Elliot Fernández

La gènesi de les monarquies feudals

Publicat el: 23/10/2009 | Actualitzat el:

Als segles IX i X es produeix una profunda reestructuració del marc polític europeu que estava dominat per l’Imperi Carolingi i els normands. Però a la fi del segle X s’inicià la fragmentació de la classe dominant, característica principal del procés en la construcció del feudalisme. La desaparició del Regnum donà pas a una multitud de poders feudals. Però malgrat l’aparició del nou ordre feudal, a l’Europa occidental la figura del rei no desaparegué com a tal.

I no obstant l’aparició del feudalisme, a partir de finals del segle X i durant tot el segle XI assistim a un enfortiment notable de les monarquies, que ja no tindran res a veure amb les anteriors monarquies d’origen germànic. Cal remarcar que no hi ha continuïtat entre les monarquies germàniques i les feudals. Entre d’altres coses, en el nou esquema polític i social, el rei no serà un senyor feudal més, sinó el senyor feudal més important (tot i que no sempre va ser així). El manteniment de la monarquia va ser possible gràcies al cobrament de les rendes que produïa el seu patrimoni. Absència d’un sistema fiscal públic, que s’havia desmantellat completament.

Coronació de Felip August II de França, 1179 a Reims

Coronació de Felip August II de França, 1179 a Reims

Les noves monarquies feudals

El procés de construcció de les monarquies feudals a Occident va ser conseqüència d’una sèrie de factors. Per una banda, l’afirmació d’un llinatge reial-regi (no d’un rei sinó d’una família). La tradició concedia a la família reial una certa legitimitat. En la selecció de la família hi van jugar uns certs factors: unes credencials, la força militar, factors familiars (política matrimonial) i la capacitat diplomàtica.

Aquestes monarquies feudals inicialment eren electives (no vol dir que el fill d’un rei mort no pogués ser rei). Però la monarquia necessitava suports. Per això va recórrer a l’Església per legitimar-se. Església que a la vegada necessitava cercar un suport sòlid per protegir-se de la violència general de l’època. Cal recordar que l’Església era un senyor feudal més. I l’Església acostumava a ser un dels objectius de la violència senyorial. Per això l’Església necessitava un aliat que li donés protecció (la monarquia). L’Església era la institució garant de la pau, que arbitrava i intentava solucionar els conflictes amb el diàleg. La monarquia serà un interlocutor per organitzar campanyes militars.

Què podia oferir l’Església al rei? Legitima ideològicament la institució monàrquica, atorgant un caràcter sagrat al rei, com a representant de Déu. Un procés que es realitzarà a través de la unció (atorgar el Sacrum). La monarquia anirà adquirint una dimensió que fins a la data no tenia. Aquesta col·laboració Església-monarquia tindrà un reflex literari. A partir d’aquest moment es posaran per escrit les genealogies dels reis. A Anglaterra el principal suport era l’Arquebisbe de Canterbury. A Alemanya era l’Arquebisbe de Magúncia i a França l’Abat de Saint-Denis.

Recerca de legitimitat legal: la recepció del dret romà

Les monarquies buscaren el suport legal (la llei), a través d’un procés que es coneix com a “recepció del dret romà”. S’estudiaven els textos legals antics per tal d’extreure les teories relatives a la definició de l’autoritat política, la monarquia. Es buscava tot allò que podia donar legitimitat a l’acció dels reis, els codis romanistes. Es recuperà el Codi de Justinià “corpus Iuis Civilis” que donava sentit a l’acció política i pública del rei. Els experts juristes recuperen aquests textos. La Universitat de Bolonya va ser uns dels referents. Però la societat dels segles XIII-XIV havia canviat. Els textos s’havien d’adaptar a la vida actual. S’havien d’afegir nous textos, “les glosses”, que creaven jurisprudència.

Configuració d’una comunitat dins uns límits territorials

Encara no trobem a l’època autèntics estats, però la tendència era identificar una certa comunitat amb un espai concret. El rei feudal depenia de la seva riquesa, de la capacitat per acaparar rendes (ingressos). Això el farà entrar en competència amb la resta de membres de l’aristocràcia. El rei havia de tenir una captura d’ingressos superior als altres, element que portarà a conflictes amb la noblesa. Per això el rei intentarà dirigir campanyes de conquesta militars a l’exterior. En la persona del rei hi convergien molts interessos. A l’Església també li interessava participar en les conquestes militars, a l’igual que a l’aristocràcia. Fins i tot la burgesia urbana estava interessada. Quan l’aristocràcia emprengué campanyes exteriors hi hagué pau al’interior. Existirà un vincle entre el monarca i el conjunt dels habitants del regne, fins i tot per part de persones que veuen en el rei alguna cosa més que un senyor feudal. La figura del rei cada cop es va revaloritzant més. El concepte de vassall va perden a favor del concepte serf. De quina forma es visualitza? El territori com a espai polític, el nexe de persona a persona comportarà que l’home es vinculi més en l’espai natural. Això es nota en el moment en que la titulació reial passa del Rei dels francs a Rei de França.

