Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

2. L’Imperi, cristià. La caiguda de l’Imperi Romà d’Occident

Emperador Constantí (306–337)

Emperador Constantí (306–337). Fotografia: Bibliothèque nationale de France

La conversió al cristianisme de Constantí
Durant aquest període es dóna un fet importantíssim per l’Imperi i Europa i que determinarà els segles següents. És la conversió al cristianisme de l’emperador Constantí al 312. Aquesta religió es convertí en l’oficial a l’Imperi. Aquest fet fou decisiu i marcarà l’inici d’un llarg període de molts segles amb un problema: la incapacitat de separar el poder polític i el religiós. Hi ha un moment decisiu al segle IV amb Teodosi el Gran.

En aquest període té lloc l’expansió a tot l’Imperi del culte cristià. Hi ha lleis on s’inclouen disposicions religioses. Aquesta expansió té un tret característic a l’Occident: la organització i centralització dels llocs de culte relacionat amb la veneració dels morts, els sants i les relíquies. Aquest fet col·locava als bisbes al centre del poder i els permetia dominar aquest culte organitzat a través de la veneració als morts, els sants i les relíquies. El cristianisme fou una projecció religiosa de l’organització política de l’Imperi. El sant “Patronus” (una mena d’intermediària entre el món dels vius i Déu) havia de passar comptes, recollir impostos. També era conegut com a patrunus la persona encarrega de vetllar per l’organització dels culte, el bisbe.

La veneració dels morts no era una cosa nova, sinó que era nou el culte als sants dins la jerarquia eclesiàstica. El culte als sants era propiciat i organitzat per les jerarquies de l’Església. Les conversions no van ser massives. Van afectar a les famílies que més aprop estaven de l’Estat: conversió de les “elits”. L’expansió del culte cristià fou un procés molt llarg. La doctrina catòlica no estava formada del tot.

La fi de l’Imperi d’Occident. Els pobles bàrbars
Què són els bàrbars? No hi ha res substancial que permeti tractar la gran diversitat de grups humans que hi havien com una mateixa cosa, a no ser els cronistes llatins. Els bàrbars eren grups humans amb llengües diferents, cultes diferents… Únicament poden ser englobats sota un mateix nom si ets un cronista romà. Tenen en comú el no ser romans. No es coneix gran cosa sobre aquests pobles. Eren pobles dedicats a les migracions. Tenien poder militar. No se sap perquè es movien. Tampoc s’explica perquè aquests grups mentre es movien creaven formes de poder polítiques específiques que van desembocar en dinasties (visigots). Tampoc s’explica perquè es dividien en grups.

Al 410 va tenir lloc el saqueig de Roma. Va sacsejar l’Imperi. Els cronistes ho van descriure com un fet apocalíptic. Provocà la fugida de l’emperador Honori. L’entrada dels bàrbars a Roma va tenir conseqüències importantíssimes en la constitució de la doctrina ortodoxa cristiana. Alaric va ser el responsable del saqueig de Roma. Alaric va demanar a l’emperador que el nomenin “magister milirus”, el cap de l’exèrcit. Ell volia formar part del mateix Imperi. Volia establir connexions familiars, amb el rapte de Gal·la Placidia (de la família imperial). La negativa de l’emperador va provocar el saqueig.

Els bàrbars, després del saqueig de Roma del 410 es va dirigir cap a Aquitània. Al 418 es va signar un pacte entre representats romans i els gots d’Aquitània. La forma jurídica del pacte es coneix amb el nom d’hospitalis. Els gots van ser incorporats a l’Imperi amb un estatus que apareix com “foederati” que reben un “foedus”.

En què consisteix el pacte? L’Estat romà confirma l’establiment dels gots en aquesta zona. Reben terres per que visquin “sortes”. Aquestes sortes són perquè s’instal·lin i són concessions fiscals. En virtud d’aquest acord els gots es fan gestors de l’Imperi. Com a contrapartida els gots han d’organitzar els impostos i tropes que formin part de l’exèrcit romà. Aquests federati van participar amb l’exèrcit romà a la Vall de l’Ebre contra les inclusions dels “bagaudae”, grups molt heterogenis formats per fugitius, gent perseguida, bàrbars, quer s’organitzen militarment i poden arribar a ser una amenaça per l’Imperi. A més van participar en l’última presència militar consistent de l’Imperi dins la Península Ibèrica, a la Bètica, al 421, contra uns altres bàrbars, els Vàndals. Van perdre els romans, derrotats per “Bonseric” i aquests vàndals després de derrotar els romans al 425 arriben a les Balears, per passar al 429 l’Estret i arribar al 430 a Cartago, un funden una nova dinastia.

