Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

11. La qüestió del “creixement medieval” (segles XI-XIII)

El conjunt de la historiografia està d’acord en plantejar l’existència d’un creixement demogràfic a l’època medieval que coincideix amb el desenvolupament del sistema feudal. Europa ultrapassà el marc geogràfic de la cristiandat llatina. Es produí un moviment d’expansió espectacular més enllà de les fronteres. Segons la cronologia hi ha autors que situen l’arrencada de l’ordre feudal al segle X i d’altres al XI. En canvi, tots estan d’acord en situar la fi de l’ordre feudal entre finals dels segles XIII i començaments del XIV. En aquesta època hi haurà per una banda, el sotmetiment de comunitats pageses i per una altra, la projecció de la cristiandat a l’exterior, que implica el sotmetiment de societats no feudals. Es sotmeten pobles a través de campanyes militars, saquejos, croades. Sota la creu es justifica tot.

Factors del creixement demogràfic medieval
Els autors que han dedicat les seves recerques a aquesta etapa estan d’acord en que hi ha un augment poblacional. Els historiadors s’inclinen per donar unes xifres que varien de manera espectacular entre uns i els altres. Segons alguns, es passa d’uns 40 a 70 milions d’habitants, altres diuen que la població es triplica. És un creixement gairebé sense interrupcions, durant un període molt llarg de temps. Aquest augment s’aconsegueix per diversos factors:

Aquestes circumstàncies no és donen per igual a tot arreu. Trobem unes acusades diferències regionals. El creixement urbà supera el creixement rural. Probablement la fertilitat era més alta a la ciutat que no pas el camp, ja que en època de prosperitat hi ha més qualitat de vida a la ciutat. També hi ha un moviment migratori del camp a la ciutat. Hi ha unes corrents historiogràfiques crítiques, que diuen que no hi ha fonts fiables, però el que si que hi ha realment és més control sobre la població i més mitjans per poder-la comptar. És una població que es fa més visible, a mesura que es tracta d’una població dominada. Es va imposant la família nuclear, com a resultat d’un procés de descomposició de les unitats familiars generaciològiques (“més tribus”). L’Església imposa el model de família nuclear, per exemple no deixant casar-se entre parents. Una família petita està menys protegida. S’imposen unes lleis d’herència que procuren afavorir a una sola persona, lleis de primogenitura (la herència passa al germà gran).

Les grans roturacions i l’expansió agrària. Una població en creixement
Colonització agrària. Aquest augment de la població exigeix un augment de la producció agrícola. Això implica una millora del nivell de vida i una habilitació dels camps de conreu. A l’edat mitjana només es pot fer això d’una manera extensiva, posant en conreu més camps. El creixement agrari és la causa-efecte del creixement demogràfic. Què impulsa aquest fenomen? És el resultat d’una iniciativa pagesa l’increment de conreu? O és l’efecte de la exigència per part dels senyors? La renda implica quina quantitat s’ha de produir. Els senyors feudals exigiran més a les comunitats pageses. I què s’ha de produir. Els senyors feudals no s’acontenten amb qualsevol cosa. Aquests aspectes repercuteixen en els hàbits de la dieta de la població. La població pagesa serà absolutament dependent del cereal, a la llarga això serà molt negatiu i devastador en èpoques de males collites.

Aquestes roturacions es localitzaven tant a l’interior com a l’exterior. A l’espai interior, on ja hi havien comunitats pageses, les quals eren immobilitzades, fixades… pels senyors feudals. Els senyors es reparteixen l’espai i assignen dins aquell espai les seves comunitats pageses i a través de la renda, els hi imposen unes noves pautes en el treball pagès. I a l’espai exterior, amb noves àrees d’expansió.

El procés de roturacions va ser possible gràcies a un nou sistema tècnic, no només es tractava de tecnologia agrícola, sinó també noves maneres de cultivar la terra, ús de noves energies. Es produeix una difusió del ferro, a les arades sobretot. Això, farà que cada vegada prengui més importància l’art del ferrer i les ferreries. Tendència cap a l’especialització d’alguns oficis.

Instruments nous:

Però un cop  que s’aconsegueix un canvi qualitatiu i quantitatiu, s’estanca, aquesta millora s’atura. Pràcticament fins el segle XVIII no es tornarà a assistir a una renovació d’aquestes característiques. El segle XIII és el segle que es posen en conreu grans hectàrees, perquè és la única manera de incrementar la producció en un moment en que la població incrementava. Però arribarà un moment en que aquest creixement extensiu no podrà créixer més, al contrari. Al cap d’un temps, les terres començaran a decréixer la producció. Durant l’alta edat mitjana, la dieta de la pagesia es basava en la caça, no era abundant però era equilibrada i diversificada, però en canvi, a partir d’ara la dieta es basarà en el cereal, la dieta dependrà en un percentatge elevadíssim d’un sol producte.

