Elliot Fernández

L’exili republicà i el moviment antifranquisme als anys 40

Publicat el: 27/07/2015 | Actualitzat el:

El primer exili republicà 1939-1940: la sortida d’Espanya

Acabada la guerra, el gran número d’exiliats republicans espanyols i catalans van dirigir-se cap a:

  • França: és el destí majoritari. Hi anirà l’aparell polític republicà, els militants dels grups polítics i sindicals. A França l’oposició exiliada s’intentarà reorganitzar.
  • Gran Bretanya: eren exiliats triats expressament pel Govern britànic. Personal qualificat, professionals en les tasques de primera necessitat per la guerra (metges, enginyer, etc.).
  • URSS: a Rússia hi aniran els exiliats provinents del món comunista català i espanyol.
  • Amèrica: un gran número d’exiliats aniran fins al Xile, Argentina, Colòmbia, Veneçuela i sobretot, Mèxic.

La presència espanyola i catalana en aquells països els anys 1939-40 fluctuà en funció de l’evolució de la Segona Guerra Mundial.

Col·lapse polític

La guerra civil, sobretot a l’etapa final, generà una situació de crisi als aparells polítics, a les organitzacions i als propis discursos polítics. Molts començaven a fer una profunda revisió de les conductes dutes a terme durant la guerra, redefinició de programes i objectius.

Anarquisme i POUM:

La CNT el POUM, dues forces marginades dins l’exili, van patir una doble persecució: la del franquisme i la del rebuig polític de l’exili republicà. Restaren fora de l’exili oficial i per això no els quedà més remei que l’organització autònoma, separada, tan a les ciutats d’acollida com als camps de concentració. A més van ser dos actors actius en la lluita armada i els moviments de resistència anti-feixista a França i Alemanya.

Els comunismes del PSUC:

Van assumir el cost polític que representava haver donat suport al darrer govern de la República de Juan Negrín. Aquest suport els costà enfrontaments amb la resta de forces republicanes. Acabada la guerra i derrotada la República, el PSUC adoptarà l’estratègia de lluita contra la dictadura franquista des de l’interior del país. Tots els esforços de la lluita antifranquista s’han de portar a Catalunya.

Aquesta estratègia confereix al PSUC la centralitat en la lluita antifranquista a l’interior del país. En contraposició, ERC (que assumeix l’estratègia de lluita des de l’exterior) acabarà desapareixent del país.

Per altra banda, el PSUC haurà d’assumir un nou cost polític: el suport al pacte de no-agressió entre Alemanya i l’URSS signat per Molotov i Von Ribentropp és vist com una traïció a la democràcia. Tot això aguditza l’aïllament del PSUC.

El món republicà:

Acció Catalana desapareix i ERC evita la seva desintegració convertint-se en un partit institucionalitzat integrant els quadres d’ERC en el que queda de les institucions catalanes a l’exili. Disposen d’uns mínims recursos econòmics per sobreviure. ERC continua reivindicant-se com la primera força del panorama polític català encara que l’hegemonia està a favor del PSUC.

El nacionalisme més radical:

Estat Català i Nosaltres Sols estan completament desorganitzats i fragmentats. A l’hivern de 1939-40 es creà una una nova organització, el Front Nacional de Catalunya. Col·lapse polític, marginació i automarginació.

Col·lapse institucional

La Generalitat estava formada per tres institucions: la Presidència, el Govern i el Parlament. Al 1939 les tres institucions deixen de funcionar. El Govern a estat liquidat (el que es va crear el juny del 1936 amb la CNT, UR, ERC, ACR, POUM). Es dóna per dissolt quant creua la frontera (un Govern sense territori és un absurd). No hi ha parlament, s’ha desintegrat, la majoria dels diputats es troben entre França i Amèrica. Només sobreviu la Presidència en la persona de Lluís Companys. Presidència discutida sobretot perquè se li fa responsable dels desastres de la guerra. Molts consideren Companys incompetent per continuar en el càrrec. Es fan consultes i gairebé tots opinen així exceptuant ERC i PSUC. Això obliga a replantejar el futur institucional de l’exili català.

