Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

La Restauració espanyola: turnisme i eleccions

L’Espanya de la Restauració s’assentava en un sistema dissenyat des de dalt per assegurar la permanència i estabilitat en el poder dels grups dominants. Només dos partits polítics podien alternar-se en el poder, Liberals i Conservadors. La resta d’opcions polítiques quedaven fora, restant fora del sistema i sense cap possibilitat d’accedir al poder. I això es feia a través d’un sistema, el Turnismo, que donava el Govern de forma alternativa a Liberals i Conservadors. La majoria parlamentària sempre la tenia el partit que convocava les eleccions, obtenint uns resultats força escandalosos. Els partits de l’oposició obtenien resultats ridículs. Aquest sistema només podia ser assegurat a través del frau electoral, organitzat des de dalt cap a baix. El frau evolucionà amb els anys adaptant-se a les noves exigències.

L’Espanya d’inicis del segle XX tenia tres reptes importants: modernització socioeconòmica, democratització i nacionalització (Carnero Arbat, Élites gobernantes y democratización inacabada 1890-1923 pàg. 486). Dins del marc europeu l’Espanya de la Restauració de finals del XIX havia assolit certa convergència econòmica respecte els seus veïns europeus a molts sectors productius, però patia major retard en la democratització del sistema i la nacionalització del país. Totes les eleccions convocades a Espanya entre 1876-1823 havien suposat un frau electoral i el procés de nacionalització de les masses no havia assolit els nivells esperats o homologables amb els francesos.

Sobre el frau s’ha dit que es va permetre a causa d’una presumpta falta de socialització i immobilisme polític de la població. Com demostra Carnero Arbat durant el període comprès entre 1890-1814 es va produir a Espanya un avenç important en la socialització política dels sectors amb rendes més baixes, gràcies a la implantació del socialisme reformista i els sindicats lligats al socialisme. També les capes mitges es van organitzar i es van articular al voltant del moviment republicà i els nacionalisme perifèrics. Aquesta socialització va ser, malgrat tot, desigual en el territori, afectant en aquesta primera etapa de forma més clara a la perifèria peninsular. El problema va ser que aquestes classes mitjanes organitzades al voltant del republicanisme i el nacionalisme català o basc tenien un component reivindicatiu de tipus tributari, a diferència de les classes mitjanes franceses de la III República, que havien reclamat i aconseguit major transparència electoral i un sistema de representació proporcional. Gràcies a aquestes reivindicacions les classes mitjanes franceses van trencar les relacions clientelars i jeràrquiques el 1880. A Espanya la indiferència pel frau electoral d’aquests sectors mitjos-alts i la insuficient capacitat de l’Estat per prestar els serveis propis d’un sector públic avançat van ser les causes que van propiciar al món rural l’existència del fenomen del caciquisme.

El sistema caciquil, imprescindible per controlar el món rural i assegurar el correcte funcionament del torn, era un “vast i complex mecanisme d’administració i distribució de favors” amb una doble funció política: connectar mitjançant llaços clientelars les realitats aïllades locals i provincials del poder amb la classe dirigent nacional, instal·lada per torn en el Govern i proporcionar estabilitat al sistema polític de la Restauració (Cruz Artacho, Salvador Clientes, clientelas y política en la España de la Restauración 1875-1923 pp. 110-11). El mecanisme del favor era la base del sistema. La clientela gaudia d’un reduït nucli de persones vinculades al cacic per qüestions de parentiu o amistat. En un segon pla un conjunt de clients estaven vinculats al cacic partint de seus gestió i ús privat dels recursos de l’administració públic. Tot això reblat amb uns clients col·lectius que fonamentaven el suport polític al cacic partint de la devolució del favor concedit per aquell i administrat per les oligarquies locals. Això és exactament el que mostra Manuel Azaña en el text “Caciquisme i democràcia”. Diu que el fenomen del caciquisme no és invenció dels polítics de l’època, sinó que és un sistema heretat d’antany, recordant al vell vassallatge feudal. La influència del cacic era doble, l’econòmica (a través de les seves terres) i la professional (a través dels serveis que prestava).

