Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

La caiguda de l’Imperi Romà

Forum imperial

Roma, un imperi en decadència

Entre els anys 250 i 270 l’Imperi Romà patí greus problemes a la frontera que provocaren el seu col·lapse militar. Durant la segona meitat del segle III va aparèixer la figura dels tirans (persona que reclamava l’autoritat política sense tenir cap legitimitat amb la intenció d’auto-proclamar-se emperador). Entre els anys 260 i 268 zones de la Gàl·lia van estar fora del control romà. A més entre el 260 i 270 es produeix una usurpació del poder a Palmira per part de Zenòbia. Després de la mort de l’emperador Alexandre Sever (222-234) l’Imperi va caure en un estat d’ingovernabilitat anomenada Anarquia. En menys de 50 anys van succeir-se 25 emperadors amb substitucions violentes. El nomenament de l’autoritat política era assumpte dels militars. Un altre factor d’inestabilitat eren les incursions dels bàrbars. A aquest període se’l coneix com “la crisi del segle III”. Els cronistes romans tenien la tendència a exagerar els fets i a explicar-los de forma apocalíptica. És una època en la que es viu una situació d’incertesa, por, pèrdua del to comercial, s’exceptua la ruralizació i la moneda perd el seu ús. Estrictament aquests problemes eren deguts a una crisi d’autoritat política, però no tenen perquè veure’s com una crisi global.

Els Tetrarques. Tresor de la catedral de San Marco de Venècia. Font: Wikimedia Commons

Els Tetrarques. Tresor de la catedral de San Marco de Venècia. Font: Wikimedia Commons

Cap a finals del segle III apareix una figura important: Dioclecià, proclamat emperador per part de l’exèrcit a Nicomèdia (Orient). Amb Dioclecià tingueren lloc una sèrie de reformes de gran abast a l’Imperi, al voltant de l’organització d’aquest immens territori en decadència per fer front als greus problemes que havia d’afrontar. Tingueren lloc reformes a l’administració a nivell civil i militar. Es reformà l’organització del cerimonial imperial. En quant a les reformes administratives destaquen la creació de la Tetrarquia, que dividia el govern de l’Imperi en dos: l’Imperi d’Orient i l’Imperi d’Occident. A cada part hi havia un August (a Orient Dioclecià i a Occident Maximià). Es van nomenar dos Cèsars, que eren uns personatges associats a l’Emperador i eren la persona designada per succeir cadascun dels Augusts. Per sota dels Cèsars hi havien els Prefectes, al capdavant de les Prefectures. La Prefectura de la Gàl·lia englobava la Gàl·lia, Britània i Hispània. Dins les Prefectures hi havien les Diòcesis. Per últim dins les Diòcesis hi havien les Províncies. A Hispània hi havien: la Beàtica, la Tarraconensis, la Carthaginensis, la Gallaecia i la Mauritània Tingitana.

Aquestes reformes tenien com a finalitat organitzar de forma regular les recaptacions d’impostos per garantir el menjar a les ciutats. L’Estat havia d’assegurar uns circuits per tal que les matèries arribessin a les ciutats, lloc on vivien els funcionaris i tots aquells que treballaven per l’Estat. La ciutat era la plasmació de l’Estat. En el moment que l’Estat no es veu capaç de garantir aquest subministrament, l’Estat s’enfonsa. El sentit de les reformes anaven encaminades a assegurar la circulació massiva d’aquests aliments. Els Prefectes tenien la responsabilitat fiscal i judicial i havien d’assegurar la circulació de matèries cap a les ciutats. L’Estat tenia una gran mobilitat. Es desplaçava d’un lloc a un altre. Sense la presència física de recaptadors o funcionaris, no hi havia autoritat imperial. Havien de vigilar i forçar perquè això es produís. Organització de l’exèrcit imperial en lumitaeri (tropes mòbils que tenen com a missió protegir els limes, terres frontereres de l’Imperi on l’estat perdia autoritat); comitatensis (es desplacen amb el comitatus, tot el segui imperial) i  els auxilia (tropes amb funció policial).

