Elliot Fernández

Imperialisme i expansió colonial al segle XIX

Publicat el: 17/03/2018 | Actualitzat el:

L’imperialisme dels segles XIX i XX va tenir com a protagonistes principalment els països europeus com Gran Bretanya, França, Bèlgica, Països Baixos, Alemanya, Rússia i Itàlia i van ocupar territoris a Àfrica, Àsia i Oceania. No obstant això també van tenir un destacat protagonisme en l’expansió colonial dues nacions no europees com els Estats Units d’Amèrica i el Japó.

L’imperialisme i el colonialisme: continuïtat o canvi?

L’imperialisme va ser un procés històric que s’inicià de la dècada dels anys 1870 quan bona part dels països europeus, a més dels Estats Units i el Japó, es van iniciar a una cursa de conquesta i control d’amplis territoris com a conseqüència de la conjuntura econòmica d’aquells moments i amb el pretext d’estendre la cultura de l’home blanc (racisme).

L'Imperialisme mundial al 1898.

L’Imperialisme mundial al 1898. Font: Wikipedia.org

El debat historiogràfic entorn el colonialisme durant el segle XIX plantejava aquest fenomen de dues formes ben diferent: com una continuïtat de l’anterior fase de conquesta (les colònies americanes) i com un fenomen totalment nou.

Les causes de l’imperialisme

Per trobar l’origen de l’imperialisme cal distingir entre: les seves causes, els factors, els instruments i la conjuntura econòmica.

Causes econòmiques, polítiques i culturals

Entre les causes econòmiques hi havia l’interès dels financers per invertir els capitals a l’exterior. Un altre dels motius era l’explotació dels recursos naturals i la mà d’obra barata. També l’afavoriment dels intercanvis comercials amb la colònia a bon preu i el fet de garantir mercats protegits en temps proteccionistes.

La interpretació de l’imperialisme sempre acostuma a ser econòmica. L’economista anglès John A. Hobson va escriure al 1902 l’obra “Estudi de l’imperialisme” on afirmà que l’excedent ociós del capital va ser la causa de l’imperialisme. Defensava la teoria del subconsum de la Gran Bretanya i per tant, la recerca de nous territoris per fer augmentar els consums. L’imperialisme tenia una clara causa econòmica. Amb Hobson arrencava la teoria marxista de l’imperialisme. En van ser representants d’aquest corrent: Otto Bauer, Rudolf Hilferding, Rosa Luxemburg, Karl Kaustsky, Nikolai Bukjarin i Lenin.

Lenin va escriure al 1917 l’obra “L’imperialisme, fase superior del capitalisme“, on afirmava que l’imperialisme i el colonialisme eren manifestacions lògiques d’una nova fase del capitalisme, o sigui, el capitalisme monopolista i financer. Per Lenin el capitalisme monopolista financer portava a l’imperialisme i aquest portà a la primera guerra mundial. Per tant, el capitalisme era la causa de la primera guerra mundial.

Com a causes polítiques hi ha de dos tipus: externes i internes. En clau externa cal destacar la recerca de zones militarment estratègiques i la possessió d’àrees d’influència política. Per causes polítiques internes, hi ha raons de prestigi nacional i de cohesió interna.

També hi ha causes ideològiques i culturals. El patriotisme conservador, profundament racista, formarà el marc mental i ideològic de l’imperialisme. Gran paper en aquest sentit dels descobridors, les societats geogràfiques… De fons hi havia la creença de la superioritat de l’home blanc i de la seva cultura respecte d’altres. Això argumentant-se científicament. El diplomàtic francès Joseph-Arthur Gobineau va escriure al 1853-1856 “Essai sur l’irregalité des races humaine”.

Factors

Entre els factors que expliquen l’imperialisme es troba el creixement demogràfic europeu del segle XIX. L’excedent de població es veu obligada a emigrar. Va ser un factor d’estimulació de l’imperialisme

Instruments

La tecnologia va permetre emprendre noves exploracions i ocupacions de territori en indrets remots del planeta.

Conjuntura econòmica

La depressió econòmica, el proteccionisme i la salvaguarda de bosses de riquesa van potenciar l’imperialisme.

