Elliot Fernandez
*Avís de cookies: utilitzem cookies de tercers per millorar la gestió d'aquest web.

Franquisme i regionalisme conservador català: l’últim Cambó

Francesc Cambó

Retrat de Francesc Cambó als anys 30 (Font: Wikipedia.org)

La fi del món regionalista (l’últim Cambó com a exemple)

La Lliga Regionalista representà el catalanisme conservador que durant el primer terç del XX havia estat hegemònic, però que amb l’arribada de la Segona República quedà desplaçat per ERC. Per la Lliga l’etapa de la República fou complexa, complicada, de mala adaptació als temps moderns. Va assumir molt malament la pèrdua de l’hegemonia política als anys de la República. La República no fou mai el projecte polític de La Lliga. Greu error de Francesc Cambó, en donar suport a una monarquia ja en plena desastre.

Al febrer de 1933 es produeix un intent seriós de modernització i de posada al dia del missatge i la organització de La Lliga, que canvia de nom i passa a dir-se Lliga Catalana. Fitxa noves firmes per a La Veu de Catalunya, per convertir l’òrgan de premsa en un diari prou representatiu de la classe treballadora. Aparentment té èxit quan queda com la primera força a Catalunya a les eleccions generals de novembre de 1933.

La Lliga tingué un paper notable en la polèmica Llei de Contractes de Conreu que desencadenà un conflicte institucional Estat-Generalitat, un dels desencadenants dels Fets d’Octubre de 1934. És una etapa en la que apareix un competidor directe a la Lliga per la dreta, la delegació catalans dels representants de Gil Robles (CEDA). Entre l’octubre de 1934 i el febrer de 1936 la Generalitat queda suspesa i La Lliga assumeix aquells ajuntaments intervinguts i el que queda del govern autonòmic. El que serà per La Lliga un gest per salvar l’autonomia catalana, des de les esquerres es veié com una traïció. Des de l’esquerra es va començar a veure en La Lliga una perillosa derivació cap a les tendències polítiques més reaccionàries. No se’ls acusa encara de feixistes, però sí de ser anti-republicans.

En aquesta situació s’arriba a una polaritzada campanya electoral de febrer de 1936. La Lliga arriba a la vigília de la Guerra civil en una posició bastant incòmode. El paper central en el catalanisme no l’ha recuperat. Per contra en la dialèctica entre feixisme i antifeixisme La Lliga queda ràpidament situada al camp genèric del feixisme i les seves forces amigues.

La Lliga no participà als preparatius del cop d’estat, però sí coneixien la seva preparació. No estan convidats en la conspiració ni s’espera res d’ells. Una part dels seus dirigents eren fora de Catalunya en el moment del cop, de vacances, com Francesc Cambó. La gent de La Lliga queda arrossegada per la guerra i la revolució. Queden situats com objectius de la revolució, junt a religiosos, grans industrials…. A finals de juliol de 1936 La Lliga ha desaparegut del mapa polític català. L’organització ha estat desmantellada. El seu patrimoni ha estat confiscat. L’organització desapareix. Les tres grans vies per a la gent de La Lliga seran:

Eren vies per reincorporar-se a la zona franquista i analitzar davant de que es troben en la nova situació: què es podia fer a partir de setembre de 1936? El cop s’ha convertit en guerra civil. Assumpte de fons delicat: aposta per una sortida no democràtica a la guerra. Aposta per la sortida franquista. Hi ha un element d’identificació clar amb el franquisme. A partir de setembre de 1936 La Lliga sap que la única sortida per tornar a Catalunya és la victòria dels rebels. La qüestió és saber quin ha de ser el grau de compromís en un projecte que evoluciona d’un cop militar a un projecte que presenta un perfil autoritari, de combat cap a les opcions democràtiques i que representa un canvi de paradigma en la situació espanyola. La gent de La Lliga, instal·lada a Itàlia i França tan aviat com l’eix s’ha centrat en guerra o revolució s’han fet un esquema molt clar: els regionalistes no volen que els hi passi el que als aristòcrates russos al 1917. L’opció de tornar a Catalunya passa clarament pel triomf franquista.

Però calia anar més enllà:

S’assumeix que el sistema democràtic espanyol de la II República ha de ser desmuntat. El cost del desmuntatge de la democràcia implica una imposició repressiva, element que queda perfectament assumit. El triomf franquista i el desmuntatge democràtic ha de ser transitori i ha de donar lloc a la restauració monàrquica, que no contempla la instauració de cap sistema democràtic. Es consolida la línia interpretativa que allò que s’està configurant a la zona rebel és un règim militar que té com a missió la liquidació de la República i que és d’un caràcter transitori. La Lliga dóna ple suport a la opció de força, que serà perjudicial per Catalunya però per culpa dels mateixos esquerranistes.

La hipòtesis de la gent de La Lliga sobre el paper dels regionalistes en la nova situació és pensar que el regionalisme tindrà un paper destacat en la reordenació econòmica d’Espanya després de la guerra i que podran tenir un paper autònom en termes polítics. A mig termini es podrà reconstruir alguna forma d’autonomia catalana, tipus la Mancomunitat. Plena identificació entre el món regionalista i el projecte franquista. S’ha tornat a l’ordre natural, ara pagaran les esquerres el desastre de la guerra en un període de purgues.

La qüestió prioritària és refer la societat, no pas la democràcia i lentament s’anirà veient on s’ha de situar cadascú. Això dóna quatre línies de incorporació o resituació després de 1939:

Què queda de La Lliga?
La Lliga no deixa hereus. Les noves propostes del catalanisme conservador que trigaran anys en articular-se no tindran en compte l’herència regionalista. Possiblement el corrent que desapareix de forma abrupta al segle XX és el regionalisme conservador. L’herència política i cultural de La Lliga queda diluïda en el franquisme. Una llunyana persistència de La Lliga es troba en Convergència Democràtica, però és molt poca cosa.

L'autor: Elliot Fernandez

Enllaç permanent: https://elliot.cat/ultim-cambo/