Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

L’Imperi Carolingi de Carlemany (481-987)

L’Imperi Carolingi (481-987) és una etapa cabdal en la història d’Europa. Compren dos períodes diferenciats: la dinastia Merovíngia (481-751) i la dinastia Carolíngia (751-987). Sota el regnat de l’emperador Carlemany el seu poder s’estenia per pràcticament tota Europa, a excepció de l’actual Anglaterra.

El Regne dels Francs

El Regne dels Francs es divideix en dos etapes: el període de la dinastia Merovíngia (481-751) i el període de la dinastia Carolíngia (751-987). Durant el període Merovingi es va produir la conversió al cristianisme de Clodoveu I i s’inicià el procés d’expansió territorial, sobre els visigots al sud i amb l’annexió del Regne del Borgonya. Clodoveu restablí les fronteres de l’antiga Gàl·lia. Morí al 511 repartint el regne entre els seus fills (idea patrimonial de la Res-publica). Sota els merovingis, la institució monàrquica no estava representava pel rei. Pel que fa a la fiscalitat del regne, existia una estructura palatina (règims fiscals antics). El rei confiava en els potentes (l’alta aristocràcia) la recaptació dels impostos. Els pagesos pagaven als potentes no en moneda sinó en forma d’espècies (part de la collita). La conversió d’aquestes espècies en moneda es feia sota el procediment de la adaeratio. El rei tenia els seus fundus particulars i d’altres que eren del fisc públic.

Imperi Carolingi Regne dels francs
Regne dels Francs entre els anys 481 al 814. Mapa amb llicència CC BY-SA 3.0 Font: Wikimedia Commons

Durant el període merovingi es va consolidar una institució clau: el mayordomus palati (majordom de palau). Aquest era l’encarregat d’administrar els béns del rei. El majordom de Palau va ser l’autèntic governant a la França merovíngia. Era més que un funcionari. Els majordoms més destacats van ser els de la regió d’Austràsia, que pertanyien a la dinastia dels Pipins. Carles Martell, majordom de palau d’Austràsia (714 – 741) i Nèustria i Borgonya (717 – 741), va ser el que va contenir els musulmans a la batalla de Tours l’any 732. L’any 752 el fill de Carles Martell, Pipí el Breu, amb el suport de l’aristocràcia i el papat destronà el darrer rei merovingi Khilderic III i Pipí fou proclamat com a rei dels francs a Soissons iniciant la nova dinastia dels carolingis.

La nova dinastia Carolíngia

Imperi Carolingi Coronacio de Pipi
Coronació de Pipí segons Jean Fouquet (s. XV). Font: Biblioteca Nacional de França

L’ascens al poder de la nova dinastia carolíngia marca un punt d’inflicció molt important en la història europea. Els carolingis van posar fi a la successió dinàstica estable de la dinastia merovíngia. A partir d’aquest trencament, la successió dinàstica va ser organitzada des de palau. El primer rei carolingi va ser Pipí III, el Breu, “mayordumus” (funcionari en cap).

La descomposició de l’Estat merovingi coincideix amb l’aparició de les primeres relacions feudals. La ideologia del nou poder polític contrasta amb la representació que es feia dels reis merovingis. La família era un nucli molt tancat (merovingis), eren reis pagans, duien els cabells molt llargs i se’ls atribuïa virtuts curatives (condicions singulars). Coincidint amb la pèrdua de poder polític molts cronistes se’n riuen d’aquests poders. Els carolingis construeixen una legitimitat del poder molt més potent i clarament cristiana. Introdueixen la consideració que l’origen del poder terrenal prové de déu (per la gràcia de Déu). Carlemany era considerat un vicari de déu, per sobre del propi papa.

En època carolíngia es va introduir la unció reial (santifica el poder polític del rei i el converteix en intocable). Aquesta inclusió de les consideracions cristianes no va acabar aquí. Hi havia una impossibilitat de separar la dimensió política i la religiosa.  Amb Pipí III comença una nova nissaga de poder que no aconseguí solucionar els problemes successoris. Pipí III delegà als seus fills el poder. Això causà problemes en la transmissió del poder polític. L’Imperi Carolingi marca la creació d’Europa.

