Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

Les presons de Franco, una exposició per recuperar la memòria històrica

L’exposició es va poder veure al MHC de Barcelona del 27 de novembre del 2003 fins el 12 d’abril del 2004. Emmarcada dins les exposicions temporals del Museu d’Història de Catalunya, “Les presons de Franco” mostra per primera vegada a l’Estat espanyol la cara més fosca del franquisme: la presó com a destí dels opositors al règim, aquells que varen lluitar per la república i la democràcia. L’exposició es va poder veure al MHC de Barcelona del 27 de novembre del 2003 fins el 12 d’abril del 2004.

Presons de Franco es divideix en sis espais clarament diferenciats (les presons de Franco, els camins a la presó, la tortura, l’univers penitenciari, extramurs i amnistia, memòria i història) i o­n el visitant va coneixent les diferents condicions per les que van passar els presoners del règim franquista.

Amb l’alçament militar de 1936 s’inicià a Espanya una etapa grisa de la nostra història marcada per la forta repressió al bàndol republicà, la falta de llibertats i la pràctica de la tortura, entre moltes altres. S’iniciaren 3 anys amb una duríssima guerra civil, que enfrontà als que estimaven la democràcia als que la volien derrocar. Però el pitjor vingué amb la postguerra, un llanguíssim període en que el país estava completament devastat i o­n, i aquí és o­n vol arribar l’exposició del Museu d’Història, es produí una forta persecució política a aquells que havien lluitat per defensar la llibertat. A tots aquells que preferiren no abandonar el país, se’ls acusà de “rebel·lió militar”, una gran contradicció, perquè els acusaren d’una rebel·lió que havien fet ells, els militars contraris a la república. El país s’omplí de judicis farsa, amb els anomenats “Consells de guerra”, o­n tot aquell contrari al nou règim era acusat de rebel.

Amb aquesta situació, les presons espanyoles s’ompliren de presoners polítics. Els repressors franquistes practicaven de forma sistemàtica la tortura, per tal d’acabar psicològicament a les persones, per treure’ls possibles pistes sobre xarxes polítiques clandestines. La tortura arribà a límits infrahumans, utilitzant qualsevol cosa per tal de fer xerrar als presoners. Electricitat, ofegaments, immersió en aigua, cremades i moltes altres atrocitats eren les utilitzades pels franquistes.

Els presoners polítics hagueren de passar pràcticament tota la seva vida dins les presons, ja que la possibilitat de sortir era remotament impossible i si ho feien mai tindrien la llibertat absoluta. Als presons se’ls obligà treballar de forma quasi forçosa i sou l’època en la que en el país s’alçaren grans projectes civils, com la construcció de pantans, autopistes o el mateix “Valle de los Caídos”. No era per altra cosa, que pel treball dels presoners, que van estar obligats a treballar pel règim a canvi de sous mínims.

En la construcció del “Valle de los Caídos” moriren molts republicans que havien lluitat per defensar el que creien que era just, la democràcia.

Finalment l’exposició ens acosta al vergonyós i mal tràngol pel que van haver de passar els milers de torturats del nostre país, al veure amb la “llei de amnistia general” de l’any 1977, com els que mesos endarrere els havien torturat a les presons, ara podien fer vida normal sense cap mena de càrrecs. Aquesta llei tingué el caràcter de “punt i final”, com si aquí no hagués passat res.

En l’exposició es van poder veure testimonis de persones que van patir la repressió franquista i que van viure en primera persona el estar tota una vida a la presó i haver de patir les tortures.

És per tant, una exposició carregada de sentiments i que et fa veure la cruesa d’una realitat que s’ha volgut amagar i que ara en l’actualitat, centenars de persones, a través d’organitzacions per a la recuperació de la Memòria Històrica reclamen un reconeixement públic per tot el que van patir i en el cas dels milers desapareguts en les foses comunes, poder tenir un espai digne per tenir els seus familiars morts durant el franquisme.

No s’ha de caure mai en el pensament que fent actes com el de l’exposició de les presons sobren ferides que no s’haurien de remoure, sinó tot el contrari, ja que gràcies a aquest tipus de propostes, les generacions que no vam viure aquesta etapa del nostre país ens podem fer una idea del que realment va passar. I per tal que no torni a passar, les generacions d’avui em de conèixer el que va passar i saber que milers de persones van morir a casa nostra per defensar el que ara veiem tan normal, la democràcia i els valors de la llibertat.

Personalment aplaudeixo als promotors de l’exposició per aquesta doble vessant. La del reconeixement públic a aquelles persones que morien per la democràcia o que foren reprimits i per la vessant educativa i divulgativa de l’exposició. Espero que serveixi per reconèixer a totes les persones que van patir un règim antidemocràtic tan ferotge com el franquisme. I evidentment tan extensible a altres lloc que patiren règims feixistes, com Alemanya o Itàlia o d’altres tipus de dictadures com a Argentina o­n encara avui dia, famílies de milers de persones desconeixen o­n son els seus familiars.

L'autor: Elliot Fernandez

Enllaç permanent: https://elliot.cat/les-presons-de-franco/