Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

La dictadura franquista va ser feixista

Em sorprèn que a aquestes alçades encara hi hagi qui pensi que la dictadura franquista no va ser feixista, però, cal insistir-hi, entre els historiadors hi ha ampli consens en qualificar el règim dictatorial espanyol com a autènticament feixista. Així ho defensen historiadors com Pere Ysàs o Martí Marín, professors de la Universitat Autònoma de Barcelona. Malgrat la rigorisitat i la bona feina dels historiadors hi ha al nostre país una colla d’intel·lectuals revisionistes amb gran fortuna a les tertúlies de ràdio i televisió que amb l’ajuda d’institucions vinculades a determinades ideologies polítiques estan intentant reescriure la història del nostre país. Aquests revisionistes gaudeixen d’una gran acceptació entre les grans editorials del país (especialment en una d’elles, catalana) i són capaços de convertir els seus pamflets en autèntics best-sellers.

Precisament avui la FAES de José María Aznar presentava la darrera edició de la seva revista “Cuadernos de Pensamiento Político” on es publica un article del catedràtic de dret polític Manuel Ramírez on defensa que la dictadura franquista no va ser feixista. Ho defensa dient que el règim es va caracteritzar per l’absència d’una ideologia concreta, ja que l’únic que volia era perpetuar-se al poder. Mai en tant poques paraules s’havia pogut dir tantes bestieses.

Anem a pams. El feixisme era un fenomen present a Espanya ja des dels anys 1920-30. Com ens explicà en Pere Ysàs, fa uns anys la historiografia es qüestionava si el franquisme fou a conseqüència d’un projecte polític elaborat prèviament o si la dictadura era la conseqüència d’un seguit d’esdeveniments. L’historiador Javier Tusell va insistir en que la dictadura franquista, si no havia estat un accident, gairebé. Afirmava que no era el projecte sostingut per la majoria de les forces polítiques que participaren al cop de 1939, sinó que la pròpia dinàmica de la Guerra Civil havia portat a la creació del nou ordenament polític. Avui en dia la formulació més acceptada entre els historiadors és que el franquisme fou fruit de la confluència d’un seguit de projectes que s’havien desenvolupat des de 1933 que tenien moltes convergències, influïts pels feixismes europeus. Projectes que s’havien materialitzat sota la Guerra Civil. Tampoc és sostinguda la interpretació que el franquisme és fruit d’un seguit d’esdeveniments. La majoria d’historiadors estan d’acord en dir que el franquisme és la confluència d’un seguit de projectes. Però, quins eren aquests projectes?

I dos projectes en formació:

Totes aquestes forces volien la destrucció de la República. Certament el Nou Ordre franquista no obeïx íntegrament a cap dels projectes d’aquestes forces, però sí confluirà amb elements essencials presents en aquestes forces: totes són forces antiliberals i antidemocràtiques, incorporen també una certa crítica cap al capitalisme i creuen en la necessitat de crear un nou ordre polític. Totes elles comparteixen un nacionalisme amb moltes similituds. La dictadura franquista no és la conseqüència d’un projecte polític prèviament elaborat, és producte de la confluència d’una diversitat de projectes, que tenen un elevat percentatge de convergències. Això explica com s’acaba consolidant una dictadura con la franquista.

Tots els projectes abans esmentats tenien diferents trets en comú però el més important és que buscaven la construcció d’un Nou Estat, un nou ordre. Aquest és un element significatiu força important com per considerar la seva similitud amb els projectes feixistes europeus. La dictadura franquista, com l’italiana i alemanay destruí l’ordre liberal democràtic existent, eliminà els drets fonamentals típics dels estats liberals-democràtrics, negà el pluralisme polític i creà el Partit Únic (instrument polític fonamental), negà la lliure associació creant organitzacions estatals d’enquadrament de tota la societat i creà un gran aparell propagandístic, perquè malgrat l’ús de la violència, el nou ordre volia tenir la convicció del màxim nombre de persones.

Martí Marín, al seu llibre “Història del franquisme a Catalunya” (Ed. Eumo, 2006) es manifestà clarament favorable a considerar el franquisme com la variant espanyola del feixisme, sense negar es seves peculiaritats. Us recomano la lectura d’aquest llibre per la seva claredat expositiva i narració viva. D’igual forma Pere Ysàs, Carme Molinero i José María Marín a “Historía política 1939-2000” afirmen que “al margen de la posterior evolución de la dictadura, en particular después del final de la Segunda Guerra Mundial, el Nuevo Estado aparecía en 1939 con los rasgos fundamentales de un régimen fascista, y aún los agudizó en los primeros años de la posguerra. Tanto atendiendo a la ideología, como a los nuevos instrumentos políticos, a la configuración institucional y a las principales políticas sectoriales y sus objectivos, el régimen franquista, que proclama su voluntad de integrarse en el Nuevo orden europeo liderado por Alemanía, tenía mucho maś parentesco con las dictaduras italiana o alemana que con dictaduras tradicionales de otras épocas o latitudes”.

L'autor: Elliot Fernandez