L’expansió colonial a l’Àfrica

L’Àfrica abans de l’imperialisme

L’Àfrica era a principis del segle XIX un continent quasi desconegut pels europeus. Des del segle XV s’havien fet algunes incursions a l’Àfrica, per part dels portuguesos, però sobretot en zones costeres. Als segles XVII i XVIII els holandesos i francesos comencen anar a les costes d’Àfrica per explotar els seus recursos: or, marfil, minerals i esclaus. Però mai van arribar a penetrar a l’interior.

Les primeres posicions europeus estaven a la Costa d’Or (actual Ghana): Senegal i Costa d’Ivori. Al segle XVIII l’esclavitud era el gran negoci. El tràfic d’esclau era l’element més important econòmic d’Àfrica. El van potenciar anglesos i holandesos. També participaven catalans.

Esquema del comerç triangular britànic

Esquema del comerç triangular britànic

Sense el comerç d’esclaus no s’hagués format el comerç triangular britànic, base de la formació de capital per fer la industrialització. Això marca absolutament la història del continent africà:

  • Molts africans moriren per l’esclavitud
  • L’esclavitud marcà el continent africà pels enfrontaments interns que s’hi van produir:
    • Tensions internes entre africans.
    • Trencà l’equilibri entre els pobles africans.
    • Àfrica acabà sent considerada una mena de reserva de recursos. Serveix exclusivament per anar a buscar-hi recursos. Reserva humana comerciable.

El trànsit d’esclaus desaparegué, teòricament, amb el Congrés de Viena de 1815. Gran Bretanya el prohibí al 1807. A mitjans del segle XIX és quan es comencen a fer les exploracions cap a l’interior d’Àfrica. La colonització d’Àfrica anà precedida de tots els viatges d’exploració de les societats geogràfiques. Àfrica causava gran admiració.

L’expansió i l’acció colonial europea a Àfrica comportà l’exportació les estructures europees i la submissió de l’estructura pròpia, amb la seva pràctica desaparició. Sempre es considera l’indígena com una mena de nen. Els europeus es creuen superiors.

El repartiment d’Àfrica

El continent africà va ser trossejat i repartit entre els països europeus

El continent africà va ser trossejat i repartit entre els països europeus

Les rivalitats entre europeus i africans van fer possible l’ocupació del continent. Es va fer per etapes:

Primers passos:

  • Àfrica subsahariana. Magreb, Algèria i Egipte.
  • Zona costa oest
  • Angola i Moçambic i Sud-àfrica.

A partir d’aquí s’entrà a l’Àfrica a través dels rius, bàsicament quatre: Nil, Níger, Congo i Zambezi. Al remuntar els rius quedava descobert tot l’interior africà.

Grans descobridors de l’època: els anglesos David Livingstone i Henry Morton Stanley.

La colonització d’Àfrica va ser una cursa per les rivalitats entre europeus que es va resoldre per la via diplomàtica. La gran qüestió era com repartir-se el continent. Allò es va resoldre al Congrés de Berlín celebrat entre els anys 1884 i 1885. S’havien d’establir els criteris d’ocupació. Al Congrés de Berlín es va establir que els territoris africans serien propietat dels qui els ocupessin realment, que era la tesi defensada dels països potents. Els drets històrics no contaven.

Les grans potències eren França, Gran Bretanya, el rei Belga i Portugal en menor mesura. Del repartiment d’Àfrica van quedar al marge Libèria i Abissínia (actual Etiòpia), que van poder mantenir una certa independència.

La gran preocupació de les potencies ocupants era buscar els eixos de continuïtat nord-sud i est-oest, que havien de servir per fer passadissos estratègics. El passadís francès est-oest, el passadís anglès nord-sud i el passadís portuguès. Dels tres, l’únic passadís era l’anglès.

Això provocarà rivalitats i enfrontaments. El conflicte més important va ser entre Anglaterra i França quan es van trobar l’eix ferroviari francès amb l’eix ferroviari anglès al Sudan. Els anglesos van lluitar contra els indígenes i els francesos contra els anglesos. Incident de Fashoda, xoc entre francesos i anglesos. França es retirarà de Sudan i passarà a dominació anglesa.

