Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

Els Fets d’Octubre de 1934

La crisi de 1934

Entre el gener i octubre de 1934 es visqué un procés de deteriorament polític que portà als fets del 6 d’octubre. Hem de considerar una sèrie de factors per analitzar els motius dels Fets d’Octubre: un factor espanyol, dos catalans i un internacional.

L’Estatut de 1932 havia estat massa lligat a les circumstàncies polítiques de 1931: la proclamació d’una República governada per les esquerres i una Generalitat en mans d’ERC. L’Estatut i la Generalitat republicana no van ser dissenyats pensant en l’alternança política a Madrid. És el que s’anomenà “l’esperit del 14 d’abril”. L’Estatut s’elabora i neix en una atmosfera de sintonia bàsica entre la República i la Generalitat. Aquesta sintonia es desfà arran les eleccions generals espanyoles de 1933 i la derrota del centre-esquerra. La nova majoria de Radicals i la CEDA és obertament anticatalanista. A partir de desembre de 1933 la sintonia entre la República i la Generalitat desapareix i és substituïda pels recels i la desconfiança.

Factors catalans

Des de l’abril de 1931 al novembre de 1933 ERC ha governat amb comoditat perquè no té oposició. La Lliga ha sortit del 14 d’abril molt tocada. La Lliga viu a mitjans de 1933 un procés de refundació. Passa a nomenar-se Lliga Catalana. La Lliga superarà aquest període i al llarg de 1933 recupera forces. A les eleccions legislatives de 1933 obtindrà uns resultats molt bons, que donen forces al partit. Ja està preparada per governar la Generalitat. L’actitud de la Lliga canvia totalment a partir de novembre de 1933. Ara serà una oposició impecable amb l’objectiu d’erosionar la majoria d’ERC. La Lliga pensa que si pressiona al llarg de 1934 s’hauran d’avançar les eleccions catalanes.

Paral·lelament hi ha l’agreujament de la situació al camp. A l’espera de la llei llargament reivindicada s’intensifiquen els conflictes entre rabassaires i propietaris. En el terreny del camp l’ambient està cada vegada més escaldat. Són dos temes que es connecten. La Lliga ho aprofitarà.

En el terreny internacional al 1933 s’ha produït l’ascens de Hitler al poder. La situació d’amenaça per l’avenç del feixisme arriba a Catalunya.

Els fets d’octubre: desenvolupament i significació

A Catalunya governa un Govern de coalició presidit per Lluís Companys. El 14 de gener de 1934 tenen lloc eleccions municipals a Catalunya. La Lliga planteja aquestes eleccions com una segona volta a les generals, amb l’argument d’exigir la dissolució del Parlament i la convocatòria de noves eleccions.

Les esquerres van aprendre de la derrota de 1933, per haver anat per separat. De cara a els municipals les esquerres es tornen a presentar juntes. Gràcies a aquesta unitat aconsegueixen guanyar les eleccions. A la Lliga li provoca un molt mal perdre. En senyal de protesta el 18 de gener els diputats de la Lliga abandonen el Parlament. Quan al gener de 1934 el Parlament comença a discutir la llei de Contractes de Conreu no hi haurà cap diputat de la Lliga present.

La llei és aprovada el 12 d’abril de 1934. Què diu la llei? Els pagesos arrendataris que hagin treballat la terra almenys 18 anys seguits tenen dret a comprar-la a un preu que s’ha de fixar de comú acord, però si no hi ha acord serà la Generalitat que nomenaria uns taxadors. Un cop fixat el preu el comprador disposa de 15 anys per pagar-la a terminis. Dels 150.000 rabassaires, la meitat es podien beneficiar.

Els propietaris de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre es posaran en contra la llei, però ja estava aprovada. Què es podia fer? Recorre-la al Tribunal de Garanties Constitucionals. Però aquest recurs no el podia presentar la Lliga, sinó el Govern Central. La Lliga va demanar al Govern que recorregués la llei i ho acceptà. El 28 d’abril es presentà el recurs. El recurs deia que la llei era inconstitucional perquè l’Estatut només permetia legislar sobre el dret civil català i no sobre el dret social agrari, de la qual la Generalitat no tenia competències. EL 8 de junt ja hi haurà sentència a favor del recurs presentat pel Govern contra la llei. El 12 de junt el Parlament de Catalunya es reuní en sessió solemne i la majoria d’ERC tornà a aprovar la llei exactament com ja va estar redactada i votada el 12 d’abril. Els diputats de les esquerres catalanes a Madrid es van retirar del Congrés.

