Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

La Guerra Civil a Catalunya (1936-39)

Guerra i revolució. Estiu 1936

Entre el juliol i el setembre de 1936 hi haurà a Catalunya un doble poder que cohabita. Per una banda el Comitè Central de Milícies Antifeixistes (màxima representació de les forces antifeixistes, des d’ERC-ARC, el POUM, la CNT-FAI, la UGT i el PSUC). I de l’altra la Generalitat presidida per Lluís Companys.

El 21 de juliol té lloc la fundació del PSUC com a resultat de la fusió de la Unió Socialista de Catalunya, la Federació Catalana del PSOE, el Partit Català Proletari i el Partit Comunista de Catalunya.

El PSUC i la UGT celebren un miting al Price, presideix Rafael Vidiella, Miquel Valdés, Del Barrio, Joan Comorera i Paulino Azcuaga. Octubre 1936. Autor: Pérez de Rozas. Font: AFB

El Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya tenia com a funció principal neutralitzar la insurrecció. Aquest organisme assumeix tot el poder real: defensa i guerra amb l’organització de les columnes de milicians voluntaris amb l’objectiu d’anar al front i recuperar Saragossa i Osca. També té la funció d’ordre públic i control del territori. L’activitat repressiva va des de la detenció i execució del personal considerat feixista a la destrucció dels símbols del vell ordre com són les esglésies. Pel que fa a l’ordre públic es produeix una fragmentació del territori. Els poders tradicionals perden el poder sobre el territori i es van creant illots dins el país on s’instal·la una nova autoritat que pren el control de la zona, sota el títol del comitè local antifeixista, delegats del Comitè Central de Milícies Antifeixistes. A partir del 21 de juliol per desplaçar-se per Catalunya es necessiten uns salva conduits signats per cada comitè local.

Comité Central de les Milicies Antifeixistes de Catalunya. 21/07/1936. Autor: desconegut. Font: AFB

Els ajuntaments queden reconvertits en comitès locals. Es construeix des de sota un nou poder revolucionari en un procés dirigit per CNT, FAI, PSUC i POUM que han desplaçat del poder a ERC. Els comitès locals fan tasques municipals: confiscació de bens feixistes, col·lectivitzacions d’empreses i ocupacions d’habitatges i locals.

S’intentarà impulsar des de la base un procés revolucionari. El control i la gestió de la violència és en mans del C.C.M.A. Importància notable de les Patrulles de control, escamots armats que actuen com a forces d’ordre públic amb la funció de neutralitzar els elements feixistes i obrir el camí per la construcció de la revolució. Aquest és el nucli que llença a l’estiu de 1936 el gran procés revolucionari. S’assumeix que hi ha capacitat per fer la Guerra i la Revolució a la vegada.

Procés revolucionari

Els mesos d’estiu de 1936 tindran un rostre clarament violent a Catalunya. Però el procés revolucionari patirà un problema que li serà definitiu: tota revolució té una fase de destrucció del vell ordre i de construcció del nou ordre. El problema d’Espanya és que els revolucionaris no van tenir temps d’imposar el nou ordre. El que ens ha quedat de la revolució espanyola (1936-39) és la seva fase violenta, destructiva.

Joan García Oliver celebra el triomf dels anarquistes el 19 de juliol de 1936

Joan García Oliver celebra el triomf dels anarquistes el 19 de juliol de 1936

Qui era l’enemic? La reacció, el feixisme. Sota aquesta etiqueta hi cap tothom: des dels republicans de dreta a industrials, religiosos, petits comerciants…. Tot allò que s’identifica amb el vell ordre. L’Església serà l’objectiu clau, sense fer distincions. També els petits propietaris rurals que s’oposaven a les col·lectivitzacions. A més s’aprofitarà per passar comptes particulars.

Tota la literatura de l’estiu de 1936 està marcada per les referències constants a la violència, la repressió, violència que no està institucionalitzada. Joan Peiró (CNT) denunciarà els excessos de la violència que fuig de l’àmbit estrictament polític i social.