A l’Àfrica del Sud, hi havia un vell colonitzador, els bòers (holandesos). Els van empènyer cap a l’interior. Anglesos troben allà recursos minerals molt importants. Guerra dels Bòers 1899-1920. Aquesta guerra acabarà configurant la Unió Sud-africana.

L’Àsia entre l’imperialisme i la modernització

El subcontinent indi

Índia era la “joia de la Corona” de l’Imperi Britànic. Marcarà la història del subcontinent i serà molt important per als anglesos per comunicar la índia amb el Mediterrani. Índia serà un eix estratègic. Al segle XVIII la Companyia de les Índies Orientals controlava gairebé tot el territori indi. I al segle XIX tot el territori ja estava sota dominació anglesa. Índia era un país amb unes estructures de poder molt complexes al segle XIX.

Entre 1857 i 1858 es produí la rebel·lió dels sipais contra la dominació britànica. Els sipais eren els soldats indígenes que estaven enrolats a l’exèrcit britànic. A partir d’aquest moment el propi govern britànic passarà a controlar la Índia administrativament. S’inicià un procés molt accelerat per convertir Índia en el mite del colonialisme britànic.

Al 1877 la reina Victòria va ser coronada emperadriu d’Índia. L’administració britànica canviarà Índia:

  • Creació d’una administració molt britànica
  • Xarxa de ferrocarrils notable
  • Estimulació del comerç
  • Millores en l’ensenyament. Sistema britànic d’ensenyament, pels anglesos que residien allà i les classes altes índies
  • Quatre elements importants per entendre la utilitat de l’Índia:
    • Productor de matèries primeres, com el cotó (coincidirà en el temps amb la Guerra de Secessió americana 1861-1865), productes manipulats pels britànics com el té i les espècies i per la bona font de capitals, en la construcció del ferrocarril…
    • Gran lloc d’oportunitats
    • Mà d’obra jove
    • Exèrcit britànic viu a l’Índia una situació gairebé privilegiada (els oficials).

Cap a finals del segle XIX comencen a sorgir alguns grups nacionalistes indis que comencen a demanar la independència. El més important serà el Congrés Nacional Indi, on s’hi aglutinarà tot el moviment indi, que posteriorment es dividirà entre els hindús al Congrés Nacional Indi i els musulmans a la Lliga Musulmana (1906). Al cap de 50 anys arribarà la divisió d’Índia i Pakistan. Bona part dels conflictes del segle XX entre indis i pakistanesos tenen el seu origen a l’època de dominació britànica. L’últim virrei d’Índia britànic serà Lord Mountbatten.

Península Indoxina i la presència francesa en el sud-est de l’Àsia

Territori de dominació francesa. Des de 1858-1860 França posseïa la Cotxinxina, Vietnam, Cambotja i Laos (tot al voltant del riu Mecong). Els anglesos ocuparan Birmània i després Malàisia i Singapur.

Mapa de la colonització europea al sud-est asiàtic al segle XIX

Mapa de la colonització europea al sud-est asiàtic al segle XIX

Al mig quedava el Regne de Siam (Tailàndia) que quedà com una zona neutral entre 1895-96. I a Indonèsia, les milers d’illes que confirmen el país seran controlades per Holanda

La Xina

La Xina era un Imperi mil·lenari, immens, amb una certa diversificació però amb una identitat cultural. Des del 1644 estava governada per una dinastia manxú, els Qing amb una historia compulsa.

Estructures terriblement tradicionals

La Xina al segle XIX dona alguna pista sobre com serà la història posterior. Estava plena de contradiccions internes. Xina es movia entre la realitat política i econòmica, però amb les estructures molt tradicionals tan les locals com les imperials. Anglesos, francesos i russos es movien per la Xina durant el segle XIX. La Xina no era un país econòmicament endarrerit.

L’estructura de la propietat era de tipus feudal. Dedicada a l’agricultura i el conreu del cotó. Era un país amb molta tradició comercial i artesanal i una tradició manufacturera molt gran. El port de Shangai tenia més quantitat d’intercanvis que el de Londres.