El cerimonial de la cort

Una característica molt generalitzada en els Estats antics és una tendència a fer més sofisticat el cerimonial quan l’Estat està assentat. El cerimonial romà mostrava la figura del cap de l’Estat com una presència notada però menys visible de l’emperador, però no per això menys notòria. Davant l’emperador s’havia de fer la Prostatio (la gent s’havia de posar al terra). Aquest ritual formava part d’una assignació de qualitats divines. Totes aquestes reformes de l’administració volien garantir que el flux de matèries no produïdes per l’Estat circulessin per tot el territori amb normalitat. Com s’assegura l’Estat que hi hagin productes? Amb regularitat (qüestió fonamental), càlculs (necessites uns especialistes) i un cens (a qui els demanes els productes). Això requereix una organització molt complexa i una actualització constant de les dades. No es podia improvisar en la recaptació dels impostos. La fiscalitat produïa un gran desgast organitzatiu. Els dos grans enemics invisibles de l’Imperi eren el temps i la distància. Durant la Tetrarquia es van intentar trobar solucions per aquests problemes.

Com s’organitza la columna vertebral de l’imperi?

Hi ha una operació dins l’Imperi que s’ha de repetir de forma diària i l’Estat ha de vigilar que sigui efectiva arreu i de forma continua. La fiscalitat. L’octubre del 301 Dioclecià dicta una Edicte anomenat: “Edicte de preus de Dioclecià‘”, en llatí “Edictum De Pretiis Rerum Venalium”. Aquest document és una llista de productes d’interès estatal. Al costat de la llista trobem l’establiment de mesures legals per a totes les matèries. Això vol dir que totes les matèries tenen una igualació en unitats expressades en forma de diner. Les mesures no eren universalment reconegudes per igual. L’Imperi no pot tractar amb mesures variables. L’Estat ha de trobar mesures estandarditzades arreu. El tercer pas és fixar el preu, una simple qüestió tècnica. El fet de fixar un preu es fa per poder sumar productes en una mateixa moneda.

Exemple de preu màxim per un producte de primera necessitat:

Blat:

Les mesures i les monedes tenien equivalències perquè calia utilitzar un únic llenguatge per gestionar els productes. Aquesta era la columna vertebral de l’Imperi.

En concepte d’un impost per la fabricació de la moneda els estats medievals incorporaven un impost dins el cost de la moneda. Una moneda no era mai 100% de plata, sinó tan sols una part. En funció de les necessitats de l’estat la part de plata augmentava o disminuïa. La moneda té dos valors: el valor intrínsec (valor real de la peça) i el valor nominal (el valor que li donem a la moneda). Aquesta relació sempre és arbitrària. La gran clau del poder polític medieval radicava en que els pagesos eren els que pagaven impostos. Per aconseguir la moneda havien de vendre els seus productes.

Per tant, els diners que l’Estat pagava als funcionaris, servien per pagar els productes dels pagesos i per tant, quan els pagesos havien de pagar els impostos a l’Estat, l’Estat tornava a rebre els diners que havia donat als funcionaris. Els pagesos han de fer tot un procés per obtenir el gra. Amb el gra han d’emmagatzemar una part, destinada als intercanvis. Una altra pel consum propi. I una darrera part, per la llavor de la pròxima collita.

Mobilitat de l’autoritat política

L’emperador Maximià va organitzar una expedició entre els anys 296 i 298 que va suposar el seu trasllat des de Roma, passant per la Península Ibèrica fins arribar al nord d’Àfrica (part septentrional). Aquest trasllat massiu de la cort es produí per tal d’anar a una zona on la presència imperial era quasi inexistent i així poder posar ordre. Immediatament després de restablir l’ordre a la zona es va crear una circumscripció romana nova, la Mauritània Tingitana adscrita a la diòcesis d’Hispània. Com es va reflectir la victòria romana al territori? Un segle abans d’aquesta victòria, hi ha notícies de com s’organitzava la presència de Roma en alguns sectors del nord d’Àfrica. A Anatòlia els romans també tenien problemes d’ordre. Es diu que en determinats llocs es van reunir representants de l’Imperi i els “principes” d’unes “gentes” per tal de fer valer l’autoritat de l’estat. Aquestes reunions es denominen “colloquium”. Hi feien intercanvis de presents, que servien per sancionar la consecució d’un acord. Aquest acord es denomina “pax”. En aquestes reunions es parlaven d’impostos: sobre què han de pagar, les quantitats, els productes que han de pagar, etc., sobre quina contribució faran a l’organització militar de l’Imperi i en quines condicions queden sotmesos els pobles amb els romans.

