Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

10. Les ciutats medievals en el feudalisme

Formació i desenvolupament de les ciutats en el feudalisme
Existien abans del feudalisme ciutats importants a l’Imperi Bizantí i a les societats musulmanes. A la societat feudal la ciutat tenia un paper secundari. La ciutat alt medieval no tenia gaire importància. Les ciutats s’havien buidat de contingut. Malgrat això, aquelles ciutats que eren seus episcopals van poder mantenir una certa importància. Amb tot, es pot dir que les ciutats es trobaven en regressió. A partir de la meitat del XII es produeix un canvi de tendència i assistim a un desenvolupament espectacular del fenomen urbà, que coincideix amb l’etapa d’expansió europea. Fenòmens que no es poden separar un de l’altre, en paral·lel al creixement de les monarquies feudals. No és altre cosa que un element més de la feudalització.

En aquest procés d’urbanització es produeixen tres fenòmens. Un és el creixement del nombre de ciutats. Trobarem la fundació de molts centres urbans arreu d’Europa. Es produirà sobretot a les noves zones conquerides. Per altra banda augmenta la superfície de les ciutats que ja existien i aquestes recuperen vitalitat i gràcies al creixement més enllà de les muralles. Seran ciutats binaries, compostes del nucli antic que es fa insuficient i el nucli nou adjacent a l’anterior amb la plaça del mercat, el barri de l’artesanat.. Per últim hem de fer esment a l’increment del nombre d’habitants. A mesura que es produeix aquest creixement quantitatiu hi ha un fenomen qualitatiu, va adquirint una fisonomia institucional més forta. Reivindicaran més poder als poders feudals. La oligarquia controlarà el poder local.

Realment això és producte d’un creixement demogràfic? És molt difícil d’afirmar. Les fonts indirectes indiquen que sí hi hagué un creixement demogràfic, però en quina mesura, no se sap. El que sí que es pot afirmar es que és que el creixement del nombre d’habitants és conseqüència del desplaçament de persones del camp a la ciutat.La ciutat és converteix en una reclam. Reclam a una població rural propera, vinguda d’un radi molt proper a la ciutat. A mesura que aquest radi és més llunyà el procés migratori no és tan actiu.

ciutat_medieval

La ciutat medieval (Font: kalipedia.com)

Caracterització de les ciutats medievals
Les ciutats es desenvolupen en una societat agrària on la major part de la població viu al camp. Les ciutats patiran aviat una aglomeració demogràfica rellevant. Als seus nuclis es concentra molta gent, molt més que en el món rural. Com a característiques topogràfiques i urbanístiques podem dir que les ciutats es situen a les cruïlles dels camins principals o als ports marítims o fluvials. Són espais aptes per ubicar-hi ciutats. I estan emmurallades (murs que tanquen la ciutat). De vegades les muralles són les mateixes cases, les façanes que donen fora la ciutat actuen com aïllant. Quin edificis singulars i comuns trobem a les ciutats? La catedral, la casa de la vila, el castell. De tot el conjunt la muralla és el més definitiu. Defineix el seu perímetre i la morfologia interna de la ciutat. L’element central és la plaça del mercat. La ciutat obliga a crear burgs afora, a extramurs.

A la ciutat existeix una organització jurídico-política pròpia. Les ciutats estaven dins de districtes feudals comuns. Hi haurà una tendència a que les ciutats vagin adquirint més autonomia, creant un codi normatiu propi. Aquests furs seran bastant normals a les ciutats medievals. Regulaven la vida social i orgànica. Les ciutats es dotaran d’unes institucions, que estaran controlades per les persones que formen part de les oligarquies urbanes: mercaders, mestres, artesans, món financer. Dues institucions, l’òrgan executiu (els cònsols, els regidors) o les assemblees, consells o senat, que reflectien la jerarquització urbana. Les viles franques eren aquelles que havien rebut algun privilegi per part del rei (certes excepcions fiscals, per exemple).