La recuperació de les ciutats: el comerç i l’artesanat
L’especialització de la producció porta la necessitat d’intercanviar béns. Aquesta necessitat crea un nou sistema de creixement. L’espai a on es produirà per excel·lència aquests intercanvis serà a la ciutat. El procés d’urbanització medieval arrenca al segle XII. Què és un procés d’urbanització? Per una banda, s’incrementa el número de ciutats, s’incrementa la superfície i creix la població que hi havia. Què és considera una ciutat feudal? Una entitat sobre els 2.000 habitants, el fenomen més espectacular és la formació de burgs (ciutat mitjana, és el que proliferarà molt en aquesta època, és la ciutat comarcal, amb unes funcions molt concretes, dominar l’entorn. Els burgs són un terme mig entre els pobles i les grans ciutats). No es tractava de ciutats que no tinguessin relació, sinó que totes formaven part d’una xarxa jerarquitzada. La ciutat no es defineix bàsicament pel nombre d’habitants sinó que es defineix per les funcions que duia a terme, eren funcions no agràries.

Quines són aquestes funcions?

Tota aquesta activitat, genera una sèrie d’ingressos i les taxes que es cobren són imposades pels senyors feudals. D’aquesta manera es van creant oligarquies locals amb molts diners, els quals utilitzen per acaparar els organismes de poder local, aquestes oligarquies seran anomenades “patricis”. Els senyors atorguen privilegis a la ciutat amb la finalitat de cobrar.

Aquests fluxos mercantils necessiten d’instruments per poder facilitar aquestes activitats. Mitjans i sistemes de transport que ara seran més ràpids i segurs. S’avança en la navegació (timons, veles, vents…). També seran necessaris instruments financers, comptables i de crèdit (xecs, lletres, talons…). A principis del segle XIII, es comencen a documentar les primeres assegurances. Però l’instrument cada cop més indispensable són les monedes (ús de peces de moneda metàl·lica o bé en forma de paper, diners, xecs…). Monetarització de la societat. S’estableix un sistema d’equivalència entre monedes i productes.

Exemple: un castell feudal val 3 cavalls, valorat cada cavall en 30 lliures. Tot té un preu establert, això no vol dir necessàriament que circulin peces de moneda. He comprat un castell amb cavalls i no amb monedes. He fet servir el troc? (canvi d’un producte per un altre). Doncs no. Perquè té una referència monetària. El troc és un intercanvi d’un producte per un altre, però el valor de cada objecte, és el que satisfà les necessitats.

Poc a poc la societat es va moneteraritzant i s’anirà fent ús de peces de moneda. La moneda rebaixarà el contingut en plata, per tant facilitarà l’intercanvi. La moneda deixa de ser un objecte selectiu, abans estava en mans dels magnats, però arriba un moment en que la moneda s’usa en l’adquisició de béns comuns. Trobem moltes referències al segle XII de diners destinats a la compra de pa i vi, això vol dir que el seu ús s’ha generalitzat. El sistema monetari consistia en que només hi havia una moneda circulant, el Danarius (Diner). Quant s’utilitzava en grans quantitats s’utilitzava un múltiple del diner, un sou. Un sou = 12 diners. El sou era la moneda de compte, no era una moneda circulant, és com dir 25 pessetes = 5 duros. Encara hi havia un altre múltiple per sobre del sou, la lliura. 1 lliura = 20 sous.

Per què es pot rebaixar el contingut de la moneda? Cap al darrer terç del segle XII es troben mines de plata. Això fa incrementar la massa monetària en circulació. A Gran Bretanya, el preu del blat és va multiplicar per dos i el preu del metall és va reduir a la meitat. S’observa un ús cada vegada més freqüent del crèdit, per adquirir qualsevol cosa. En el mateix moment es feien préstecs amb interès, que fins ara, havien estat molt mal vistos. L’Església era més vulnerable que abans. Es posa en marxa un incipient “mercat del diner”, i també es posen les bases d’un incipient mercat de la terra, compres i vendes de la terra. La terra té un domini directe (pels senyors) i domini útil (dret de conreu, pagès). Un senyor ven la terra, però els pagesos també poden vendre els seu domini útil a un altre pagès. El senyor però, sempre es queda amb un percentatge de la venda del domini útil.