Sortida de caràcter polític:

Creació del Consell Nacional de Catalunya l’abril de 1939 format per personalitats de prestigi reconegut. Pompeu Fabra, Josep Pous i Pagès, Antoni Rovira i Virgili, Santiago P. i Sunyer, que assumeixen les competències de la Generalitat, la direcció de l’exili català. Lluís Companys com a President però no en efectiu.

Sortida cultural:

Creació de la Fundació Ramon Llull. Des de l’òptica dels republicans catalans l’element imprescindible de cohesió de l’exili és la llengua i la cultura expressada en aquesta llengua. Es reforça amb les notícies de repressió a l’interior. Només a l’exili hi ha la possibilitat de supervivència de la llegua i la cultura catalana. La Ramon Llul fou l’entitat que havia d’ajudar al món cultural: als refugiats que es trobaven als camps i volien retornar a Catalunya. Es finançava amb els diners de la Generalitat de la República a través del Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles (tendència negrinista) i la Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles (tendència prietista).

Tota aquesta dinàmica quedà tallada amb la caiguda de França el 1940. Armistici i divisió del país: costa atlàntica i el nord controlat pels alemanys i una segona França, la França de Vichy, una mena d’Estat independent sotmès als alemanys. Fins el novembre de 1942 quan els alemanys passen la línia de demarcació i ocupen tot el país.

Al juliol 1940 Lluís Companys fou detingut i entregat a la policia espanyola i el 15 d’octubre de 1940 fou afusellat a Montjuïc. El succeí al càrrec el president del Parlament Josep Irla d’ERC. Fins l’agost del 1954 que serà substituït per Josep Tarradellas. S’obria un nou panorama per l’exili polític català.

La organització política i institucional de l’exili català:

Primera fase: 1940-1944

Etapa marcada per l’activació de nous escenaris: Mèxic i Londres i el tancament previ de l’escenari francès. França restava aïllada de la resta del món.

És el període de la ruptura institucional i divisió política. Quan arribaren a Londres les notícies sobre l’execució de Companys, un grup d’exiliats encapçalat per Pi i Sunyer, Bosch i Gimpera, Batista Roca, Vergés i Ramon Perera, activaren el “Consell Nacional de Catalunya”. La motivació era la següent: la Generalitat no tenia poder ni podia actuar lliurement. Calia una nova organització que assumís provisionalment les funcions de direcció de l’exili català tant en el pla cultural com en el polític. Era una organització suprapartidista que actuava pel bé nacional.

El programa polític del Consell Nacional era superar el marc constitucional del 1931-32. Discurs polític basat en dues hipòtesis:

  • Possibilitat que la Dictadura franquista entrés a la guerra al costat d’Alemanya i Itàlia. Aquesta entrada a la guerra significava que la victòria aliada implicaria la destrucció de la Dictadura però també representava una altra cosa: una futura ordenació europea diferent de la que va sorgir al 1919-20 després de la Primera guerra mundial, basada en el federalisme i en el procés d’unitat europea. Aleshores, per què defensar només la reimplantació de la II República quan es podria anar a la construcció de la III República Espanyola de caràcter federal? La idea d’una Tercera República Espanyola tenia forta oposició en un sector de l’exili català a Mèxic que defensava la recuperació de la II República.
  • La segona hipòtesi, si es complia la primera, era que Londres obligaria a la Tercera República Espanyola a reconèixer l’autodeterminació de les seves comunitats.

Segona fase: 1944. Reorganització de l’exili

Amb l’alliberament de França es produeix la reactivació d’aquest escenari i de les organitzacions polítiques de l’exili republicà.

Però aviat l’exili republicà haurà d’assumir el realisme polític. Una constatació: l’Europa de 1944-45 no és l’Europa imaginada el 1940. I no és l’Europa federalista pensada al 1944.

  • Primer problema a Polònia: qui la de controlar? Després de lluitar contra el nazisme arribarà la lluita contra els comunistes.
  • Segon problema: Espanya no ha entrat en guerra i a mesura que avançava la guerra si bé la dictadura mantenia excel·lents relacions amb l’Alemanya nazi, els països aliats estaven cada vegada menys interessats en fer caure la dictadura franquista.

