Elliot Fernández

La gènesi de l’ordre feudal

Publicat el: 18/10/2009 | Actualitzat el:

El espais feudals i els àmbits de la senyoria: els castells

Assistim durant els segles VIII-X a la transformació progressiva de les estructures econòmiques i socials a l’Europa occidental molt rellevant. Aquesta transformació tindrà com a eix principal la fiscalitat: es passarà d’uns districtes de recaptació fiscal a uns nous districtes de captura de renda.

En el marc del procés de canvi en el sistema de recaptació de tributs “estatal” cap a un nou al sistema de captura de rendes té lloc la construcció de l’ordre feudal. Tots els indicis apunten que es va produir una paralització dels avenços tecnològics agrícoles que s’havia produït en l’època de l’imperi romà. Les cròniques redactades pel clergat parlen de períodes de fam, que generaven dificultats a les comunitats pageses i als centres monàstics i als senyors feudals, que no podien acaparar les rendes. Es parla fins i tot de la pràctica del canibalisme.

La classe feudal era en aquests moments un grup en formació. No hi havia ostentació. Tenien una capacitat limitada de recaptació de rendes i tenien dificultats per controlar als pagesos. Els castells d’aquestes èpoques eren construccions molt humils. La poca ostentació de la classe dominant demostrava que tenien serioses dificultats per controlar a la població. Al llarg d’aquest període es produí una desaparició de l’esclavisme. I també es produïen constants enfranquiments (donar llibertat al serf). Al segle X-XI el règim de servitud s’havia acabat. L’autoritat de caràcter públic va perdent força i va transferint prerrogatives (els drets propis de la monarquia van a parar als senyors feudals, hi havia en marxa una privatització de molts àmbits). Els senyors feudals adaptaren aquestes prerrogatives a les seves necessitats.

El senyoriu franc-carolingi

Miniatura de l’època

La presència dels senyorius està molt bé documentada. Els textos políptics (inventaris dels béns dels senyors) ens informen de l’existència d’aquestes grans senyories, les villae, que estaven compostes per:

  • Terra indominicata mansus indominicatus (mas senyorial o dit “domini” o “reserva”). El senyor feia la gestió d’aquesta part i dirigia la seva explotació. La reserva podia ser d’1/4 del total o la meitat.
  • Les terres mansionàries (masos o “tinença”). Les tinences ocupaven la resta de l’espai.
  • I la bonna comuna (béns comunals o bé monopolis senyorials), formats per boscos, pastures o trulls.

I com es treballava?

A les tinences o masos trobem una gran heterogeneïtat en quan a composició. Terra dividida en moltes porcions. Entre els dipositaris d’aquestes tinences hi havia esclaus (servi-casati “amb un casa”). Hi havia també colons (pagesos que ja havien obtingut la llibertat i que s’havien posat sota el patrocini d’un senyor) o els mancipi (emancipats), esclaus alliberats que ja eren lliures jurídicament.

Es pagaven censos, càrregues, taxes d’origen públic. Pagaven amb les corvees, prestacions en forma de treball personal (corvees de conreu o fabricació) que els pagesos havien de fer a les reserves senyorials. Els domini o reserva eren una explotació directa del senyor. Però qui la treballava? La treballaven esclaus, serfs a completa disposició del senyor. Mà d’obra contractada, com a paper complementari. S’utilitzava en èpoques de concentració del treball. També hi havia les corvees del masover, que no estaven pagades. Hi havia llocs que s’escapaven d’aquesta organització.

Era una constant la presència de comunitats pageses fora de tota mena de domini. Actuaven amb autonomia amb una organització social sobre la base del llinatge, molt comunal i global. Es trobaven en zones com el sud dels Alps, i a les àrees frontereres més conflictives.

A la mort dels nets de Lluís el Pietós es produeix una crisi política total en el territori que s’havia conegut com l’Imperi Carolingi. L’antic Regne dels francs s’havia convertit en una mitja dotzena de monarquies electives, que estan entre elles molt fragmentades. Encara mantenen, però, un cert vincle amb el rei franc, però actuaven pel seu compte. No hi transmeten les rendes capturades. S’està entrant ja en l’ordre feudal.

Al segle X es produeix una crisi absoluta a França. S’entronitza una nova dinastia, els Capets. A Alemanya es crea el Sacre Imperi Romanogermànic i el títol imperial quedà vacant durant 70 anys. El pontificat entra en una crisi absoluta. A la mort de Formós I, al 886, li succeeixen 8 papes en només 10 anys.

