Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

Guerra dels Cent Anys (1337-1453)

Guerra dels Cent Anys

La Guerra dels Cent Anys (1337-1453) va ser en realitat la suma d’una sèrie de conflictes bèl·lics desenvolupats durant el final de l’Edat Mitjana entre la Casa de Plantagenet, dinastia regnat del Regne d’Anglaterra, i la Casa de Valois, governants de França. Cada costat comptava amb aliats importants que convertiren aquest conflicte en una guerra de proporcions europees.

Els conflictes polítics en l’Edat Mitjana

La característica principal del període tardà de l’Edat Mitjana va ser la inestabilitat social i política. Va ser un fenomen que es va donar en el conjunt de l’Europa feudal, tant dins com fora dels estats. Es va generar guerres que van afectar la societat civil de manera molt directa. La Guerra dels Cent Anys (1337-1453) va ser la síntesi dels conflictes de l’època per excel·lència.

La Guerra dels Cents Anys

El rei d’Anglaterra rep un herald del rei de França durant la batalla al sud d’Holanda (aprox. 1485)

Conflictes interns:
On les monarquies exerceixen la seva autoritat, els conflictes tenen dos orígens:

Causes dels conflictes interns:
Al Regne de Castella fins a finals del segle XV va haver-hi conflictes permanents, guerres sense fi que van durar més de dos segles. Això tingué necessàriament un impacte negatiu en la societat. A la Corona d’Aragó també es van viure conflictes similars. El més destacat va ser la guerra d’Unions (Unió dels nobles d’Aragó i València). Al 1282, les “unions” van aconseguir del rei Pere el Gran, el “Privilegi General de les Unions”. Aquesta situació generada per la concessió de privilegis a la noblesa, era un obstacle per a la centralització de la monarquia. Aquest “Unió” s’estava tornant més poderosa. Pere d’Aragó posà fi a les “unions”, sense molts enemics. A la Corona d’Aragó també es va produir la guerra dels remences.

Guerres entre les monarquies europees

En el cas de Castella destaquen tres fronts de guerra, que van ser amb:

Altres conflictes a Europa:

Cap regió de l’Europa feudal es va veure lliure dels conflictes, la guerra es va estendre i generalitzar per tot arreu. La guerra es va convertir en una alternativa a la captura de la renda feudal. Els nobles aconseguien capturar botí, el rei els pagava. Amb l’excusa de la guerra les monarquies van aprofitar per centralitzar molt més el poder.

El llarg segle de conflictivitats entre regnes: La guerra dels Cent Anys

La Guerra dels Cent Anys va ser un conflicte armat molt llarg. Compren un període de 116 anys de guerra. Durada del conflicte descomunal, fenomen molt complex que emet moltes perspectives des del punt de vista historiogràfic. Va acabar sent un conflicte entre diversos països en la mesura en que es van desvetllar profunds sentiments nacionals a tots dos costats. No fou una lluita bàsicament per un rei o un altre sinó que fou una lluita pel país. Amb amplis períodes de treves, el conflicte es pot dividir en un 60% d’enfrontaments i un 40% de treves. Tot comença amb un conflicte entre dos monarquies i acabà amb l’enfrontament de dos països (Anglaterra i França). El conflicte va tenir profundes incidències en la societat, generant en els dos casos revoltes socials, inclús a la pròpia monarquia. En el cas de França va ser una revolta de context urbà i també una revolta en el context del camp.

La Guerra dels Cent Anys
Situació geopolítica al 1337

Va ser una guerra molt costosa pels dos bàndols. Per Anglaterra la guerra sempre es va desenvolupar en territori francès, per tant, va haver de posar en marxa una important logística. Per França el problema va ser que era l’escenari de la guerra. Això va ser molt negatiu perquè, entre d’altres coses, Anglaterra va practicar la tècnica de la terra cremada, el que va comportar la destrucció de collites, immigracions, morts, molts pobles abandonats… La guerra va significar un elevat cost pels dos bàndols enfrontats per causes i motius diferents.

Durant el conflicte es produí la participació més o menys intensa i activa d’altres monarquies: Castella, el Sacre Imperi Romanogermànic i el Papat d’Avinyó, entre d’altres estats menors. La Guerra dels Cent Anys fou l’última guerra medieval però també és considerada com la primera guerra moderna, ja que és una guerra de caràcter medieval per a França però de caràcter modern per Anglaterra (exèrcits més grans, utilització de noves armes de foc).

