Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

Raons contra l’Espai Europeu d’Educació Superior

Federico Fernández-Crehuet publicà uns dies enrere un article on posa sobre la taula 10 punts pels quals està en contra del Pla Bolonya:

1.- El projecte Bolonya es fonamenta en potenciar la mobilitat dels estudiants a Europa (entengui’s, per descomptat, Unió Europea o he d’escriure Comunitat Econòmica Europea)? Això és una fal·làcia. Liessmann oferix dades. Els mecanismes que s’oferixen en la ‘Unió Europea’ per a la mobilitat dels estudiants només són emprats per aquests en un escàs 10%. Mobilitat, dinamisme, moviment, velocitat són valors moderns però, de debò, són valors valuosos? Ulrich Beck ha parlat (emprant un terme políticament incorrecte) de la ‘brasilinizació’ dels treballadors joves: pren un avió aquí, viu allí, tingues la teva parella més enllà.

2.- Els estudis seran reduïts a tres anys. En veritat es poden assimilar coneixements universitaris en tres anys? O es tracta de crear un cos de diplomats inferior per a les necessitats d’un mercat econòmic?

3.- Per tant, tres anys d’estudis, el ‘Batxiller’ o el grau. Però no havien de viatjar els nostres estudiants a altres països europeus? Hi haurà temps en tres anys per a fer un semestre en l’estranger? Llavors, només seran dos anys i mig d’estudis? Una miqueta paradoxal!

4.- Modernització és amidar, uniformar i establir patrons d’igualtat. Un alumne a Alemanya ha d’estudiar de tal manera que les seves hores d’estudi siguin comparables amb un alumne sevillà. Una bombeta de 40 volts produïx la mateixa llum a Berlín o a Sevilla. És necessari homogeneïtzar als estudiants, perquè el mercat ho demanda.

5.- Modernització és amidar, uniformar i establir patrons d’igualtat. Els professors han d’explicar continguts homogenis, tabular el seu ensenyament: l’homogeneïtat constituïda en valor. Tot això ens sona a història passada. No hi ha espai per a la ‘llibertat de càtedra’ que, creo recordar, té rang constitucional, lleugerament superior als dels reials decrets. Modifiqui’s, per favor, la Constitució.

6.- Dissolució del nexe entre investigació i docència. Enterrem al vell Humboldt. Ja sé que no vivim en el segle XIX, ni els professors es diuen Hegel, ni els reis regalen els seus palaus per a construir universitats però per a ensenyar en tres anys alguna cosa, per a formar a un diplomat no és necessària la investigació prèvia, basta repetir tots els anys el mateix; el vell programa, els groguencs apunts o les brillants i postmodernes trasparencies de ‘power point’ i el ‘copy and paste’.

7.- Universitats de primera i de segona. En les petites i joves universitats no haurà espai per a la investigació, doncs quedaran reduïdes a estudis de primer cicle. La seva qualitat docent serà, per tant (disculpin el mal auguri), molt més limitada. Les Universitats grans, les quals contin amb mitjans, quedessin consagrades a la investigació.

8.- Dissolució del nexe inversió pública-investigació pública. La investigació ha d’estar unida a les necessitats de les empreses privades. Estic cansat d’escoltar-lo. El professor es converteix en un recaptador de diners privats. La creació de ‘empreses-universitat’, la recerca de finançament extern i la lògica del mercat enfront de la de la investigació posseïxen una nova forma d’escriure: se substituïx la monografia pel memoràndum i per les taules de costos en ‘excel’.

9.- Les empreses privades són les quals estableixen els criteris de qualitat de les universitats. Paradoxal: un noi que realitza un estudi de tres anys pot, a l’any següent de concloure els seus estudis, ser contractat per una empresa consultora especialitzada en estudis de qualitat i auditar la qualitat de la universitat on va estudiar. I als professors i a la resta de la comunitat universitària això ens sembla formidable.

10.- Aquest tipus de sistema, com van posar de manifest, en altre context, fa ja alguns anys, Mariano Maresca i Modest Saavedra, potencia un mercat de doble circulació d’objectes (entengui’s alumnes): els més afavorits visitaran les grans universitats europees i accediran a la investigació, mentre que, per sota, en una espècie de submón, fluctuaran un cos de diplomats mitjos, que s’hauran format en universitats petites i perifèriques, freturoses de mitjans. El curiós de l’assumpte és que, precisament, aquestes Universitats petites, per unes raons o altres, som les quals, (al meu judici, tot aquest article és opinió, per descomptat), estem potenciant la implantació de l’Espai Europeu d’Educació Superior; paradoxal que sigui un govern, que es autodenomina d’esquerres, el qual porti a terme una política tan de dretes.

Federico Fernández-Crehuet “Diez razones contra Bolonia

L'autor: Elliot Fernandez

Enllaç permanent: https://elliot.cat/raons-contra-bolonya/