Les condicions d’aquests pactes podien variar. Estaven subjectes a continus canvis i a les possibilitats de ser trencats. Es creaven “estatuts” diferents per cada zona. En les zones llunyanes, remotes, la presència dels romans eren fluctuants. El mapa de l’Imperi romà era un mapa canviant, variable d’un any a l’altre. L’Estat per fer complir els acords havia de ser físicament present. Per què obligant a fer trasllats de persones? És més fàcil fer comptes en espais plans i controlar la població en espais oberts que no pas en espais de difícil accés. Com s’organitza la presència de l’Estat a les zones centrals de l’Imperi? A partir d’una documentació emesa per l’Imperi d’Orient podem saber com s’organitzava l’Imperi a finals del segle IV. Eren lleis imperials. En aquestes lleis es diu quins són els problemes que es troba l’Imperi per organitzar el territori i com s’intenten solucionar. A mig termini aquesta solució es converteix en un problema major.

325 dC
En aquesta llei es prohibeix una pràctica coneguda com a “superexactione”: prohibir que qualsevol persona afegís quantitats de diners de forma il·legal sobre la recaptació legal. Una part de la recaptació que no passava comptes. Prohibia les pràctiques fraudulentes.

332 dC
Aquesta llei revela l’inici del problema central del funcionament de l’Imperi. Es reconeix quin és el subjecte fiscal, a qui es reclamen els impostes. D’això se’n diu “colonus” (pagesos). La cosa nova és que els colonus han de quedar fixats en un territori, l’”origo”. Els pagesos no es poden moure d’allà on són originals. La preocupació de l’estat per saber el lloc on han nascut els colonus es diu “conditio nascendi”. L’Estat començava a tenir problemes perquè els objectes fiscals no marxessin. Amb aquesta llei intentà que els pagesos es quedessin per sempre en un lloc fix.

357 dC
L’Estat no se’n va sortir. L’any 357 dicta un altra llei: l’obligació que qualsevol transacció de terres que es fes havia d’incloure els colonis que hi treballaven. Amb aquesta llei volien fer inamovibles als colonis. Fins la segona meitat del segle IV els colonis no van poder ser comprats ni venuts.

371 dC
Una nova llei introdueix canvis substancials. Permet començar a caracteritzar quins són els trets de la societat antiga tardana. Es fa una equiparació legal de pagesos i esclaus “rustici censitique servui”. No hi ha tracte legal diferent entre pagesos que no podien ser venuts i amb els que sí que podien ser venuts. L’estat els considera a tots iguals. L’estat decideix que els seus interlocutors fiscals no seran els colonus. Els colonus no han de pagar impostos. Considera que tots han de servir la terra. La terra té el dret de ser servida. L’Estat decideix fixar-se en una altra gent per pagar els impostos, els patronus, membres de famílies relacionades amb les altes jerarquies de l’Estat, que sovint són els latifundistes. Tenien espais agraris extensos i repartits per tot l’Imperi. Aquestes possessions estan treballades pels pagesos. L’Estat ja els considera adscrits a la terra. Converteix els patronis en subjectes fiscals. Hauran de fer dues coses: pagar els impostos i recaptar els impostos dels seus pagesos. El que fa l’Estat és simplificar els procediments. Delega la feina de recaptar els impostos als patronis.

>> Anar al següent capítol

L'autor: Elliot Fernandez

Enllaç permanent: https://elliot.cat/roma-estat-antic/