Es manté el poder legal republicà, la Generalitat, formada per Presidència, Govern i Parlament. El President Companys continua ocupant el seu càrrec però reconeix oficialment, el 21 de juliol, que el poder real l’ocupa el Comitè Central de Milícies Antifeixistes. És uns situació excepcional. Aquesta disposició de Companys li serà retreta, però possiblement no hi havia una altra sortida. Aquest acte de col·laboració no implica la desaparició del Govern. La Generalitat farà fins el setembre de 1936 una política activa per contrarestar alguns dels efectes més durs de la revolució com són la protecció i el salvament de les persones afectades pel procés revolucionari. La Generalitat els ajudarà a tots ells a sortir del país. A més la Generalitat salvarà i protegirà el patrimoni artístic, cultural i documental cívic i religiós que es trobava sota l’amenaça de ser destruït. En molts casos no es va poder evitar la destrucció d’algunes esglésies.

Aquesta era la via paral·lela i limitada d’exercir el poder que va poder dur a terme la Generalitat, com a mesura per contrarestar el poder dels comitès. A la vegada la mateixa Generalitat anirà assumint algunes de les decisions que es van prenent al C.C.M.A. Es legislarà sobre els canvis a l’administració de Justícia (judicis populars) o sobre les situacions creades a la guerra. La Generalitat intentarà institucionalitzar el procés revolucionari. Finalment la Generalitat assumirà el poder i les competències que el Govern Central encara tenia com a competències pròpies. El Govern de la República havia perdut el control de la situació i aquest buit de poder serà aprofitat per la Generalitat per substituir aquest buit. La Generalitat es farà càrrec dels fons del Banc d’Espanya i legislarà sobre els dipòsits i els comptes corrents d’entitats financeres. Assumirà competències en l’àmbit de la defensa i crearà indústries de guerra.

El buit de poder del Govern de la República farà que entre el juliol de 1936 i l’estiu de 1937 l’autonomia catalana assoleixi el seu màxim nivell d’autogovern, període on s’està legislant i governant sobre una gran quantitat de matèries fins aleshores exclusives de l’estat. A partir de 1937 hi haurà un procés de correcció, amb el Govern de Negrín.

El 26 de setembre de 1936 el Comitè Central de Milícies Antifeixistes es dissol i es crea un Govern Català d’àmplia Unitat, incorporant els pesos pesants de la CNT i el POUM. És el Primer Govern Tarradellas format per ERC, CNT, POUM, PSUC, Unió de Rabassaires, un militar i ARC. Les tasques del C.C.M.A. són assumides per la Generalitat que institucionalitza i assumeix el programa revolucionari.

Objectius del govern

La seva tasca principal serà ordenar i donar certa estructura legal a les mesures revolucionàries que s’han anat prenent els mesos anteriors. Es reconeixeran alguns dels avenços. El més significatiu és el Decret de Col·lectivitzacions d’octubre de 1936, coneguts com els “Decrets de S’Agaró”. Serà un intent seriós per donar una estructura institucional a la nova situació revolucionària en l’àmbit de l’economia. Decrets que han de permetre iniciar la transició a una economia socialista autogestionada, creant un model de funcionament basat en les col·lectivitzacions d’indústries i el camp, creant comitès d’obrers que dirigiran les indústries.

Una segona tasca del govern serà la de posar ordre a la rereguarda, en termes d’ordre públic com de justícia. Es regularitza l’activitat de les patrulles de control, evitant les actuacions al marge de la legalitat i introduint mesures garantistes en l’àmbit de la justícia (judicis amb uns mínims protocols jurídics). La Generalitat intenta reconduir la situació en l’ordre públic i la justícia i assumint de nou el control sobre el territori.