Les noves institucions. Instruments d’acció de les monarquies

Matrimoni burgés a Bolonya

Matrimoni burgés a Bolonya

Trobarem al llarg dels segles XII i XIII la configuració de noves formes de representació política. S’assisteix a una revitalització del fenomen urbà. Emergència de la burgesia com a nou grup social que s’afegeix als ja existents. La burgesia intervindrà en les institucions. Aquest nou grup tindrà algun paper a les noves institucions. La Cúria donarà pas a les Corts o els Parlaments, institucions molt més àmplies i on intervindrà la burgesia, sobretot en els Consells Municipals.

Corts. Esdevindran els òrgans legislatius. Com funcionaven? La convocatòria sempre la realitzava el rei. Aquestes Corts es podien celebrar a diversos llocs del territori. Es reunien per diversos braços o estaments: braç militar (nobles), braç eclesiàstic i braç reial o popular (burgesia urbana).

Comptaven amb un funcionament relativament senzill. En primer lloc el rei obria Corts amb un discurs on feia una petició als braços, normalment per demanar diners. La petició reial era discutida per cada braç i cada grup emetia un vot. Finalment s’acceptava la proposta del rei o bé es rebutjava. Tots els compromisos quedaven per escrit (redacció de les lleis o constitucions). Si el rei desprès no ho complia, el parlament li llegia el Memorial de Greuges. A Corts es practicava la política del Pactisme (perquè el rei pogués demanar tributs de rendes que no fossin seves havia de demanar permís a les corts).

Jaume I presidint una sessió de Corts

Jaume I presidint una sessió de Corts

Cada cop hi havia més presència d’Estat. Creació del fisc reial (ingressos d’origen feudal). De mica en mica van anar ampliant altres conceptes com les regalies (drets reials en determinats sectors estratègics com l’explotació de mines). Les regalies eren recursos que es reserva el rei en monopoli. La monarquia podia imposar el pagament de tributs excepcionals en moments determinats. D’aquesta manera la monarquia podia ampliar la seva capacitat de recaptació.

En aquest sentit es van posar en marxa noves institucions especialitzades en la recaptació. Els comtes de Barcelona van crear la Diputació del General o Generalitat, institució de caràcter intermitent, per fer front a la recaptació. Va arribar un moment que les recaptacions eren tan seguides que aquestes institucions van ser permanents. La diputació del General va adoptar un caràcter polític més important. El poder creixent de l’Estat també es va fer notar en la força militar reial i en l’exercici de la justícia. Per què la corona tenia cada vegada més necessitats de ingressos? Per destinar-los a partides militars (manteniment de l’exèrcit, que es professionalitza). Aquest Estat necessitava recursos per mantenir l’aparell burocràtic i administratiu. Paral·lelament l’Estat creixia i es consolidava, però tot això s’havia de pagar. Requeria una organització cada vegada més sòlida: les Cancelleries (òrgans de redacció, arxiu, etc.).

Les monarquies feudals europees

La França capeta (987-1314)

Al 987 es produí la fi de la dinastia carolíngia, amb la mort de Lluís V. L’antiga Gàl·lia (França occidental) es trobava fragmentada en diferents territoris de tipus feudals. Eren principats molt forts però amb un vincle reconegut amb el rei mitjançant una relació de vassallatge però amb relacions poc sòlides i estables. Aquests territoris podien ser eventualment rebels al rei, refractaris a la monarquia, que li discutien el poder.

El personatge més important era Hug el Gran, duc de Nèustria i comte de París, senyor de l’Ille de France. La seva autoritat s’estenia al nord de les dues vessants del Sena i l’any 943 va obtenir els ducats de Borgonya i Normandia. A la seva mort el succeeix Hug Capet (987–996). Davant la necessitat per part de l’Església de trobar el galant de l’equilibri, que pogués mantenir la dignitat monàrquica, l’Església atorgà a Hug Capet el seu suport, com a alternativa a succeir la dinastia carolíngia. Aquest poder va costar consolidar-lo. Molts aristòcrates es van refractar. Mica en mica aquesta monarquia es va consolidar, gràcies al suport eclesiàstic.