Per què la Xina si tenia aquesta activitat econòmica no desenvolupà la seva economia? Per què no va acabar sent com Japó? L’argument típic dels revolucionaris explica que el creixement de la Xina no va ser possible per culpa de l’imperialisme europeu.

Però la realitat és que a la Xina hi hagut sempre una certa desproporció entre el creixement demogràfic i el creixement agrícola. La sobreproducció de mà d’obra portava a la recessió tecnològica. El capital que es generava molt sovint era de seguida sostret per l’Imperi o destinat a qüestions de luxe, poc productives. L’Imperi xinès era una administració molt gran, luxosa. El règim imperial era fix, immòbil i molt tradicional.

Les contradiccions internes van marcar la història de la Xina. Els conflictes entre la societat pagesa i la societat benestant eren constants.

Revolucions i guerres xineses

Moviment Taiping 1851-1864

Integrat per camperols, amb un missatge místic i col·lectivista. L’exèrcit imperial manxú acabà amb la revolta. És normal que fos a la Xina on es fes la primera revolució camperola.

Guerres de l’Opi 1839-1842 / 1856-1860

Guerra entre Xina i Anglaterra. L’opi era una droga tradicional oriental. Anglaterra la comercialitzava a la Xina, fins que un dia l’emperador prohibí el comerç, perquè tothom anava drogat. Hi havia moments en que l’administració quedava absolutament paralitzada. Anglaterra s’ho va prendre com una agressió xinesa.

El resultat d’aquestes guerres serà la firma dels tractats de Nanjing i de Tianjin, pels qual Anglaterra va aconseguir la sobirania sobre part de l’actual territori de Hong Kong, a més de drets comercials i de navegació per a les potències occidentals.

A la segona guerra de l’Opi Anglaterra i França s’alien. S’arribà a ocupar Pequín i es controlaran les mines xineses.

  • 1882-1885: França aconsegueix la Indoxina.
  • 1894-1895: Guerra xino-japonesa. Aquesta situació provocarà un trencament, una pèrdua d’importància del govern imperial. Provocarà entre el poble reaccions anti-occidentals i la rebel·lió dels bòxers 1899-1901.

Revolució de 1911

El 10 d’octubre de 1911 es produeix l’Aixecament de Wuchang, rebel·lió contra la dinastia Qing a l’actual ciutat de Wuhan, que provocà la Revolució de Xinhai, que acabarà amb el derrocament definitiu de l’últim emperador de la dinastia Qing, Pu Yi al 1912 (Pu Yi era un nen encara).

El líder revolucionari era Sun Yat-sen. La revolució es va estendre per tot el país. Els motius eren:

  • Per la unitat de la Xina, una Xina unida. Certa crítica a l’occidentalització.
  • Liquidació de la monarquia.
  • Modernització econòmica i democratització.

Es proclamà la República Xinesa, quan al febrer de 1912 abdicà l’últim emperador, Pu Yi. Aquesta revolució va acabar fent que alguna cosa canviés perquè tot seguís igual. Entre els anys 1916 i 1919 es va produir la Guerra Civil a Xina. Pequín com una capital i al sud una altre. S’havien canviat les estructures polítiques però no les socials. El missatge col·lectivista de Mao, dècades més tard, va ser un atractiu per la població.

El Japó

Per què el Japó acabà sent una potencia al segle XX? Cal repassar els esdeveniments més destacats de la història del Japó dels darrers segles.

Shogunat Tokugawa (1600 – 1868)

El shogunat Tokugawa, també conegut com a shogunat Edo, va ser el tercer i últim shogunat que va ostentar el poder a tot Japó; els dos anteriors van ser el shogunat Kamakura (1192 – 1333) i el shogunat Ashikaga (1336 – 1573). Durant el període dels shogunats, existia una espècie de dictadura militar que sotmetia específicament a l’Emperador del Japó. El shōgun, es convertia en general de les forces armades al Japó, tenia el poder militar i polític del país; mentre que l’Emperador se li va assignar el poder espiritual i religiós, era com un enllaç entre les persones i els déus, i el poder nominal a la Cort Imperial de Kyoto.

