Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

Catalunya i Espanya vers un nou equilibri sociopolític

El compromís de la Lliga amb la monarquia

La dictadura havia liquidat al 1923 el turno pacífico dels liberals i conservadors. Els sis anys de la dictadura havien estat letals els partits dinàstics. Al gener-febrer de 1930 tothom era conscient que era impossible recuperar el vell sistema de la Restauració. El primer que ho constata és el rei. Què fa el monarca? Torna a confiar en un militar de la seva confiança per ocupar la presidència del Govern: Dámaso Berenguer (febrer de 1930). Berenguer tenia l’objectiu de guanyar temps perquè la monarquia pogués reorganitzar el sistema.

A Catalunya la Lliga al 1930 es descongela. Torna a la vida i ràpidament pren de nou protagonisme. L’obstacle anterior de la Lliga, els liberals i els conservadors, ja no hi són. Això permet a la Lliga tenir via lliure per participar a la política espanyola. La Lliga pretén salvar la monarquia a canvi de l’autonomia i decideix jugar la carta monàrquica. En el fons la Lliga, pel seu instint conservador, té por a la revolució. La Lliga no va ser mai un partit pro-monàrquic. Per a ells la forma del règim era un factor secundari. Cambó, al 1930, creu que la continuïtat de la monarquia és la millor barrera contra la revolució. El que li fa pànic és que la caiguda de la monarquia faci possible la instauració d’una república dèbil que al poc temps no pugui impedir l’esclat d’una revolució social.

Això tindrà molts costos per a la Lliga. Donar suport a la monarquia suposa donar suport a una monarquia que no té suports a Catalunya. Vol dir assumir un cost molt alt. Provocarà un gran desprestigi de la Lliga a Catalunya. Al mes de febrer de 1931 el rei demana a Berenguer que plegui. Amb la intenció de normalitzar el règim, el nou president del Govern, l’almirall Aznar, convoca eleccions municipals pel 12 d’abril. El govern d’Aznar restableix les garanties constitucionals. És un govern format pel bo i millor de la classe política monàrquica, amb participació de la Lliga (Joan Ventosa és ministre).

Al cap de poques setmanes es presenta a Madrid un nou partit espanyol, el Partido de Centro Constitucional, partit creat per la Lliga. La idea és crear de nou dos grans partits espanyols (conservador i liberal). El Centro Constitucional seria el partit conservador.

La reorganització de l’espai republicà catalanista i les relacions amb el republicanisme espanyol

Al 1930 es sentiments republicans-catalanistes són més intensos que mai. El problema era que el sentiment republicà catalanista estava absolutament desvertebrat. Fora de Barcelona hi havia una gran quantitat d’ateneus, centres… d’àmbit catalanista. Eren grups vius però desconnectats els uns dels altres.

A Barcelona hi havia aquestes sigles:

Als anys 30 hi haurà nombrosos intents per sumar forces. La caiguda de la monarquia només seria possible si els partits sumessin forces. Els impulsors de la unificació són els de L’Opinió. Serà un procés molt lent, que trigarà més d’1 any. Mentrestant hi havia un altre procés en marxa: coordinar les forces del republicanisme català amb la de la resta de  l’Estat espanyol. Per aconseguir això es convocà l’agost de 1930 una reunió de representants republicans a Sant Sebastià (firma del Pacte de Sant Sebastià). Per la part catalana hi van assistir tres representants: 1 d’Acció Catalana, 1 d’Acció Republicana Catalana i 1 d’Estat Català. Aquests condicionen el suport català al derrocament del règim a que hi hagués un compromís verbal dels republicans espanyols a dotar Catalunya d’algun tipus d’autonomia. El compromís era elaborar un projecte d’Estatut d’Autonomia.

Què es va per fer caure el rei? S’intentà per la via insurreccional. Camí del segle XIX. Militars republicans espanyols iniciaren una insurrecció. Els dos sindicats majoritaris, CNT i UGT convocarien una vaga general. Els preparatius es van dur a terme de la pitjor forma possible. El 12 de desembre de 1930 era el dia previst per dur a terme la insurrecció, però s’ajornà al dia 15. Els militars que s’aixecaren a Jaca el dia 12 no s’havien que la insurrecció s’havia aplaçat. La via insurrecte va ser un fracàs. Va fer veure als republicans que potser era més fàcil i legítim que la República nasqués per les urnes.