Diversificació de les seves activitats. Gran relleu a les activitats no-agràries com per exemple les activitats artesanals. El tèxtil sobresortia per sobre les altres. Activitat comercial: els mercats setmanals. A Catalunya a partir del segle XI. Eren mercats d’abast comarcal, que configura un tipus de vila que capitalitza l’activitat dels voltants, del camp. Activitats del sector serveis: banca, finances, eclesiàstic.. Com més gran era una ciutat l’agricultura perdia importància a favor dels sectors productius artesanals i comercials. L’activitat comercial i de serveis adquiria més importància a les ciutats més grans, eren ciutats comercials importants amb bones comunicacions i amb importants ports.

Teories historiogràfiques al voltant de les ciutats medievals. Una primera teoria situa la ciutat com a continuïtat clàssica. Una segona tesi afirma que la ciutat medieval és de nova formació.

L’historiador francès Henri Pirenne defensava la teoria de la urbanització de les ciutats a partir d’un centre comercial. Segons Pirenne la presència dels musulmans al mediterrani havia trencat els circuits comercials existents fins a l’arribada dels musulmans. El comerç entre els segles VIII-XII està controlat pels musulmans. Per Pirenne que els feudals no controlessin aquest comerç no volia dir que no hi hagués. Pirenne observa que es produí un un desplaçament en les rutes del comerç cap el nord d’Europa, que es convertirà en una zona important. La demanda es crearà quan hi hagi diners per gastar. A la zona del Mediterrani hi haurà menys activitat mercantil perquè la situació ha canviat canviat. Però Pirenne havia negligit el paper de l’artesania. Pirenne pensava que el que havia fet renàixer l’activitat comercial era el comerç a llarga distància i el comerç, afirmava, com a activitat externa no formava part de l’entramat feudal. El comerç seria un element erosiu de l’ordre feudal. Seguint aquesta teoria la ciutat seria un element afeudal. Hi ha una línia historiogràfica que pensa que en la ciutat s’està llastant la llavor que eliminarà el feudalisme.

L’historiador britànic Rodney Hilton defensava, pel contrari, que la ciutat medieval estava plenament integrada a l’ordre feudal per l’interès senyorial en potenciar el creixement i la fundació de ciutat. Per Hilton la ciutat capitalitzarà el nucli de poder i comptarà amb una marcada jerarquització (artesanat enfront a grans comerciants). Hi havia una clara separació entre productors i venedors i una subordinació dels productors envers els comerciants. Els que acaben acaparant la riquesa són els comerciants, que no es reinvertirà en l’activitat productiva ni en la seva estructura. No hi ha un procés d’inversió. Aquests senyors es dedicaran a la usura, els préstecs o seran rendistes (rendistes: senyors feudals). Un segon element per reafirmar la teoria de Hilton és la conflictivitat urbana. La pròpia ciutat en contra dels senyors.

La ciutat medieval dins l’ordre feudal no és un producte exterior al feudalisme sinó que es un instrument de la pròpia evolució del feudalisme. No es pot parlar d’un xoc d’interessos entre la noblesa feudal i l’oligarquia feudal (formada per rendistes, els prestamistes i el món de les finances en general). Els senyors feudals es beneficien del comerç local. Molts burgesos adquirien drets, s’ennoblien. Tots plegats constituïen una oligarquia.

Procedència del Patriciat urbà
El patriciat urbà es va formar a través de l’arribada a la ciutat d’oficials feudals i terratinents i cavallers o fadristerns de llinatges intermedis (castlans, cavallers…). Aquestes persones estaven disposades a fer qualsevol mena d’activitat per millorar la seva situació.Les ciutats eren un centre d’atracció per tothom. Els senyors feudals fins i tot hi vivien algunes temporades. La ciutat era un important centre de consum, nucli de demanda de productes de luxe. Per això les ciutats es van integrar a les rutes del gran comerç: articles de luxe, especies, teixits costosos, pells, joies… A partir del segle XIII sí que hi haurà un gran increment de productes bàsics. Necessitat de blat, ferro, llana. La connexió entre aquest espai feudal és claríssima. La vitalitat del comerç depèn del consum feudal: el pagès pagarà renda al senyor que podrà comprar productes de luxe. Aquest circuit donarà lloc al comerç. La vitalitat del comerç feudal dependrà de la capacitat dels senyors d’acaparar rendes: clau de volta del sistema feudal.