Orígens i causes de la guerra

Les causes que van donar origen a la Guerra dels Cents Anys són de tres tipus: territorials, estructurals i immediates.

Causa territorial: Els reis anglesos eren vassalls del rei de França per tota una sèrie de feus que tenien al continent (tota la part Atlàntica des de Normandia fins als Pirineus). És a dir, sumaven una tercera part de França. A mesura que les dues monarquies van anar consolidant el seu poder, també s’incrementaven les tensions entre ambdues corones. Pel rei d’Anglaterra dependre del de França era una subordinació i al rei de França no li agradava que el rei d’Anglaterra tingués tantes terres a França. A principis del segle XIII Felip II l’August aprofitant que Ricard Cor de Lleó d’Anglaterra es trobava a l’exterior participant a la Tercera Croada, el convocà a una reunió i com que aquest no va poder acudir, li retirà algunes de les seves terres del continent. A partir d’aquest moment els feus del rei d’Anglaterra en territori continental francès van quedar reduïts al Ducat de Guiena i Poitiers. Això va generar una tensió constant entre les dues monarquies. Fins que a l’any 1259 els dos reis van buscar una solució de compromís en el Tractat de París. Però amb aquest tractat no van acabar els problemes. Els anglesos van intentar recuperar els feus perduts i els francesos els volien expulsar definitivament. Les tensions van continuar sent fortes.

Causa estructural: El Comtat de Flandes: els comtes de Flandes sempre havien estat vassalls del rei de França i eren fidels. Però Flandes s’havia convertit en una àrea molt dinàmica econòmicament. Depenia de les importacions de llana anglesa (matèria primera) per les seves produccions de teixits. Per tant es trobava 2 focs. Econòmicament depènenia d’Anglaterra però històricament sempre havia tingut un vincle polític amb França, i per això Flandes va ser utilitzada de forma recurrent.

Causa immediata: L’esclat de la guerra vindrà originat per un problema dinàstic, l’extinció de la dinastia dels Capet a la mort de Carles IV de França (sense descendència) al 1328. Hi ha tres candidats per succeir Carles IV (de menys a més possibilitats):

Eduard III es va prendre molt malament no poder optar al tron francès, però ho va haver d’acceptar. Anglaterra tenia un front obert amb Escòcia. S’iniciava la Segona Guerra de la Independència d’Escòcia (1332-1357). El nou rei de França Felip VI no va tenir cap altre idea que recolzar la Revolta Escocesa. Això va agreujar el conflicte. Eduard III no va tenir més paciència i declarà la guerra al rei de França.

En el moment que començà la guerra Anglaterra estava organitzada en una economia semi-colonial (s’importaven productes manufacturats de l’exterior i s’exportava matèria prima, com llana a Flandes). Tenien una única llei, anomenada Common Law, amb un monarquia fortament centralitzada. Estava escassament urbanitzada, tenia 4 milions d’habitants, era productora de cereals i llana.

França per la seva banda era un territori més gran, molt més poblat amb zones agrícoles riques i especialitzades. El rei controlava aproximadament unes 2/3 parts del territori i a la resta hi havia uns ducats molt potents que en general es van mantenir fidels al rei de França, com ara Borgonya, Bretanya o Flandes. Però en alguns moments de la guerra aquests ducats van trencar les relacions amb el rei de França i s’alien amb el rei d’Anglaterra.

Anglaterra tenia com aliats:

Anglaterra a més disposava d’un exèrcit molt ben organitzat encara que no tant nombrós com el francès. El rei podia fer una crida i obligar a fer el servei militar, normalment en situació de necessitat, ja que la base de l’exèrcit el constituïa l’exèrcit mercenari, en definitiva, un exèrcit professional ben pagat i organitzat.

En el cas de França, el seu exèrcit era molt nombrós però molt mal organitzat. Era un exèrcit construït a la manera feudal, constituït a partir de relacions feudo-vasallàtiques.

