Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

Feudalització i expansió territorial dels comtats catalans (segles XI-XII)

Feudalisme

La revolució feudal del segle XI

A partir de mitjans del segle X s’observen clarament tot un seguit de senyals que indiquen un creixement econòmic als comtats catalans. El valor de la terra va augmentant en tot moment i aquest clar signe de creixement econòmic és fonamental per tractar l’època posterior, la feudal.

A inicis del segle XI encara queden pagesos propietaris. Es produeix un període molt viu d’intercanvis de terres on el protagonista és el pagès. Un autor arriba a pensar que els pagesos que s’han enriquit són els que probablement es transformaran en els cavallers feudals, hipòtesi que certament gaudeix de força acceptació. I aquests cavallers feudals integraran en època feudal el gruix de la noblesa.

A mesura que l’aparell polític tradicional declinava i no assegurava el bon funcionament del sistema fiscal i la continuïtat del creixement agrari de propietat pagesa alterava els equilibris tradicionals, l’extensió de l’explotació dominical i la privatització de la jurisdicció pública esdevenien necessaris per l’aristocràcia que aspirava a incrementar els seus ingressos a fi de mantenir l’hegemonia i ampliar la força, en consonància amb el creixement agrari encetat amb les aprisions.

El canvi feudal es produí precisament quan aquesta necessitat trobés s o creés les possibilitats de transformar la realitat. El declivi del sistema de poders públics empeny l’avanç de la gran propietat i del poder senyorial o dominical, amb les dependències o pre-servituds que hi van lligades, en detriment de la petita propietat i de la llibertat pagesa, i a la inversa, l’ampliació de la força dels poderosos amb la deterioració de la condició pagesa desgasten el tradicional sistema de poders públics.

A finals del X i inicis de l’XI comença el procés de desaparició de la propietat pagesa per un conjunt de causes diverses. Una d’elles, les donacions pro ànima, com una almoina per procurar-se la salvació de l’ànima a les institucions eclesiàstiques (donacions precàries) a canvi de poder seguir conservant-ne l’ús. Al costat del gran número de compravendes, veiem que també hi ha un gran nombre d’aquestes donacions precàries, que comporten la relació jurídica entre el que rep i el donant. L’augment del patrimoni de les esglésies és molt visible i una gran base dels grans senyors feudals que arribaran a ser.

feudalisme

Un altre factor és el deute dels pagesos. Un pagès propietari acudia al préstec d’un gran propietari (una quantitat de blat…i com a garantia, la seva propietat), i si no el podia retornar, la terra ja la perdia i passava al gran propietari. No complir el pagament en el termini fixat, també comportava la pèrdua de la terra en alguns casos.

La pagesia es veurà sotmesa a la noblesa, restant obligada a cedir una part de l’excedent agrari. Pràcticament no trobarem a partir d’ara pagesia lliure. La majoria estarà vinculada a un noble.

A inicis del segle XI, també tenim actuacions arbitràries, per la violència; sense cap mena d’escrúpols, els senyors més poderosos se n’apoderen.

EN SÍNTESI:

Conquesta Catalunya Nova

Va ser també durant el govern de Ramon Berenguer III que es va restaurar l’arquebisbat de Tarragona.

La Corona d’Aragó, s. XII

El seu naixement es fruït de la unió dinàstica sorgida pel matrimoni entre el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i la reina Peronella d’Aragó el 1137, que donaren en herència els seus territoris i títols al seu fill i successor comú, Alfons el Cast, primer rei d’Aragó i comte de Barcelona (1164).

Història
La mort i el testament del rei aragonès Alfons I ocasionà l’any 1134 una forta crisi, perquè no deixava descendència. Es va recórrer a nomenar rei al seu germà, Ramir. Tot i així la situació a Aragó continuava sent molt difícil. La noblesa va veure amb bons ulls l’aliança amb el comte de Barcelona (Ramon Berenguer IV) per solucionar el problema.

La filla de Ramir, Peronella (d’1 any) va ser lliurada en matrimoni a Ramon Berenguer IV (Negociacions de Barbastre, 1137). Nominalment Ramir continuà sent rei fins a la seva mort. Ramon Berenguer IV seria príncep d’Aragó.

Estructura de la Corona d’Aragó
Confederació catalano-aragonesa: unió dinàstica segons la qual cada un dels Estats mantenia la seva integritat territorial, les lleis i els costums, les institucions i els governants propis i la llengua. El poder dels reis, a la nova Corona, va néixer limitat pels privilegis dels nobles. Amb el temps s’arribaria a una entesa: el pactisme.

L'autor: Elliot Fernandez