Quina era la situació política a l’Europa que havia format part de l’Imperi de Carlemany?

Europa a l'any 1000

Europa a l’any 1000

L’antic Regne dels Francs entrà en un procés de desintegració territorial. A tot Europa es produeix un retrocés de la monarquia com a institució central. En canvi s’enforteix el poder de l’aristocràcia. Dissolució del règim del sistema fiscal antic, de natura pública, que va degenerant cap a un sistema privat de recaptació de rendes. L’Estat perd les prerrogatives a favor d’uns particulars, els senyors feudals. El mateix rei passa a convertir-se en un senyor feudal. El rei ha de viure exclusivament dels seus béns. Les aristocràcies locals cada cop tenen més poder. Comencen a actuar de forma autònoma al rei. Aquests poders immediatament intentaran posar sota les seves ordres més gent. Hi ha fam de rendes. Aquestes cèl·lules que s’havien creat al marge d’aquest control ara desapareixeran per la via de la submissió.

Per tota l’Europa occidentals els senyors feudals van creant els “castrum” (campament). Aquí també s’hi posava l’espai de la parròquia. Totes les torres que quedaven lliures passaven a ser del comte, per un precepte gòtic, l'”aprisio” que consistia en que qualsevol persona que es fes càrrec d’una terra pública abandonada tenia el dret d’usdefruit sobre aquell espai, si es podia demostrar una possessió indefinida es podia convertir en un alou, terra lliure i pròpia. Però podien haver llacunes en aquesta llei, que eren aprofitades pels comtes i senyors feudals.

Així doncs l’espai feudal quedà dividit en els castrum.Els mateixos districtes feudals evolucionaven. Això passà perquè els efectius de la classe feudal s’incrementaven, per fer recompenses a les lleialtats dels nobles, per exemple. A partir a la segona meitat del segle X es començà a imposar el sistema de primogenitura a la successió, a subdividir els castum més grans provocant efectes molt notables entre el territori i la població que conduí a que el control senyorial sobre la població pagesa fos cada vegada més gran, arribant molt més bé a tot arreu.

Aquí entraren en escena els monestirs. S’instal·laven a partir d’una comunitat d’entre 10 i 12 persones. El seu domini territorial era molt més gran. Podien tenir un districte feudal sencer o fragments d’altres castrum. Els monestirs van acumular un patrimoni enorme i dispers. Els monestirs no tenien cap dependència amb els bisbes. S’estalviaven el pagament dels drets eclesiàstics.

Els castrum -castells- van ser el marc geogràfic on van succeir les transformacions en el treball agrari, autèntica dimensió de l’ordre feudal. Capacitat per disciplinar els processos laborals. Tot aquest procés es coneix amb el nom d’encastellament (Pierre Toubert)

Relacions feudovassallàtiques i institucions feudals

Les relacions de vassallatge sempre s’havien relacionat amb el feudalisme, però aquestes relacions es donaven en moltes altres societats. Parlem de relacions personals de clientelisme. En el moment en el que l’Estat desapareix, per disposar d’una institució que podia fer de protector calia establir unes relacions personals. El més dèbil es posava sota la protecció d’un poderós. L’aristocràcia no era un grup homogeni, estava profundament jerarquitzat.

Tenien en comú que tots vivien de rendes i que establien relacions feudovassallàtiques (relació d’un vassall amb el senyor a canvi d’un feu). Aquestes relacions van configurar la piràmide feudal, on hi participaven únicament els homes lliures, no hi participaven pagesos. Uns es comprometen a assistir militarment i l’altre assegura protecció. Gran part d’assistència era militar i per tant trobarem la formació de tropes militars privades, a compte d’un senyor (privatització de l’exèrcit). Aquestes relacions personals es formalitzaven per escrit. Donaven l’ordre segons la jerarquia i rebien el nom de convinences (anava datat). Després es feia un segon document, el jurament de fidelitat i llavors la investidura del feu. Els regnes àrabs pagaven al comte feudal les pàries d’or. Per consolidar el poder del comte de Barcelona comprava castells a l’aristocràcia i després els tornava en forma de feu a l’aristocràcia.

Cerimònia de l’Homenatge

Principals deures del vassall:

  • rendició i lliurement de la fortalesa.
  • Potestat del senyor sobre el vassall.
  • El senyor podia enviar un nunci (delegat).
  • En quant als serveis militars, el vassall havia de defensar la fortalesa, participar a la cavalcada (expedició curta per fer pillatge), formar part de la host (quan el senyor havia d’anar-hi part del seu exèrcit havia d’acompanyar-lo) i prestar serveis de cort i altres (formar part del Tribunal Senyorial, per exemple).
  • Hi havia vegades que els vassalls estaven obligats a fer préstecs als senyors en moneda.
  • També s’havien de prestar com a hostatges.