Fases de la Guerra dels Cent Anys

Primera fase 1337-1360

Guerra dels cent anys
Evolució de la guerra al 1360

En aquesta primera fase es van produir les primeres victòries angleses però cap d’elles definitives. Quin era l’objectiu d’Eduard III, rei d’Anglaterra? Intentar resoldre la qüestió en una sola batalla a camp obert, evitant tenir un exèrcit permanent a la Guiana (antiga província al sud-est de França) amb tot el que això representava per les dificultats logístiques per mantenir l’exèrcit contínuament. Per això es van posar en marxa dos estratègies:

Paral·lelament es va produir una batalla naval (la primera de l’edat mitjana) coneguda com Sluys (1340). En aquesta batalla els anglesos van guanyar amb claredat i es van convertir en els amos del mar. Però Eduard III estava mancat de recursos financers, la hisenda reial va quedar pràcticament arruïnada, arrossegant a la ruïna les banques florentines i a petits inversors.

La debilitat fiscal anglesa obliga al rei a aturar les hostilitats contra França. S’inicia la primera treva (1340-1342). Per França el primer període de la guerra derivà en un greu problema intern. Encara que recuperà l’aliança de Flandes, sorgiren problemes el Comtat de Bretanya, per la successió. Hi havia dos candidats i el que va ser rebutjat pactà amb Anglaterra. De nou Anglaterra reprenia la iniciativa bèl·lica a través de Bretanya i començaren una altre vegada les hostilitats després d’una època de treva.

Al 1346 es produí una nova cavalcada anglesa. França reaccionà. Es produí la Batalla de Crécy amb la victòria anglesa que fou seguida de la conquesta de la base de Calais, la qual es convertí en el port més important. A partir d’aquest moment s’inicià un setge d’11 mesos per part dels anglesos amb la intenció d’ocupar Calais. Més tard es produí una altra treva, obligada per la pesta negra, la qual va deixar nombroses baixes al dos bàndols.

Durant aquests esdeveniments es va produir un canvi de rei a França i a mesura que els anglesos es van veure més forts van exigir a França reconstituir les fronteres de l’antic estat dels Plantagenet (des de Normandia fins a Aquitània). La negativa francesa va provocar una nova cavalcada anglesa i una nova batalla, la Batalla de Poitiers al 1356, molt important i dura. Joan II (rei de França) fou empresonat. Això va fer esclatar una doble revolta, urbana i rural. En aquest context es signà la Pau de Brétigny de 1360.

Durant el captiveri del rei hi ha un moment en que se li concedí la llibertat a canvi d’hostatges de l’alta aristocràcia francesa i 4.000.000 d’escuts. El rei anglès reclamà l’antic territori Plantagenet, mantenir els feus al continent i 4.000.000 d’escuts. A canvi d’això el rei d’Anglaterra renunciava a ser rei de França. Tots aquests tractes que es van establir no es van acabar de dur a terme. D’aquesta manera es va tancar la primera fase de la guerra, la qual va ser d’absolutes victòries angleses, però mai definitives. I s’inicià una segona i llarga fase de la guerra (encara que no van haver grans enfrontaments, com el primer període).

Segona fase 1360-1413
Fou un període intermedi amb diverses pauses a la guerra. Es caracteritzà pels greus problemes interns que patiren cadascuna de les monarquies.

Situació interna a França a partir de 1360: en aquest període van regnar Carles V i Carles VI, els quals van viure diversos conflictes:

El rei Carles V decidí reorganitzar l’exèrcit francès i encarregà aquesta missió a un militar: Bertrand du Guesclin (es va dotar de mercenaris i va configurar el que es coneix com les Companyies Blanques). Però es plantejà un problema: era una època de treva, de pau. Aquestes tropes també volien cobrar quan no havia guerra (la soldada). I si no cobraven, sorgien els problemes. D’on obtenien recursos? ells mateixos l’obtenien a partir de botins, saquejos… Aquest problema es va poder solucionar perquè la lluita va passar a Castella, on s’acabava d’imposar una nova dinastia, la dels Trastàmara. França també volia recuperar la inversió feta, una bona part de la flota naval castellana va recolzar França. El conflicte de Castella va servir com a vàlvula d’escapament i també com un lloc de proves per les Companyies Blanques.

Un altra problema pel rei francès foren les lluites per exercir el càrrec de Conseller reial. Hi hagueren autèntiques lluites civils durant el regnat de Carles VI (el rei tenia una malaltia mental, per tant estar a l’orbita reial significava manar molt). El duc de Borgonya, Joan sense Por i Lluís de Orleans (germà del rei), eren enemics. Joan estava aliat amb una part de la burgesia de París i Lluís estava aliat amb la major part de la noblesa del sud. Joan fou acusat de matar a Lluís de Orleans, per tant no tingué més remei que marxar i en aquesta fugida es passà al bàndol contrari pactant amb la monarquia anglesa.