La situació afavoreix el treball contractat (assalariat). S’utilitza mà d’obra que és retribuïda en diners, fins i tot en el camp. La societat s’ha anat monetaritzant gràcies al mercat. L’existència del mercat és molt visible a partir que els senyors tenen interès per controlar l’activitat. Els pagesos han perdut producció no agrària, quant hi ha especialització, el que produeix una família no és pel consum, sinó pel intercanvi. Una part de la renda que genera el camp passarà a la ciutat. Aquesta situació generarà tot sovint tensions. En zones suburbanes (àrees que toquen més als camps, àrees perifèriques), s’estableixen cultius especialitzats, sobretot de productes que les ciutats reclamen com el vi, l’oli, primeres matèries de tipus industrial, el lli, el cànem… és un comerç de productes de primera necessitat. En les grans ciutats aquestes àrees es converteixen en els centres i eixos principals del comerç internacional. Això era una novetat ja que durant el segle XIII el comerç que es practicava era de luxe.

Aquest fenomen d’urbanització no és general a tot Europa, hi ha grans diferències. Les regions més actives són les costaneres, tan del Nord com del Sud d’Europa. La urbanització es força escassa tant al llevant com al ponent. El nord i a la mar Bàltica, el comerç estarà dominat per la Hansa Germànica, el sud del mediterrani que connecta amb l’orient, estarà controlat de forma especial per ciutats italianes. Entre els 2 grans pols de comerç internacional, Nord i Sud, hi ha tot uns eixos de connexió, que es van fer en 2 o 3 vies. Una primera via va ser per la Vall del Roina passant per les fires de la Champagne, al segle XII, però com que aquesta via va decaure es va buscar una altra. La segona via va ser pels Alps (Suïssa i Alemanya). Tot això va obrir un passadís central. Cada vegada les ciutats es fan més grans i dependents. Han de ser contínuament abastides, necessiten sobretot de gra i de matèries primeres. Això les feia vulnerables ja que qualsevol tall en el subministrament els hi provocava un autèntic desastre. Les ciutats seran grans nuclis de demanda.

Reunió del parlament francès

La consolidació de les monarquies feudals
Al segle XI encara no podem parlar d’Estat. Més aviat parlem de regnes, principats, corona, res-pública, populus, etc., unitats polítiques que seran la llavor que acabarà generant l’Estat. A partir del segle XI és van perfilant unes noves formacions polítiques a partir del desmembrament de l’imperi Carolingi. Es configuren les monarquies feudals que es van enfortint gràcies a:

Són dos grans suports que donen legitimitat a l’existència de la monarquia. Les monarquies feudals tendeixen a articular-se i fer-se més visibles a mesura que s’identifiquen amb una comunitat, la qual serà considerada com a súbdits, ja que admeten l’autoritat del rei. A la vegada, la monarquia també s’identifica amb un espai territorial, cada cop més delimitat. Espai que rep el nom de Regnum. Aquesta realitat es concreta en 3 aspectes.

  1. Enfortiment de la institució monàrquica, no la figura del rei, sinó la institució.
  2. Formació i articulació de nous òrgans de representació política dels estaments. Les corts o els parlaments, depenen del territori reben un nom o un altre.
  3. Progressiva construcció d’una fiscalitat d’estat, és un conjunt de taxes que permeten fer front a les despeses del propi estat.

Això suposa un canvi estructural ja que el rei depenia fins ara de les seves rendes pròpies. A partir d’aquest moment haurà de recórrer a altres formules que l’hi permeti ingressar altres recursos. Els recursos que el rei buscarà, se sobreposen a d’altres taxes a les que estaven sotmesos els subjectes fiscals, d’aquí venen les grans revoltes del segle XIV i XV.

Els estats feudals més potents eren el Regne de França, el Sacre Imperi Romanogermànic, el Regne d’Anglaterra i els diversos regnes de la Península Ibèrica (Castella i Aragó). El sistema de monarquies de l’època moderna té el seu origen a l’edat mitjana, durant els segles XIII-XIV.

Què és el que impulsa a incrementar les fonts de finançament?

Els conflictes que afectaven al territori real, feia que els veïns també es veiessin afectats. Es crea la defensa del Regnum, ja que els conflictes repercutien als veïns. La necessitat de defensar el Regne implica un canvi substancial. Si el rei ha de defensar tot el territori, el rei ha d’obtenir recursos no únicament dels pagesos que viuen a la seva jurisdicció, sinó de tots els llocs que defensa. El primer que ha de fer és demanar permís al senyor (noble) per tal de fiscalitzar les seves senyories. Això es fa a les Corts, les quals són convocades pel rei. En aquestes Corts, el rei demana als tres braços de les Corts el subsidi. La noblesa sempre cedirà, a canvi però de més privilegis. Això representa un augment del poder de l’aristocràcia.

