Elliot Fernández

Què se n’ha fet de la classe obrera?

Publicat el: 05/03/2009 | Actualitzat el:

Aquest matí hem analitzat a la universitat a la classe de Moviments Socials del segle XIX (eufemisme per no parlar obertament d’una assignatura de Moviment Obrer) si existeix avui en dia la classe obrera. La pregunta realitzada pel professor Joan Serrallonga ha estat molt clara: hi ha classe obrera en l’actualitat? I encara ens podríem fer una segona pregunta: existeixen les classes socials?

Qualsevol persona que segueix l’actualitat, llegeix la premsa, mira la televisió o escolta la ràdio podria pensar que això de la classe obrera és quelcom del passat, superat. Obrers? No home no. Ara es parla d’empleats, treballadors, assalariats. Per què es recorre a aquests eufemismes? L’anàlisi de la realitat ens demostra que al contrari del que ens fan creure sí existeixen obrers. El problema és que per alguna raó, que intentarem desvetllar més tard, als nostres governants no els interessa contextualitzar la realitat obrera. Han eliminat el concepte de classe obrera, però a la realitat no. Ens hem de preguntar com s’ha fet per eliminar-ne el concepte i què ha passat per creure que no hi ha classe obrera.

Aquest missatge va dirigit a les persones que precisament acostumen a ser els mateixos obrers. Se’ls va dient a ells que no són obrers i s’ho creuen. Com escriu brillantment Vicenç Navarro en un article publicat aquest mateix dijous a Público preferim veure’ns com pertanyents a una il·lusòria classe mitjana inexistent.

Com es va eliminar de la consciència dels obrers la seva pròpia identitat de classe? Segrestant la seva identitat a partir d’una sèrie de punts apuntats pel professor Serrallonga:

  • La finalitat del sistema capitalista en el que vivim no és produir més (com se’ns ha volgut fer creure) sinó guanyar més (els empresaris). No es tracta d’aconseguir l’eficiència productiva sinó l’eficiència econòmica. No està pensada la producció per extingir les desigualtats, sinó per obtenir més beneficis. Des del segle XIX s’anà dient a les classes populars obreres que el capitalisme extingiria les desigualtats. A enlloc s’ha pogut veure aquesta supressió de les desigualtats.
  • Diferenciació molt gran entre el centre i la perifèria del món. Entre un centre cada vegada més ric i una perifèria cada vegada més pobre. Un centre que tendeix a produir menys i una perifèria que produeix més (contràriament al que passava al segle XIX). La perifèria augmenta la seva producció però cada cop és més pobre.
  • També hi ha desigualtats entre els salaris del propi centre desenvolupat. El sistema necessita de la percepció de l’existència de salaris baixos, perquè és un element absolutament important per la submissió dels obrers. El sistema necessita un nombre determinat d’aturats. La pau social l’asseguren els aturats.
  • Ha de ser visible a tot el centre la misèria dels països subdesenvolupats, ha d’estar sempre publicitada (si cal a través de les ONG). Aquest és un element de pau social per al sistema. Si vols mantenir unes mínimes condicions, cal que t’avinguis a la proposta del sistema, en cas contrari se t’ensenyen les misèries que et podrien caure. Quan més es publicita el drama, més quieta estan els que encara tenen feina.
Autor: Elliot Fernandez
Creative Commons

Tots els continguts es publiquen sota llicència Creative Commons. Sou lliure de: compartir i adaptar el material en qualsevol mitjà i format, distribuir i comunicar públicament l'obra i fer-ne obres derivades sempre i quan no se'n faci un ús comercial.

Web realizada per HispanTIC