Què passa a Anglaterra?
Els dos conflictes més intensos durant aquest període van ser la Revolta Pagesa de 1381, per la qual es va ocupar Londres i també el canvi de dinastia. Ricard II, nét del rei Eduard II, morí sense descendència. Ricard II volia acabar amb el conflicte amb França, però se’l van carregar. Fou un canvi forçat de dinastia. S’imposà la dinastia dels Lancaster, clarament bel·licistes. Els Lancasters tenien un programa de conquesta de França.

A més Anglaterra tingué conflictes de manera intermitent amb Escòcia i Gal.les. La presència de la flota castellana a les costes d’Aquitània equilibrà el domini del mar, que clarament era anglès. El Príncep Negre va ser enviat pel seu pare com a Duc de la Borgonya. Va plantejar als habitants de la Borgonya la següent qüestió: que contribuïssin més per mantenir la guerra. A causa d’aquesta pressió fiscal extraordinària es va perdre part del suport de Borgonya.

Les hostilitats entre les dues monarquies es reobriren però de forma intermitent. Es produí una victòria naval franco-castellana a La Rochelle. Paral·lelament els francesos van anar recuperant territori de la Borgonya. Els anglesos van continuar amb les cavalcades. La part més afectada va ser la del entorn de París. Van fracassar els intents diplomàtics fins i tot amb la intervenció dels Papes. En un moment en que el rei Carles VI se sentia fort, realitzà un parell d’intents d’intervencions per atacar Anglaterra i ho va fer a través de dos estratègies:

Això va ser un fracàs, aquests intents es van quedar en projectes. Aquests 50 anys d’enfrontaments van ser molt menors que els de la primera fase.

Tercera fase 1413-1453

La Guerra dels Cent Anys
Evolució de la guerra al 1431

El que va originar aquest conflicte va ser l’ascens dels Lancasters. De nou Anglaterra demanava l’antic territori que ocupaven els Plantagenet. Davant la negativa francesa, els anglesos passaren a l’acció. A partir de 1413 es produí una gran cavalcada que afectà la zona central de França. Es produí la important Batalla d’Azincourt al 1415, la qual significà una nova victòria anglesa, que va seguir d’una gran ocupació. Els francesos tenien el convenciment que guanyarien, però van fallar amb la tàctica i es van trobar en un terreny que no confiaven. Les baixes en l’exèrcit francès van ser terribles i els anglesos pràcticament no van tenir. Per primera vegada els anglesos ocuparan territori. Va significar la màxima penetració anglesa en territori francès. En aquesta fase els anglesos tenen d’aliat a Borgonya. També posen en marxa un nou sistema: hi ha un programa de colonitzacions, van atorgar terres franceses a anglesos o a aliats. Davant aquesta situació delicada per França, aquesta és veu obligada a signar el Tractat més important: el Tractat de Troyes al 1420, en el que es decideix el següent:

Però el rei Carles VI tenia un fill, Carles VII (conegut com el Delfí, de moment l’aparten, perquè se l’acusava d’haver instigat l’assassinat del Duc de Borgonya, això impedia que pogués agafar el tron). El Delfí Carles, no accepta els temes del tractat i s’exilia. Hi ha una part de l’aristocràcia francesa que li fa costat. A partir d’aquest moment es reprèn la hostilitat. A partir del 1422 hi ha dos reis reconeguts a França, Enric V i Carles VII. Els borgonys van acabar trencant amb Anglaterra i donant suport a França. Arriba un moment que Anglaterra no pot mantenir la guerra. En el 1435 es fa un pacte, que es coneix com Pau d’Arràs. El 1453 esclatà la Guerra de les Dues Roses (guerra interna a Anglaterra, que començà com un problema de relacions feudals i acaba com un problema nacional), això ho empitjora tot.

Guerra dels cent anys
Situació final de la guerra al 1453

França perdé totes les batalles importants, però acaba guanyant la guerra. L’última expulsió militar dels anglesos fou al 1453.

Capítol següent: Efectes econòmics i socials de la crisi baix-medieval

L'autor: Elliot Fernandez

Enllaç permanent: https://elliot.cat/guerra-cent-anys/