Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

La Segona República: el període constituent

Segona Republica. Periode constituent

De la República Catalana a la Generalitat provisional

El 14 d’abril de 1914, cap al migdia, Lluís Companys (alcalde electe de Barcelona) proclama des del balcó de l’Ajuntament la República espanyola. Francesc Macià (líder d’ERC) ha de fer un pas més. Es dirigeix cap al Palau de la Diputació (actual Generalitat) i de des del balcó, improvisant, proclama la “República Catalana com estat integrant de la Federació Ibèrica” (so original).

La notícia tindrà repercussió a Madrid, on republicans i monàrquics negociaven per dur a terme el traspàs de poder de forma pacífica. A les 7 de la tarda del 14 d’abril Alfons XIII abandona Madrid en cotxe direcció Cartagena on marxarà a l’exili. Cap a les 8 del vespre a la Puerta del Sol els republicans ocupen l’edifici del Ministeri de la Governació i proclamen la República.

Quin abast real té la proclamació de la República Catalana? Macià pretén proclamar la independència de Catalunya? Macià no pretén seriosament proclamar una Catalunya independent d’Espanya. Macià era conscient que no existia cap de les condicions que ho podien fer viable. Macià coneixia la feblesa extrema de l’independentisme, perquè fins feia un mes Macià havia estat el líder màxim de l’independentisme. Per això havia decidit dissoldre Estat Català dins ERC i renunciar a l’independentisme. Macià sabia que al 1931 no hi havia un estat d’opinió favorable a l’independentisme. Una aventura independentista era insostenible.

Per què proclamar la República Catalana?

  1. Per Macià era la manera de recuperar el protagonisme dels esdeveniments. Era una expressió sentimental, un gest. Amb una intenció política més profunda: en un moment de cert buit de poder a Espanya, Macià creu que la República Catalana no deixa de ser una afirmació de sobirania. Catalunya reafirmava allò que s’havia pactat a Sant Sebastià. Li donava més força.

La jugada de Macià li sortirà bé. En cap diari del dia 15 es deia que Catalunya s’havia proclamat independent. El Govern que constituí Macià aquell mateix dia no va fer cap gest en referència a la proclamació de la independència. L’únic lloc on la proclamació de la República Catalana va causar estupor va ser a Madrid, entre els mateixos republicans. El dia 15 van sortir de París els membres del Govern Provisional de la República que encara eren a l’exili. Fins el 16 no pogueren celebrar Consell de Ministres.

El primer tema a tractar al Consell de Ministres va ser la qüestió catalana. Es decidí que el mateix 17 d’abril al matí 3 ministres del Govern viatgessin a Barcelona en avió per negociar amb Macià. Macià demostrà les seves habilitats. Només podia renunciar a la República Catalana a canvi d’alguna cosa: l’autonomia. Fernando de los Ríos proposà restablir la Generalitat de Catalunya. El Govern improvisa la solució. Madrid ho accepta i Macià forma un Govern Provisional i una Generalitat que fa desaparèixer les quatre diputacions provincials. És la pre-autonomia que donarà pas a l’Estatut.

El 17 i 18 d’abril Catalunya tindrà el reconeixement formal de l’Estat de la seva personalitat política, amb la recuperació de la Generalitat i la desaparició de les quatre províncies, fet que no estava previst al Pacte de Sant Sebastià. A canvi de renunciar a una República Catalana, que era fum, Macià obté unes coses tangibles i reals.

Macià forma un Govern de concentració republicana format per ERC, PRR i AC que es dedica a preparar el projecte d’Estatut d’Autonomia. Estatut de Núria (maig-juliol 1931), sotmès a referèndum el 2 d’agost. Aquesta urgència comportava un perill: la redacció i votació de l’Estatut es va fer en un període de temps en el qual el procés d’elaboració de la Constitució espanyola no havia ni començat. El projecte de Núria es redacta sense saber com serà la Constitució. Jurídicament és un absurd.

L’Estatut de Núria

Companys i Macià cregueren que era més idoni posar en marxa el procés estatutari a Catalunya abans que es redactés la Constitució. Després del 14 d’abril  i l’eufòria popular que desfermà, els líders d’ERC cregueren que calia obrir el més aviat possible el procés estatutari per no desmobilitzar la població. La Generalitat Provisional governada era governada per ERC, membres del PRCC, AC i PSOE.

Es decidí que foren els regidors dels ajuntaments catalans, acabats d’escollir el 12 d’abril, els qui escollissin una Assemblea provisional, que formaria la Diputació Provisional de la Generalitat, formada per 45 membres, que s’encarregaria de redactar l’Estatut. Hi tenia la majoria ERC. A finals de juny les eleccions a Corts Constituents donaren una àmplia majoria a ERC.