gremis-sastre

Artesans treballant el tèxtil

Activitats de l’entorn urbà
L’artesanat
. No havia deixat de ser una activitat en cap moment. La diferència estava que s’havia deixat de fer per part d’especialistes i estava molt dispers al territori. L’artesania la feien les mateixes famílies pageses. Però cada vegada serà més necessari que aquesta activitat sigui realitzada per especialistes. Hi haurà una tendència a la centralització de l’activitat a la ciutat. Es produirà un doble canvi en la manera d’organitzar la producció, que estarà feta per professionals i centrada en uns determinats nuclis. Existien diverses grans àrees de la producció tèxtil: al nord d’Itàlia (Toscana) i als Països Baixos. Per què centralitzar la producció? Per acostar la producció al comprador, per facilitat per captar matèries primeres. i per la distribució. L’artesanat urbà permet trobar referències documentals. Es pot seguir a través dels gremis. Els gremis eren una forma d’organitzar la producció artesanal. El gremi era una agrupació d’artesans d’un mateix ofici. Sobretot en el marc d’una ciutat. Concentrats en una mateix carrer. Estaven sota la protecció d’un sant patró. Característiques de la producció gremial: nivell tècnic escàs, feina molt manual. Unitats de producció molt petites. Escassa divisió del treball. Molt jerarquitzada: mestre, oficial, aprenent. Existència d’una massa treballadora important. No hi ha possibilitat que la producció artesanal es feia al marge d’un gremi. El gremi ho controlava tot. El sector més important és el tèxtil, sobretot el de la llama. La producció de seda fins i tot es va fer a Itàlia i Bizanci. Capacitat per part de la ciutat per poder atreure aquesta activitat artesanal.

El comerç. Tendirà a centralitzar-se als centres urbans. Abans ja existia el comerç del troc. Àmbits del comerç: local o comarcal. Funcionava a través del troc. Molt difícil de documentar. Amb el període de la feudalització apareixen les primeres referències escrites al comerç. Els senyors feudals que autoritzen la pràctica del mercat, o bé perquè hi ha una sèrie de taxes que graven aquesta activitat. Fins que els senyors no ho controlen nosaltres no tenim notícies. Per altra banda trobem el comerç de llarga distància, internacional. El Mediterrani es convertirà en una gran àrea comercial. Però aquest comerç no havia estat absent, el feien jueus i musulmans. Els Radaniyya (jueus que es troben per tot arreu). A partir dels segles XII i XIII el comerç estarà realitzat per mercaders feudals. La importància del comerç depèn de la demanda de productes de luxe. El comerç comença a donar rendiment en el moment de la feudalització. Les ciutats que esdevindran pioneres seran: Gènova i Pisa ( rutes cap a la península Ibèrica i Àfrica) i Venècia (rutes cap a l’Orient, on el negoci era més rendible). Domini fet a base de la força, la violència. El desplaçament dels mercaders musulmans es farà per la força. Activitat amb molt poques experiències contrastades. Serà un comerç que s’anirà fent molt lentament. Davant l’absència d’informacions, es formaran els alfòndecs, precedent dels consultats mercantils. Eren unes places comercials d’una ciutat a l’estranger.

Al segle XI es produeix la substitució els mercaders musulmans pels cristians. El volum comercial és molt petit per al moment. Poc a poc es va anar consolidant aquest comerç. Qui el consolidarà seran les ciutats d’Itàlia. El comerç venecià tindrà molta capacitat d’influència, sobretot a partir de la quarta croada. Comerç cada vegada més efectiu, a la conca mediterrània, però que necessitarà d’una sèrie de mitjans tècnics: millors veles, l’ampliació de la càrrega dels vaixells, la creació d’instruments financers i comercials, la formalització de contractes comercials (la Commenda), d’aquí sorgeix el terme comanda, entès com un contracte d’execució d’una activitat comercial. Es formalitzaran societats mercantils. També trobem l’existència de l’ús de xecs. Un viatge a Orient podia durat 1 any. Tenia molts riscos. Justament pel seu risc elevat els productes tenien un preu molt alt. Es pagava el cost de l’operació, les dificultats.