Per tant, l’emperador no manava, estava tot el poder absorbit pel clan familiar dels Tokugawa. Durant aquest període el Japó era una societat de tipus feudal i agrícola. Vivien absolutament aïllats del món.

Al 1853 és produeix el primer intent per part dels Estats Units d’Amèrica d’entrar a l’illa del Japó. L’illa era una peça clau per poder comerciar i fondejar vaixells. Finalment els vaixells americans van poder recalar en alguns ports japonesos. Aquest fet, insòlit en la història del Japó, obrí una etapa de gran inestabilitat política, que s’allargà fins el 1868.

Revolució Meiji (1868-1912)

L’era Meijí és el nom amb què al Japó es coneix l’interval de 45 anys de govern de l’emperador Meiji, entre el 23 d’octubre del 1868 i el 30 de juliol del 1912. L’era començà amb la remoció de l’últim shōgun, Tokugawa Yoshinobu i l’entronització de l’emperador, el primer emperador amb poder polític després de diversos segles de shogunat.

Emperador Meiji traslladant-se de Kyoto a Tokio

Emperador Meiji traslladant-se de Kyoto a Tokio

La Revolució Meiji és el retorn al poder imperial de l’emperador. S’ha d’entendre com el retorn del poder real de l’emperador. Anul·la l’antic clan que estava al poder, els Tokugawa. Alhora la revolució suposà l’inici de la modernització del Japó, l’occidentalització, el creixement econòmic, la industrialització i el seu expansionisme.

Dues etapes del període Meiji:

Primera etapa: 1868-1881

Es duen a terme importants reformes polítiques. La primera és el restabliment del poder imperial de l’emperador. Divinització del poder imperial que arribarà fins el moment de la derrota a la Segona Guerra Mundial. Mica en mica s’aniran introduint processos d’estat-nació com els viscuts a l’Europa occidental. És un Estat cada cop més centralitzat i burocratitzat.

La capital imperial es trasllada de Kyoto a Tokyo. Es reforma l’exèrcit sobretot per modernitzar-lo. Es posa fi al món dels samurais. S’inicien reformes econòmiques que porten el Japó cap al capitalisme. S’incentiva la indústria pesant i la millora de les comunicacions i el transport. Tanmateix es promou l’explotació minera i els estímuls pel consum de la indústria tèxtil.

Es funda la borsa de Tòquio. S’introdueix el yen com a nova moneda que articula l’estat-nació. El Japó crearà una forta indústria armamentística . Era la pròpia monarquia la que canalitzava fons cap a aquests sectors.

S’introduí un sistema jurídic modern d’inspiració liberal francesa (codi civil, codi penal). La societat tendirà a la igualtat jurídica davant la llei. El Japó s’obrirà a l’exterior i prendrà dels diferents països occidentals la seva millor imatge. Canvien el calendari i passaren al Gregorià. També canvien el sistema educatiu, d’inspiració europea. Premsa d’estil europeu.

Totes aquestes reformes es van dur a terme buscant una profunda simbiosi de les arrels japoneses per crear un model japonès propi de modernització i industrialització. L’historiador Michio Morishima es planteja per què va triomfar el Japó. Morishima planteja que el triomf del Japó va estar en agafar el model occidental i passar-lo a la cultura japonesa a través del xintoisme (religió japonesa) que té com a trets principals la fidelitat, l’obediència, el sentit col·lectiu sobre l’individu. Aquesta serà la clau del model japonès.

Segona etapa: 1881-1912

Durant aquest període es produeix la consolidació del sistema de reformes. Japó ja era una gran potencia.

Aspectes polítics:

S’estableix una monarquia constitucional a través de la promulgació de la Constitució de Meiji, llei fonamental de l’Imperi del Japó, vigent del 29 de novembre de 1890 fins al 2 de maig de 1947. Es suprimeixen els privilegis feudals. S’instaura una separació de poders.

