Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

7. La gènesi de l’ordre feudal

El espais feudals i els àmbits de la senyoria: els castells
Assistim al segle VIII-X a uns àmbits que passen de ser uns districtes de recaptació fiscal a uns districtes de captura de renda. És en aquest marc on es produeix aquest canvi de la recaptació de tributs cap al sistema de rendes on té lloc la construcció de l’ordre feudal. Tots els indicis apunten que es va produir una paralització dels avenços tecnològics agrícoles del món romà. Les cròniques redactades pel clergat parlen de períodes de fam, que generaven dificultats a les comunitats pageses i als centres monàstics i als senyors feudals, que no podien acaparar les rendes. Es parla fins i tot de la pràctica del canibalisme. La classe feudal és un grup en formació. No hi ha ostentació. Capacitat limitada de recaptació de rendes i tenen dificultats per controlar als pagesos. Els castells d’aquestes èpoques són construccions molt humils. Poca ostentació de la classe dominants, demostra que tenen serioses dificultats per controlar la població. Al llarg d’aquest període es produeix una desaparició de l’esclavisme. Es produeixen constants enfranquiments (donar llibertat al serf). Al segle X-XI el règim de servitud s’ha acabat. L’autoritat de caràcter públic va perdent força i va transferint prerrogatives (drets propis de la monarquia van a parar als senyors feudals, hi ha una privatització de molts àmbits). Els senyors feudals adapten aquestes prerrogatives a les seves necessitats.

Senyoriu franc-carolingi
La seva presència està molt bé documentada. Textos políptics (inventaris dels béns dels senyors), que informen de l’existència d’aquestes grans senyories, les villae, que estaven compostes per: terra indominicata mansus indominicatus(mas senyorial o dit “domini” o “reserva”). El senyor fa la gestió d’aquesta part i dirigeix la seva explotació. La reserva podia ser d’1/4 del total o la meitat. També hi ha les terres mansionàries (masos o “tinença”). Les tinences ocupaven la resta de l’espai. I la bonna comuna (béns comunals o bé monopolis senyorials), formats per boscos, pastures o trulls. Com es treballa? A les tinences o masos trobem una gran heterogeneïtat en quan a composició. Terra dividida en moltes porcions. Els dipositaris d’aquestes tinences, hi havia esclaus (servi-casati “amb un casa”). Hi ha també colons (pagesos que ja han obtingut la llibertat i que s’han posat sota el patrocini d’un senyor) o els mancipi (emancipats), esclaus alliberats que ja són lliures jurídicament. Es pagaven censos, càrregues, taxes d’origen públic. Pagaven amb les corvees, prestacions en forma de treball personal (corvees de conreu o fabricació). Els domini o reserva eren una explotació directa del senyor. Però qui la treballa? La treballaven esclaus, serfs a completa disposició del senyor. Mà d’obra contractada, com a paper complementari. S’utilitzava en èpoques de concentració del treball. També hi havia les corvees del masover, no estaven pagades. Hi havia llocs que s’escapaven d’aquesta organització. És una constant la presència de comunitats pageses fora de tota mena de domini. Actuaven amb autonomia amb una organització social sobre la base del llinatge, molt comunal i global. Es trobaven a zones com el sud dels Alps, i a les àrees frontereres més conflictives.

A la mort dels nets de Lluís el Pietós es produeix una crisi política total. L’antic Regne dels francs s’ha convertit en una mitja dotzena de monarquies electives, que estan entre elles molt fragmentades. Encara mantenen, però, un cert vincle amb el rei franc, però actuen pel seu compte. No hi transmeten les rendes capturades… Estem entrant a l’ordre feudal. Al segle X es produeix una crisi absoluta a França. S’entronitza una nova dinastia, els Capets. A Alemanya es crea el Sacre Imperi Romanogermànic i el títol imperial queda vacant durant 70 anys. El pontificat entra en una crisi absoluta. A la mort de Formós I, al 886, li succeeixen 8 papes en només 10 anys.

Quina és la situació? Desintegració territorial de l’antic Regne dels Francs. Retrocés de la monarquia com a institució central. En canvi s’enforteix el poder de l’aristocràcia. Dissolució del règim del sistema fiscal antic, de natura pública, que va degenerant cap a un sistema privat de recaptació de rendes. L’Estat perd les prerrogatives a favor d’uns particulars, els senyors feudals. El mateix rei passa a convertir-se en un senyor feudal. El rei ha de viure exclusivament dels seus béns. Les aristocràcies locals cada cop tenen més poder. Comencen a actuar de forma autònoma al rei. Aquests poders immediatament intentaran posar sota les seves ordres més gent. Hi ha fam de rendes. Aquestes cèl·lules que s’havien creat al marge d’aquest control ara desapareixeran per la via de la submissió.