Alicia Yanini el seu assaig “La manipulació electoral a Espanya: sufragi universal i participació ciutadana (1891-1923) ” sosté que el sufragi electoral implantat el 1890 va actuar de forma negativa en la societat. Aquest no va servir, assegura, per “modernitzar el sistema polític, sinó que va ajudar a ampliar les clienteles caciquils“. La reforma electoral de 1907 va acabar de posar els pilars per a la futura crisi de la Restauració. Amb la reforma de 1890 i posteriorment més aguditzat el 1907, el centre polític del sistema va entrar en crisi per desavinences en l’elit, però aquesta crisi no va ser provocada per un augment de la participació ciutadà en els comicis electorals.

A finals del segle XIX el caciquisme rural havia deixat de ser tradicional i amb la implantació del sufragi universal, necessàriament hauria de recórrer a nous mètodes per ser nous i més amplis els cercles d’electors sobre els que havia d’influir. A les ciutats, el turnisme havia de fer front a diversos corrents ideològics i d’opinió que s’havien vertebrat a grans ciutats com Barcelona i València entorn del republicanisme i el regionalisme. La feble nacionalització de l’Estat, insuficient, va aconseguir absorbir el poder del cacic local, a mesura que l’Estat anava aconseguint una centralització més eficaç. Procés necessari per poder continuar controlat des dels partits dinàstics una societat, que el segle XX, que començava a trencar la pau social que havia caracteritzat l’últim terç de l’anterior segle.

El sistema de la Restauració troba una certa semblança amb la Itàlia liberal de l’època de govern de Giolitti. Ambdós països es trobaven immersos en un procés de construcció nacional, amb canvis socioeconòmics importants en l’inici del segle XX i amb una articulació política similar. Malgrat tot, a Itàlia no s’implantarà el sufragi universal fins a 1911 (restringit a un 23,2% de la població amb dret a vot).

A Itàlia l’arc parlamentari no es conformava en grups polítics. Davant de la debilitat de les estructures partidistes els diputats es convertien en representants de xarxes clientelars en base al districte electoral, articulades entorn d’una sèrie de “grans electors” (propietaris, industrials, professionals liberals) que garantien un ampli consens feia el diputat. La cohesió d’aquestes estructures derivaven de la capacitat del parlamentari com a gestor dels favors davant del govern i del control dels grans electors en l’administració. En tot aquest procés resultava decisiva la figura del prefecte, que a l’espècie del cacic espanyol, pressionava els empleats públics per organitzar la campanya electoral en favor dels candidats, encarregant-se de garantir la victòria electoral als candidats designats pel Ministeri de l’Interior (Zurita Aldeguer, Rafael La nazione i il campanile. Les eleccions a la Itàlia de Giolitti 1900-1914, pp. 172-175). L’eclosió dels partits de masses a Itàlia va introduir novetats en el període 1900-1913. Malgrat tot, va persistir el frau electoral, ara en la forma de la compra dels vots. Aquesta era una forma més “elegant” de manipular els resultats electorals, ja que sense saltar-se la legalitat, el Govern aconseguia els resultats desitjats. Aquest nou mecanisme s’apartava dels mètodes utilitzats en la Restauració espanyola.

El que diferenciava el cas italià respecte a l’espanyol era el grau d’incidència d’un diferent tipus de desviació del model de correcte funcionament de les eleccions en el sistema liberal-democràtic (Ranzato, Gabriele La forja de la soberanía nacional: las elecciones en los sistemas liberales italiano y español, pp. 118-120). Així hi havia tant a Itàlia com Espanya un entramat clientelista comú. La diferència radicava en que el prefecte recaptava un número determinat de vots per als candidats recomanats, però sense acudir al frau, sinó que es valia d’altres mètodes, com l’intercanvi de favors.

No podem afirmar que el règim de la Restauració suposés una excepció dins dels règims liberals parlamentaris de l’Europa de l’època. La Restauració, igual com la Itàlia liberal, no va assolir els nivells de democratització i nacionalització existents a França, però Espanya en aquella època va aconseguir situar-se econòmicament a prop dels nivells dels seus veïns europeus. Quina intenció tenia l’elit en obrir el sufragi universal? Es pretenia democratitzar el país o simplement incorporar a minories descontents dins d’un sistema polític de liberalisme oligàrquic? No hi va haver a Espanya les ofertes governamentals per satisfer les demandes de les classes populars. Això va marcar conflictivitat social dels últims anys de la Restauració.

L'autor: Elliot Fernandez

Enllaç permanent: https://elliot.cat/restauracio-espanyola/