La conca del Rin és el cor de la dinastia carolíngia, des d’on s’expandirà l’imperi en època de Carlemany, cap a la zona de Saxònia, Itàlia, la zona del sud de França, la Marca Hispànica i la Bretanya. El rei convoca anualment als magnats, els franqui. L’estat físicament s’agrupava en una assemblea, quin era el sentit? Passaven comptes, portaven els tributs que havien de lliurar al rei. Entre 4000 i 5000 persones es podien reunir en aquestes assemblees i s’escenificava la posició superior del rei.

Imperi Carolingi Emperador carlemany
Coronació de l’emperador Carlemany a Roma. Any 800. Obra de Jean Fouquet. Biblioteca Nacional de França

Carlemany fou el successor de Pipí III. Va rebre el regne juntament amb un germà seu. El germà morí i Carlemany es va quedar amb la part del regne del germà més la incorporació de nous espais conquerits. Carlemany fou proclamat Emperador el 25 de desembre del 800, a Roma, en una cerimònia presidida pel Papa. Era un fet molt important que a Europa occidental tornés a haver un emperador. Carlemany es mostra com a continuador de Constantí (primer emperador cristià). El 25 de desembre del 800 fou una data considerada d’un canvi d’era en el còmput, aquest dia marcava el pas d’una era a una altra. Això s’ha d’entendre en un context de pugna entre el nou emperador d’occident i el d’orient per reclamar la legitimitat religiosa entre l’Església oriental i l’occidental que produís la irreversible separació entre l’església oriental i occidental. El Papat de Roma i Carlemany quedaven vinculats, assegurant d’aquesta manera la preeminència del poder del Papa de Roma. En època de Carlemany es va construir la nova Constantinoble, i una ciutat imperial, Aquisgrà, una de les seus de la seva dinastia.

Intercanvis comercials durant l’Imperi Carolingi

Els comerciants es movien per l’activitat dels monestirs o per la mateixa cort carolíngia. També hi havien els “emporio”, que eren ports de comerç, grans complexos residencials i de producció de mercaderies. El trànsit de mercaderies estava gravat per impostos, eren els telodium (lloc on es cobraven els impostos i en segons quins contexts podia ser un magatzem fiscal). Aquests telodium regulaven el moviment de mercaderies al moment d’entrar a l’Imperi. Hi havia fires anuals. Una de les més importants era la que es celebrava a Saint-Denis, dins del monestir. Les fires eren llocs de concentració d’intercanvis que duraven entre 2 i 3 dies. La de Saint-Denis tenia una durada d’un mes.

Què implica l’organització de fires? Mobilitat dels comerciants des de llocs llunyans. Es realitzen per permetre l’entrada regular de productes exòtics. Concentrar en un mateix espai productes de tot arreu. Per l’organitzador de la fira li suposa poder recaptar impostos, taxes. Els emporio eren centres de producció d’objectes. Al llarg de tot el riu Rin hi havia centres de productes de ceràmiques, olles, que eren autèntics objectes d’intercanvi. Altres productes, com la sal o les pedres de molí també tenien lloc en aquests centres.

L’Imperi Carolingi promogué la multiplicació i increment dels intercanvis de productes. Es realitzaven mercats setmanals, fires i centres emporio. L’època carolíngia aquí descrita contrasta amb la imatge donada per Henri Pirenne. A partir del debat generat per les tesis de Pirenne s’ha descobert la magnitud dels fluxos comercials de l’imperi que han deixat un gran rastre arqueològic. Aquests fluxos comercials estaven estretament lligats al poder polític. Els emporio estaven controlats per l’Estat fiscalment.

Malgrat tot això els carolingis van acabar malament. Amb Lluís I el Pietós, fill de Carlemany, va aparèixer el problema de la transmissió del poder. L’imperi fou fragmentat i sorgiren tensions. L’autoritat no generarà formes de poder polític estable. Punt d’inflecció en la història europea. A l’Imperi carolingi es reprodueixen els procediments habituals dels estats antics: capacitat de mobilitat, fiscalitat vacil·lant (una possible solució que s’havia trobat era la convocatòria de les assemblees anuals). Una part difícil de mesurar però que crida l’atenció en el domini sobre els intercanvis. Imperi transitori: es va desfent pels problemes dinàstics. L’estat es fa cada vegada més petit per les fragmentacions. Molts historiadors situen l’inici d’Europa just en la desfragmentació de l’Imperi Carolingi. Desprès de l’imperi carolingi apareixen estats amb transmissió de poders molt estables.