A mesura que l’activitat mercantil és més activa necessiten d’un instrument útil: la moneda. Però encara era més pràctic el xec i les lletres de canvi, documents que permetien el canvi de moneda. Eren un ordre de pagament. Treballaven amb marges de benefici. La lletra de canvi permet l’especulació, era com un precursor de la borsa de valors. A la llarga serà un instrument especulatiu. Aquest comerç que cada vegada necessita d’uns instruments més complexos necessitarà unes normes, un reglament per fer-lo funcionar de forma legal. Un dels més interessants, a partir del segle XIII, va ser el Llibre del Consolat de Mar de Barcelona. Ho regulava pràcticament tot. Era un codi obert, on s’hi podien anar afegint nous apartats.

Àrees comercials
Mediterrani.
Circuit marítim amb una ciutat que es converteix en la gran zona del mercat: Constantinoble, que farà de nexe entre l’occident i orient. L’orient és el principi i el fi de tot negoci. La porta d’orient és Constantinoble. La major part dels productes d’objecte de consum venen d’orient. Àrea on el comerç és de poc volum, però que genera molt negoci.

Mar del Nord i mar Bàltic, la “Hansa germànica” o “Lliga Hanseàtica”. Agrupa les ciutats i els mercaders de tot aquest àmbit, amb l’objectiu d’homogeneïtzar i agilitzar les seves relacions, per actuar conjuntament davant les diferencies polítiques i culturals que hi havia. Va variant contínuament al llarg de la història. Constantment evolucionava amb els seus reglaments. No va haver mai una centralitat administrativa. La fundació de La Hansa està molt relacionada amb la fundació de la ciutat alemanya de Lúbeck, cap a mitjan segle XII. Aquesta ciutat va exercir el lideratge central. Al seu voltant va aplegar ciutats marítimes i fluvials. Xarxa urbana important. La Hansa estava formada per 70 ciutats, moltes ciutats i tenia 200 ciutats més amb alguna mena de vincles. Ciutats terminals: “Contorius Hanseàtics”. Ciutats que es convertien en receptores dels productes que venien de llocs més llunyans i després els redistribuïen per tota la Hansa. Eren ciutats terminals Bergen, Nordorod (Rússia), Londres i Bruges.Quins articles es comerciaven? Hegemònicament eren primeres matèries i articles de més volum: mel, pell, pesca salada, sal, vi de Bordeus. Molt més volum de mercaderies però el marge comercial no era el mateix. La importància de la Hansa es mostra perquè fins i tot van tenir el cos diplomàtic, una flota naval de guerra molt important i perquè fins i tot van arribar a plantejar bloquejos marítims.

La Xampanya. Aquesta àrea comercial feia de nexe entre l’àrea mercantil del nord i la del Mediterrani. A finals del segle X comencen a tenir un cert relleu. I a finals del XIII comencen a decaure. Les fires de la Xampanya es celebraven a: Robiens, Bar-Sur-Avee / Magng-Sur-Mane i Provins. Tot l’any anaven fent fires. Això els hi donava una vitalitat extraordinària. Factors de tipus geogràfic: bon clima, bona producció de cereals i vinya, centre d’una gran xarxa fluvial (Royne i Mosal, que afavoria les bones comunicacions). Era una zona bastant tranquil·la, sense conflictes amb la monarquia. Una fira podia durar de 25 a 30 dies. Quatre setmanes que es repartien sempre de la següent manera: la primera setmana estava dedicada al tèxtil. La segona setmana als productes alimentaris. La tercera setmana al bestiar. I la quarta setmana es dedicava a realitzar les gestions en general: pagaments, contractes, etc.

Per què va decaure aquesta zona a finals del segle XIII? Menys interès de la monarquia francesa. Per l’obertura de l’estret de Gibraltar. Tots aquests factors van obligar a trobar noves rutes comercials: desplaçament de l’activitat comercial cap als passos de Suïssa i a les ciutats alemanyes del sud.

>> Anar al següent capítol

L'autor: Elliot Fernandez