Es creant els “castrum” (campament). Aquí també s’hi posava l’espai de la parròquia. Totes les torres que quedaven lliures passaven a ser del comte, per un precepte gòtic, l'”aprisio” que consistia en que qualsevol persona que es fes càrrec d’una terra públic abandonada tenia el dret d’usdefruit sobre aquell espai, si es pot demostrar una possessió indefinida es pot convertir en un alou, terra lliure i pròpia. Però poden haver llacunes en aquesta llei, que eren aprofitades pel comte. L’espai feudal queda dividit en els castrum. Aquest territori era també el de la parròquia. Els mateixos districtes feudals evolucionen. Això passa perquè els efectius de la classe feudal s’incrementen, per fer recompenses a les lleialtats dels nobles, per exemple. A part a la segona meitat del X es comença a imposar el sistema de primogenitura a la successió, subdividir els castum més grans provocant efectes molt notables entre el territori i la població que condueix a que el control senyorial sobre la població sigui cada vegada més gran, arribant molt més bé a tot arreu.

Aquí entra en escena els monestirs. S’instal·len a partir d’una comunitat d’entre 10 i 12 persones. El seu domini territorial és molt més gran. Podien tenir un districte feudal sencer o fragments d’altres castrum. Patrimoni enorme i dispers. Els monestirs no tenien cap dependència amb els bisbes. S’estalviaven el pagament dels drets eclesiàstics. Aquests castells serà el marc geogràfic on succeeixen les transformacions en el treball agrari, autèntica dimensió de l’ordre feudal. Capacitat per disciplinar els processos laborals. Tot aquest procés es coneix amb el nom d’incastellamiento (Pierre Toubert)

Relacions feudovassallàtiques i institucions feudals
Les relacions de vassallatge sempre s’han relacionat amb el feudalisme, però aquestes relacions es donen en moltes altres societats. Parlem de relacions personals de clientelisme. En el moment en el que l’Estat desapareix, per disposar d’una institució que podia fer de protector calia establir unes relacions personals. El més dèbil es posa sota la protecció d’un poderós. L’aristocràcia no és un grup homogeni, està profundament jerarquitzat. Tenen en comú que tots viuen de rendes, establien relacions feudovassallàtiques, relació d’un vassall amb el senyor a canvi d’un feu. Aquestes relacions configuren la piràmide feudal, on hi participen únicament els homes lliures, no hi participaven pagesos. Uns es comprometen a assistir militarment i l’altre assegura protecció. Gran part d’assistència és militar per tant trobarem la formació de tropes militars privades, a compte d’un senyor (privatització de l’exèrcit). Aquestes relacions personals es formalitzaven per escrit. Donaven l’ordre segons la jerarquia i rebien el nom de convinences (anava datat). Després es feia un segon document, el jurament de fidelitat i llavors la investidura del feu. Els regnes àrabs pagaven al comte feudal les pàries d’or. Per consolidar el poder del comte de Barcelona comprava castells a l’aristocràcia i després els tornava en forma de feu a l’aristocràcia.

Principals deures del vassall: rendició i lliurement de la fortalesa. Potestat del senyor sobre el vassall. El senyor podia enviar un nunci (delegat). En quant als serveis militars, el vassall havia de defensar la fortalesa, participar a la cavalcada (expedició curta per fer pillatge), formar part de la host (quan el senyor havia d’anar-hi part del seu exèrcit havia d’acompanyar-lo) i prestar serveis de cort i altres (formar part del Tribunal Senyorial, per exemple). Hi havia vegades que els vassalls estaven obligats a fer préstecs als senyors en moneda. També s’havien de prestar com a hostatges.Els deures del senyor consistien en donar protecció al vassall, sobretot quan el feu cedit estava en perill.

Homenatges i juraments

Tipus de feu:
Es concedien segons la categoria dels vassalls. Als grans senyors se’ls concedia parts del castell. Els castlans rebien les castlanies (infeudació d’un part de l’àmbit del castell) i els cavallers rebien el feu de les cavalleries (espai que podia garantir el manteniment d’un cavaller).