Dels 45 membres de la Diputació Provisional de la Generalitat s’elegiren 6 per formar una comissió que elaboraria l’avantprojecte d’Estatut. Aquests sis membres estigueren reunits a Núria. D’aquí surt el projecte d’Estatut de Núria. A finals de juny el plenari de la Diputació Provisional aprova per majoria el text. Es decidí que tots els ajuntaments votaren l’Estatut i després es convocà un referèndum popular el 2 d’agost. El cos electoral era exclusivament masculí. Hi hagué una participació del 75% amb un 99% de vots afirmatius. Tots els partits van demanar el si per l’Estatut.

Els redactors de l’Estatut van treballar amb la idea de que com que ningú sabia com seria la Constitució, es partia del supòsit que la forma d’Estat seria federal. Catalunya, deia l’Estatut, és un Estat Autònom dins la República espanyola (doctrina federal). La sobirania resideix en les parts (els estats federals), no en el tot, l’Estat, que renuncia a una part de la seva sobirania per formar un ens federal més gran. Catalunya tenia totes les competències, però renunciava a la política exterior i defensa, entre d’altres. El finançament era resolt de la següent forma: Catalunya recaptava tots els impostos i després es calculava les despeses que generaven els serveis oferts per l’Estat i se’ls transferia la quantitat de diners gastava per part de l’Estat a Catalunya.

Després d’aprovar-se l’Estatut Macià viatjà en tren i allà fou rebut pel President de la República, Niceto Alcalá Zamora. Un cop rebut el text a Madrid el projecte quedà aparcat fins que es redactés la constitució.

El debat parlamentari i l’aprovació de l’Estatut de 1932

En el debat de la Constitució es va veure ben aviat que l’Estat no seria federal, pel fet que en conjunt de les Corts pràcticament ningú estava a favor del federalisme. Problema: rebutjada la hipòtesi de l’Estat federal, quina forma d’Estat tindria la República? Només quedaven dos models: la República unitària o federal. Unitària quedava fatal, recordava a l’etapa monàrquica anterior. S’havia de buscar una alternativa. Luís Jiménez de Asua (PSOE) proposa un concepte: Estado integral. No volia dir res. Era un estat unitari, però compatible amb l’autonomia de municipis i regions (alguna). L’únic titular de la sobirania era la del poble espanyol expressada a les Corts. El sobirà és l’Estat, per això té competència que no poden ser transferides.

El text de Núria era inaplicable del tot. Això a Catalunya va va viure amb no gaire dramatisme. Els representants de la minoria catalana al Congrés (Companys) es posaren a treballar ràpidament en la redacció d’un nou Estatut que es discutí a partir del maig de 1932. De seguida es va veure que a Corts (de majoria progressista) i fins i tot en el si dels progressistes, es tenia molt interioritzat el discurs de l’Espanya eterna. Qualsevol mena d’autonomia per Catalunya els produïa urticària. Durant el debat van sortir en escena tots els tòpics anticatalanistes.

Fou un debat tempestuós en els temes de la llengua catalana, l’ensenyament i el finançament. Clima d’autèntica histèria anticatalana al carrer a Madrid, Castella…. La premsa agità l’anticatalanisme. Es produïren boicots als productes catalans. A finals de juliol inicis d’agost sembla que l’Estatut embarrancava. Al final només la insistència d’Azaña, president del Govern, va salvar l’Estatut. Azaña era conscient que la República no tenia futur amb una Catalunya sense algun tipus d’autonomia. El 10 d’agost es produí l’intent de cop d’Estat del general Sanjurjo. El cop salvà l’Estatut, perquè Sanjurjo demanava la seva anul·lació i això desacredità als diputats que obstaculitzaven el text.

El 9 de setembre el ple de les Corts aprovaren l’Estatut, amb 24 vots en contra i moltes absències. Què deia l’Estatut? Catalunya, “región autónoma de la República española”. Estatut de tipus regional que la República espanyola concedia a Catalunya. Canvi important de filosofia. El tema del finançament quedà molt mal resolt.

L’Estatut de 1932 estava molt lluny del projecte de Núria. Tot i així va ser acollit a Catalunya amb molt d’entusiasme, proporcional als anys que feia que Catalunya esperava l’Estatut. Aquell Estatut va estar vigent 2 anys i mig. Això va fer que al 1970 l’Estatut de 1932 fos mitificat.

Capítol següent:  La Catalunya autònoma (1932-1934)

L'autor: Elliot Fernandez