Les grans conquestes territorials de Carlemany

Imperi Carolingi Batalla de Fontenay-en-Puisaye
Batalla de Fontenay-en-Puisaye de 841

Carlemany va intentar organitzar la successió dinàstica creant diferents regnes per repartir-los als fills. La idea era atorgar al primogènit l’espai central de l’Imperi i compartir les terres conquerides en regnes menors, supeditats a l’autoritat del fill que rebia el poder central. Carlemany va repartir el seu imperi entre els seus fills: a Carles el Jove (conegut com a Rei dels francs) va donar-li la zona central; a Lluís (conegut com a Lluís I el Pietós) li correspongué Aquitània; i al seu fill Carloman (Pipí d’Itàlia) li donà Itàlia. La idea era crear una unitat hegemònica amb els territoris de l’imperi de Carles.

Una sèrie d’esdeveniments va fer que el problema successori s’ajornés. Moren Carles i Carloman. Aleshores Lluís I el Pietós va esdevenir l’única autoritat sobre tot l’Imperi. Aquestes morts van ser presentades pels cronistes com uns fets accessoris divins. Lluís va ser conegut com “El pietós”, en castellà “Ludomico Pio”. Lluís va ser sempre molt present a Aquitània. Això no va impedir que hi hagués problemes greus successoris amb els fills de Lluís. Amb Lluís es produeix la continuació de la cristianització de l’imperi. Una de les reformes impulsades va ser la reforma monàstica. Durant l’època visigoda hi havia poca unitat a l’hora d’organitzar la vida monàstica a la península. No hi havia regles. Les institucions monàstiques no estaven regulades. Lluís va homogeneïtzar les regles monàstiques i la mateixa litúrgia cristiana. S’intentà regularitzar. L’impulsor principal d’aquesta reforma va ser Benet d’Anià, conseller de Lluís el Pietós. Va fonamentar la seva reforma en una regla escrita uns quants segles abans per Benet de Núrsia, que havia elaborat la regla benedictina i va fundar el monestir de Montecassino. Aquesta reforma té a veure amb la mateixa organització imperial. Els monestirs són com capitalitats organitzades. L’interès en època carolíngia de posar-hi ordre té a veure sobre la regulació d’aquests centres monacals on es sustenta tot l’imperi.

Documentació

Els políptics eren documents amb inventaris detallats dels llocs que estan sota el domini fiscal d’un imperi. Aquests políptics inclouen a part un llistat de circumscripcions amb les corresponents càrregues fiscals assignades que poden ser descompostes en documents menors. Les Brevium eren descripcions (estimació fiscal) de registres fiscals de cada unitat sota l’autoritat del monestir. De vegades la unitat rebia el nom de vil·la o Mas i el conjunt de Brevia. Conformen un políptic. Els fiscus eren les circumscripcions fiscals. Tot això es va intentar homogeneïtzar. El que resulta el més curiós és l’intent de codificar tot el que regula l’imperi. Van voler agilitzar els processos recaptatoris. Però no es va aconseguir de fer a tots els indrets de l’imperi.

Amb la mort de Lluís el Pietós l’imperi es comença trencar. La ordinatio imperi (817) fou un intent per organitzar una pràctica que Carlemany ja havia dut a terme per preveure l’associació en el govern de l’imperi dels seus fills, els quals se’ls nomenava reis de la zona exterior de l’imperi però aquesta disposició va ser un fracàs perquè es van barallar. Lotari, rei d’Itàlia, volia tenir dominis en el cor de l’imperi es va enfrontar amb el seus dos germans a la Batalla de Fontenoy. Lotari va perdre la batalla. Al 843 es va arribar al Tractat de Verdum, convivència pacífica entre els fills, cadascú dels tres germans tenia una zona del a França central. Això va durar un parell de decennis. Però la successió no es va acabar d’ordenar.

