Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

Les transicions borbòniques

Dos esdeveniments ocorreguts el dia d’avui fan escriure unes línies d’urgència: la carta del rei Borbó publicada al seu lloc web i la mort, als 97 anys, de Santiago Carrillo, líder històric del partit comunista espanyol. Joan Carles I i Carrillo van ser co-partíceps del procés polític obert a la fi de la dictadura franquista als anys 70 del segle passat. Ambdós fets ens porten a parlar, una vegada més, de la transició cap a l’actual règim constitucional de l’Estat espanyol.

La classe política i mediàtica de l’Estat ha construït un discurs oficial de grans glòries i bondats elevat a la categoria de veritat absoluta sobre la transició. En aquesta història només hi apareixen grans homes (Joan Carles, Suárez i els pares de la Constitució) i es destaca repetidament la voluntat del moment per aconseguir el pacte i l’entesa entre totes les parts. Aquesta visió dels fets, que forma part de la memòria històrica oficial del país, està ben definida per la carta escrita pel Borbó avui al seu lloc web. Diu el rei que la transició va ser possible gràcies a “el trabajo, el esfuerzo, el mérito, la generosidad, el diálogo, el imperativo ético, el sacrificio de los intereses particulares en aras del interés general y la renuncia a la verdad en exclusiva“.

De quin treball, esforç, generositat i diàleg està parlant el Borbó? La transició no va ésser cap pacte. En realitat la generositat (per dir-ho suaument) va estar present de part dels polítics de l’esquerra, el Partit Socialista de González i el Partit Comunista de Carrillo, que per no quedar-se fora de la foto de la transició, van renunciar a defensar a la classe treballadora d’aquest país que estava massivament manifestant-se als carrers i les fàbriques de tota Espanya, especialment als nuclis obrers de Catalunya. Més. La transició no va ser un procés pacífic cap a la democràcia. Aquí hi havia uns homes pertanyents al règim dictatorial que s’estaven posicionant per no perdre el control del país després de la mort de Francisco Franco. Polítics, militars, policies… una enorme massa de gent de la dictadura que no van renunciar a res.

Tampoc es va produir el sacrifici dels interessos particulars del que parla el Borbó. Si de cas el sacrifici el van haver de fer, per la força, els treballadors als quals no se’ls va oferir res a canvi quan va arribar el moment de votar la Constitució de 1978. Perquè, quina alternativa oferia el règim si no s’apropava la Constitució? Tornar enrere, imagino.

Qui “renuncia a la verdad en exclusiva”? El Borbó i la seva cort no ha renunciat a imposar la seva visió de la història. La història dels vencedors, aquella que nega el paper central de la classe treballadora durant els darrers anys de la dictadura i els inicis del nou règim constitucional. Però què és la Història d’Espanya? Ramón Carande, dirigint-se a un periodista que li va demanar que li fes un resum de la Història d’Espanya en dues paraules, va respondre: “Demasiados retrocesos”.

L'autor: Elliot Fernandez

Enllaç permanent: https://elliot.cat/les-transicions-borboniques/