Aquests vàndals havien entrat al 409 a la península, pels Pirineus, amb els sueus, alans i vàndals. En el context d’una usurpació (pugna per la dignitat imperial). Al 407 algú sense cap importància va ser proclamat a Britania emperador per l’exèrcit. Aquest home de condició honesta, Constantí III, va fer desaparèixer l’autoritat legítima de l’emperador de la Gàl3lia i al 409 va enviar el seu fill Constant amb el militar Gerontius a Hispània per fer fora una dinastia que havia usurpat el poder. Els sueus, vàndals i alans van entrar com a aliats de Constant i van proclamar un altre emperador, Màxim, al 411, que durà dos anys. Tot acaba malament. A partir d’aquesta usurpació l’Imperi ja no tornarà mai més. Al 421, quan aquests vàndals derroten als exèrcits imperials i l’Imperi desapareix. Només quedarà una organització, l’Església.

L’imperi, cristià
L’any 321 l’emperador Constantí es converteix al cristianisme, a través de l’Edicte de Milà. A partir d’aquell moment es marca una constant entre el poder polític i el poder religiós. Eusebi (bisbe i secretari de Constantí) inaugura un nou gènere literari, la crònica. Escriu la vida de Constantí. Aquestes cròniques estan interessades en descriure la vida de les dinasties. El que fan es elogiar la vida de les dinasties. Introdueix una manera de comptar el temps. Constantí un any després de ser proclamat emperador a Orient l’any 325, es va convocar el Primer Concili Ecumènic a Nicea, i fins a mitjans del segle V es van convocar concilis a ciutats de l’Imperi d’Orient com Constantinoble, Efes o Calcedònia. Aquests concilis tenien la intenció d’aplegar l’Església universal, d’Orient i d’Occident. El Cristianisme era molt més superior a l’Orient. La convocatòria dels concilis serà una cosa de l’emperador, els presidirà i signarà les actes conciliars. L’exercici polític i l’Església anaven junts. Aquests concilis van ser reunions molt animades. Es van discutir qüestions fonamentals doctrinàries: fixació dels dogmes, persecució de l’heretgia (en un context de grans tensions) i es discutia sobre la composició divina de Déu (va portar moltes discussions).

Inicialment hi ha una tradició al organitzar el culte cristià a l’Orient de la Mediterrània molt orientada a allò que va fer una persona al segle II, Sant Antoni, al desert d’Egipte. Antoni inaugura una tradició en el culte en la retirada del món i en la retirada de la pràctica de les activitats més humanes. Vida de renúncia: castedat i menjar. Això es resumeix en fer una vida monàstica (una sola persona). És la tradició que arribarà a Occident. Aquestes pràctiques podien arribar a ser molt radicals. De seguida van ser sospitoses per la jerarquia eclesiàstica. Al segle IV van aparèixer alguns escrits intentant contrarestar els accessos asèptics. Aquests monjos es movien contínuament. No treballaven. Com a continuadors de l’obra de Déu, reclamaven la sustentació seva per aquells llocs on es movien. Van aparèixer escrits oficials per tal d’estandarditzar les pràctiques monàstiques. També van dir que els monjos havien de treballar. Es va fixar qui tenia la legitimitat per organitzar el culte, o sigui, la jerarquia eclesiàstica. En el moment en que la jerarquia eclesiàstica diu que és ella la qui ha d’organitzar el culte, de seguida que surt algú pel seu compte fent això es acusat d’heretge. Un altre dels temes complicats van ser el d’establir el calendari litúrgic. La festa cristiana per excel·lència era la mort i resurrecció de Jesús. Va ser objecte de molts debats. L’expansió del cristianisme va ser un procés molt dificultós. A les ciutats va ser més fàcil pel fet de ser la religió oficial de l’Imperi. El cristianisme crea xarxes de cohesió i ajuda a les ciutats als pobres. Tota aquesta tradició arriba a l’Occident de la mediterrània pel nord d’Àfrica. Al segle IV es troben les primeres pugnes entre l’Església ortodoxa i els heretges. Al segle IV es produeix a l’Occident una escissió de l’Església entre la romana oficial i l’altre Església africana. Sovint l’Església africana es confon amb la pràctica del donatisme, creada per Donat, personatge al qual se li atribueix un paper herètic important.

La creació d’heretges
L’Església necessitava tenir un bon heretge. Se’ls descriu com a monstres físicament. Tenen un comportament monstruós en relació a les pràctiques sexuals. Es fa una associació entre la monstruositat física i el que ha formulat ideològicament. A mitjans del segle II es troba una heretgia molt potent, el donatisme. També es troben els “circumcelliones”, que eren grups entre els quals hi havien monjos i que a part de reclamar una pràctica asèptica del cristianisme, manifesten actituds molt radicals amb l’Imperi (cremen cases).