Del conflicte polític amb el Govern Central els membres del Govern de la Generalitat en fan dues lectures:

  1. La part minoritària del Govern, formada pels nacionalistes més radicals (JEREC de Josep Dencàs). Aquests sectors fan del conflicte de la llei de Contractes de Conreu la següent lectura: és una manifestació més del conflicte Catalunya-Espanya. La resposta: accentuar el radicalisme i avançar cap a la independència.
  2. La part majoritària dins del Govern Companys fa una interpretació ideològica del conflicte: expressió de l’enfrontament dretes-esquerres. Conflicte entre les dretes i les dretes catalanes, aliades de l’espanyola . Catalunya seria l’últim baluard de la República. El President Companys procura fer d’àrbitre dins el partit i unir les diferents tendències internes.

A l’estiu de 1934 Companys procura donar peixet al sector independentista d’Estat Català i els permet realitzar discurs i desfilades. Al mateix temps Companys aposta per la via de la negociació. Aquell estiu hi haurà negociacions secretes entre la Generalitat i la República per tal de que s’arribi a un acord que acontenti les dues parts. Aquests intents d’entesa seran boicotejats pels grans propietaris catalanes, totalment contraris a la llei. Quan els “isidres” veuen que la Lliga aposta per una postura conciliadora, abandonen la Lliga i busquen el paraigües de la CEDA a Catalunya creant Acció Popular (serà la competència de la Lliga).

Quan circula la notícia de que la Generalitat i la República han arribat a un acord la CEDA fa saber què no hi està d’acord i amenaça amb retirar el seu suport parlamentari al Govern Central, fent-lo caure i exigint l’entrada de la CEDA a un nou govern més dretà. A finals de setembre la CEDA amenaça amb la formació d’un nou govern on hi serà perquè sinó no el recolzarà. Això fa disparar totes les alarmes a les esquerres espanyoles que identifiquen la CEDA amb el feixisme. L’1 d’octubre es reobren les Corts i la CEDA retira el suport al Govern, que queda en minoria i presenta la dimissió. Al vespre del dia 4 d’octubre es forma un nou govern presidit per Alejandro Lerroux, de majoria Radical i amb 3 ministres de la CEDA, tots amb carteres menors. Per les esquerres això equival a un cop contra la República. Aquella nit el PSOE convoca la vaga general.

Què passa a Catalunya? Les esquerres governen. El Govern Companys té clar que ha de fer alguna cosa però no poden reaccionar convocant una vaga general. Calen 36 hores perquè el Govern Companys decideixi què ha de fer. Propostes:

El discurs de Companys, sumat a la vaga general del PSOE, més els comunicats de protesta dels partits farà prou impacte a Madrid perquè el President de la República s’espanti i en ús de les seves prerrogatives anul·li el Govern i convoqui eleccions en dos mesos, que serien guanyades per les esquerres.

El 6 d’octubre, a les 8 del vespre, Companys fa un discurs a la Plaça Sant Jaume. Descriu la formació del Govern de Madrid com un Cop d’Estat. Fa al·lusions al que està passant a Astúries. Companys, a continuació, proclama l’Estat Català de la República Federal espanyola. Això no era la independència (el que volien els d’Estat Català) sinó allò que deia l’Estatut de Núria. Això violava la Constitució, però no era un moviment separatista. Al cap d’una estona algú li diu a Companys que el Conseller Dencàs ha fet penjar una estelada del balcó de Governació i ordena retirar-la.

L’actuació de Companys està molt dominada pel record del 14 d’abril. Això fallarà. El fracàs de Companys és aquest: no serà capaç de repetir l’efecte del 14 d’abril. Les diferències entre l’èxit del 14 d’abril i el 6 d’octubre de 1934 està en quatre fotos. El 14 d’abril la multitud als carrers fou un fet. El 6 d’octubre quan Companys llegeix el seu discurs a les 8 del vespre la plaça és plena. A les 10 de la nit ja no quedava ningú. Aquella nit tot el centre de Barcelona està buit com mai. El clima que s’instal·là fou de por, prudència.

