquests sermons desperten una fervor popular impressionant. Es manifesta sobretot al principi. Aquest enfervoriment deriva cap a situacions d’un fanatisme extraordinari: es produeixen una quantitat de brots antisemites, sobretot a Alemanya. Com es podien mantenir les tropes durant el desplegament? Per allà on passaven les tropes era una autèntica destrucció. Vivien sobre el terreny, al dia a dia. Paper central de Constantinoble (part central de Bizanci) en les croades. Constantinoble s’encarregà de la recepció de les tropes, el seu manteniment i el transport.

Conjuntura geopolítica de la 1a croada
A mitjans del segle XI l’Imperi Bizantí es troba sotmès a una doble amenaça. Els normands que s’havien instal·lat al sud d’Itàlia i en segon lloc els turcs seljúcides, que havien anat avançat. Cap al 1060 té lloc l’ocupació d’Armènia per part dels turcs. Des d’aquí comencen a penetrar a l’Àsia Menor. Al 1071 es produeix l’enfrontament entre turcs i bizantins a la Batalla de Manazkert. Els turcs derroten als bizantins. Es comença a formalitzar els primers assentaments a l’Àsia Menor. Al 1078 es constitueix el Sultanat Seljúcida de Rüm. Rüm era el nom que els musulmans posaven als cristians. Des d’aquest nucli inicial es va ocupant tota la regió, direcció cap a l’Àsia Menor, com també cap a Síria i Jerusalem. Finalment van ocupar tota la regió. És en aquest context quan l’emperador de Bizanci, Aleix I, decideix demanar ajuda a Occident. Serà el pretext per una intervenció militar per reintegrar l’església ortodoxa a la romana. La idea per part d’occident serà defensar els cristians de Terra Santa, alliberar el Sant Sepulcre. Al 1095 es predica la primera croada, per part d’Urbà II. Es posa en marxa la maquinària militar.

1a croada (1095 – 1099)
No participen reis sinó els senyors feudals. Essència pura de la croada. Van participar guerrers de tota l’Europa feudal: francesos (entre ells el germà del rei, Hug de Vermandois), flamencs, saxons (Godofreu de Bouillon), normands (Bohemund i Tancret de Tarent), occidentals.. Esperit de predicació papal, ecumenisme. Es llançant a la croada i al arribar a Constantinoble, al 1096, Aleix I, aconsegueix que cada un dels caps militars li jurin fidelitat, excepte Bohemund. I aconsegueix el compromís de devolució dels territoris conquerits. A canvi d’obtenir el transport de les tropes i el manteniment (alimentació), la intendència. El compromís de devolució de territoris no es va complir excepte la ciutat de Nicea.

Al 1099 es produeix la pressa de Jerusalem, amb un saqueig impressionant. Es va constituir els diferents regnes llatins de Palestina: el Principat de Antiuio, el Comtat de Trípoli, el Comtat d’Edesa i el Regne de Jerusalem. Van establir dues zones de marca: Marca d’Armènia i la Senyoria de Transjordània. La primera croada representa la primera intromissió als territoris musulmans i ataca justament al cor del món islàmic. A partir d’aquí es va ocupar una franja de territori molt estreta. No es va passar de les muntanyes. Damasc no va ser mai conquerida.  Aquest espai es va dividir en 4 estats llatins i dues marques de defensa. Es va caracteritzar per la seva inestabilitat i les desavinences entre els prínceps cristians.  No hi va haver una transferència de colons cristians cap a aquestes terres. El domini cristià a Terra Santa va ser un domini polític: sotmetiment de les persones musulmanes ja existents allà, sense transformar els cicles productius i socials existents allà. El domini croat es va limitar a ser un domini polític de control, però sense produir una ruptura amb la societat anterior. Es fàcil entendre que els musulmans veïns intentessin reconquerir territoris. Al 1146 es produeix la recuperació dels territoris del comtat d’Edesa que donarà peu a la segona croada. El Papa Eugeni III emet la butlla papal al 1148. Hi ha una novetat: ja hi ha intervencions dels primers monarques. Va ser un fracàs.

2a croada (1147-1149)
Destacaments croats a al-Andalus: Lisboa, Faro, Almeria, Tortosa. Molts croats van decidir quedar-se a la península, a Tortosa. Els dos reis van intentar després refer les aliances i atacar Damasc però van fracassar. No es va aconseguir res en dos anys. Amb el fracàs de la segona croada, el 1187 es conquesta Jerusalem. Però cau sota domini els musulmans de nou, donant lloc a la tercera croada, predicada per Climent III. Guido de Monferro serà la primera persona que hi dóna suport. Organitza la defensa de Tir.

3a croada (1189-1192)
Hi participen els reis: Ricard Cor de Lleó (Anglaterra), Frederic Barba-Roja (Alemanya) i Felip l’August (França). Hi haurà disputes per la direcció de la croada. Frederic Barba-Roja mort al riu Salaf ofegat. El succeeix Enric VI. Ricard Cor de Lleó va conquerir San Joan d’Acre i va obtenir permís perquè els pelegrins poguessin anar a Jerusalem. Com que la màxima pressió del poder musulmà venia d’Egipte, el papa predica croada: la quarta croada.

4a croada (1202-1204)
Paper fonamental de la ciutat de Venècia. Venècia va cedir les naus per transportar l’exèrcit i tota la logística que implicava, a canvi d’ocupar una sèrie de ciutats de la costa de l’Adriàtic: Zara. La croada es va desviar. Enlloc d’anar cap a Egipte va acabar a Bizanci. La historiografia encara no ho té clar el motiu. Hipòtesis: Interessos religiosos de Roma per reintegrar Bizanci a la jerarquia romana. Interès comercial de Venècia, per monopolitzar el comerç. Un canvi dinàstic violent anterior provoca que la dinastia derrotada col·labori amb els croats. 1204: cau la ciutat de Constantinoble: saqueig indiscriminat. Formació de l’Imperi llatí de Constantinoble, instal·lat durant gairebé 60 anys 1204-1261, quan una nova dinastia encapçalada per Miquel Paleòleg, recupera el poder. Dinastia d’origen grec. 1229: tornen a conquerir Jerusalem els cristians: 6a croada. 1244: els musulmans tornen a reconquerir Jerusalem. Al final el moviment croat resultarà fracassat. No es va consolidar l’ocupació territorial de la 1a croada. Al 1241 es perd l’últim reducte cristià. Els beneficis cristians van ser el control marítim. Significà la primera ruptura a l’hegemonia musulmana. A partir d’aquell moment el mar mediterrani va passar a ser feudal, cristià.

>> Anar al següent capítol

L'autor: Elliot Fernandez

Enllaç permanent: https://elliot.cat/esglesia-una-institucio-universal/