La nova Constitució era d’inspiració prussiana. La constitució federal prussiana tenia una característica: les cambres legislatives estaven subordinades a un executiu molt fort. Al Japó l’emperador i el govern tenien poder sobre el legislatiu, en definitiva, era una constitució molt autoritària. L’emperador manava sobre les dues cambres, on estaven representants els partits polítics i les oligarquies feudals. El poder oligàrquic tradicional va perdre els drets feudals a favor dels drets econòmics, l’arrel del poder en una societat contemporània. Mica en mica es va anar tendint cap a la creació de grans empreses capitalistes que ostentaven el poder.

Creixement econòmic:

  • Plenitud de l’arrencada
  • Nació industrialitzada i potent. País en expansió econòmica i demogràfica. El creixement demogràfic va poder ser assimilat gràcies per l’augment de la riquesa.
  • Es desenvolupà un sistema bancari molt consolidat.
  • Organització industrial que tenia tendència a la concentració.
  • Mà d’obra dòcil i condicions laborals dures.

Expansió exterior del Japó:

Feta la industrialització començà l’expansionisme japonès. El Japó agafarà aspiracions imperialistes, idèntiques a la dels pobles europeus occidentals. Motius: tenia un exèrcit extremadament poderós i bones relacions amb la Gran Bretanya, que suposarà un coixí per poder fer les seves expedicions.

  • 1894-1895 Guerra xino-japonesa. Japó té interessos sobre la península de Corea. S’enfronta a la Xina. La derrota de Xina és impressionant. Japó controlarà l’illa de Formosa (Taiwan). Independència de Corea, sota la tutela de Japó. El Japó seguirà tenint privilegis sobre el comerç.
  • 1904-1905 guerra russo-japonesa. Guerra important per la història universal. Serà la posada de llarg del Japó com una gran potència. El Japó tenia por de Rússia i sobretot per una ramal del tren Transsiberià, el transmanxúria, que arribava fins a la Xina. Davant aquestes circumstàncies esclatà la guerra on finalment guanyaren els japonesos. A partir d’aquest moment els japonesos van tenir el control de la Manxúria i controlaven Corea. Serà les bases per al futur del Japó.

Aquesta guerra va tenir molta importància per Rússia. Perdé la guerra i al 1905 es produí la revolució de Desembre, que no acabarà bé, però serà la primera fase de la Revolució bolxevic. Tot el poder del Tsar s’anava a fer punyetes. Grans conseqüències per Rússia.

Al 1905 el Japó tenia clar que és una gran potència. Estem a les portes del feixisme al Japó.

Al 1912 l’emperador Meiji mort.


Lectures per seguir el curs d'Història d'Europa a l'Edat Contemporània:

  1. Europa i el món colonial a finals dels segle XVIII. La Revolució francesa i nord-americana
  2. L'Era napoleònica (1799-1815)
  3. El Congrés de Viena i la Restauració de l'ordre europeu
  4. Canvis socials i transformacions econòmiques: les revolucions industrials i l'expansió del capitalisme
  5. El liberalisme i el nacionalisme al segle XIX
  6. Les revolucions de 1820, 1830 i 1848
  7. L'expansió del gran capitalisme
  8. L'Europa de Bismarck. La consolidació dels Estats nacionals burgesos
  9. Imperialisme i relacions internacionals
  10. La Primera Guerra Mundial
  11. Les conseqüències de la Primera Guerra Mundial
  12. El nou mapa territorial de l'Europa d'entreguerres
  13. Resposta revolucionària, 1917-1919. Rússia i Alemanya
  14. Els règims democràtics: Gran Bretanya, França i Alemanya
  15. Resposta a la contra, el feixisme: Itàlia
  16. Canvis al sistema imperial. El Proper Orient, India, Japó i Xina
  17. Estats Units, l'era de les pors
  18. La crisi dels 30. Nazisme a Alemanya; estalinisme a la URSS; el nou capitalisme a EUA
  19. Revisió de Versalles i reobertura del conflicte d'Europa
  20. La segona guerra mundial

Autor: Elliot Fernandez
Creative Commons

Tots els continguts es publiquen sota llicència Creative Commons. Sou lliure de: compartir i adaptar el material en qualsevol mitjà i format, distribuir i comunicar públicament l'obra i fer-ne obres derivades sempre i quan no se'n faci un ús comercial.

Web realizada per HispanTIC