Les relacions amb el Papat de l’Imperi Carolingi

Forma part de les relacions amb l’Església la política exterior de l’Imperi. Des del període carolingi l’Església comença a tenir possessions territorials. L’Església representa un fort poder ideològic. A l’Església li interessa tenir una institució forta per mantenir la pau i a l’Estat li interessa tenir la legitimació de l’Església a través de la unció.

Durant el regnat de Pipí el Breu, hi ha una situació d’equilibri entre la monarquia i el papat. El rei era un escollit per Déu. Situació de cordialitat. Els llombards actuaven com a tanca entre el rei franc i el papat als territoris de Pavia. El papa tenia el suport dels francs i els bizantins. Però quan el papa va veure que es quedava sol a la península va demanar ajuda als francs per treure els llombards del mig i el rei franc va cedir a ajudar-li i va entregar-li al papa tot el territori que ocupava el regne dels llombards, creant així l’Estat Pontifici. La noblesa franca havia usurpat molts terrenys a l’Església. El rei va fer que compensessin les usurpacions a través d’una taxa, lliurament d’una 10% part de la producció a l’Església (el delma). Precaria verbo regis: concessió a canvi d’alguna cosa. Amb Carlemany, l’emperador té més poder que la pròpia Església. Carlemany, rei molt potent. Dinàmica expansiva: imperialisme franc. Context d’eufòria. La figura del papa, Lleó III, era debilitada. Lleó II, molt rebutjat per l’aristocràcia romana. Situació de desequilibri. El 25 de desembre del 800 el papa Lleó III va coronar Carlemany Emperador. L’emperador participa en el nomenament de la jerarquia eclesiàstic. Es coneixerà com la Investidura laica, procés habitual a partir de Carlemany. Identificació entre el cristianisme i el regne dels francs amb Europa. Neix la noció de Christianistas=Europa. Essència de l’origen d’Europa. El regnat de Lluís el Pietós suposa un canvi absolut dels papers. L’imperialisme franc s’atura. Comencen problemes que ja anuncien la descomposició del regne. El costum de la investidura laica es mantindrà.

Institucions de l’Imperi Carolingi i l’organització administrativa

L’administració central de l’Imperi Carolingi era una organització col·legiada, el palatium: conjunt que formaria el rex i els potentes (poderosos). Els potentes deuen lleialtat al rei. El rei ha de tenir capacitat per sotmetre als poderosos. Els potentes formaven part de la Aula Regia, format pels comes (comites en plural, d’aquí deriva comte). L’Aula Regia formava part del sequi del rei. Els comites aconsellen al rei, l’acompanyen en els seus viatges… Els comes palati (comte del palau), funcions judicials. El senescal, amb funcions de tipus militar, portador dels estàndards del rei. El cambrer proveïa el tresor i els béns públics.

A l’administració local, l’entitat bàsica eren els comtats. Múltiples unitats. 350 comtats. El govern del comtat estava encomanat a un comes (comte), designat pel rei, tot i que moltes vegades el rei per premiar la lleialtat dels comtes nomenava els fills. Funcions del compte: actuava en nom del rei. Assumia funcions militars, judicials, fiscals.. Hi havia una institució del rei que rebia el nom de Missi Dominici (“els enviats del senyor). Persones de màxima confiança del rei els quals vigilen els diversos comtats, per tal que l’administració local no s’escapés del rei. Entre els diversos comtats, hi havia els perifèrics, situats a la frontera del regne, que van crear les marques (espai fronterer). Eren zones insegures. Àrees que s’havien de militaritzar, amb fortificacions, muralles, castells. També podien ser plataformes preparades per l’expansió territorial. Aquestes zones sovint foren molt reflectives envers el rei (revoltes contra el poder central).

