Elliot Fernández

Per què es van formar els Estats Units d’Amèrica?

Publicat el: 11/02/2018 | Actualitzat el:

El mes de juny de 1775 el Segon Congrés Continental, una comissió de delegats de 13 colònies angleses, reunit a Filadèlfia encarregà l’elaboració d’una Declaració d’Independència dels futurs Estats Units d’Amèrica a una comissió formada per Benjamin Franklin, John Adams, Roger Sherman, Robert R. Livingston i Thomas Jefferson. Seria ratificada el 4 de juliol de 1776.

Però, per què tretze colònies britàniques, ubicades a la costa est del subcontinent nord-americà, es rebel·laren i s’independitzaren de Gran Bretanya? Aquell era un territori que havia estat colonitzat al 1607. La primera colònia s’establí a Jamestown, Virginia. Poc a poc s’establiren la resta de colònies, gràcies a l’arribada de tota classe de gent: aventurers, fervorosos creients, constructors, somiadors, gent de mal viure. El grup més important van ser els puritans anglesos que es van establir en diverses colònies, fugint de la persecució a Anglaterra, amb la intenció de fundar una colònia basada en els seus propis ideals religiosos.

Mapa de les 13 colònies angleses al segle XVII

L’administració de les 13 colònies angleses en territori americà

Les 13 colònies angleses comptaven amb gran autonomia en els seus assumptes interns, però estaven subjectes al domini de la Gran Bretanya i no tenien plena capacitat de decisió en assumptes com els impostos. Totes les colònies compartien la tradició del govern representatiu. El monarca anglès nombrava a molts dels governadors colonials, però tots ells devien governar conjuntament en una assemblea escollida. El vot estava restringit als terratinents barons blancs, però la majoria dels homes blancs tenien propietats suficients per votar. Anglaterra no podia exercir un control directe sobre les seves colònies perquè situades a 5.000 quilòmetres de distància de la metròpoli, les colònies eren substanciosament lliures i independents les unes de les altres; tenien una economia fonamentalment agrària, però fortament capitalista i eren una societat on el racisme estava institucionalitzat i constituïa un element de cohesió de la minoria europea.

Al llarg del segle XVIII la població a les colònies es multiplicà per deu. Continuava sent una societat molt rural, amb una població molt dispersa, però gràcies a l’activitat comercial van anar creixent algunes ciutats a la costa atlàntica. La principal era Filadèlfia amb 35.000 habitants, Boston i Nova York, Charleston i Newport. Malgrat que el creixement econòmic de la primera meitat del XVIII elevà la mobilitat social, també va consolidar el poder econòmic de les elits colonials i augmentà les desigualtats de riquesa entre aquestes i la resta de la població.

La necessitat britànica d’administrar el seu creixent imperi a nord-americà i d’eixugar els deutes contrets a la guerra Franco-índia (1754-1763, dins la Guerra dels Set Anys) l’obligaren a augmentar la imposició colonial. Aquest augment de la tributació va coincidir amb la crisi econòmica colonial i provocà entre 1763 i 1775 la crisi fiscal, que portaria primer a la rebel·lió i després a la revolució i la guerra de la Independència.

De la rebel·lió a la revolució: les causes de la guerra de la Independència

A partir de la Guerra dels Set Anys (1756-1763) les relacions entre la metròpolis europea i els seus territoris colonials es van veure profundament afectades. Cada vegada es va fer més incompatible el règim econòmic i polític de les colònies amb la política de la metròpoli. Les mesures coercitives del govern de Londres van ser rebutjades amb el fonament de la pròpia tradició política anglesa de no pagar impostos sense disposar de representació política a l’òrgan que els decidia. Cal recordar que com passava a Gran Bretanya, però no a gran part d’Europa, a les 13 colònies hi havia llibertat de premsa i la circulació de llibres va permetre el creixement de les teories polítiques del moment.

La nova llei del Sucre va provocar la primera protesta intercolonial contra la Corona al 1764. Com que van ser incapaços de sufragar els costos dels 10.000 soldats britànics estacionats a l’oest, el govern decidí utilitzar un nou impost, que per primera vegada afectava a l’economia interior de les colònies. Al març de 1765 el Parlament anglès aprovà la Llei del Timbre, que gravava amb un impost els documents legals, almanacs, periòdics i quasi qualsevol tipus de paper utilitat a les colònies. La imposició per primera vegada d’un import intern, així com l’amenaça de que la Corona pogués utilitzar l’Exèrcit de l’Oest per assegurar el cobrament del nou impost, mobilitzà a tots els sectors socials i a totes les colònies contra Anglaterra.

En un context social ja molt convuls, es començà a elaborar una ideologia whig (els patriotes durant la revolució) que emfatitzava els drets de l’individu enfront a l’Estat i una ideologia popular que identificava llibertat amb representació política i igualtat. La nova imposició britànica dirigí la protesta social contra Anglaterra i la convertí en un moviment de masses colonial que començava a articular-se políticament.