La captura del treball pagès: de la fiscalitat estatal a la renda feudal
El que defineix l’ordre feudal és la renda, element sistèmic (circula per dins): és una coerció extraordinària per part del senyor, a qui l’únic que li interessa és recaptar. El senyor està al marge de tot el procés productiu. Intervé de forma clara en el procés productiu del país. La producció pagesa ja no serà una opció lliure. La renda feudal actua per dintre. Introducció de novetats de gran abast sobre la forma de viure i treballar de la pagesia. Amb la feudalització els senyors privatitzen les àrees comunals. Per utilitzar-les s’ha de pagar impostos, taxes… Això produirà un canvi en la dieta. En el moment que hi ha més producció més gana es passa.

Element interior de la renda
El senyor a través de la renda està ordenant quan en té i què s’ha de produir. Se’ls està imposant als pagesos unes pautes de producció que impliquen augmentar l’àrea de conreu. S’ha de produir més. Com es fa? A través de la intensificació del conreu, incrementant la productivitat. Això a l’Edat Mitjana no succeirà. Extensió dels conreus. Les conquestes de l’exterior en bona part tenen aquesta conseqüència. Però si es posaven en conreu més terres hi havia exempcions fiscals, incentius, així aconseguien més. No es podia conrear qualsevol cultiu. Fonamentalment trobem cereals, vinya i olivera. Nou espai agrari producte de la renda feudal. Aquest és un fenomen que ve de dins del sistema. Tindrà incidència en la dieta alimentaria, que perd en qualitat, quantitat i diversitat. L’eix de la dieta pagesa serà el pa. Les crisis de blat provocaran autèntiques fans. A través de la renta, s’obliga al pagès a produir una quantitat superior a la que li faria falta per la seva supervivència, i a més no qualsevol producte, sinó determinats productes.

S’ampliaran les àrees de conreu a través de tres mecanismes: el desboscament, als segles X-XI. Es produeixen rotacions de grans superfícies, en sacrifici del bosc. També s’aprofitaran les vessants de les muntanyes a través d’un sistema: el amargenament (fer marges, parets de pedra seca, a mesura que anem muntanya amunt, terres més estretes; més dolentes per conreu) i a través de la dessecació de llacunes, aiguamolls… Es fan feines que requereixen molt de temps i són molt complexes.

Sistema tècnic:

També es generalitza la civada pel bestià.

Els invents d’aquesta època són més de difusió que no pas d’invenció. En menys temps es treballa més. No són però grans millores de rendiment de la producció, la productivitat no augmenta. Sortirà el mateix però s’haurà treballat més de pressa. Cada vegada s’utilitzen més factors de vent, aigua.. per generar moviment.

L’espai guanyat al camp anirà perdent de forma gradual la fertilitat, produint collites més minses. Això implica que contínuament s’hagin d’anar a buscar nous fronts de colonització. Productes normalment cultivats: cereals, vinya, a l’àrea mediterrània (oliveres, producció d’oli). Els senyors els hi interessa fomentar, incentivar determinats conreus, perquè d’aquesta manera venen el producte a les ciutats. Quant un senyor fa un establiment (contracte) amb un pagès, el que conte contracte és: qui es el senyor de la terra, qui rebrà la terra, usdefruit, qui la treballarà, on està la terra, a vegades diu quina és la superfície, tot sovint posen unes condicions com per exemple: condició de plantar vinya, oliveres…

A través de quins mecanismes senyorials poden fiscalitzar la producció pagesa?

Serien 3 grans mecanismes.

Els senyors tenien uns instruments que els pagesos havien d’utilitzar obligatòriament i que servien per fiscalitzar la producció: els monopolis senyorials (exclusiva de la propietat) com eren els molins, l’ús de l’aigua, etc. Els senyors establien com s’havien de fer les particions d’aigua (règim de partició d’aigües). Tenien el monopoli dels permisos per edificació de molins i obligaven als serfs a utilitzar aquests instruments.El col·lectiu de la pagesia era molt heterogeni. Fins i tot hi havia pagesos que havien capturat moltes terres. Gràcies als capbreus es podia saber quines terres tenien els pagesos.

>> Anar al següent capítol

L'autor: Elliot Fernandez

Enllaç permanent: https://elliot.cat/genesi-ordre-feudal/