Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

Quantitat no és qualitat

En Joan Carreras, Janquim a la blosfera, va escriure fa uns dies unes reflexions molt interessants i a la vegada necessàries sobre els reptes de la premsa escrita i els mitjans digitals. Inicia la seva anotació al blog assegurant que ja no llegeix la quantitat de diaris que fa uns anys llegia, perquè els seus interessos han canviat. Ara ja no necessita trobar-se notícies als diaris, perquè disposa d’altres fonts accessibles i actualitzades a l’instant a la xarxa. I què busca als diaris, doncs? En la seva opinió la premsa escrita ha de fer un esforç per tornar a oferir als seus lectors una informació més elaborada amb una “actitud i cultura de setmanari, però amb el cicle de 24 hores”. Ho explica de la següent forma:

Crec que els diaris que apunten cap a aquesta direcció han d’anar encara molt més enllà. Han de ser molt més valents. Han de deixar d’oferir notícies. Tal com tots entenem les notícies. I han de concentrar-se a valorar, a analitzar, a oferir altres visions, a completar, a centrar-se en aspectes personals, a estendre’s en gèneres diversos com ara l’entrevista i la cronologia. Si la noció de setmanari fos més radical, s’adonarien que dins d’un cicle de 24 hores és possible ampliar molt l’oferta de continguts.

Però si tens la redacció ocupada a la recerca de notícies, no tens temps de treballar per tota aquesta oferta.

Seguidament en Janquim analitza la feina que fan els diaris digitals. Hi fa una crítica que comparteixo al 100% i que va ser la principal causa que em va portar a abandonar un dels projectes en els quals vaig estar treballant durant molt de temps: les redaccions de “copy & paste”. Aquesta és l’explicació que ens ofereix (i que malauradament és ben certa):

Aquí no es tracta de tenir la millor crònica ni el millor reportatge sinó de donar notícies abans que els altres. Qui arriba abans arriba millor. El problema principal és que amb aquest objectiu, moltes redaccions digitals actuen com unes sales especialitzades a tallar i enganxar. Són una mena de “copy & paste newsroom”, molt semblants les unes i les altres. Els periodistes estan hores i hores asseguts. A les redaccions digitals hi ha molt d’estrès i molt de silenci. […]

Però això no és una redacció. Una redacció busca notícies. Envia la gent al carrer. S’intenta accedir a les fonts. Es contrasta la informació. En fi, es fa de periodista. I a les redaccions digitals, siguem sincers, de periodisme no se’n fa gaire. S’endreça la informació, se sintetitza. I es copia.

Conec molt bé aquest tema perquè en diferents moments he treballat o col·laborat en diferents mitjans digitals. En un d’ells tiràvem molt del copy & paste, no perquè ens agradés sinó degut a la falta de mitjans humans. Malgrat tot sempre vaig tenir present que aquella no era la nostra feina i que no ens podíem dedicar exclusivament a convertir el diari en una pissarra d’anuncis en format digital. Però eren altres temps, i cap allà al 2003-2005 el copy & paste va poder arribar a ser útil, en el nostre cas, mentre vam ser els únics en oferir informació a Internet sobre Terrassa. Ningú més ho feia i per tant el producte que podíem oferir era únic, malgrat tot. Però del copy & paste no es pot viure tota la vida i nosaltres vam ser conscients que tard o d’hora arribaria algú amb més mitjans que ens acabaria menjant.

Per això el copy & paste no té cap sentit en el moment que existeixen multitud de fonts d’informació. Quina utilitat té llegir a tots els digitals la mateixa notícia, coma per coma? Mesurem la qualitat d’un mitjà per la quantitat de notícies que publica cada dia al seu web? Jo prefereixo que m’0fereixin 3 o 4 notícies i que aquestes siguin en forma de reportatges, informacions pròpies i elaborades i amb la firma d’un periodista especialitzat al darrera. Per això un mitjà que segueixo molt és Soitu.es. I en llengua francesa Slate.fr.

Diu Janquim:

En comptes de tenir por que els ciutadans no periodistes facin intrusisme i es comportin com a periodistes seria més intel·ligent comptar amb aquests ciutadans com a fonts fiables del periodista. La majoria de les persones són gent de fiar. Si el vincle que s’establís fos més potent, si les redaccions digitals apuntessin amb força cap a aquesta banda, es podria acordar una col·laboració molt efectiva entre milers de fonts i un equip de periodistes que pot ampliar, contrastar, filtrar, endreçar i també informar.

No tinc cap intenció de fer publicitat de cap mitjà, però això que reclama en Janquim és exactament Soitu.es, un mitjà que des del primer moment ha entès quina ha de ser la seva relació amb el lector, un lector que busca un altre tipus d’informació i on la seva participació no és limita només a respondre si o no en unes enquestes sinó obrint la possibilitat d’escriure les seves cròniques i opinions al costat de les firmes col·laboradores del diari.

No deixeu de llegir l’anotació d’en Joan en la seva totalitat i els comentaris que hi han deixat, també de gran interès.

L'autor: Elliot Fernandez