Com es va consolidar aquesta nova dinastia? A través de la successió. Les monarquies germàniques acostumaven a ser electives. Però sempre els fills dels reis tenien preferència. El que va fer el rei de França fou associar el seu al fill al tro (fórmula ja utilitzada pels reis visigots), en una mena de coregnat. Així s’anava anant cap a la formula de monarquia hereditària, que arribarà a partir de Lluís VI (1108-1137). El següent pas era aconseguir la capacitat del rei per sotmetre l’aristocràcia. Si el rei no es convertia en el vèrtex de la piràmide no seria res. S’havia de construir una xarxa de relacions feudo-vassallàtiques. El rei era senyor de tots i vassall de ningú. S’havia doncs de pactar amb la noblesa des d’una posició de força. El resultat: formació d’una xarxa de relacions feudo-vassallàtiques al vèrtex del qual hi havia el rei.

Com es feia per sotmetre la noblesa? Augmentar les rendes mitjançant l’extensió del patrimoni reial (política matrimonial tendent a agrupar patrimonis), amb una administració impecable (mitjançant agents, com els batlles). i imposició per la via militar: a partir de mitjan segle XII la monarquia inicia una política tendent a dominar els grans principats.

Personatge clau: Felip II, l’August de França (1180-1223). Durant el seu regnat es produeix la gran expansió territorial. Amb Felip II el Regne de França adquireix les seves fronteres. Expansió en tres direccions:

  • En primer lloc sobre els feus del rei d’Anglaterra al continent. El rei d’Anglaterra era vassall del de França pels territoris que posseïa al continent (devia fidelitat al rei de França). Això acabarà provocant un conflicte: Guerra dels Cent Anys.
  • En segon lloc, l’expansió anirà dirigida cap a Occitània, imparable a partir de la Batalla de Muret de 1213, gràcies a l’acció de Simó de Montfort, vassall directe del rei i comandant de les tropes del rei francès. L’inici de les operacions de conquesta es basava en un pretext: la croada anticàtara predicada pel papa Innocenci II. A la Batalla de Moret va participar Pere el Catòlic, rei d’Aragó, que no va tenir més remei que ajudar als occitans. Va morir en batalla.
  • Sotmetiment al comtat de Flandes després de la Batalla de Bouvines (victòria sobre la coalició de Joan sense Terra, el comte de Flandes i Otó IV).

Directament o indirectament, des d’aquell moment, tots els principats territorials de l’antiga Gàl·lia giren entorn l’òrbita de la monarquia franca: inici de la consciència d’una França entorn d’un rei (Felip l’August, rex Franciae). A partir d’aquest moment es formaran una sèrie d’institucions i organismes politico-administratius que tendiran a la centralització de la reialesa, centrals com el Parlament i la Cancelleria; territorials com les batllies.

L’Anglaterra normanda (1066-1154)

Els enfrontaments entre la facció danesa i l’anglosaxona a la mort del rei Canut (Imperi Danès fins a mitjans segle XI) afavoreix l’ocupació normanda de l’illa d’Anglaterra. Fou una operació dirigida per Guillem I, duc de Normandia, que gràcies a la victòria a la Batalla de Hastings (1066) serà coronat rei com a Guillem I el Conqueridor. El rei d’Anglaterra era vassall del rei de França pels feus continentals, origen d’agres disputes. Amb els successors de Guillem (Enric II Plantagenet crea al 1154 l’Imperi Angeví) encara s’intensifica la presència “anglesa” a la costa Atlàntica gal·la.

Política interior dels normands. Els normands van contribuir a intensificar l’ordre feudal a l’illa, amb la construcció d’una xarxa feudo-vassallàtica molt lligada. El rei s’havia fet rei per la força (cert autoritarisme). Espectacular increment del patrimoni reial, que es multiplica per dos. En virtut la seva victòria militar va confiscar la setena part dels patrimonis mobiliaris de l’illa. Es multiplica per dos el patrimoni reial. S’havia de redactar un inventari, un cens: el Domesday Book, un autèntic cadastre-inventari d’aquells patrimonis i font extraordinària d’informació. Una altra estratègia per mantenir la fidelitat dels senyors feudals va ser la de dotar-los de senyories: dotació “en honores”, per compensar la seva fidelitat. És un honor homogeni per a tothom i sempre a les zones perifèriques, per evitar un poder excessiu. El rei es va assegurar el seu poder amb les regalies: moneda, justícia i permisos de construcció de fortaleses.

Un dels episodis més importants del seu regnat fou la pugna amb l’arquebisbe de Canterbury. La introducció de la Reforma Pontifical suposà un enfrontament entre el rei (que volia mantenir la investidura laica) i l’arquebisbe de Canterbury (episodi de l’assassinat de Thomas Becket). Problemes internes en temps de Joan Sense Terra portaran a la concessió de la Magna Carta (límits al poder reial) i a la pèrdua d’una gran part dels feus continentals. Era la forma que tenia l’aristocràcia d’aprofitar la debilitat del rei per treure-li alguns privilegis. La monarquia normanda anirà cap a l’exterior: Gales, Irlanda i Escòcia.