Quin vincle tenien els comptes amb rei? Tendien a feudalitzar-se. Adquireixen diversió individual, el rei. Li havien de jurar fidelitat. Prèvia que generarà el feudalisme. Què obtenien a canvi? Són retribuïts a canvi d’aquesta fidelitat, en el que s’anomena Beneficium. No es tracta d’un salari, sinó la concessió d’una part dels recursos que corresponen al rei. Quins beneficis tenia el comte? Una part dels recursos fiscals del rei són pel comte. Percentatge del conjunt de les rendes del rei. El beneficium serà la base del que després serà el feu (donar en benefici com a retribució dels serveis prestats). Va lligat al càrrec, no a la persona. El vassall era tot individu noble que estava per sota la tutela d’un altra noble.

L’expansió territorial carolíngia era el motor de la centralització de l’Imperi. La projecció externa de la agressivitat aristocràtica permetia al rei repartir càrrecs, beneficis. Carlemany encapçalà aquestes campanyes d’expansió. Diversos fronts de conquesta que simultàniament actua per sotmetre els pobles enemics. Hi va haver diversos fronts oberts entre el 770 i e 800: un primer front cap a Itàlia (conquesta de la Llombardia). Un segon front de conquesta cap a Baviera, Septimània i sud dels Pirineus, fins a Barcelona (801), Girona (785) i finalment cap al Regne dels Avars.

L’àrea de Saxonià, era una àrea que podríem considerar pagana, primitiva, àrea perifèrica que tot sovint llançava incursions sobre el territori Franc. Davant això, Carlemany ataca en el any 782 i destrueix arbre sagrat de Pargamon, un dels símbols del paganisme que caracteritza els Saxons. La conquesta, a partir d’aquest moment adquireix un caire religiós. En l’anomenada assemblea de Pargamon alguns caps tribals es bategen, probablement per salvar la vida. Hi ha una resistència per part d’un dels caps tribals, Widukind que va acabar al 785 després d’autèntiques massacres. Obligat a rendir-se, es van emprar mesures de força en tots els sentits. Els Francs van establir una normativa legal que es coneix com la Lex Saxonum, els costums dels Saxons, seran respectats pels Francs. Una de les formules emprades per la cristianització va ser el transport de relíquies.

La fi de l’Imperi Carolingi

Durant el període Carolingi, el regne s’estructura territorialment en: Austràsia, Neustria, Aquitània i Borgonya. L’Imperi Carolingi es diu que marca l’inici d’Europa. L’imperi dura un segle amb tres reis diferents. Pipí al morir va repartir el regne entre Carlemany i Carlomany. Carlemany va aconseguir la renúncia del germà. Es converteix en l’únic rei del territori al 771. L’any 800 va ser coronat emperador. Al 814 mort i el succeeix Lluís el Pietós, l’últim rei capaç de mantenir la unitat territorial.

Fragmentació del Imperi Carolingi després de la mort de Lluís el Pietós

Regnat de Lluís el Pietós (814-840). Durant aquest interval, van succeint una sèrie de problemes que portaran a la fragmentació. Lluís el Pietós, únic sobrevivent dels fills de Carlemany. Lluís va intentar unificar tots els pobles, que formaven el imperi, centralitzar. Però, es va trobar en que l’expansió de Carlemany havia estat tant espectacular, que ja no podia haver continuïtat d’aquestes campanyes, en el moment que es paralitzen les conquestes, comencen haver-hi problemes amb l’aristocràcia. Quant no hi ha conquesta, els bens que es transfereixen a l’aristocràcia, han de ser els propis del rei o bé concessions dels béns de l’estat, això desintegra l’estat. Tan estat com propi rei perdia poder davant l’aristocràcia. D’altre banda el descens constant de l’església, les revoltes sobretot a la perifèria protagonitzades per l’aristocràcia, generava tensions i tensió entre els fills de l’emperador. El rei en el 817 va intentar salvaguardar la unitat del territori a través de una llei que es coneix amb el nom de: Ordinatio Imperi, destinada a preservar la unitat territorial, per tan el rei ja veia a venir que això podia ocasionar conflictes. El 840 mor Lluís el Pietós.

