Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

La funció social de l’historiador

Fa un temps navegant per Internet vaig trobar un fragment d’una entrevista que la revista L’Avenç va realitzar a l’historiadora Eva Serra. Em va semblar interessant la pregunta que se li formulava: Quina penses que hauria d’ésser la funció social de l’historiador?. I ella respon:

En primer lloc que consti que m’ha costat molt d’acceptar una entrevista d’aquest caràcter perquè suposa, si més no, un cert destapament en un moment més aviat crític de la trajectòria professional. No em venia gens de gust afrontar preguntes transcendentals que poden abocar a respostes fora de lloc. Afronto el risc amb molt poca il·lusió, més aviat per amistat.

Possiblement la funció social de l’historiador és ensenyar a pensar des de la reflexió concreta de les societats humanes en el passat i en la seva evolució. L’aspecte més important d’aquesta reflexió possiblement és l’anàlisi del canvi històric en les societats, però no solament això, sinó també d’aquells fets que es reprodueixen a través del canvi històric. Fets com els de l’opressió, situacions de domini, explotació, colonialisme, etc., són fets que ben sovint es reprodueixen. Per què es reprodueixen i quins mecanismes d’articulació expliquen la reproducció i/o el reforçament de situacions de domini malgrat la transició del feudalisme al capitalisme o del capitalisme al socialisme? Això és així en les opressions nacionals i en d’altres formes d’opressions com la de la dona.

Parlar de la funció de l’historiador penso que és ben difícil. Per a les dretes -si és que encara és vàlid parlar de dretes i esquerres- no hi ha problema, perquè em sembla que mai s’han fet un plantejament transcendental de l’ofici. Ara bé: per aquells que van o anem pel món d’esquerres sí que, en un moment o altre de l’exercici de l’ofici, ens hem preguntat què estem fent i quina és la nostra funció. Evidentment la resposta que ens donem és: intentar entendre els fets històrics com una manera d’explicar-se el present i una eina de transformació. Ara, però, l’historiador dit d’esquerres a casa nostra es troba involucrat en un procés d’institucionalització, i això d’alguna manera modifica les coses. Des de fora o des de dins les coses no es veuen de la mateixa manera. La funció de pensar o d’ensenyar a pensar queda enterbolida pel procés d’institucionalització que vivim. La pràctica social i política condiciona la visió de les coses. És per això que penso que estem immersos en un moment ple de contradiccions i de confusió. Això possiblement és molt greu per als historiadors catalans a causa de la complexitat de la nostra realitat política.

Aleshores diràs què suposa ser historiador: evidentment, en primer lloc un ofici per guanyar-se la vida, en segon lloc, també, potser un art per passar l’estona. I què més? una eina per pensar i ensenyar a pensar. Però pensar resulta un joc perillós. Precisament per això ens troben en un moment sense a penes debat o en un moment de falsos debats. Evidentment cal una racionalització del passat, però des de quina perspectiva? Des de la de la Generalitat conservadora i sense poder, des de la d’un Parlament espanyol socialdemòcrata o des de l’òptica d’aquells que semblen no comptar, encara que rebin guitzes. Segurament que si la història acomplís el paper que li pertoca seria eliminada, com a disciplina, dels plans d’ensenyament.

No sé si això té res a veure amb la pregunta, però vull afegir que més de d’una vegada m’he preguntat per què moltes de les millors reflexions i observacions històriques procedeixen de persones que no són de l’ofici. El millor que sé de la història del País Valencià ho vaig aprendre de Nosaltres els Valencians de Joan Fuster, el poc que sé d’Euskadi ho he après deis estudis de Beltza o d’Ortzi. Ara n’abocaré una de grossa, el millor que he llegit de la Catalunya de començaments de segle es troba en El Quadern Gris o en el Cambó del franquista Josep Pla. Les millors coses que he llegit de la guerra civil són per exemple de Zugazagoitia -un espanyol, malgrat el seu origen base, que no entenia res del fet nacional– que en explicar els seus maldecaps com a home del govern republicà espanyol explica coses més interessants que no pas cap dels ianquis que ha aterrat a estudiar la guerra civil. Què hi ha en aquests llibres que no tenen els llibres d’història? Possiblement un desig de comprendre i una no excessiva preocupació per allò que s’anomena rigor acadèmic. La millor història de Galícia que conec és la breu Història de Galícia que ha estat publicada pel Front Cultural de l’Assemblea Nacional Popular Gallega del 1979. No surt de la Universitat i ha estat objecte d’un judici a la Sala Primera de l’Audiència Provincial de la Corunya l’estiu del 1981. Per cert, no he sentit cap comentari sobre aquest fet entre els que ens dediquem a l’ensenyament de la història.

Tot això és per dir que si bé segurament l’esforç historiogràfic dels darrers anys als Països Catalans ha estat considerable -especialment al País Valencià- també em sembla que l’empenta científica sovint no ha anat acompanyada del risc que comporta fer hipòtesis que ens permetin avançar en la història nacional que necessitem. Sovint l’historiador encotillat pel rigor científic té por de dir-ne de grosses, o bé perquè no pot aportar una verificació documental adequada, o bé perquè no compta amb el suport de la ideologia dominant dels cercles acadèmics.

Penso que no és suficient preguntar-se per la funció de l’historiador en termes teòrics, per no dir en termes abstractes, sinó per la funció de l’historiador ara i aquí. Si és que la té, aleshores possiblement consisteix en l’obligació de fer-nos unes preguntes arriscades en el camí de forjar-nos unes respostes històriques que ens serveixin per avançar en la nostra consciència nacional. Ja sé que possiblement dir aquestes coses és ingenu i fora de lloc. Però si no és això, aleshores és absurda la pregunta. L’historiador no ha d’entrar en la trampa colonial de l’antropòleg quan es dedica amb saviesa cosmopolita a inventariar les runes socials que queden després de la petjada colonial. L’historiador es troba socialment molt més implicat.

L’Avenç (núm. 52, set. 1982, p. 63-65).

L'autor: Elliot Fernandez

Enllaç permanent: https://elliot.cat/la-funcio-social-de-historiador/