 

Això era el fracàs de Companys. La manca de gent va fer possible l’actuació de l’exèrcit. Quan arribaren les notícies a Madrid el Govern va actuar enviant l’exèrcit i proclamant l’Estat de guerra. El receptor de l’ordre fou el general Domènec Batet, general de la divisió catalana i decididament republicà, demòcrata. Quan el general Batet rep un tèlex de Madrid proclamant l’estat de guerra, Batet demanarà a un ajudant que li digui en quin estat es troba la Rambla. El general Batet no va tenir cap pretext pet no complir amb les ordres. Per això va fer treure uns quants soldats per la Rambla, que es trobaren amb un petit grup del Partit Català Proletari de Jaume Compte, que obriren foc contra els soldats. Acabà amb la mort de Jaume Compte. Es produïren petits tiroteigs al Palau de la Generalitat.

A les 6 del matí del dia 7 d’octubre vist el fracàs, Companys ordena la rendició. Tot plegat havia durat unes 10 hores. Hi havia hagut algun mort però allò no havia estat cap batalla campal. Els soldats detingueren a Companys i els ministres i els portaren a Capitania. Batet tot el que va fer va ser dir-li a Companys “collons, quina nit”.

La suspensió de l’Estatut i la repressió

La repressió que va seguir a continuació va ser clarament desproporcionada i de seguida se li va veure un clar afany de venjança. Aprofitant l’avinentesa s’entrà amb duresa sobre tot el que havia representant l’autonomia catalana. Hi hagueren 5.000 detinguts, inclòs tot el Govern de la Generalitat (excepte Dencàs), alcaldes i regidors d’ERC, tots els alcaldes d’esquerres de Catalunya, el Patronat de l’UB, militants de base… Al desembre, quan ja s’havien alliberat alguns, encara quedaven 3.500 persones detingudes. Això obligà a habilitar vaixells com a presons flotants, com l’atinc transatlàntic Uruguai, on estigué retinguda tota la classe política catalana.

S’anul·là la Llei de Contractes de Conreu. A més es castigà als rabassaires rebels amb l’anul·lació dels seus contractes. Tots els ajuntaments catalans amb majories d’esquerres van ser cessats i substituïts per Comissions Gestores en mans de les dretes. Tots els centres polítics van ser tancats i la premsa quedà en mans de la censura militar. Es jutjaren els caps dels Mossos, militars de carrera (comandant Perez Farràs i Frederic Escofet). Foren sotmesos a un consell de guerra i condemnats a mort (indultats després).

El govern Companys va restar pres al vaixell Uruguai fins a finals de juny de 1935 quan foren traslladats a Madrid per ser jutjats pel Tribunal de Garanties Constitucionals. Foren condemnats a la màxima pena que establia el Codi Civil republicà (30 anys de presó). Els condemnats foren enviats al penal de Santa Maria de Cadiz i Cartagena. Foren tractats com presos comuns. Això causà molt d’impacte a l’opinió pública catalana.

El 7 d’octubre un coronel de l’exèrcit s’instal·là a la Generalitat i actuà com a President. El Govern de Madrid començà a discutir què s’havia de fer amb l’Estatut. S’imposà la tesi més moderada (Radicals) que proposà que l’Estatut fos suspès. Al gener de 1935 quedà suspès sine die i es dibuixà una mena de règim estrany: la “Generalitat Governativa” dirigida des de Madrid, sense Parlament i amb competències retalles.

La “Generalitat Governativa”

El President de la Generalitat passà a tenir el nom de “Governador General de Catalunya”. L’abril de 1935 Lerroux nomenà com a Governador General de Catalunya a Joan Pich i Pon, veterà de l’escena política catalana. Era un obrer analfabet que a principis de segle s’afilià al lerrouxisme i havia fet una carrera empresarial notable esdevenint un empresari de prestigi. Tot i haver fet molts calers, Pich i Pon continuà militant al Partido Radical, esdevenint el principal pagador. Pichj va ser senador del Reino. Al 1917 fou alcalde de Barcelona, impulsor de l’Exposició Internacional de 1929. Analfabet com era, ocupant tants càrrecs importants, havia de fer discursos.

Pich i Pon forma un govern composat pel Partido Radical, la CEDA i la Lliga. La col·laboració de la Lliga és el més remarcable, perquè els radicals estaven en hores baixes, en canvi la Lliga era el partit seriós. La glòria de Pich i Pon va ser efímera perquè al mes d’octubre de 1935 es va veure arrossegat per l’escàndol de corrupció que afectà al seu partit: “l‘escàndol de l’Estraperlo”.