La gran perjudicada serà la pagesia, que ha de pagar noves taxes, les que s’han de afegir a les taxes ja existents. Els capitulars, eren els acords que es prenien a les corts. El procediment de recaptació de tributs, implica la confecció de llistes de contribuents, unitat fiscal, (a qui s’ha de cobrar el tribut, els anomenats focs). Els fogatges es confeccionaven senyoria per senyoria. I la constitució d’òrgans per poder recaptar, originàriament a Catalunya, l’òrgan de recaptació era la Diputació del General, que el nom derivarà a Generalitat. Els que anaven a cobrar s’anomenaven “generalitats”, d’aquí el nom. Les recaptacions arribaran a un moment, que seran tan seguides que els òrgans passaran de ser intermitents a convertir-se en permanents. Inicialment són uns organismes exclusivament fiscals però amb el temps adopten poder polític. S’anirà formant un sistema de taxes, això pot variar molt, segons les característiques polítiques, la força del rei, les característiques econòmiques de cada zona…

Conseqüències de la recaptació de tributs:

En aquesta nova situació, les monarquies feudals surten enfortides, igual que els senyors. Però la pagesia en surt perjudicada.

Les conquestes feudals i la qüestió de les colonitzacions
Capacitat de la cristiandat llatina en projectar-se a l’exterior. Aquesta expansió europea es produeix entre els segles XI i XII i posarà les bases de la hegemonia d’Europa al món. Els orígens està en la Reforma Gregoriana. Hi haurà un moment que cristiandat i feudalisme seran la mateixa cosa. El paper de l’Església es fonamental, perquè crea discurs i dóna legitimitat al procés de conquesta, el fi justifica els mitjans. A mesura que la projecció militar es projecta en societats no cristianes, això és legítim. S’ha de convertir els no cristians. La base ideològica és el seu discurs, sotmetiment als infidels i cristianitzar els pagans. Legitima les accions, les quals impliquen l’ús de la violència, ja que només importa l’expansió de la cristiandat. L’Església promociona aquest moviment: la Croada, i qui l’executa és l’aristocràcia.

Europa s’expansionarà per totes les direccions. Això passarà a finals del segle XI, a partir del discurs del Papa Urbà II (any 1095), que marcarà el inici de la primera Croada. A nivell de “premsa” figura com la primera, però no s’inventa ara, sinó que abans ja hi havia hagut moviments. L’operació de conquesta, era més complexa que no pas l’operació militar. En el cas feudal implicava:

Procediments utilitzats
La conquesta implicava el sotmetiment de la població autòctona, això no implicava necessàriament haver de portar colons. No es va modificar l’ordre social existent, ni els cicles agraris que hi havia. L’estructura social de la població, social i econòmica, es va quedar igual. La submissió es concretà en l’obtenció de tributs, això implicava un risc, al no canviar res i no portar colons, aquests territoris van ser recuperats a la llarga. La conquesta que només utilitza l’acció militar, pot ser una conquesta reversible.

Quant la conquesta comporta una colonització exterior, no hi ha cap intenció de sotmetre la població autòctona vençuda, el objectiu és liquidar la població. Alguns els maten, els altres els fan fora, divideixen famílies, esclavitzen una gran part de la població… ho fan perquè sigui impossible reconstruir la societat. Això vol dir, que la població s’ha de substituir, això implica la colonització, agafar colons i portar-los. Es produeix transferència de colons. Perquè això és pogués produir van haver uns reclams.

Aquesta era una colonització molt dirigida pel locator, una persona especialitzada en l’establiment de famílies pageses. Les cartes de població: eren uns documents que emetien els senyors feudals per impulsar aquestes colonitzacions, formació escrita del procés de colonització, incentius de terra, tothom que anés a conquerir el territori, se’ls concediria terres, exempció de béns fiscals… El paisatge agrari canviarà. Hi haurà la substitució de uns models agraris per uns altres, nous patrons d’organització de la població, viles noves… la transformació és radical i es fa relativament en poc temps. Per aquesta gran transferència de gent, el paper de l’Església també serà clau, ja que imposa:

Hi haurà una organització eclesiàstica, s’ocuparà una ciutat relativament important, derivarà en una seu episcopal. Aquest procés de colonització està molt ben organitzat i estructurat. Aquestes colonitzacions afecten a tots els sectors socials per igual, l’aristocràcia busca senyorius i els pagesos (serfs), van a buscar terres per conrear. D’aquests colons, una petita minoria prosperen (tenen èxit) i una gran majoria fracassa. Tot aquest procés, afectarà un nucli molt gran (antic Imperi Carolingi), el nucli d’Europa.

>> Anar al següent capítol

L'autor: Elliot Fernandez