Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

Ser ciutadà a la Revolució Francesa

La Grècia de Pèricles considerava que només eren ciutadans els homes lliures, excloent així la població no lliure (esclaus). Roma dividí la ciutadania en classes segons el seu origen social: patricis (noblesa, primers ciutadans de Roma), plebeus (aquells que no eren patricis) i esclaus. Només els patricis gaudien de plens drets de ciutadania (accés a càrrecs públics, representació al Senat…). Amb la caiguda de l’Imperi Romà i la posterior fragmentació del poder en mans de monarquies hereditàries, es configurà una nova organització social, legitimada per l’Església, per la que es dividia la societat en estaments. El concepte de ciutadà s’eliminà i tothom esdevenia súbdit d’un rei (nomenat per dret diví). La divisió social s’establí a partir d’unes premisses clares: els qui oraven (clergat), els qui lluitaven (noblesa) i els qui treballaven (tota la resta). En la nova societat estamental tan el clergat com la noblesa es consideraven classes privilegiades i per tant gaudien d’uns beneficis, el més important del qual era que estaven exemptats de pagar impostos. Aquest marc institucional és el que arribà a la França de la Revolució. Van ser els revolucionaris els qui s’inventaren un terme per designar el sistema social que havien derrocat: Ancien Régime (Antic Règim), concepte que després seria desenvolupat a l’obra d’Alexis de Tocqueville1. És important remarcar que a l’Antic Règim no hi havia ciutadans, sinó súbdits d’un rei determinat. A França no es serà ciutadà francès sinó súbdit del rei de França. A l’Antic Règim l’ascens social no era possible i un home moria sent el que havia nascut. La sang determinava el rang social de cada individu.

Durant el segle XVIII una nova corrent de pensadors començà a qüestionar-se aquest ordre social, així com el sistema de govern imperant: les monarquies absolutes. Aquests il·lustrats, que basaven en el seu pensament en la raó, no propugnaven un canvi radical de sistema, sinó que apostaven per una sèrie de canvis dins el sistema per fer-lo més eficient. Però les seves opinions, centrades en la defensa de la raó per sobre del dret diví, eren un atac directe a tot allò fins aquell moment establert i el seu pensament impregnà en la futura generació de revolucionaris que trobaren en els il·lustrats una font per legitimar les seves accions. La crisi econòmica de finals del segle XVIII i la necessitat de buscar-hi solucions encengueren la metxa de la Revolució, amb la convocatòria dels Estats Generals. Analitzarem aquí l’evolució de la Revolució Francesa (1789-1799) des de la perspectiva de l’evolució del concepte de ciutadania. Els Estats Generals, convocats per decidir si el primer i segon estat havien de pagar impostos desembocaren en Assemblea Nacional el 28 de juny del mateix 1789. Res del que succeí estava previst i tot estava per fer. La nova Assemblea Nacional, ara Constituent, formada pels diputats dels Estats Generals (nobles, membres de l’església i del Tercer Estat) aprovaren la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà el 26 d’agost de 1789, que havia de ser el preàmbul de la futura Constitució de 1791. La Declaració dels Drets de l’Home es realitzà com a conseqüència del desmuntatge jurídic de l’Antic Règim i la necessitat de dotar d’un nou marc institucional la nova França que ara estava naixent i responia a les influències il·lustrades de la raó, el contracte social, la igualtat i la idea del doble pacte de Loocke. A la pràctica l’abolició del feudalisme (els mals usos) el 4 d’agost de 1789 plantejà un problema jurídic a l’Assemblea Constituent perquè si s’abolia el feudalisme s’havia de legitimar la idea de propietat, concepte inexistent a l’Antic Règim. L’edific de l’Antic Règim començava a ser desmuntat i la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà serà el pas decisiu en el procés de trencament amb el passat.