El 841 els dos germans (Carles i Lluís) s’alien per enfrontar-se a Lotari (altre fill), a la batalla de Fontenoy. El primogènit era Lotari, i els 2 germans el vencen, en el 842 en el jurament de Strasburg els 2 germans acorden mantenir l’aliança i dividir-se el regne. Els 2 candidats es van dirigir als seus homes, un amb alemany i l’altre en Francès. Aquesta conflictivitat entre germans, no va ser només una divisió familiar, sinó que implicava que la noblesa s’havia de posicionar. Al 843 el Tractat de Verdum estableix la disgregació de l’imperi Carolingi: La part central, Itàlia, Roma, més títol Imperial, va anar a parar a Lotari; la que coneixem com a Germania (la França oriental a Lluís) i la part occidental, pròpiament la França Occidentalis, va anar a parar a Carles.

Tots els membres de l’alta aristocràcia es posicionaran, procés de fragmentació en cadena. Entra França i Alemanya, gran part dels conflictes territorials estan en territori de Lotari. A la França occidental, Carles va intentar enfortir la seva situació, intentarà tenir més territoris de la part central, però no va pogué sotmetre els Bretons, va fer front als atacs dels Víkings, normands que cada vegada eren més freqüents, agosarats i acumulaven botí. La debilitat de les defenses, feia que els Víkings cada cop fossin més valents, fins que la defensa va recaure a cada un dels membres de l’aristocràcia, però no defensant el país, sinó el seu territori, es privatitza la seguretat. La situació de la França Oriental Germànica, era diferent, reconeixien l’autoritat d’un sobirà però era una zona menys poblada menys urbanitzada, menys “civilitzada”. Sobretot les fronteres orientals i septentrionals eren fronteres molt perilloses, amb Víkings, eslaus. Internament estava però més coaccionada però externament era molt perillosa.

En tot aquest paper de disgregació, quina va ser la incidència de la segona onada d’invasions sobra l’Europa Cristiana?

La repercussió d’aquests pobles, es fa notar més quant la capacitat defensiva dels seus objectius mostra flaquesa. Els protagonistes són bàsicament, escandinaus, normands i Víkings (homes de la badia litoral), hongaresos (també anomenats Magiars). Tota la resta de pobles anomenats bàrbars, que es mouen moltíssim. Per últim, els musulmans. Però mentre els escandinaus i hongaresos actuaven de forma semblant, els musulmans no, tenen poc en comú. Tan els escandinaus com els hongaresos, en general practiquen el saqueig, hi haurà clima de terror, en un principi no tenen intenció de domini polític, sinó de agafar el botí i marxar. En canvi els musulmans si que pretenen consolidar les seves conquestes. Molt poques zones d’Europa van quedar lliures d’aquestes agressions.

Segona onada d’invasions bàrbares
La importància de posar en relleu aquests processos migratoris demostra la ineficàcia del poder carolingi. Víkings, normands (noruecs, danesos i suecs) es llencen sobre l’Europa cristiana, per què? Per un caanvi en la correlació de forces amb els seus veïns. En el moment en que els carolingis mostren signes de debilitat, aquesta atacs es fan més freqüents. Un altre motiu era que víkings i normands volien fiscalitzar als frisons. Es produeixen transformacions, tendència a dissoldre la solidaritat tribal i a la creació de centres de poder, amb capacitat per sotmetre altres a tribut. Per últim, una de les formes per manifestar el poder era per la capacitat de dirigir expedicions bèl·liques. Els bàrbars comptaven amb bons instruments de combat, amb vaixells ràpids capaços de remuntar rius i amb un armament lleuger. També tenien bons sistemes per repartir el botí.