El Sacre Imperi Romanogermànic (902-1806)

Restauració de la dignitat imperial: Otó I (936-973) se li atorgà el caràcter d’emperador, càrrec que es vincula als reis alemanys com hereus de Carlemany, que serà un referent permanent. L’any 962 rep la corona imperial i el 965 es configura el Sacre Imperi Romanogermànic, que significa reunir en la mateixa persona el domini sobre Alemanya i Itàlia i el títol d’emperador Roma.

La cerimònia que legitimà el càrrec tenia un doble procés de coronació: a Aquisgrà, antiga capital imperial, es produïa el tràmit de l’elecció dels nobles (cort dels quatre ducs –vassalls), on repbia l’aclamació popular i també el Sacrum per part de l’arquebisbe de Magúncia, gairebé tot, a l’estil de Carlemany. I A Roma, on rebia la unció papal; sota la presidència del papa que atorga el caràcter universal (Imperium Christianum), l’emperador és enviat per Crist amb poder sagrat sota la terra. Allà rep una corona plena de simbolismes i un cinyell (cinturó).

Tanmateix l’emperador era reconegut com a home de prestigi i com el monarca més important, però el seu poder era més aparent que real. Va haver de fer front a revoltes de l’aristocràcia (els comtes acabaren per imposar el criteri d’heretabilitat en els seus càrrecs). La inestabilitat interior va tenir dos fronts. El primer, la tempestuosa relació entre l’emperador i el papa (finals del XI inicis del XII), el conflicte de les investidures, ja explicat, i que té l’origen en l’hegemonia del poder polític sobre l’església. El segon, la relació amb Itàlia, especialment a partir de la formació de la Lliga Llombarda, que reunió les principals ciutats del nord d’Itàlia contra l’emperador.

L’Imperi estava format per quatre grans ducats:

  • Saxònia,
  • Francònia,
  • Suàbia
  • i Baviera.

Amb el temps s’afegeixen el regne d’Itàlia i el regne de Borgonya-Arles. El càrrec d’emperador era electiu i comptava amb el suport fonamental de l’Església. Hi havia una autèntica complementarietat entre l’Església i l’emperador. Amb el títol imperial se li dotava d’un caràcter universal.

Política d’expansió territorial a l’est (Drang Nach Osten). Va ser un procés llarg, protagonitzat per l’emperador, els nobles, els ordes militars (els teutons). S’inicià amb la Batalla de Lechfeld (955). Moltes vegades aquesta expansió territorial va adquirir un caràcter de croada, sobre els pobles pagans de l’est. No serà una acció pacífica. Les antigues comunitats natives seran reorganitzades segons l’ordre feudal.

Aquestes reagrupacions s’uniren també als moviments migratoris de persones que venien des de l’Imperi per colonitzar les terres. Constitució de seus episcopals i noves ciutats. Nou concepte d’organització de l’espai. Procés que requereix una planificació prèvia molt ben adoptada. En aquesta tasca hi jugarà un paper molt important els Locator, experts en ordenament de la població. Això és el que farà gran l’Imperi. El fet de disposar d’un espai tan gran per poder conquerir noves terres. Autèntica “dilatació de la cristiandat”. Posa les bases de l’hegemonia d’Europa al món.


Cursos història

  1. Roma: un Imperi en decadència
  2. L’Imperi, cristià. La fi de l’Imperi Romà d’Occident
  3. Després de l’Imperi: els nous estats a l’Europa occidental
  4. La constitució de l’Estat islàmic
  5. Pràctiques agràries i alimentació pagesa abans dels feudals
  6. L’Imperi Carolingi. Auge i descomposició
  7. La gènesi de l’ordre feudal: les institucions i les relacions feudovassallàtiques
  8. L’Església: una institució universal. L’expansió de l’ordre feudal per conquesta
  9. Les monarquies feudals: institucions i òrgans de govern
  10. Les ciutats medievals en el feudalisme. Comerç. Els gremis. El patriciat urbà
  11. La qüestió del “creixement medieval” (segles XI-XIII) i els seus límits
  12. Els primers símptomes de la desacceleració baix-medieval
  13. La Guerra dels Cent Anys
  14. Efectes econòmics i socials de la crisi baix-medieval al camp i la ciutat
  15. Conflictivitat social al camp. Desequilibris a la societat urbana
  16. El Cisma d’Occident. Les monarquies autoritàries i les transformacions de l’Estat
  17. Bibliografia Història Medieval
Autor: Elliot Fernandez
Creative Commons

Tots els continguts es publiquen sota llicència Creative Commons. Sou lliure de: compartir i adaptar el material en qualsevol mitjà i format, distribuir i comunicar públicament l'obra i fer-ne obres derivades sempre i quan no se'n faci un ús comercial.

Web realizada per HispanTIC