Sant Agustí és un personatge clau al segle IV. Després del saqueig de Roma de l’any 410, al 430 Sant Agustí va elaborar una important obra inspirada en aquest saqueig, sota el títol “La Ciutat de Déu”. Sant Agustí vol tornar a construir una ciutat eterna, indestructible, una Jerusalem celestial. Per això no pot ser una ciutat humana. Vol una ciutat on tots serem cridats però no tots tindran accés. Només algú amb el bateig podrà tenir-hi accés. Sant Agustí era un ortodox de l’Església. Crea el “terror útil”, la violència. Marcilinus va convocar un concili per unificar les dues esglésies. Allò es convertí amb un judici contra l’església donatista. L’església donatista fou eliminada.

La religió no és un aspecte més de la vida medieval. L‘Església genera la forma de vida durant l’Edat Mitjana. Tots els comportaments humans estan escrits: com s’organitzen els nous poders polítics de l’Imperi, com s’organitza la difusió del culte cristià a l’Occident, etc. Al segle VI trobem dos personatges relacionats amb un monestir molt important a Léning. Tots els bisbes francs van passar per aquell monestir. Al segle VI es reflexionava sobre com s’havia de fer estendre el cristianisme. Aquests dos bisbes eren: Cesari, bisbe d’Arles i Gregori, bisbe de Tours. Tots dos eren fills de famílies governants de la França Merovíngia. Els dos bisbes es van formar en el monestir de Léning. Els monestirs es van convertir en una etapa més per a desenvolupar la carrera eclesiàstica. Van reflexionar sobre com organitzar l’expansió del cristianisme. Cesari va escriure “La conquesta del mundus”. Ell volia trobar la forma d’estendre el cristianisme fora de les ciutats. Planteja una conquesta. Gregori planteja santificar els llocs sagrats presents en el mundus (els camps). Aquests llocs sagrats eren aquells que no es podien conrear, ja que són espais prohibits. Els pagesos gestionen la reproducció de plantes i bestiar. S’instal·la una relíquia per santificar aquell espai.

La fixació de les pautes de la reproducció humana
La llengua de les cròniques és el llatí. Hi ha implicació dels bisbes en mecàniques, rutines de recaptació fiscal (en alguns casos), la recol·lecció de les pautes de la pròpia producció humana, pautes estrictes de comportament sexual. Molta documentació escrita relacionada amb l’esforç organitzador de pautes que marquen la família.

Penitenciaries: un recull de penitències corresponents als tipus de pecats, les estudià i fixà un calendari ideal concloent amb les penitencies d’aquestes penitenciaries. Dies: Totes les festes religioses, diumenge, divendres, dia de Pasqua, període de menstruació, embaràs posterior al part. El compliment estricte d’aquestes tradicions no alterava la taxa de reproducció humana. Es tractava d’aconseguir màxima fertilitat amb el mínim plaer, únic sentit de les relacions sexuals. Una criatura acabada de néixer és una criatura impura, per tant s’ha de batejar. També el interior de una dona durant el embaràs és un lloc impur. Va generar gran quantitat de condemnes i penitències. Tot això té relació amb un aspecte principal: la composició familiar d’aquestes societats. Durant tots aquests segles i bona part de la història moderna, amb cronologies molt diferents s’acaba consolidant: la família monoconjural (pare, mare i fills). Aquest tipus de família tindria a veure amb els processos de conquesta S.X i S.XI cap endavant. A la mateixa mesura que es fragmenta grup humà es fragmenta el seu patrimoni, per tant l’Església està interessada en que hi hagin famílies monoconjurals i per tant herència. Església és una gran acumuladora de patrimoni, això es comença a consolidar a l’alta edat mitjana.

Segle VI, desaparició del Imperi a Occident
Quatre bisbes es van reunir amb un Comes (alt càrrec) i van elaborar instruccions que s’havia de donar als recaptadors on deia: “Heu d’exigir al poble que per cada modio (mesura) legal , us donin 9 siliquas (nom de moneda, però visigots no la van encunyar mai), per cada modio afegiu 1 siliquas més, pels prejudicis inevitables o mala producció afegiu 4 siliquas més o bé els 4 siliquas pot ser una taxa aplicada a la mateixa incrementació”. Els recaptadors s’enduien ordi, compten el gra amb siliques però es paga amb ordis, ja que la siliqua és una mesura universal que permet comptar, manera d’organitzar comptablement les mesures. Aquesta operació es dugué a terme, però aquests procediment tenia un problema: aquest procediment no permetia superar la distància i el temps. Mai aquestes disposicions es duen a terme de forma fluida i àgil. Aquestes rutines estan a la base del poder polític, i eren bastant similars que en l’època romana. Era molt difícil fer funcionar aquest procediment. Al desaparèixer Roma, el poder polític s’havia de construir de nou.

>> Anar al següent capítol

L'autor: Elliot Fernandez

Enllaç permanent: https://elliot.cat/imperi-cristia/