El Consell Nacional de Catalunya a Londres entrà en crisis i es dissolgué. Fou aleshores que acceptaren la creació d’un govern de la Generalitat a l’exili que recollia l’esperit renovat del Consell Nacional i un programa que defensava l’esperit de 1931-32. Tota l’activitat política es tornà a concentrar a França. La darrera etapa de l’exili republicà (1945-48) estigué marcat per les esperances de canvi truncades i el fet de no poder fer caure la Dictadura.

Reorganització de l’exili: 1945-1947

El setembre de 1945 s’arribà a la formació del primer i únic govern català a l’exili. El govern va néixer d’una forma un tan precipitada ja que es presentà com l’única via possible per derrocar la dictadura franquista. El govern català a l’exili estava presidit per Josep Irla i l’espanyol per José Girol. S’havien de tancar les disputes internes republicanes per a donar pas a un programa unificat que possibilités el canvi de règim.

Aquest govern tindrà tres problemes greus fundacionals:

  • És un govern que té problemes econòmics. Depèn exclusivament de les negociacions permanents amb els republicans espanyols que aporten unes quotes mensuals per garantir el manteniment del govern. Si no arribaven aquestes quantitats el Govern es veia obligat a demanar préstecs al govern basc.
  • Govern sense representants a l’interior. I tampoc tingué representants dins el govern de la República Espanyola.
  • Govern sense cap representant de les forces polítiques conservadores. Les negociacions en aquest sentit fracassen.

Aquest govern es mantingué fins el gener de 1948. Fou acusat de ser un govern inacabat i no definitiu. A pesar d’aquestes limitacions, el Govern intentà actuar sobre tres grans àmbits:

  • En l’àmbit cultural, sobre tres eixos bàsics:
    • Reedició de la revista de Catalunya.
    • Curs de català per correspondència supervisat pel mateix Pompeu Fabra. Amb una clara voluntat perquè una segona generació d’exiliats no perdi la llegua materna i d’aquesta manera es disgregui aquest grup en els llocs d’acollida.
    • Pla d’edicions dels clàssics de la literatura catalana.
  • En l’àmbit interior, incidir sobre les activitats antifranquistes delegant un representant a l’interior que es responsabilitzi dels contactes amb els grups de resistència.
  • Millorar les relacions amb els republicans espanyols. Relacions difícils marcades pel problema econòmic i per un factor determinant que són les relacions entre Indalencio Prieto (sector moderat PSOE) i els grups monàrquics (comte de Barcelona i José Maria Gil Robles).

El bloc anglo-francès després de 1945 va treballar per l’acord entre Indalecio Prieto i el Grup Monàrquic que facilités la sortida de Franco en la línia d’un procés de normalització política en el qual no es definís el règim constitucional. És a dir, deixar obert el futur espanyol renunciant a l’opció de la reinstauració de la II República. Això suposava rebaixar el programa reivindicatiu republicà i deixar obert el camí a la monarquia. Les converses acaben el 1948 quan el comte de Barcelona va fer marxa enrere en negar-se a negociar amb els republicans. Després d’aquest intent, el govern republicà a l’exili espanyol va quedar molt debilitat i ja es va descartar la possible sortida de Franco per part dels grups aliats.

Mentrestant a l’interior es posava en acció una plataforma unitària anomenada Consell Nacional de la Democràcia Catalana el desembre de 1945. Aquest consell acceptà la figura de Josep Irla però no del govern català a l’exili. I advertí també de què en cas de caiguda del règim franquista, seria aquest consell qui figuraria com a govern provisional de la Generalitat. Aquesta etapa finalitzà el 1947 amb un desenllaç produït el gener de 1948 amb la dissolució del govern català a l’exili.

L’any 1948 marca la fi de l’activisme de l’exili sobre l’interior del país. Hi ha 4 elements a tenir en compte:

  • Context internacional a la contra. Inici de la guerra freda. Dos blocs antagonistes: URSS-USA. La dictadura franquista és valorada des d’una nova perspectiva ja que ofereix garanties d’una certa estabilitat en una àrea molt sensible d’Europa. Espanya ofereix garanties d’anticomunisme i de control de la població i d’alineament amb les potencies occidentals. De la mateixa manera, les opcions republicanes perdran tota la seva opció de desbancar al franquisme. Tampoc ofereix garanties d’estabilitat l’opció borbònica.
  • Els canvis generacionals. Aquesta segona generació s’integren cada vegada més en els països d’acollida. Va lligat a dos elements més: desaparició de personatges representants de l’exili: Pompeu Fabra (1948) i Rovira i Virgili (1949).
  • Desintegració de l’exili en el marc de les primeres onades migratòries per qüestions econòmiques. Retorn d’exiliats a l’interior: Joan Oliver. Escriptors convençuts de què la millor opció és la lluita a l’interior: Joan Salas.
  • Derrota a la batalla política. La dinàmica antifranquista es centra a l’interior, es localitza a Catalunya i es prescindeix del suport des de d’exili ja que aquest ja no té prou força. El 1954 es produeix la dimissió de Josep Irla i es procedeix el relleu en Josep Tarradellas.

Oposició antifranquista dels anys 40:

1a etapa (1939-1943). Coincideix amb dos fets importants:

Etapa de màxima intensitat repressiva de la dictadura. Centrada en la persecució dels elements republicans i esquerrans tenint en compte les accions d’aquests durant la guerra. La victòria franquista representà el trencament de les xarxes socials, polítiques i solidàries de l’etapa republicana. El franquisme trencà totalment la infraestructura republicana. Pràcticament la totalitat dels grups republicans van fugir a l’exili i dins el país es trigà molt a organitzar grups clandestins, que ja no tindran res a veure amb els grups exiliats republicans.

En què es basà l’activisme antifranquista durant aquesta època:

  • Ajuda als presos polítics.
  • Fabricació de documentació falsa.
  • Organització de cadenes d’evasió catalanes.

Cadenes d’evasió:

Organitzades pel Front Nacional de Catalunya. S’instal·là principalment a Perpinyà, des d’on es creà una organització clandestina a l’interior, a Barcelona en dos àmbits: l’aparell de propaganda política i l’aparell militar. El FNC organitzà una important cadena d’evasió amb contactes amb els Serveis d’Espionatge Britànic i francesos.

Front de la Llibertat:

Plataforma que volia ser unitària dels grups d’esquerra catalana. Composta per elements del POUM. Es dissoldrà en el Moviment Socialista de Catalunya.

La CNT:

Organitzà una cadena d’evasió al Pirineus aragonès. Paral·lelament a l’interior es produeixen intents d’organització política al voltant del PSUC del POUM i del Front Nacional de Catalunya.

2a etapa (1943-1946). Marcada per dos elements:

  • Les expectatives creades al finalitzar la II Guerra Mundial.
  • L’aparició d’instàncies suposadament unitàries que ofereixen unes mínimes garanties a les forces aliades de cara a un possible enderrocament del règim franquista.

L’Aliança Nacional de Forces Democràtiques assumí el programa republicà i posà les bases per l’aparició al juliol de 1945 de l’Aliança de Partits Catalans Republicans.

L’ativisme polític es centrà en noves organitzacions com el Front Universitari Català, creada al 1942 dins la Universitat de Barcelona. També tingué un cert protagonisme la reorganitzada CNT i l’expansió clandestina del Front Nacional de Catalunya.

En aquest moment desaparegué pràcticament l’organització política d’Esquerra Republicana a l’interior. De la mateixa manera desaparegué pràcticament del tot la cultura republicana a Catalunya.

3a etapa (1947-1950)

Els anys 1947-1950 estan marcats pel notable creixement de l’eficiència de l’acció repressiva del franquisme. Les forces repressives aconsegueixen desarticular el POUM.

El Partit Socialista Unificat de Catalunya redefineix la seva estratègia en tres àmbits:

  • Fi de la lluita armada, fi dels maquis.
  • Potenciació de la lluita obrera en contra de la dictadura.
  • Aprofitar les poques escletxes de la dictadura. Estratègia del Entrismo, que es basa en la infiltració dins l’estructura sindical a través de les pròpies vies legals.

Aquestes accions donaran al PSUC un marcat aire protagonista de cara a la lluita contra el franquisme.

 


Cursos història

Curs d’Història de Catalunya al segle XX:

Autor: Elliot Fernandez
Creative Commons

Tots els continguts es publiquen sota llicència Creative Commons. Sou lliure de: compartir i adaptar el material en qualsevol mitjà i format, distribuir i comunicar públicament l'obra i fer-ne obres derivades sempre i quan no se'n faci un ús comercial.

Web realizada per HispanTIC