Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

Periodistes cívics

Rafael Díaz Arias, periodista i professor d’Informació Audiovisual a la Universidad Complutense es pregunta al número 1 de l’observatori “Medios de Comunicación y Sociedad” (PDF) si som ja tots periodistes, seguint un llarg debat del qual ens vam fer ressò fa uns mesos en aquest mateix espai.

Yo periodista, tú periodista, él periodista… ¿Quién no se considera hoy periodista? Cualquiera que envía o rebota un mensaje en el ciberespacio, manda un correo electrónico, un comentario a una información, tiene un blog o una página personal, o carga un vídeo en YouTube se reivindica periodista. Si somos todos periodistas ¿sigue teniendo sentido ser periodista en la época del ciberespacio?

L’autor assegura que, en una societat on Internet ha esdevingut una peça tan essencial per tots, cal replantejar-se la mediació social que han vingut realitzant històricament els periodistes. A la xarxa l’individu compta amb canals de doble via que permeten la conversació, la difusió d’idees a la vegada que el debat. Pel que fa a la informació d’actualitat, planteja Díaz Arias, fins ara aquesta estava vinculada quasi exclusivament als mitjans de comunicació mentre que ara el ciutadà, gràcies a Internet, pot editar-la i difondre-la. És editor, creador i difusor d’informació.

Amb tot això quin rol juguen els blogs? Díaz Arias planteja que amb l’explosió dels blogs al 2001 sorgí la noció del Citizen Journalism, autors convertits en informadors que van trencar el monopoli dels grans mitjans i van convertir el periodisme en una conversació global. Ell diferencia entre els periodistes cívics i els periodistes ciutadans. Els periodistes cívics serien aquells professionals de la informació compromesos en convertir el ciberespai en un espai cívic i els periodistes ciutadans són aquelles persones no professionals que generen informació interactiva d’actualitat.

Como punto de partida, hacer periodismo cívico es hacer buen periodismo tradicional.El periodismo cívico tiene que regenerar el espaciomediático, tan degradado por el comercialismo, los procesos de concentración y la colusión de intereses con los políticos. Los mercaderes de los medios aprovechan la competencia del mundo virtual para degradar la información y las condiciones de trabajo. Por ejemplo, entienden la convergencia digital como unmodo de reducir empleos y cargar de trabajo al periodistamultimedia, un hombre orquesta que edita la misma información en distintas plataformas y soportes, pero que no controla esa información, generada, dirigida y controlada por fuentes oficiales y empresariales. El periodismo cívico exige salir de las redacciones multimedia y regresar a los orígenes, volver a la calle para escrutar críticamente los cambios que marcan nuestro devenir personal y colectivo. Sólo los medios que originen información propia de calidad sobresaldrán de la cacofonía del ciberespacio. Pero el periodismo cívico tiene que volcarse en el ciberespacio, balizándolo para facilitar la integración en un espacio público de esos espacios comunitarios que crean las comunidades.

Tots som periodistes? Díaz Arias té clara la resposta: no. Llegiu l’article en la seva totalitat, el qual recomano profundament, i veureu a quines conclusions arriba i quins camins de futur dóna per aquells professionals de la informació que vulguin comprometre’s amb la revolució d’Internet.

Rafael Díaz Arias, “Periodismo cívico versus periodismo ciudadano”. Pàgines 9-14 (PDF). “Medios de Comunicación y Sociedad” de la Fundación 1º de Mayo.

L'autor: Elliot Fernandez