La revolució ha estat molt mal entesa i explicada, tal com afirma Florence Gauthier2. No és objecte d’aquest treball analitzar les diferents interpretacions historiogràfiques sobre la revolució, però és important fer esment a aquest aspecte perquè la imatge que ens ha quedat d’aquest període és molt distorsionada. No podem entendre la revolució francesa i la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà si no s’analitzen des de una perspectiva jusnaturalista i de ruptura amb el passat. Els protagonistes de la revolució, sent monàrquics tenien l’objectiu de crear una nova societat. És important remarcar, a més, que aquest trencament amb el passat és aprovat amb els vots de l’àmplia majoria de la assemblea constituent, on hi havien nobles, eclesiàstics i membres del tercer estat. La Declaració dels Drets de l’Home es basarà en els principis del dret natural. A partir d’aleshores la llei i el dret natural estaran per damunt de qualsevol altre aspecte, fins i tot de la propietat. Precisament si no s’ha entès bé la revolució és perquè els historiadors que l’han analitzada han partit de postures ideològiques que han influenciat en els anàlisis sobre els fets revolucionaris i que els han portat a veure en la revolució allò que no era. La gran pregunta que es van fer els historiadors marxistes va ser si la revolució va ser feta per la burgesia. Evidentment van dir que sí perquè això els anava bé per veure en la Revolució Francesa el pas previ per una posterior revolució proletària. Però és difícil veure en els fets revolucionaris de 1789 la mà directe de la burgesia, d’entrada perquè la burgesia com a grup, a la França de 1789 estava encara en un estat molt embrionari. Catalogar la revolució com a burgesa és un error, perquè els drets naturals no beneficiaven la burgesia. La interpretació marxista de classe no funciona per l’anàlisi rigorosa de la revolució. La revolució política va ser feta des de dalt, des dels Estats Generals i la Declaració dels Drets l’aprova la Assemblea Constituent, on hi són tots. Però no és la revolució de la burgesia, hi participen tots. Precisament la Declaració va en contra dels drets de la burgesia perquè al 1789 es prima el dret a la llibertat de l’home per damunt al dret a la propietat.

La Declaració dels Drets de l’Home de 1789 feia del dret natural garantia del nou ordre polític i social, com ha assenyalat Irene Castells3. Hi havia l’objectiu clar de construir una nova societat basada en els drets naturals i no pas en la història i la tradició. La declaració dels Drets de l’Home de 1789 és profundament liberal. Cal puntualitzar el concepte liberal, entès com a garantia suprema de llibertat i la igualtat de tots els homes. Aquest és un altre error freqüent, que la historiografia no ha interpretat correctament el concepte de liberalisme polític i el de liberalisme econòmic. La Declaració dels Drets de l’Home de 1789 és profundament liberal, en el sentit liberal polític. El problema de la revolució serà que en pocs anys tot canvia de forma molt ràpida. Precisament la unió majoritària d’aprovar la Declaració es trencaria aviat. En efecte, si a l’agost s’aprovava la Declaració dels Drets del Ciutadà, al setembre del mateix any l’abat Sieyès proposava ja una divisió de la ciutadania entre ciutadans actius i passius. Així s’establia en realitat un règim censatari (recollit per la Constitució de 1791) i a efectes pràctics es trencava la igualtat entre els homes que recollia la Declaració de 1789. Només els més rics tenien drets polítics plens. Això provocà el trencament de la unitat d’acció dels diputats de l’Assemblea Constituent i és a partir d’aquí que una part dels Patriotes comença a veure clar que l’obra de la revolució no es pot aturar aquí, com pretenien els sectors més moderats. Això explica tot el que passarà en els posteriors mesos. En el fons el que passà és que el sector més moderat i conservador de l’Assemblea Constituent que votà a favor de la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà no estava a favor de facilitar la plena igualtat per a tothom ni estava a favor dels drets naturals i per això van recórrer a elaborar una divisió de la societat en ciutadans passius i actius. A partir d’aleshores aquest sector defensara que l’obra revolucionària ha arribat a la seva fi, mentre que el sector més compromès amb les capes populars voldran seguir amb la revolució i començaran a radicalitzar les seves posicions, però sempre, en el context de 1789 dins el respecte a la monarquia.