L’estraperlo era un joc de ruleta elèctrica de marca “Stra-Perlo”, nom derivat de Strauss i Perlowitz, qui n’eren els promotors, uns aventurers internacionals d’origen centreeuropeu que apareixen a Espanya al 1934. Perquè se n’autoritzés la instal·lació al Casino de Sant Sebastià (Guipúscoa), van subornar el 1934 alts càrrecs del Govern, entre ells Aurelio Lerroux, nebot d’Alejandro Lerroux o el ministre de Governació, Rafael Salazar Alonso, del mateix partit.

El joc fou prohibit per la policia després de demostrar-se que era fraudulent, la qual cosa no va impedir que funcionés també a Formentor (Mallorca), on posteriorment també fou clausurat. Strauss i Perlowitz van escriure tot el tema de la corrupció i el fracàs del muntatge i Indalecio Prieto, intuint que hi havia un afer polític, va comprar el material. Fou així com esclatà l’escàndol.

El Partit Radical sempre havia estat envoltat de mala fama i corrupció a Barcelona. Hi havia la sensació general de que la corrupció era generalitzada en el partit de Lerroux. L’escàndol de l’estraperlo va tenir un efecte polític devastador. Una de les dues potes que sustentava la coalició de dretes del Govern va caure. Pich i Pon va patir les conseqüències i al mes d’octubre dimiteix. El govern de Madrid nomena un personatge vinculat a la CEDA, el valencià Ignasi Villalonga, com a Governador General de Catalunya, però no va estar molt de temps perquè al desembre de 1935 es va dissoldre el Govern de Madrid i es convocaren eleccions pel mes de febrer de 1936. Es va confiar el Govern de Catalunya a un membre de la Lliga. El balanç d’aquest govern va ser deplorable, amb 3 presidents en molt poc temps i sense Parlament. Inestabilitat i situació de suspensió de l’Estatut, la pseudo-Generalitat no tenia gairebé competències. Per a la imatge de la Lliga això no va ser positiu.

El Front d’Esquerres i els processos unitaris dins del moviment obrer

El conjunt de les esquerres catalanes, que fins l’octubre de 1934 havien tingut discrepàncies, van començar a reconsiderar les seves posicions després de la forta repressió que van patir. La repressió desfermada després del 6 d’octubre va ser el millor element de cohesió pels partits d’esquerres catalans. Al llarg de 1935 els dirigents de les esquerres catalanes van comprendre que si volien recuperar el poder era imprescindible fer pinya.

Al llarg de 1934 Esquerra Comunista, Acció Catalana, Unió Socialista de Catalunya i el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerres van formar un Comitè d’Enllaç de les Esquerres Catalanes per anar junts a les eleccions. En el si de les esquerres catalanes durant 1931-36 es va donar la paradoxa que la gran organització obrera era la CNT, però al no ser un partit, a l’espai polític obrer hi havia un gran nombre de partits: Esquerra Comunista, Bloc Obrer i Camperol, Partit Català Proletari, Partit Comunista de Catalunya, Federació Catalana del PSOE i Unió Socialista de Catalunya.

Partit Comunista Proletari: prové del partit d’en Macià, de la minoria que no renuncià a l’independentisme. Hi havien dues fraccions diferents: la línia independentista de dretes i que va crear el Partit Nacionalista Català i la línia obrerista, socialitzant del Partit Català Proletari, formada per 200-400 persones. El PCP fou la primera organització política que integrà comunisme i independentisme. Propugnaven una República socialista catalana, independent. Té com a líder Jaume Compte. Durant els Fets d’Octubre van proveir-se d’armes i van a anar a la seu del CADSI i van obrir foc contra els soldats. Morí Jaume Compte.

Bloc Obrer i Camperol: fou una organització política catalana d’ideologia comunista, fundada el 1930 a Barcelona com a resultat de la fusió del Partit Comunista Català (PCC) i la Federació Comunista Catalanobalear (FCCB). També incorporà militants valencians de la Federació Comunista de Levante (FCL). De caràcter comunista i antiestalinista.

Esquerra Comunista: el partit més petit de l’esquerra comunista. Tenia un líder molt important, Andreu Nin. A finals dels anys 20 Nin es convenç de que ha de sortir de Rússia. Als anys 30 torna amb la seva família al país. Així organitza Esquerra Comunista. Mantindrà relació amb Trostky, però el seu grup no és exactament trostkista.