Els deures del senyor consistien en donar protecció al vassall, sobretot quan el feu cedit estava en perill.

El cerimonial feudal: homenatges i juraments

  • Fidelitat natural: es devia a la màxima jerarquia, el rei.
  • Fidelitat simple: qualsevol vassall al senyor.
  • Fidelitat sòlida: quan hi ha un senyor que preval sobre un altre.

Tipus de feu:

Es concedien segons la categoria dels vassalls. Als grans senyors se’ls concedia parts del castell. Els castlans rebien les castlanies (infeudació d’un part de l’àmbit del castell) i els cavallers rebien el feu de les cavalleries (espai que podia garantir el manteniment d’un cavaller).

La captura del treball pagès: de la fiscalitat estatal a la renda feudal

El que defineix l’ordre feudal és la renda, element sistèmic (circula per dins): era una coerció extraordinària per part del senyor, a qui l’únic que li interessa és recaptar. El senyor estava al marge de tot el procés productiu. Intervenia de forma clara en el procés productiu del país. La producció pagesa ja no era una opció lliure. La renda feudal actuava per dintre.

L’ordre feudal introduí novetats de gran abast sobre la forma de viure i treballar de la pagesia. Amb la feudalització els senyors privatitzaren les àrees comunals. Per utilitzar-les s’havia de pagar impostos, taxes… Això produí un canvi en la dieta dels pagesos. En el moment que hi havia més producció, més gana es passava.

Element interior de la renda

El senyor a través de la renda estava ordenant quan en volia i què s’havia de produir. Als pagesos se’ls estava imposant unes pautes de producció que implicaven augmentar l’àrea de conreu. S’havia de produir més. Com es podia fer? Una via hagués estat a través de la intensificació del conreu per tal d’incrementar la productivitat. Però això a l’Edat Mitjana no succeirà mai.

L’única alternativa real era l’extensió dels conreus. Les conquestes de l’exterior en bona part eren aquesta conseqüència. Però si es posaven en conreu més terres hi havia exempcions fiscals, incentius, així aconseguien més. No es podia conrear qualsevol cultiu. Fonamentalment trobem cereals, vinya i olivera. Nou espai agrari producte de la renda feudal. Aquest és un fenomen que ve de dins del sistema. Tindrà incidència en la dieta alimentaria, que perd en qualitat, quantitat i diversitat.

L’eix de la dieta pagesa serà el pa. Les crisis de blat provocaren autèntiques fams. A través de la renta, s’obligava al pagès a produir una quantitat superior a la que li faria falta per la seva supervivència, i a més no qualsevol producte, sinó determinats productes.

S’ampliaran les àrees de conreu a través de tres mecanismes: el desboscament, als segles X-XI. Es produeixen rotacions de grans superfícies, en sacrifici del bosc. També s’aprofitaran les vessants de les muntanyes a través d’un sistema: el amargenament (fer marges, parets de pedra seca, a mesura que anem muntanya amunt, terres més estretes; més dolentes per conreu) i a través de la dessecació de llacunes, aiguamolls... Es fan feines que requereixen molt de temps i són molt complexes.

Sistema tècnic feudal:

  • Arada de orello: és una arada que a diferència de la romana, la qual rascava la terra, porta incorporada una pala lateral que llança la terra en un costat, i a més remena i oxigena la terra mentre es treballa. També, porta incorporada una rella, és com un punxo i permet aprofundir la terra . El més normal és que la rella fos de ferro. Hi ha una taxa per esmolar la rella, que es diu llòssol. També hi ha un tallant incorporat que estripa la terra. Aquestes arades sobretot en l’àrea Atlàntica, que són terrenys més gruixuts, eren arades molt més grans, i fins i tot a vegades, li havien d’incorporar rodes. Aquestes s’anomenen Carruca (arada gran).
  • Sistemes d’acoplament a l’animal: Per tant, millora el sistema de tracció. El collar rígid: collar de cuir, l’animal feia força pel pit, cada vegada s’utilitzen més mules i cavalls ja que son molt més ràpids que el bou. També acoplament de ferradures: fa que la peülla de l’animal es desgasi molt menys. La ferradura allarga molt més la vida de l’animal.

També es generalitza la civada pel bestiar.