El problema de fons era que la revolució de 1789 malgrat propugnava la igualtat de tots els homes en el fons era una igualtat impossible de complir, perquè no hi podia haver igualtat mentre uns tenien accés a la propietat plena i els altres no. El problema de l’accés a la terra, no resolt amb els decrets d’agost d’abolició del feudalisme, condicionava clarament aquesta lluita per la igualtat. L’abolició del feudalisme s’havia fet amb unes condicions que no podien ser assumides per tothom. La clau de l’assumpte era que la igualtat entre els homes només es podia aconseguir mitjançant la propietat. Aquest tema el resoldrà la Convenció i la Constitució de 1793, repartint lots de terra entre els camperols. Qui era lliure realment era qui tenia propietat.

La revolució de 1792 i la constitució de 1793 va voler ser un compromís entre la democràcia representativa i la democràcia directa, com expressió institucional d’un nou contracte social sortit de la insurrecció del 10 d’agost. La nova Declaració dels Drets de 1793 desenvolupava i superava àmpliament el contingut democràtic de la de 1789. Es declaraven com a drets el dret a l’assistència, al treball, a la instrucció i a la insurrecció. L’obra de la Convenció consistí en l’abolició les càrregues per recuperar les propietats (abolició real del feudalisme) i repartí petits lots de terra entre els camperols més pobres. S’ha d’aclarir els radicals no estaven en contra del dret a la propietat, però la supeditaven al dret a la llibertat i a la igualtat entre tots. Si tothom tenia una propietat, per molt petita que fos, aquesta li garantia l’autonomia econòmica. Precisament la Constitució de 1793 establí el dret a l’existència, garantida per la propietat, a la que ara tothom hi tenia accés. I foren el grup de la Muntanya qui en aquesta nova etapa de la revolució aprovà mesures legals per garantir la plena igualtat de tothom: accés a l’educació gratuïta, repartiment de terres… La Constitució de 1793 eliminà la distinció entre ciutadans actius i passius i establí el sufragi universal masculí. 1793 és la recuperació dels postulats originals de 1789, amb una Declaració amb més articles (35) i més detallada, per tal que quedin tots els drets ben protegits i supeditats a la llei.

La situació iniciada amb el Directori suposà un gir a la tendència democratitzadora de l’etapa de la Convenció. La nova Constitució i la Declaració dels Drets i els Deures del Ciutadà de 1795 ja no parlaven del dret natural. La llei ja no serà concebuda con un desenvolupament pràctic del dret natural, sinó només com l’expressió de la majoria numèrica, prohibint-se la crítica al govern i el dret ala insurrecció, que es va substituir per un moralisme paternalista, que res tenia a veure amb la moral del dret natural. La Declaració de drets i deures negava al individu el dret al lliure arbitri , a l’exercici dels drets polítics i al desenvolupament de les seves facultats, i la idea general de propietat es va reduir a la propietat dels bens materials. La Declaració de 1795 era de defensa del liberalisme de caràcter econòmic i per tant per sobre la llibertat de l’individu es col·locava la llibertat a la propietat. La Constitució de 1795 inaugurava un sistema polític censatari més estretament burgés que la de 1791, ja que els que no tenien dret al vot no eren ciutadans, ni tan sols passius.

No s’ha d’oblidar que l’obra revolucionària portà canvis profunds en les actituds polítiques i de sociabilitat del poble fiancés. La Revolució va permetre que els debats polítics es traslladaren als Clubs, nous espais de discussió política que deixaven enrere els vells Salons aristocràtics i que s’obriren a tothom. També jugà un paper important la premsa, gràcies a la llibertat d’impremta decretada per Lluís XVI. A més tot el que es debatia a l’Assemblea Nacional arribava a través de la premsa al carrer. Amb la Revolució per primer cop els debats polítics es van obrir al públic. Aquest important canvi influí en la construcció d’una nova ciutadania, implicada en els afers polítics i protagonista dels canvis socials.

L'autor: Elliot Fernandez