Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

Política ficció

Catalunya viu en un estat de ficció permanent. Una ficció és, segons el diccionari en línia de l’IEC: “allò que és fingit o imaginat. Per una ficció de la ment. Ficció legal. Ficció constitucional”. Però trobo més encertada encara la Viquipèdia catalana, que diu: la ficció (del llatí fictio, “allò que ha estat creat”) és la creació de mons i històries imaginàries a partir de l’art, sobretot la literatura. Aquests mons tenen els seus propis personatges i regles de versemblança, si bé sempre tenen una connexió amb la realitat, sigui perquè en prenen alguns elements de referència sigui perquè la contradiuen.

Catalunya sempre ha viscut de la ficció. Una ficció que es comença a crear pels volts de la primera meitat del segle XIX, a imatge del que està passant a tot Europa, elRomanticisme. A casa nostra una part de l’alta societat catalana s’adhereix a aquest corrent de pensament i inicia un extens treball en diferents camps intel·lectuals i culturals. L’interès màxim d’aquest grup és inventar Catalunya. I, recuperant la definició de la Viquipèdia, aquests romàntics catalans van crear un món imaginari, que suposadament era Catalunya. S’inventaren una història del país a la seva mida, una llengua normalitzada i més tard uns objectius polítics que seran l’arsenal ideològic pel nou regionalisme d’inicis del segle XX.

Tot aquest arsenal de ficció creat durant part del segle XIX serà utilitzat durant les primeres dècades del segle XX i recuperat anys després amb la tornada de la democràcia a finals dels 70 del segle passat. Gràcies al marc democràtic aquest discurs de ficció nacionalista serà perfeccionat des d’unes estructures de poder regionals en mans de la burgesia catalana conservadora. Des d’aleshores la ficció nacionalista s’ha anat fent més gran i ha anat atrapant a més gent. El que va començar sent una ficció de l’alta societat catalana ara és compartida per amplis sectors del país.

 

Aquesta política-ficció té des de fa uns mesos un nou capítol a afegir a les glòries pàtries: les Consultes sobiranistes. Després de passar per diferents ciutats, el 10 d’abril de 2011 el moviment popular ha arribat a Barcelona. Per què són una ficció les consultes? Quelcom que em sembla obvi: les consultes no serveixen absolutament per a res des del moment en que l’elit econòmica -i política- que dirigeix el país (i que parla en castellà en la intimitat, llegeix La Vanguardia i fa els negocis a Madrid) no tenen la més mínima intenció d’iniciar cap camí cap a la independència, ara al 2011 o al 2050.

Aquesta elit político-econòmica està perfectament connectada amb l’elit castellana i no té cap intenció d’anar més enllà del que estableix el marc polític de 1978, però a la vegada saben perfectament que donant cert peixet als sectors sobiranistes (per exemple permeten la celebració de les consultes) tenen garantit per molts anys el poder. Es tracta d’anar mantenint viva la ficció de Catalunya creada pels romàntics del XIX.

Política-ficció que en res ajuda a millorar la situació de les persones. Per què ningú ha proposar fer un referèndum de veritat per rebutjar el regal en forma de milers de milions d’euros que ha fet l’Estat als bancs?

L'autor: Elliot Fernandez

Enllaç permanent: https://elliot.cat/politica-ficcio/