  • La generalització de rotació triennal: consisteix en dividir un camp en 3 parts, un any es fa que hi hagin cereals hivern, primavera i guaret (repòs), i el següent any s’intercanvien els papers.

Els invents d’aquesta època són més de difusió que no pas d’invenció. En menys temps es treballa més. No són però grans millores de rendiment de la producció, la productivitat no augmenta. Sortirà el mateix però s’haurà treballat més de pressa. Cada vegada s’utilitzen més factors de vent, aigua.. per generar moviment.

  • La roda hidràulica: Transmet moviment, com per exemple: molí fariner, batents, serraries.

L’espai guanyat al camp anirà perdent de forma gradual la fertilitat, produint collites més minses. Això implicava que contínuament s’havien d’anar a buscar nous fronts de colonització.

Productes normalment cultivats:

Cereals, vinya, a l’àrea mediterrània (oliveres, producció d’oli). Els senyors els hi interessava fomentar i incentivar determinats conreus, perquè d’aquesta manera venien el producte a les ciutats. Quant un senyor feia un establiment (contracte) amb un pagès, el que contenia el contracte era: qui era el senyor de la terra, qui rebia la terra, l’usdefruit, qui la treballava, on estava la terra, a vegades diu quina era la superfície, tot sovint posen unes condicions com per exemple: condició de plantar vinya, oliveres…

A través de quins mecanismes senyorials podien fiscalitzar la producció pagesa?

Serien 3 grans mecanismes.

  • Sistema institucional: Controlar i administrar la producció pagesa a través d’uns administradors. Eren els anomenats Batlles (administradors de béns i rendes dels senyors). Cada senyor tenia un Batlle, en cada senyoria aquest Batlle controlava que alhora de fer divisions de la collita, aquesta es fes de la forma que s’havia pactat. El Batlle, rebia un percentatge de la renda que li corresponia al senyor.
  • A través d’instruments com: molins fariners, els forns, els trulls (d’oli, raïm), premses, aquests instruments eren molt costosos o eren de tota la comunitat o del senyor. Per tant, senyor monopolitzava la producció. Era un element de fiscalització perquè obligava als pagesos a anar a moldre al molí senyorial, pagant taxes. Hi haurà persecució dels molins artesanals.
  • Concentrar la població pagesa. Com més dispersa estava més difícil era de controlar, per tant, s’intentava tenir la població en un mateix espai.

Els senyors tenien uns instruments que els pagesos havien d’utilitzar obligatòriament i que servien per fiscalitzar la producció: els monopolis senyorials (exclusiva de la propietat) com eren els molins, l’ús de l’aigua, etc. Els senyors establien com s’havien de fer les particions d’aigua (règim de partició d’aigües). Tenien el monopoli dels permisos per edificació de molins i obligaven als serfs a utilitzar aquests instruments.

El col·lectiu de la pagesia era molt heterogeni. Fins i tot hi havia pagesos que havien capturat moltes terres. Gràcies als capbreus es podia saber quines terres tenien els pagesos.


Cursos història

  1. Roma: un Imperi en decadència
  2. L’Imperi, cristià. La fi de l’Imperi Romà d’Occident
  3. Després de l’Imperi: els nous estats a l’Europa occidental
  4. La constitució de l’Estat islàmic
  5. Pràctiques agràries i alimentació pagesa abans dels feudals
  6. L’Imperi Carolingi. Auge i descomposició
  7. La gènesi de l’ordre feudal: les institucions i les relacions feudovassallàtiques
  8. L’Església: una institució universal. L’expansió de l’ordre feudal per conquesta
  9. Les monarquies feudals: institucions i òrgans de govern
  10. Les ciutats medievals en el feudalisme. Comerç. Els gremis. El patriciat urbà
  11. La qüestió del “creixement medieval” (segles XI-XIII) i els seus límits
  12. Els primers símptomes de la desacceleració baix-medieval
  13. La Guerra dels Cent Anys
  14. Efectes econòmics i socials de la crisi baix-medieval al camp i la ciutat
  15. Conflictivitat social al camp. Desequilibris a la societat urbana
  16. El Cisma d’Occident. Les monarquies autoritàries i les transformacions de l’Estat
  17. Bibliografia Història Medieval

 

Autor: Elliot Fernandez
Creative Commons

Tots els continguts es publiquen sota llicència Creative Commons. Sou lliure de: compartir i adaptar el material en qualsevol mitjà i format, distribuir i comunicar públicament l'obra i fer-ne obres derivades sempre i quan no se'n faci un ús comercial.

Web realizada per HispanTIC