La protesta començà entre les elits de les colònies (plantadors, comerciants, advocats, impressors) que expressaven el seu descontentament a les Assemblees colonials. L’argument legal de la protesta era la defensa del dret dels colons, com “anglesos nascuts lliures” a no ser obligats a pagar impostos per una institució com el Parlament britànic, en la que no tenien representació. El nivell de protesta i el dany que aquesta estava causant als interessos econòmics britànics va ser tal que el 1766 el Parlament anglès retirà la Llei del Timbre, però aprovà la Llei Declarativa, que confirmava que a l’Imperi només el Parlament tenia la sobirania i la potestat de fer lleis. Al 1767 el ministre d’Hisenda Charles Townshend va aconseguir l’aprovació de nous impostos sobre el vidre, la pintura, el paper i el te importats a les colònies.

Matança de Boston, 1770

Va ser a Boston on les protesten van ser majors. El 5 de març de 1770 una partida de vuit soldats britànics disparà causant cinc morts. La matança de Boston proporcionava així els primers màrtirs de la causa dels colons. A l’abril de 1770 el Parlament revocà tots els aranzels Towmshend excepte el del te. Quan les protestes van tornar a començar l’any 1772, les colònies es trobaven en el pitjor moment de la crisi econòmica i els líders americans començaven a considerar la possibilitat de la independència. Al maig de 1773, lord Norh, nou ministre d’Hisenda, va aconseguir que el Parlament concedís a la Companyia de les Índies Orientals el privilegi exclusiu de vendre directament el te a les colònies. Com a protesta, als principals ports es va impedir que els vaixells descarreguessin el te de la Companyia de les Índies Orientals.

A Boston el 30 de novembre de 1773 un grup de patriotes disfressats d’indis mohawk, dirigits per Samuel Adams van llançar el carregament de te valorat en 10.000 lliures.

Els fets de Boston, la destrucció del te. Font: W.D. Cooper. “Boston Tea Party.”, The History of North America. London: E. Newberry, 1789.

L’abril de 1774 el Parlament britànic aprovava les Lleis Coercitives per disciplinar a Boston. L’aprovació d’aquestes lleis va fer revifar les protestes, convertida ara en una rebel·lió oberta contra el poder tirànic de la monarquia britànica i en una revolució de les formes de poder a les colònies.

La sorpresa per als britànics va ser que totes les colònies es van sentir amenaçades per les Lleis Coercitives i van decidir ajudar a Boston i que en aquesta resistència emergís un poder polític paral·lel al de la Corona (de tipus local, de comtat i provincial) però també intercolonial. Mentre totes les localitats establien Comitès de Correspondència i organitzaven milícies, van decidir coordinar-se intercolonialment el nou poder dels comitès, convocant al setembre de 1774 el Primer Congrés Continental a Filadèlfia. Van assistir 55 delegats representant 12 de les 16 colònies. Els delegats aprovaren la postura més radical: resistència activa a les Lleis Coercitives, reconeixement dels nous poders i creació d’una Assemblea Continental, que posava a la pràctica les resolucions del Congrés referides a la no importació i consum de productes britànics i la persecució dels enemics de la llibertat mitjançant la intimidació i la coacció violenta.

La revolució va començar quan les elits colonials van lluitar per mantenir el poder a les Assemblees provincials enfront els governadors -Massachusetts, Virginia- i en aquesta lluita començà una substitució del poder monàrquic i l’administració federal pels nous poders dels comitès i les milícies. La presa de partit s’accelerà amb els primers enfrontaments armats entre la milícia de Massachusetts i l’Exèrcit britànic l’abril de 1775. L’inici de la lluita armada va fer que la principal funció del Segon Congrés Continental reunit a Filadèlfia va ser assumir les tasques de govern central per a les colònies. Decidí crear un Exèrcit continental al comandament de George Washington, emetre moneda per finançar-lo i formar un Comitè per negociar amb altres països.

Adquisicions territorials dels Estats Units des de la pau de 1783 amb el Regne Unit fins a la pau amb Mèxic en 1848. (Font: Wikipedia.org)

La guerra ja havia començat. El 23 d’agost de 1775 Jordi III proclamà a les colònies en rebel·lió. Al gener de 1776 es publicà a Filadèlfia Common Sense, el primer text que demostrava que la lluita contra Anglaterra devia ser per la independència immediata i la república igualitària. L’autor era el britànic Thomas Paine. Finalment el Segon Congrés aprovà la Declaració d’Independència el 4 de juliol de 1776.

La Guerra per la Independència dels Estats Units, que havia començat el 19 d’abril de 1775, acabà el 3 de setembre de 1783 amb la victòria del bàndol aliat nord-americà.

Autor: Elliot Fernandez
Creative Commons

Tots els continguts es publiquen sota llicència Creative Commons. Sou lliure de: compartir i adaptar el material en qualsevol mitjà i format, distribuir i comunicar públicament l'obra i fer-ne obres derivades sempre i quan no se'n faci un ús comercial.

Web realizada per HispanTIC