Per últim el Govern ha de preparar el país per a la guerra. Es fixen les prioritats militars, industrials i estratègiques per mantenir l’esforç de guerra. Es prepara la població de la rereguarda per la guerra normalitzant la vida quotidiana i fixant els paràmetres per la distribució dels aliments. Per últim el Govern transmet el missatge tan a la República com a l’exterior que hi ha un govern que s’havia fet al càrrec de la situació.

Aquests eren uns objectius massa ambiciosos. Aquest govern aguanta fins el desembre de 1936 quan es produeix la crisi de govern com a conseqüència de tensions internes i enfrontaments menors entre la gent de la CNT i ACR. El govern cau a mitjà desembre i se’n forma el Segon Govern Tarradellas, del qual desapareix el POUM (Andreu Nin, conseller de Justícia) i la sortida temporal del PSUC. Es manté el nucli dur ERC-ACR més un representant de la Unió de Rabassaires i l’UGT. Aquest govern ja és diferent. Les seves perspectives són menors. S’haurà de moure en una situació molt més complexa.

La guerra s’allarga. Al desembre de 1936 no es veu una sortida ràpida. Va semblar que al novembre s’acabaria la guerra quan Madrid va estar a punt de caure. Finalment aquest moment passa. Després s’ha conegut l’interès de Franco de fer una guerra lenta de desgast per eliminar tota l’oposició i consolidar el seu poder com a cap dels insurgents.

Un segon element de desgast al govern és que les previsions fetes pel proveïment d’aliments a la rereguarda no es van complir. Comencen a aparèixer els escenaris d’escassetat, alguns bombardejos. La sensació d’indefensió és gran. Hi haurà problemes de manca de seguretat i eficàcia per part del govern. L’estabilitat del Front d’Aragó dóna un altre element d’incertesa a la guerra. El front està estancat. Imatge que remet a la primera guerra mundial, record no massa agradable. Un altre element és el record a l’onada revolucionaria de l’estiu de 1936.

El rebuig de sectors socials entre les classes mitjanes i la petita burgesia que inicialment havien estat en la base de suport a la República al 1931 a l’onada revolucionària de 1936 farà que retirin el seu suport a la República. Al desembre de 1936 es produeix la primera pèrdua de suport popular a la República. Sectors vinculats al republicanisme i el catalanisme aniran traient el seu suport al Govern. A finals de 1936 la pèrdua de suport encara no és visible. Cada setmana hi ha un acte de suport a la República. Però si que en segments socials molt determinats a començat un procés de retreure’s del suport a la República. Cada vegada es senten menys identificats amb el projecte republicà

Cap a on anirà aquesta dissidència silenciosa? Una part es reclourà a l’espai privat de casa seva. La seva aspiració serà sobreviure a la guerra. Una part més petita marxarà de l’àmbit republicà (ERC) i anirà al PSUC, que s’està construint una imatge de partit d’ordre, garantia de seguretat davant la “disbauxa revolucionaria”. Serà l’inici de la batalla entre els qui opinen que s’ha de fer la guerra amb ordre abans que la revolució i els que pretenen fer la guerra i la revolució a la vegada.

En tot aquest procés s’han produït canvis en l’àmbit quotidià i públic. Un element tan característic i present com és la religió ha desaparegut d’un dia per l’altre. Entra en un període de clandestinitat. Canvia la toponímia del país, el calendari d’on desapareixen les festes religioses…. Hi ha una transformació de les referències públiques. Això genera un buit de referències que no s’acabarà d’omplir amb tot el que queda de guerra. Això genera un fenomen de marginació d’un sector de la població que s’automargina de tota aquesta dinàmica i assumeix un paper passiu fins el final de la guerra. Així s’explica que el 29 de gener de 1939 Barcelona estigués plena de gent saludant l’entrada dels franquistes perquè això implicava un hipotètic retorn a la normalitat que s’havia perdut.

Capítol següent: La Guerra Civil a Catalunya. L’etapa final 1937-1939. L’exili

L'autor: Elliot Fernandez

Enllaç permanent: https://elliot.cat/guerra-civil-catalunya/