Aquests partits, excepte la Unió Socialista de Catalunya (que havia tingut rellevància política important) havien tingut un paper poc important a l’escena política catalana. Al setembre de 1935 el Bloc Obrer i Camperol i Esquerra Comunista es fusionen donant lloc al POUM, (Partit Obrer d’Unificació Marxista).

Els quatre partits restants (USC, PCC, PCP, FC del PSOE) inicien converses al 1935 de cara a la seva unificació. Quan al novembre de 1935 es trenca la majoria governamental de la República i es convoquen eleccions pel febrer de 1936, a Catalunya, les esquerres tenen clar que s’han de presentar conjuntament, per poder guanyar les eleccions. Hi ha un factor llunyà que afavoreix aquesta dinàmica: al juliol de 1935 el VII Congrés de la Internacional Comunista a Moscou ha rectificat la política de la classe contra classe amb la qual els comunistes no podien establir cap aliança amb organitzacions que no fossin comunistes. Ara la Internacional, en vistes de que el règim nazi s’està consolidant i que està disposat a iniciar una guerra contra la URSS, aprova la tàctica del Front Popular antifeixista. Ara l’enemic és el feixisme i tots els partits s’han d’aliar per fer-ne front.

La força a Espanya del PCE era mínima, amb tan sols 1 diputat. Però a l’ambient de la societat catalana i espanyola la nova estratègia de la internacional va ser molt ben acollida. Al 1935 es va començar a configurar el Front Popular i a Catalunya el Front d’Esquerres que tenia com a base Esquerra Republicana. El programa d’aquestes coalicions era la restauració de l’esperit del 14 d’abril, no era un programa revolucionari. Volien anul·lar la involució dretana que des de novembre de1933 s’havia instal·lat a la República. Demanen l’amnistia pels presos del 6 d’octubre i els revolucionaris d’Astúries.

Les eleccions del febrer de 1936 i el restabliment de l’autonomia

A Catalunya hi ha dues opcions a les eleccions de 1936: el Front d’Esquerres i el bloc del centre dreta que es creà per reacció a l’anterior, el Front Català d’Ordre, unió del centre-dreta fins a l’ultra-dreta. El Front Català d’Ordre estava format per la Lliga, els supervivents del Partido Radical, la CEDA, monàrquics, carlins… Van fer un campanya poc unitària, protagonitzada per la Lliga que proposa que s’havia d’evitar que tornessin els polítics del 6 d’octubre. Com que havia passat un any i mig dels Fets d’Octubre i la repressió va ser molt dura molta gent pensava que havien de votar les esquerres perquè sortissin de la presó. La campanya de les esquerres demanava restablir l’Estatut, reobrir el Parlament i alliberar els presos del 6 d’octubre.

El diumenge 16 de febrer la participació arribà al 68%, una xifra molt alta per l’època. El Front d’Esquerra obtingué la victòria amb el 58,9% dels vots i el Front Català d’Ordre el 41%. El sistema electoral republicà majoritari donà 41 diputats a les esquerres catalanes (dels quals 31 d’ERC, 1 del POUM, 1 del PCC…). No era una victòria de les esquerres revolucionàries, sinó de l’esquerra reformista, del centre-esquerra. Dels 13 diputats del Front Català d’Ordre, 12 eren de la Lliga.

La CNT no va donar cap consigna de no anar a votar. Això afavoria que molts obrers anessin a votar. Estaven a favor de l’amnistia. A Espanya guanyà el Front Popular amb un marge més petit. Però l’important era guanyar perquè tindrien la majoria de Govern. El PSOE aconseguí 88 diputats, a Catalunya només 1. El PCE 15. Entre les dretes hi hagué predomini de la CEDA mentre l’extrema-dreta obtingué una reduïda presentació. Tothom va considerar que calia agilitzar la transició. El 19 de febrer Manuel Azaña assumia la Presidència del Govern. El 21 de febrer es signava l’amnistia generals pels “presos polítics i socials”. Companys assegurà que no volia tornar a Barcelona si no era com a President de la Generalitat. El 26 de febrer el Tribunal de Garanties Constitucionals autoritzà la reunió del Parlament, que el 29 del mateix mes reelegeix a Companys i reprèn el Govern.