El règim convocà eleccions municipals pel 12 d’abril de 1931. El Govern considerà que el tipus d’eleccions menys perilloses eren les municipals, perquè tenien menys càrrega política. No van calcular que l’opinió pública espanyola estava decidida a anar a favor, fos l’elecció que fos, convertint-les en un referèndum sobre la continuïtat del règim.

La formació d’Esquerra Republicana

Es va fer evident que calia unir forces entre els republicans, simplificant el mapa política. Amb aquest propòsit es convocà la Conferència d’Esquerres Catalanes, els dies 17, 18 i 19 de març de 1931. Van convidar a representants de la galàxia republicana-catalanista amb la voluntat de crear un nou partit. Els de L’Opinió proposaven el nom de Partit Republicà Socialista de Catalunya. Per alguns així era massa radical i acabà amb Esquerra Republicana de Catalunya, partit nacionalista català, federalista espanyol i socialitzant, que es creà el 19 de març.

ERC es presentà a les eleccions del 12 d’abril. Com que era molt precipitat intentaren pactar amb Acció Catalana, creant una gran alternativa catalanista republicana, però no van accedir. L’únic soci que es va trobar ERC va ser la Unió Socialista de Catalunya. La llista es va presentar amb molta precarietat i urgència. Amb aquesta urgència era impossible redactar un programa electoral. Si aquelles eleccions haguessin estat convencionals, on els electors s’interessessin pel programa electoral dels partits segurament ERC no hagués tret cap regidor. Però al 1931 es celebraven eleccions després de més de 9 anys sense poder votar. La gent votà contra la monarquia. El que una gran part de l’electorat volia sentir eren expressions de rebuig contra la monarquia. La campanya d’ERC va consistir en donar canya a la monarquia i allò era la mena de discurs que gran part de l’electorat volia sentir. Allò no eren unes municipals normals.

Les eleccions d’abril de 1931 i el canvi de règim

Els partits que es van presentar a les eleccions municipals del 12 d’abril a Barcelona van ser:

ERC va fer una campanya estrident a favor de la República. La marca d’ERC era nova, però al darrera hi havia una sèrie de nuclis organitzats a Barcelona i comarques que en la seva concreció com a marca no eren nous. Les persones que representaven ERC no eren uns desconeguts, eren gent que ja feia anys que feia política. ERC es beneficià del capital polític de Macià. Això representa quelcom. A les eleccions del 12 d’abril la participació a Barcelona va arribar al 60%. Barcelona havia elegit l’últim diputat monàrquic al 1901.La sorpresa se l’emportaren ERC, quan obtingueren la majoria amb 25 regidors, seguits dels 13 dels Partido Republicano Radical i els 12 de la Lliga.

La victòria republicana va ser general a Catalunya. No estava escrit enlloc que de les eleccions s’hagués de produir un canvi de règim. El 13 d’abril ningú tenia clar que la monarquia cauria. Tothom estava a l’expectativa. El dimarts 14 d’abril la idea inicial era que una delegació d’ERC sortiria en cotxe a Madrid, però no es va executar. Lluís Companys és el pes pesant de la candidatura per Barcelona. Apareix en un cafè de la Rambla a quarts d’1 del migdia. En un moment donat Companys els diu als companys que els acompanyessin a l’Ajuntament per proclamar la República. Absoluta improvisació de l’operació. A la plaça no hi havia gent encara. La cúpula d’ERC no havia estat consultada per res.

Companys que era un polític intuïtiu li fa veure que el clima ciutadà està madur per si algú fa un primer gest de tipus republicà, allò desfermaria una dinàmica imparable. En molt poca estona, quan corre la notícia de que s’ha proclamat la República, les multituds es llencen al carrer i comencen a aparèixer banderes republicanes per arreu. La notícia arriba a la seu d’ERC, on hi és Macià, que es dirigirà a la plaça Sant Jaume. Macià li retreu a Companys la seva jugada però entén que ja no té marxa enrere. La dinàmica és imparable.

Capítol següent: La República. El període constituent

L'autor: Elliot Fernandez