Fases de l’expansió. Al segle IX, els noruecs es van desplaçar per la ruta del nord i l’occidental, per arribar a Groenlàndia i fins a les costes de Canadà. Es produeixen atacs a: Irlanda, Anglaterra, Escòcia, Riu Loira en amunt, Sevilla, Cadis, Provença, Eivissa, Egipte, Nord d’Àfrica… Els danesos van atacar França, Anglaterra, el Garona, Tolosa, Gijón i Empúries. Eren atacs basats en la rapidesa. A finals del IX, van començar a establir negociacions amb els objectius atacats, per tal que els pobles amenaçats paguessin un tribut a canvi de no ser atacats. A partir de finals del IX, es produeix un atac frustrat a París per part dels víkings, i aquests veuen que cada cop els resulta més complicat fer aquest tipus d’atacs. Es plantegen altres estratègies. Una és a través d’una fórmula alternativa, iniciant establiments permanents, que permeten consolidar territoris a la costa, sobretot a la costa est d’Anglaterra. Eren grups molt reduïts, que acabaven fins i tot absorbits pels pobles natius. Trobem la creació de l’Imperi Danès d’Escandinàvia, relativament curt en el temps. El rei era Knut (Canut), rei de Dinamarca i Anglaterra, durant els anys 1017 a 1035. Duen a terme l’ocupació de la costa septentrional de França, Normandia. Al 911 va esdevenir un ducat. Fou una concessió de l’Imperi Carolingi per establir-se en aquesta zona. Si això era producte d’un acord el rei s’estalviava els atacs. Havien d’assegurar la fidelitat al rei de França i s’havien de cristianitzar. Normandia es va convertir en una plataforma d’expansió. Es van dirigir al 1066 cap a Anglaterra i l’ocuparen. Al 1071-75 intervenen pel sud d’Itàlia, inici del Regne de les Dues Sicílies. Aquests territoris inicialment eren bizantins.

Les expedicions del suecs o varengs/varegs (comerciants) es produïren a la riba de les mars bàltiques. No eren tan agressius. Fonamentalment la seva acció eren tractes comercials. Es van introduir pels rius de la mar bàltica i connectaven fins al Mar Negre. Arribaven al Mar Caspi. El que buscaven era Constantinoble i Bagdad per la plata. Aquestes accions no eren només de pillatge, sinó que van tendir cap a la sedentarització, relacionant-se amb els natius i creant ciutats: es van establir a grans ciutats, com Novigorod i Kiev. Ràpida fusió dels aristocràtics varegs amb l’aristocràcia local, procés d’estabilització. Es van cristianitzar. Formació dels primers regnes russos i eslaus.

Les expedicions dels hongaresos/magiars tenen una presència activa a l’Europa carolíngia entre el segle IX i X. L’origen dels magiars és poc conegut. Podria ser d’origen finés. Cap al 875 van travessar els carpats i es van instal·lar a Hungria-Txèquia. Van expulsar els pagesos i missioners que s’havien establert en aquella zona de Pannònia. Eren molt agressius. La regió de Pannònia va ser el punt de partida d’expedicions molt violentes. Van arribar a Orleans, Borgonya, la vall del Po i al sud d’Itàlia. Gran rapidesa dels desplaçaments i gran velocitat. Utilització de ferradures i estreps. Armament lleuger. Arcs curts des del cavall. Una forma d’actuar que els cavallers cristians els costava de fer front. Els magiars creaven horror apocalíptic als pobles cristians. Com es van defensar els pobles atacats dels magiars? Fortificació de les ciutats més frontereres i construcció de castells. Otó I, emperador alemany el va derrotar l’any 955 a la batalla de Lechffeld. A partir d’aquell moment els magiars van quedar paralitzats, mobilitzats. Per aquest motiu van començar el seu procés de cristianització.

Per últim, els musulmans de l’al-Àndalus inicien una sèrie d’expedicions de conquesta. Des de la mort de Mahoma els governadors musulmans es van llançar a l’expansió per totes bandes. En alguns moments van actuar en forma de ràtzies. Les més rellevants foren els atacs sobre la costa de Florència formant una base molt important, Fraxinetum. Des d’aquí llançaren els atacs sobre Itàlia. Una de les conquestes més importants va ser la de Sicília, al 830 i les Balears. Al Andalus fou una conquesta per part de poblacions provinents del Magreb, els berbers.

De quina manera va afectar la segona onada migratòria sobre Europa i el procés de feudalització a l’Imperi Carolingi? Segurament va influir però la defensa sobre aquests atacs va ser molt més forta en el moment que els senyors van organitzar les seves pròpies defenses. El control sobre l’exèrcit havia passat ja als senyors, mostra de la decadència de l’organització estatal.

Capítol següent: La gènesi de l’ordre feudal: les institucions i les relacions feudovassallàtiques

Altres capítols: Curs d’Història Medieval

L'autor: Elliot Fernandez

Enllaç permanent: https://elliot.cat/imperi-carolingi/