Companys substituí al capdavant del Departament de Governació Josep Dencàs per Josep Maria España. Entre març i juliol de 1936 s’obre una nova etapa política a Catalunya. Relativa pau social en comparació a la violència que es vivia a d’altres zones de l’Estat, sobretot a Madrid. Canvi de tàctica de la dreta. Fins al juliol de 1936 creien que podien tornar al poder a partir de les urnes. Com que això no es va produir, començà a haver-hi en el si de la dreta una reacció i una aposta decidida pel cop d’estat. En la mesura que a finals d’abril hi ha aquesta aposta resulta necessari mostrar que la República governada per les esquerres era un caos. Aquesta és l’excusa. Per tant calia que el clima socio-polític fos el més agitat possible. Sobretot a Madrid hi convenia crear aquest clima. L’estratègia estava calculada per tal de fomentar aquest ambient. Falange va fer la feina bruta.

L’oasi català, tòpic i realitat

Per contrast sembla que Catalunya és el paradís. Neix el tòpic periodístic de “Catalunya és l’oasi de la República”, però si que hi havien conflictes encara que alguna cosa té de veritat. Factors socio-polítics que alimenten una atmosfera més serena. Catalunya durant els mesos de maig-juliol visqué una relativa tranquil·litat política. Hi ha una sèrie de fets objectius que contribueixen a explicar que el clima no sigui el mateix que a Madrid.

A ERC es visualitza una certa correcció de rumb. Bona part de l’ala independentista que s’havia fet forta a les JEREC (Josep Dencàs com a cap visible) ha quedat molt desprestigiada pel paper que aquest tingué el 6 d’octubre de 1934. Com a conseqüència, el sector d’Estat Català dins ERC abandona el partit i al maig de 1936, juntament amb d’altres grups independentistes creen un nou partit explícitament independentista: Estat Català (lider, Josep Dencàs).

A la mateixa primavera de 1936 els antics dissidents de L’Opinió expulsats al setembre de 933 tornen a ERC (Tarradellas…). ERC guanya en cohesió i serà més homogèniament no independentista. Ara és una ERC molt més identificada amb Companys, que actua en aquests mesos com si el 6 d’octubre l’hagués escarmentat. Hagués estat fàcil que Companys hagués caigut en la temptació de venjar-se amb els que els tancaren a la presó. No va ser així. Actuà buscant consensos amb l’oposició. La pròpia Lliga sembla que ha escarmentat per la seva conducta el 6 d’octubre.

Els diputats de la Lliga van tornar al Parlament i van fer el paper d’una oposició lleial. La Lliga abandona les aliances amb l’extrema dreta i gira cap al centre. En uns mesos en que el gros de la dreta espanyola es mou cap a l’extrema dreta, la Lliga fa tot el contrari. No tindrà cap connexió amb la trama colpista. A Catalunya l’extrema dreta anti-republicana és molt minoritària. La seva capacitat per desestabilitzar és pràcticament zero. Segons algun testimoni posterior al juliol de 1936 la Falange tenia 300 militants a Catalunya. El carlisme era l’únic moviment amb un cert arrelament a Catalunya. Aquesta extrema dreta no hagués pogut mai intentar desestabilitzar el sistema perquè no tenia força. Catalunya no era l’escenari decisiu del cop d’Estat, Barcelona era una ciutat secundària.

La CNT també experimenta la primavera de 1936 un canvi de rumb. Al maig de 1936 té lloc un Congrés de la CNT a Saragossa que suposa el retorn dels trentistes (Sindicats d’Oposició) a la CNT. Aquest retorn significa que la CNT abandona l’estratègia revolucionària adoptant una posició moderada.

La burgesia catalana, a diferència de l’espanyola, no aposta pel cop militar. No està involucrada en el complot. La conspiració a Catalunya és circumscriu en uns 100 militars integrats dins una organització clandestina: la Unión Militar Española. Són militars de baixa graduació. No hi ha cap general. Gairebé no tenen coixí civil. La Policia de la Generalitat tenia sotmesos a vigilància a aquests militars des de març de 1936. A finals de juny la policia trobà amagat un conjunt de papers on hi havia tot mena de detalls dels plans per apoderar-se de Barcelona. Els conspiradors no van saber que aquests plans es coneixien i per tant no els van canviar. El cop a Catalunya no tenia gaires bones perspectives. Aquesta informació va ser transmesa al govern de Madrid, que va minimitzar les informacions. El President del Govern Casares Quiroga va aplicar la tàctica de l’estruç: fer-se el mort. Era evident que el General Mola estava conspirant, però ningú el va cessar.

Capítol següent: La Guerra Civil a Catalunya. El 19 de juliol de 1936

L'autor: Elliot Fernandez

Enllaç permanent: https://elliot.cat/fets-octubre-1934/